A la frontera entre el Raval i Sant Antoni, a la Ronda, ara ocupada per les carpes que acullen el mercat provisional, és habitual trobar-hi avis o àvies sols, passejant o asseguts en alguns dels bancs que adornen les voreres, en la companyia del seu gos. Si bé aquesta imatge és molt habitual en ple Raval i també pels carrers de Sant Antoni, hi ha algun estrany fenomen que fa que molta de la gent gran d'aquests dos barris, amb els seus entranyables gossets, confluexin a primera hora del matí a la Ronda, que es converteix en una rambla en la que una vegada i una altra una pot contemplar aquesta estampa: amunt i avall, amb alguna parada ocasional per saludar altres vells també acompanyats de gossos que no s'eleven més de dos o tres pams de terra i que, naturalment, no entenen de pedigris, ni tan sols de races. Són avis i àvies entranyables, amb els que fàcilment es pot iniciar una llarga conversa, previa carantonya als animalons. Avis i àvies que tenen en comú la soledat o abandó familiar, compensat per la lleialtat de l'animal. Una situació duríssima per a homes i dones d'avançada edat, en la que es troben milers de persones a la ciutat, especialment a la seva zona baixa.
La soledat de la gent gran, convertida en una pesada càrrega a casa nostra, és un assumpte d'extrema gravetat que les polítiques públiques amb prou feines poden pal·liar. Aquesta situació, a més, s'agrava a Ciutat Vella, per la precària situació dels pisos i per la voracitat d'alguns propietaris que esperen amb ànsia la mort dels vells inquilins per poder disparar vertiginosament les rendes immobiliàries. Uns propietaris que no fan les imprescindibles obres de conservació dels centenaris edificis per forçar la rendició, i expulsió, de vells i gossos. “Tant de bo fotin el camp i se'n vagin a una residència”, o “tant de bo es morin d'una punyetera vegada”, per escriure-ho finament, són pensaments que delaten les accions d'aquests propietaris.
Aquest drama, per repetit i quotidià no menys dolorós, és el rerefons de Dues dones que ballen, de Josep Maria Benet i Jornet, dirigida per Xavier Albertí i magistralment interpretada per Ana Lizaran i Alícia Pérez. Sense menystenir el text de Benet i Jornet ni la gran interpretació de Pérez, la Lizaran broda el seu paper precisament com a dona gran, sola, que ben bé podria viure a alguns dels pisos dels meus veïns, que els seus fills ignoren i que en aquest cas, enlloc de gos, té en els vells TBO's l'única escalfor. Uns TBO's, que, precisament, compra al mercat de vell que hi ha a les porxades de l'antic Mercat de Sant Antoni. La Lizaran ha tornat a Gràcia, al seu Lliure, tants anys després, i ho ha fet per la porta gran, mostrant-nos tota la cruesa de la soledat. I certificant una vegada més que és la gran actriu de l'escena catalana.
diumenge, 27 de març del 2011
dimecres, 23 de març del 2011
Amb Vilaweb, per la llibertat de premsa
Vilaweb està passant uns dies difícils. El diari digital de referència del nostre país, que té en Vicent Partal i Assumpció Maresma al darrera, els pioners en tot allò tecnològic i relacionat amb les noves tecnologies de Catalunya, està sent víctima d'un assetjament inexplicable per part del PSC i l'actual equip de govern a la ciutat de Barcelona.
Les informacions de Vilaweb en el cas Vilaró han estat objecte d'una querella per part de l'ajuntament. En l'últim ple municipal, tots els partits, TOTS, amb excepció del PSC, van votar perquè es retirés aquesta querella, i tanmateix, Hereu inisiteix a portar Vilaweb als tribunals.
Tal com s'explica a la www.vilaweb.cat, "l'Ajuntament de Barcelona va anunciar, el juny del 2008, una querella contra els mitjans de comunicació que havien publicat informació que qüestionava l'origen de les ferides infligides al cap de la Guàrdia Urbana, Xavier Vilaró, la nit de la final de l'Eurocopa de futbol.
