Putes, drogues, robatoris. Aquests termes s'associen amb el Raval. Si bé també es podrien associar amb altres nuclis de Barcelona -exemple Millet- o fins i tot del món -can Berlusconi-. El que hi ha al barri, el meu barri, que, al seu torn, condiciona el tipus de putes, drogues i robatoris, és pobresa. Les escenes difoses són perfectes metàfores dels mals que assoten la societat. ¿Què és si no una noia nigeriana amorrada a la verga d'un adolescent anglès de cap de setmana a Barcelona? Perfecte metàfora del món d'avui.
Les imatges de la Boqueria o Petritxol són feridores perquè retraten fets que es poden trobar al barri. Els que hi vivim coneixem la realitat dels nostres carrers perquè hi passem cada dia -l'encreuament entre Sant Pau amb Robadors és un lloc de pas i no un plató per a rodes de premsa.
Els problemes del Raval tenen un origen inequívoc: la pobresa. Una pobresa que s'intenta pal·liar amb els menjadors socials que poblen el barri, però que alhora esdevenen factor d'atracció de nòmades europeus, molts d'ells alcohòlics. Menjadors socials que no s'obren a altres districtes d'aspecte més noble. Ens ho replantejarem?
El Raval és un barri que pateix els problemes derivats d'una societat esquinçada. És per això que més enllà de la policia, necessària, s'ha d'abandonar el discurs populista i apostar per polítiques a mig i llarg termini.
En efecte, el Raval té problemes. Però és sobretot un exemple de convivència entre persones de múltiples procedències que m'omple d'orgull. La plaça del Macba és un mosaic on es creua gent de països, classe social i edats que difícilment compartirien espai públic en una altre barri o ciutat.
Vull ser mare. I voldré que els meus fills s'eduquin en aquest barri, on la realitat no és homogènia sinó complexa. El món és, serà, mescla, barreja. Un món que té bosses de pobresa que s'han d'eliminar ara. Abandoneu la demagògia electoral i lliurem-nos a una senzilla equació: policia, sí; cohesió social, sobretot; i Raval, per descomptat.
