El compromís de Portaceli (publicat al Suple de Cultura de l'AVUI)

Quantes dones són assassinades cada mes pels seus marits o companys? Fa uns anys, en aquest mateix diari, em vaig lamentar de la poca atenció que dediquem al constant degoteig d'assassinats de dones. Quantes vegades a l'any hauríem de parar les màquines, talment com feiem amb els atemptats terroristes, per mostrar el dol per una dona morta? Innombrables. Tanmateix, la violència de gènere, fins fa pocs anys, vivia sota el vel del silenci. Comptades mencions als mitjans de comunicació en una macabra successió de breus en algun racó de la secció de successos. Poca cosa més.

Les coses han canviat. La violència de gènere és a l'agenda mediàtica. La pressió d'esforçades i meritòries associacions de dones contra aquesta violència ha aconseguit proporcionar a aquests crims la imprescindible visibilitat perquè la política els abordés. La indiferència de la societat era una carta blanca als assassins. Avui, si bé queda molt camí per recórrer, s'ha avançat de la mà de la valentia de les dones que han estat capaces d'escapar a
l'angoixa de la por i el terror i denunciar els seus marits. I s'ha avançat també de la mà de dones compromeses que, des de les més variades tribunes, han situat la violència de gènere al l'escenari. Això és precisament el que ha fet una d'aquestes dones compromeses, la directora de teatre Carme Portaceli que, amb la seva versió del Conte d'Hivern de Shakespeare, en cartell al Romea, mostra tota la cruesa de la violència. La cruesa de la gelosia que envaeix sense motiu les entranyes d'homes que embogeixen fins al punt de matar les seves companyes.

Als ortodoxos no els agradarà el Conte d'Hivern de Portaceli. No acceptaran la seva particular visió de la tardana obra del gran dramaturg anglès. No acceptaran que la directora valenciana, al contrari de Shakespeare, no premiï el penediment del desquiciat Leontes, interpretat per un immens David Bagés. Al contrari, en la versió de Portaceli, Leontes no serà absolt per la fantasia hi haurà d'assumir, el dolor de la mort d'Hermione, que condemna a la mort en creure que té una aventura amb el seu amic Políxenes. Avui, amb tantes morts sobre la taula, no hi ha espai per a l'absolució ni el perdó. No hi ha espai per al somni redemptor. Portaceli així ho entèn en un gran treball en el que despulla l'abús de poder, la violència i les pitjors pulsions humanes. I ho fa sense trair a Shakespeare. Ans al contrari, esprimeix tota la seva essència per transportar-lo, sense estridències, als nostres dies. Benvinguda sigui l'hortodòxia de Portaceli, un dels grans actius d'aquesta dona que deixa, en totes les seves obres, el segell del seu compromís. I que ho fa, a més, amb el treball grandiós dels seus actors. Des del ja citat Bagés, al que serà, més aviat que tard, un dels grans d'aquest país, Nao Albet.

Lesbos de Bel (publicat al Suple de Cultura de l'AVUI)

Com és habitual és diumenge, dia d'escriptura d'aquesta columna. Avui, contra el que és costum, no sóc a l'Ateneu. Opto per escriure a casa. Són les 9 del vespre tocades. Poques hores abans, al migdia, he fet l'apertiu a La Candela, al barri de Sant Pere, i he començat Los sinsabores del verdadero policía, de Roberto Bolaño. Aquest català -em permeto considerar-lo també escriptor català- nascut a Xile, enganxa. Del llibre en parlaré a bastament en un altre article. Però em referiré al primer capítol, que connecta, en certa manera, amb el llibre de poesia que vaig descobrir fa un parell de setmanes a La Central. Amalfitano –el vau conèixer a la monumental 2666- enceta el llibre recordant que Padilla, un dels personatges de la novela, deia que les noveles eren generalment heterosexuals, mentre que “la poesia, en cambio, era absolutamente homosexual”. “Dentro el inmenso océano de ésta distinguía”, continua Amalfitano, “varias corrientes: maricones, maricas, mariquitas, locas, bujarrones, mariposas, ninfos y filenos”.