Segons Vilaró, les lesions per les quals va restar disset dies ingressat, alguns en estat molt greu, foren causades per una pilota de goma disparada pels mossos d'esquadra. Però el dictamen de l'Àrea d'Afers Interns de la policia, posterior als fets, contradiu aquesta versió i concorda amb les informacions publicades per VilaWeb. La investigació, que aportava proves balístiques, el testimoni de policies i del cirurgià que va operar Vilaró a l'hospital, concloïa que la versió sostinguda per Vilaró podia 'no ajustar-se a la realitat'".
Tot i l'informe dels Mossos, i malgrat la petició expressa de tots els grups municipals de retirar la querella, l'equip de govern liderat per Hereu segueix entossoduit a portar Vilaweb als tribunals. Amb altres problemes prioritaris sobre la taula, com la degradació de Ciutat Vella -el PSC, per cert, ha rebutjat obrir una comissió d'investigació sobre la corrupció al districte-, el focus d'atenció municipal està sobre aquest diari digital, que, dia a dia, demostra la seva independència i bona feina periodística.
Davant d'això, només puc preguntar-me perquè vol silenciar Hereu el diari i afirmar, rotundament, "Amb Vilaweb, per la llibertat de premsa"
Podeu adherir-vos al manifest de suport a http://www.vilaweb.cat/extra/adhesions/index.php
Les informacions de Vilaweb en el cas Vilaró han estat objecte d'una querella per part de l'ajuntament. En l'últim ple municipal, tots els partits, TOTS, amb excepció del PSC, van votar perquè es retirés aquesta querella, i tanmateix, Hereu inisiteix a portar Vilaweb als tribunals.
Tal com s'explica a la www.vilaweb.cat, "l'Ajuntament de Barcelona va anunciar, el juny del 2008, una querella contra els mitjans de comunicació que havien publicat informació que qüestionava l'origen de les ferides infligides al cap de la Guàrdia Urbana, Xavier Vilaró, la nit de la final de l'Eurocopa de futbol.
Segons Vilaró, les lesions per les quals va restar disset dies ingressat, alguns en estat molt greu, foren causades per una pilota de goma disparada pels mossos d'esquadra. Però el dictamen de l'Àrea d'Afers Interns de la policia, posterior als fets, contradiu aquesta versió i concorda amb les informacions publicades per VilaWeb. La investigació, que aportava proves balístiques, el testimoni de policies i del cirurgià que va operar Vilaró a l'hospital, concloïa que la versió sostinguda per Vilaró podia 'no ajustar-se a la realitat'".
Tot i l'informe dels Mossos, i malgrat la petició expressa de tots els grups municipals de retirar la querella, l'equip de govern liderat per Hereu segueix entossoduit a portar Vilaweb als tribunals. Amb altres problemes prioritaris sobre la taula, com la degradació de Ciutat Vella -el PSC, per cert, ha rebutjat obrir una comissió d'investigació sobre la corrupció al districte-, el focus d'atenció municipal està sobre aquest diari digital, que, dia a dia, demostra la seva independència i bona feina periodística.
Davant d'això, només puc preguntar-me perquè vol silenciar Hereu el diari i afirmar, rotundament, "Amb Vilaweb, per la llibertat de premsa"
Podeu adherir-vos al manifest de suport a http://www.vilaweb.cat/extra/adhesions/index.php
diumenge, 20 de març del 2011
Llarga vida al Paral·lel (publicat al Suple de Cultura de l'AVUI)
Després de la Segona Guerra Mundial, el cèlebre economista John Maynard Keynes va ser un dels artífex de l'empenta que la cultura va tenir a la Gran Bretanya. Keynes, membre del Grup de Bloomsbury, col·lega de Virginia Woolf, considerava la cultura impresicinble per a cohesionar la societat britànica esquinçada pel trauma de la guerra. La cultura va ser concebuda per a un dels economistes que més ha fet pel benestar de tantes generacions d'europeus com un element central per a fer renéixer la societat. Amb la cultura, els britànics havien de tornar a reconstruir els vincles que els havien unit pocs anys enrere. L'economista ho tenia clar. I va ser en aquest context que al 1946 que va néixer l'Arts Council, ens fonamental per al foment cultural, del que Kenyes va ser fundador i primer president, fent servir les seves notabilíssimes influències perquè el nounat organisme tingués una bona provisió econòmica del pauperitzat tresor britànic.
