#bck10 #bauman (columna publicada al Suple de Cultura de l'AVUI

Dissabte a la tarda. Llarguíssimes cues al CCCB, al Raval de Barcelona, per aconseguir entrada i cadira per escoltar el sociòleg polonès Zygmunt Bauman. 1.500 persones van seguir des del hall del CCCB la seva conferència sobre Noves i velles dimensions de la desigualtat. I 1.500 més ho van fer a través de la web. En una Europa adormida, malalta de la indiferència de què alerta Josep Ramoneda, amb l’habitual excepció de França, la massiva assistència a la conferència de Bauman, un dels plats estel·lars del Kosmopolis, el festival de literatura resident al CCCB, és una molt bona notícia. Aquest país és viu: 3.000 persones, i totes les que no van poder aconseguir una entrada, anhelaven escoltar el sociòleg polonès, una de les poques veus crítiques al món, dissident del pensament únic que ho ha contaminat tot. Quan els mercats han tornat a guanyar la partida a la política, que va perdre la gran oportunitat que va ser l’esclat de la crisi per imposar-se de nou a la dictadura de l’economia i l’economicisme (Tony Judt dixit), les paraules de Bauman posen llum a les ombres. Un Bauman que no només va tancar la seva conferència citant Saramago, instant-nos a “calcular quanta misèria, desesperança i pobres exclosos calen perquè una persona sigui rica”, sinó que també va advertir que “tot i que les desigualtats entre països s’han reduït, la bretxa entre rics i pobres als països desenvolupats està augmentant”. La crua realitat. Amb tot, ell ho va dir: “Hi ha esperança si estem asseguts aquí”. I hi vam ser. Twitter n’és testimoni. #bckl0 #bauman.

Sagrera Família (columna publicada al Suple de Cultura de l'AVUI)

L’arquitecta Beth Galí ho ha escrit aquesta setmana firmant un article amb aquest mateix títol, que goso copiar per la seva genialitat: la Sagrada Família podria treure profit de la seva estètica kitsch, que només ha servit per atraure masses de turistes, convertint-se en singular estació del TGV en el seu recorregut per Barcelona. Permeteu-me la boutade per subratllar la bestiesa que ha estat, i és, continuar les obres d’un monument que de Gaudí només té la façana del Naixement i la cripta. I que hauria d’haver quedat en això. Com diu l’admirada Beth, “deixar l’obra de Gaudí inconclusa l’hauria significat directament com a creació del segle XX”. Però malauradament vam optar per la reacció més conservadora i alhora superba: erigir-nos en hereus del gran arquitecte i caure en la vulgar falsificació. Ridícul. Com han estat ridícules les reiterades alertes sobre el perill que havia de suposar la construcció del túnel del tren d’alta velocitat. Mentre a Xile confiaven en la tecnologia per salvar els 33 miners atrapats sota terra, a Catalunya vivíem amb dramàtica tensió el pas de la tuneladora Barcino. Però la tecnologia és tossuda, i, evidentment, la Sagrera, perdó, Sagrada Família no ha caigut. I espera immaculada, i encara en obres, la cara consagració de Ratzinger, en un nou capítol d’una aventura kitsch a la qual servidora donaria un cop de timó: és moment de recuperar l’esperit de la revista Àrtics, amb Vicenç Altaió al capdavant, i activar la protesta ciutadana al crit de “deixeu en pau la sagrada escultura”. Vallcorba,

La tertúlia d'avui, a Catalunya Ràdio

Per què tinc la sensació que el pensament polític i econòmic s'ha desplaçat, qui sap si sense retorn, a la dreta? La crisi es va originar a l'epicentre financer mundial, Wall Street, i el cost l'estan assumit els treballadors d'arreu, sense que pràcticament ningú aixequi la veu. Exemple: cal una reforma fiscal, però el govern espanyol es limita a apujar l'IRPF. Quan s'aplicaran impostos, com va dir Zapatero, a aquells que vertaderament "més tenen"?
http://www.catradio.cat/audio/475043/La-tertulia

Santos és llibertat (Article publicat al suple de Cultura de l'AVUI)

Dijous passat recorria a Tony Judt per clamar a favor de la llibertat de pensament dels opinadors, sobretot els progressistes d’aquest país, que s’han lliurat a la conformitat en el judici de la dura política econòmica de Zapatero. I precisament la nit de fa una setmana, a la plaça Margarida Xirgu, em vaig topar frontalment amb la llibertat. Va ser en l’estrena, al Teatre Lliure, de Chicha Montegro Gallery, la nova creació de Carles Santos. En acabar l’obra, sentint com tot l’equip –cantants, director, actriu, tècnics, coreògrafs...– que fa possible aquest espectacle total es lliurava a l’eufòria i el ball descontrolat darrere el teló, era incapaç de definir la sacsejada que m’havia produït l’artista de Vinaròs. I no va ser fins a l’endemà quan, en una conversa, Beatriu Daniel, de La Caldera, va verbalitzar l’impacte: llibertat. Santos no només és un lliurepensador sinó que ofereix a l’espectador una altíssima dosi de llibertat, servida a través d’una escena verticalitzada en què els quatre cantants d’òpera que protagonitzen l’espectacle no toquen de peus a terra fins al final. Santos, en aquesta creació única, fa bandera de la llibertat de pensament en una Barcelona pendent fins al ridícul de la visita del papa i explica 42 maneres de matar un capellà: des de la més clàssica, com ara la de tirar-lo des d’un campanar, a una de més revolucionària, com seria introduir-li una piranya comunista a la banyera. I també eleva a la màxima expressió plàstica els tan injuriats fluids humans: el vòmit, la llet materna o la sang. Chicha Montenegro... és, com es diu a l’inici de l’espectacle, “una altra cosa”: llibertat.

Jo discrepo (publicat suple de Cultura de l'AVUI el 7 d'octubre)

Encara no l’he acabat, però ja puc dir  El món no se’n surt (La Magrana), el llibre pòstum de Tony Judt, és de lectura obligatòria: sacseja la consciència de qui el llegeix i pot d’esdevenir un antídot a la resignació que porta a ciutadans i intel·lectuals a abaixar el cap als dictats dels mercats. El llibre de Judt és especialment oportú en un moment en què ens hem d’empassar, sense protectors d’estómac, reformes com la laboral. Una reforma que malgrat la salvatjada d’alguns dels seus preceptes, com és situar l’acomiadament objectiu en només 20 dies (vuit dels quals subvencionats per l’Estat, és a dir, pels ciutadans), ha obtingut el silenci còmplice i fins i tot l’aplaudiment d’alguns intel·lectuals progressistes que, m’hi jugo un pèsol –com diria Puyal–, haurien caigut en l’histerisme si l’hagués impulsat el PP. El llibre de Judt defensa la necessitat de ser crítics amb els que ens governen, encara que siguin els nostres. En efecte, encara que siguin els meus, com a ciutadana tinc l’obligació d’examinar amb lupa el seu exercici del poder. Jo discrepo, perquè “la disposició al desacord, el rebuig o la disconformitat –per irritant que pugui ser quan es porta a l’extrem– constitueix la sàvia d’una societat oberta”. Certament “necessitem persones que facin virtut de l’oposició a l’opinió majoritària, perquè una democràcia de consens permanent no serà una democràcia durant gaire temps”. I és que no podem deixar la política econòmica només en mans dels experts. Els ciutadans tenim el deure d’informar-nos: alliberem-nos del “cercle de la conformitat” i, sobretot, tornem a discrepar.