Poc té a veure l'inici d'aquesta obra pòstuma de Bolaño amb la delicadesa del llibre al que avui dedico aquest espai que, generós com poques persones, em reserva David Castillo al suplement. La protagonista és Sílvia Bel, poeta barcelonina que acaba de publicar el poemari L'esbós a 7dquatre. Un sorprenent i “lliure” poemari acompanyat de les il•lustracions, també delicades, d'Alícia Billon. Bel ha estat una sorpresa. No només perquè, tal com s'explica a la contraportada de llibre, és, després de Terra de Mai Maria Mercè Marçal, és una dels primers poemaris descadarament lèsbics de la literatura catalana, sinó per la netedat, per l'assossec que transmet la lectura dels seus poemes.

En una societat i també en un món literari encara per educar, encorsetat en vells esquemes contra el que ens agradaria dir i agrada dir a les seves grans plumes, estrany sobremanera amb les dones que estimen dones, és molt probable, que, en un inici, algú s'atreveixi, fent gala d'una ignorància i simplisme suprem, qualificar Bel de poeta lesbiana. O de qualificar de lèsbica, i res més, la seva poesia. Però Bel és molt més que això. Només he d'escriure que tots els seus poemes m'han seduit, però si ni ha un que destaca per sobre dels altres, és el que dedica als seus avis, La platja a dins de les sabatilles. Ho escric amb convenciment, Bel esdevindrà una de les grans poetes d'aquest país. I en deixo un tast perquè en quedi constància. Amb aquest poema que m'ha connectat de nou amb els avis, i sobretot les àvies que ja fa massa temps van morir. “Escombraré el balcó/i us portaré la sorra/ a dins les sabatilles/que us dormen sota el llit./ Així, quan us lleveu, trepitjareu la platja/ que ja més veureu”. Jocs de paraules, amor, desamor i quotidianitat. Poemes plens de música, tocats amb Acordió.

El fil invisible (Publicat al Suple de Cultura de l'AVUI)

Diumenge a al tarda. Faig una passejada pel barri. Pes de la Palla, Ferlandina, Sant Vicenç, Erasme de Janer, Botella, Cera, Sant Pau, Rambla del Raval... Em creuo amb centenars de persones. Persones provivents també de centenars de països. La riquesa de Ciutat Vella, la riquesa del Raval és immensa. Aquest és potser un dels seus grans encants. El problema, tanmateix, és que aquest encant, aquesta riquesa, no s'ha sabut gestionar. No s'ha gestionat. Hem pensat durant anys que l'agregació de persones de múltiples procedències en un mateix territori era en si mateixa un actiu. I vam errar. Sobretot l'autoritat municipal, de qui depèn la gestió de l'espai públic de la ciutat i que ha de vetllar per la convivència en espais d'alta densitat humanda. Convivència que poc té a veure amb les ordenances de civisme.

La pregunta fonamental al Raval, també ho és a Salt, i a altres territoris i barris de característiques similars és la següent: quin és el fil invisible que uneix aquest veïns? Quin és el projecte compartit d'aquests ciutadans que s'han establert en aquesta petita parcela territorial? Qui és el seu substrat comú? La multiculturalitat ha esquivat aquestes qüestions. I de la mà de la multiculturalitat l'esquerra ha obviat assumptes que són fonamentals per a la construcció d'un pacte cívic, fonamental per a la conservació i respecte l'espai públic. Ara, més que mai, toca fer-ho. Abans que ens esclati a les mans.

Estic referint-me a convivència. Estic referint-me, i per això ho escric en aquest suplement, a cultura. Quina és la cultura d'aquests ciutadans? Quina és la cultura que ens uneix? La cultura està feta de la sedimentació de les experiències de tots els que conformem un espai col·lectiu. Hem estat capaços de generar els espais, els punts de trobada perquè hi hagi aquest procés de sedimentació, de mescla de cultures, que, n'estic convençuda, enriquiran la identitat catalana? No ho tinc clar. L'esquerra ha defugit aquest repte. I la dreta l'ha simplificat a aspectes que han exclòs i no pas unit.

