Puyal en tren (publicat al suplement de Cultura de l'AVUI)

El catedràtic d’economia Germà Bel explica que els viatges en tren seran cada vegada més inusuals. Amb la ferotge competència dels vols barats, són minoria els que opten pel tren per viatjar a ciutats europees. A banda dels joves que recorren al veterà Interrail, el vell mode de transport perd adeptes a marxes forçades en les llargues distàncies, excepte en la versió alta velocitat. Una alta velocitat que a Espanya, diu Bel, és l’expressió fefaent de la concepció radial de l’Estat i de la poca visió estratègica dels successius executius, que ha preferit el bling-bling  de l’alta velocitat a la imprescindible modernització de Rodalies. L’argumentació de Bel és inapel·lable. Si bé té un però: el romanticisme. Un romanticisme que aquests dies ha retornat de la mà de Joaquim Maria Puyal, que, en una juguesca amb Pere Escobar, s’ha desplaçat a Kazan amb tren per retransmetre el partit del Barça. El gran periodista va arribar ahir al matí, a bord del Transsiberià, a la capital del Tatarstan, revivint els llarguíssims viatges que tants periodistes han fet en ferrocarril per cobrir grans esdeveniments. Perquè, malgrat l’economia, els viatges en tren tindran llarga vida. Leonardo Sciascia, al El mar color de vino, recull de contes publicat per Anagrama, ho explica de forma deliciosa: “Y es que un viaje en tren es como una representación de la existencia, por lo sintético, por la contracción de espacio y tiempo, como en el teatro, vamos; y en él se recrean, sobre un fondo de ficción inadvertida, todos los elementos, las razones y las relaciones de la vida”. Puyal ho ha reviscut. k

Motius per la vaga, no pel vandalisme

Ho he dit a diverses tertúlies: hi havia motius per fer vaga. Aquesta reforma laboral, a banda d'atemptar contra els drets dels treballadors (l'acomiadament de 20 dies és aberrant), és inútil: ni reduirà la temporalitat, ni crearà ocupació, ni fomentarà la ocupabilitat dels aturats. Un despropòsit. Ahir, per tant, era raonable fer vaga, però el que no és raonable és la coacció ni el vandalisme, d'individus que poc tenen a veure amb les reinvindicacions dels treballadors. És més, avui la portada de La Vanguardia m'ha sorprès amb un vàndal que no és res més que un paràsit que es passeja pels carrers del Raval de bar en bar. Vaga sí, és un dreta fonamental en democràcia, i més si enstà fonamentada, com és en aquest cas. Coacció, ni parlar-ne. I un últim apunt: les vagues ja no es poden a fer a nivell estatal, el món ha canviat. I, o creem moviments de protesta supranacionals, de més gruix que el d'ahir a Brussel·les, o no ens en sortirem. Els mercats seguiran guiant la política. Un drama: la democràcia en surt tocada.

Rellegint Almirall (Itineraris, al suple de Cultura de l'AVUI)

Els grans presidents s’envolten d’assessors més qualificats que ells mateixos. Assessors que, si cal, porten la contrària al cap de l’executiu i que no han de dimitir perquè aquest s’enroca en l’autoritat per imposar el seu criteri (el cas Pedro Solbes indica què és Zapatero). A nivell personal, només l’acceptació de la pròpia ignorància ens fa avançar. Fa pocs mesos, seguint aquest principi, vaig demanar a Ferran Mascarell un llistat dels llibres imprescindibles per conèixer el pensament catalanista. Un d’aquests va ser Lo catalanisme, de Valentí Almirall, publicat el 1886. Ahir, abans d’anar al diari, rellegia alguns dels seus passatges a la Confiteria del carrer Sant Pau: “Lo catalanisme regionalista se proposa canviar fins la base de l’organització de l’Estat [...] La varietat ha de substituir a la uniformitat; la llibertat a l’autoritarisme”. Això és el que hem fet els últims set anys. I no ens en hem sortit. Si la sordesa del veí no millora, haurem d’explorar noves vies. I això ens pot forçar a trencar uns llaços que haurien de ser enriquidors i que avui generen desassossec. “Los agravis que hem rebut constantment i els que ens estan amenaçant encara són la legitimació més completa del nostre catalanisme. Són aqueixos de tal naturalesa que ens autoritzarien fins a proclamar la separació. Mes no volem pas anar tan allà mentre no se’ns posi en situació de no tenir altra sortida”. És aquest el moment? El meu catalanisme, com el d’Almirall, “no aspira més que a rompre les lligadures de la uniformitat, substituint-les per los llaços de la unió”. No sé si encara hi som a temps.

La ignorància de Sánchez Camacho

Breus línies sobre el tour badaloní de la candidata del PP a la Generalitat, Alícia Sánchez Camacho, amb l'emisària de Sarkozy i Xavier García Albiol, a qui m'estalvio de qualificar per no prendre mal. A banda d'atiar la por al diferent, per poder erigir-se després en salvadora de tots els problemes dels badalanonis, Camacho va mostrar una ignorància que hauria de ser impròpia en una política de primera línia. Camacho va exigir al govern espanyol que controli la immigració irregular a les fronteres: estimada Alícia, tant els rumanesos com els búlgars són ciutadans de la UE des del 2007, quan els seus països va convertir-se en estats membres! Per tant, no són en cap cas irregulars! I no només això. La moratòria sobre la lliure circulàció dels rumanesos i bulgars que encara és vigent a França, va suprimir-se a Espanya l'1 de gener del 2009. Per cert, durant e 2008, el PP va presentar una proposició no de llei al Congrés en què s'instava precisament a eliminar qualsevol tipus de restricció pels treballadors d'aquests dos països, que van qualificar d'injusta. Repassem les hemeroteques i la legislació europea, Alícia?

Torna l'Internauta!

L'Internauta viu! El podeu escoltar, des d'avui, a Vilaweb. Felicitats Vicent!