Si a Joan Manuel Serrat se li diu el Noi del Poble-sec, Mayte Martín ben bé podria ser la noia d'aquest barri en el qual viu des de fa un munt d'anys i que ha vist néixer tants artistes. Aquest mes presenta un nou treball: alCANTARa MANUEL.
Porta més de 30 anys als escenaris.Què li ha donat la música?
Tot. A través de la música connecto amb la meva part melancòlica. M'agrada que la música em remogui aquesta part de mi, la tristesa, la melancolia...
Ha dit que la inspira més la tristesa que l'alegria.
Quan t'està passant alguna cosa forta a la vida és quan s'obren comportes de l'ànima. Comportes que estan molt endins i que és des d'on jo canto.
Quan era petita era molt tancada, però als deu anys, quan va pujar a un escenari, es va transformar. Es podria dir que es despulla emocionalment davant el públic.
Quan vaig pujar a l'escenari no em vaig transformar, em vaig trobar. Aquesta és la raó per la qual pujo a un escenari: despullar-me, poder mostrar-me com sóc i com sento.
Se sent vulnerable sent tan franca emocionalment?
No. Sóc una persona que no li costa mostrar-se davant de ningú. Confio molt en la gent i alhora tinc una intuïció molt forta per saber qui tinc al davant. Sempre, abans de desconfiar d'algú, hi confio.
Això no ho fa gaire gent.
És cert. Als concerts, a més, penso que si el públic ha vingut a disfrutar de mi és perquè connecten amb el que jo faig, cosa que vol dir que connecten amb mi a nivell humà.
L'escolten tant si canta flamenc com si canta boleros.
Tant és! A fi de comptes, el flamenc, els boleros o el que sigui que canti, són una excusa per pujar a l'escenari i despullar-me.
Ha tingut la llibertat per explorar tots els gèneres.
Me l'he pres. La llibertat s'agafa o es deixa. Tothom la pot prendre. I jo l'he presa.
Això té sempre un preu.
Per descomptat, però a mi em compensa. Potser una altra persona en les meves circumstàncies hauria girat cua, s'hauria fet enrere, però a mi el que m'importa és el camí. No faig les coses pensant en una finalitat determinada: quan preparo un disc disfruto de l'aventura, no penso en què he de fer per vendre més. I avui, en el món de la música, la majoria de productes són un pur artifici, neixen amb l'objectiu de convertir-se en un èxit de vendes. Si et despulles a l'escenari has de tenir alguna cosa sota la roba per ensenyar. I cal honestedat.
Va descobrir el flamenc pels discos del seu pare...
I el bolero pel meu germà.
Què tenen en comú aquests dos estils?
Res.
Com a mínim, Mayte Martín.
Sí [riu]. Francament no hi veig cap relació, cada música té el seu segell. Al final, el que fa que una música sigui o no interessant és qui la canta i com la canta.
En el seu últim treball, 'alCANTARa MANUEL', musica els poemes a Manuel Alcántara. D'on va sorgir la idea?
El director de la Biennal de Flamenco de Málaga, José Luis Ortiz Nuevo, em va encarregar musicar els poemes del malagueny Manuel Alcántara. Jo no el coneixia.
Gens?
Gens. Òbviament els vaig dir que abans d'acceptar la feina havia de llegir la seva poesia per veure si em commovia i era capaç de posar-hi música. I vaig descobrir una cosa increïble que em va arribar a emocionar tant! De seguida vaig dir que sí...
Ha dit que va "treure la música que els poemes portaven dins".
Així ho he sentit. Vaig llegir els poemes fins a saber-los de memòria i, a poc a poc, vaig anar trobant els seus paisatges sonors.
Amb el poema Manuel s'atreveix amb un tango.
Aquesta va ser l'últim poema que vaig musicar. De fet, va estar a punt de quedar-se sense entrar al disc.Vaig provar coses però no eren les encertades fins que un dia ho vaig tenir claríssim. Era un tango! La manera com estaven construïts els versos, les frases, les paraules...
És un poema punyent, parla de la mort i alhora la música l'omple de vida.
En tots els directes sempre és el que arriba més al públic.
Als poemes d'Alcántara la mort és molt present. Paradoxalment, el disc, finalment, es converteix en una oda a la vida.
És cert, una de les coses que més em van commoure de la poesia d e Manuel Alcántara és que parla molt de la mort, però ho fa també en clau d'alegria. Parla de la mort com si fos vida.
Parlem molt poc de la mort.
Probablement si en parléssim més tindríem més consciència de la vida.
Què va dir Alcántara quan va escoltar les cançons?
Li vaig mostrar la música el dia de l'estrena.
El dia de l'estrena? Tenia por de la seva reacció?
Mai gosaria fer res que no cregués honestament que sóc capaç de fer bé.
Aquesta honestedat ha fet que vostè expliqués sense problemes les seves relacions amb dones. En moltes entrevistes, en lloc de fixar-se en la música, titulen sobre aquest tema. La converteixen en abanderada...
Si alguna cosa no sóc és abanderada de res.
Precisament per això l'hi dic.
I encara menys d'aquest aspecte, com tampoc porto la bandera dels que tenim el cabell arrissat!
Quins projectes té ara sobre la taula?
Descansar. Vaig fer el disc d'Alcántara pràcticament alhora que treballava en De fuego i agua amb les germanes Labèque. Em van encarregar tots dos treballs gairebé alhora i va ser un esforç brutal. Amb tot, ara iniciaré la promoció d'alCANTARa MANUEL.
Defineix els concerts com "un plaer gairebé eròtic".
Ho són. Quan canto en públic estic en la més absoluta de les intimitats.
Estableix una relació amb cadascun dels que l'escolten? Als concerts demana que s'encenguin llums per mirar al públic...
Tinc una relació amb cadascú dels que m'escolten, i m'encanta mirar-los. S'estableix una relació molt maca. És molt plaent posar-se dins de l'ànima d'una persona a través del que estàs cantant. Quan canto sento aquesta connexió. Dalt de l'escenari em sento molt afortunada.