Toca fer política en majúscules. Al Raval, a Salt, als barris amb alta densitat persones d'origens diversos per bastir un projecte compartit. Aquesta és la qüestió: visualitzar un futur comú que ens connecti. Origens diversos, futur comú. Hem de tornar a dibuixar aquell fil invisible que connecta persones per teixir la ciutadania. Ens hem de tornar a sentir ciutadans, hem de construir somni compartit. Ciutadans, polítics, associacions, administració. Toca esbossar un anhel col·lectiu que ens connecti. Acceptem, doncs, que bo ho hem sabut fer prou bé. Les autoritats municipals han badat. Ara, en precampanya municipal, posem-hos-hi. Al Raval. A Salt. On faci falta. Si deixem de banda la cultura, si no pensem en la identitat i la comunitat, ho lamentarem.

Olor d'Ateneu Barcelonès (Publicat al Suple de Cultura de l'AVUI)

150 anys de l'Ateneu Barcelonès es mereixen un article. I també se'l mereix la revolució que aquest espai de trobada, debat i agitació intel·lectual -anomenar-lo institució cultural es queda curt- que, de la mà d'Oriol Bohigas, i tot el seu equip, ha viscut en els últims anys una revolució. Una vertadera revolució. Imaginació, creativitat, arquitectura, i sobretot, molta vida és el que ha guanyat aquest privilegiat espai de Ciutat Vella. L'imponent Palau Savassona, a la cantonada Canuda amb Vila de Madrid, semblava fa pocs anys tancat en ell mateix. Entotsolat. Avui bull d'activitat. L'Escola d'Escriptura, creada al 1998, ha estat segurament un dels detonants que han obert de bat a bat les portes i finestres del palau. Però sobretot ho ha estat la genialitat de l'equip de Bohigas, que han convertit l'Ateneu en aquell càlid refugi que deia Josep Pla. Un refugi que atrau ateneistes de totes les edats i que tornen a tenir en les tortugues del Jardí Romàntic, les més fidels guardianes de la història que algú es pugui imaginar.

A l'Ateneu, tanmateix, hi ha un espai que brilla per sobre de la resta. Que em disculpin la Sala Borralleras, i la Pompeu Fabra, i el Jardí, i fins i tot el Bar, però la Biblioteca és inigualable. Pel seu inabastable fons; per la qualitat de les pintures que la presideixen; per la llarga història de persones i personatges que hi han estudiat, escrit i fins i tot debatut a cau d'orella; però, sobretot, per la seva olor. Per l'olor a fusta, al vímet de les butaques Torres Clavé, a l'escalfor de les bombetes de les velles làmpares i de les estiloses Tolomeo, i, és clar, per l'olor a llibres. Segons els paràmetres avui en boga, les tabletes digitals seran els ginys de culte de les primeres dècades del segle XXI i devoraran la vella indústria del paper, en format llibre o diari. Seria temerari menystenir-ne funcionalitat, si bé aquests invents mai podran competir amb un dels més preuats atributs de la bibiloteca de l'Ateneu i de la petita bibilioteca que els afamats lectors bastim, any rere any, a casa nostra: la olor. La lectura en les tabletes digitals serà cada vegada més comfortable, però mai tindrà l'imprescincible acompanyament en la lectura que és l'olor de llibre. Vell o nou, tant se val.

És precisament aquesta olor, la de l'Ateneu i la de la seva bibilioteca, la que m'ha atrapat i seduït. Una olor que m'ha acompanyat en l'estudi universitari i que gairebé cada setmana m'acompanya en l'escriptura d'aquesta columna. L'Ateneu és un espai d'agitació cultura, verbal i vital. Però sobretot és una alenada de vida. L'alenada del vida que els llibres de la bibiloteca, cadascun segons les seves particularitats -no és el mateix l'aroma un Valentí Almirall que un Joan-Lluís Lluís-, donen la benvinguda als que la trien -tornem a Pla- com a refugi.