No és arbitrari, per tant, atribuir a la cultura un càracter central en el desenvolupament de les societats: econòmic, humà i també urbà. Tanmateix, aquesta certesa no ha estat suficient perquè des de l'inici de la democràcia la cultura tingués al nostre país el reconeixement que li corresponia, si bé ha jugat un paper clau en diversos processos de regeneració urbana d'àmbit local. El de Ciutat Vella, amb el Raval al capdavant i l'avui degradada plaça dels Àngels com a icona, n'és un exemple. Quan hi ha una zona de la ciutat que s'esllangueix, altes dosis de cultura són recepta segura. Si bé després, és clar, és imprescinble un manteniment a múltiples bandes, el que precisament li ha faltat en els últims temps al cor de Barcelona, amb l'honrosa excepció del breu mandat d'Itziar González.
Amb tot, la cultura torna a tenir un paper clau en el rescat d'una de las artèries més emblemàtiques de Barcelona, fins fa poc al calaix dels oblits municipals. Ha estat una empresaria, Elvira Vázquez, la que ha pres la davantera, rescatant el Molino de l'oblit, reformant-lo, i omplint-lo de vida: avui el Paral·lel comença aixecar el vol, amb la llum de les aspes de la mítica sala com a feafent signe de vitalitat. Una sala que està bastint una afinada programació amb els dimarts com aposta segura. El cicle de Poco ruido y mucho duende, que dirigeix Mayte Martin, és un luxe per als que vulguin degustar qualsevol artista tingui aquest màgic atribut: flamenc, tango, coples, tant se val, però el duende com a condició inexcusable. Fa una setmana, Martirio va triomfar-hi, amb una exhaustiva i íntima repassada als temes del seu disc 25 años en directo. “No hi ha un lloc al món més total que el Molino”, va dir la de Huelva. Almenys, a Barcelona, que té una nova sala on gaudir amb la música en viu i, sobretot, molinejar. Llarga vida al Paral·lel!
No és arbitrari, per tant, atribuir a la cultura un càracter central en el desenvolupament de les societats: econòmic, humà i també urbà. Tanmateix, aquesta certesa no ha estat suficient perquè des de l'inici de la democràcia la cultura tingués al nostre país el reconeixement que li corresponia, si bé ha jugat un paper clau en diversos processos de regeneració urbana d'àmbit local. El de Ciutat Vella, amb el Raval al capdavant i l'avui degradada plaça dels Àngels com a icona, n'és un exemple. Quan hi ha una zona de la ciutat que s'esllangueix, altes dosis de cultura són recepta segura. Si bé després, és clar, és imprescinble un manteniment a múltiples bandes, el que precisament li ha faltat en els últims temps al cor de Barcelona, amb l'honrosa excepció del breu mandat d'Itziar González.
Amb tot, la cultura torna a tenir un paper clau en el rescat d'una de las artèries més emblemàtiques de Barcelona, fins fa poc al calaix dels oblits municipals. Ha estat una empresaria, Elvira Vázquez, la que ha pres la davantera, rescatant el Molino de l'oblit, reformant-lo, i omplint-lo de vida: avui el Paral·lel comença aixecar el vol, amb la llum de les aspes de la mítica sala com a feafent signe de vitalitat. Una sala que està bastint una afinada programació amb els dimarts com aposta segura. El cicle de Poco ruido y mucho duende, que dirigeix Mayte Martin, és un luxe per als que vulguin degustar qualsevol artista tingui aquest màgic atribut: flamenc, tango, coples, tant se val, però el duende com a condició inexcusable. Fa una setmana, Martirio va triomfar-hi, amb una exhaustiva i íntima repassada als temes del seu disc 25 años en directo. “No hi ha un lloc al món més total que el Molino”, va dir la de Huelva. Almenys, a Barcelona, que té una nova sala on gaudir amb la música en viu i, sobretot, molinejar. Llarga vida al Paral·lel!
divendres, 11 de març del 2011
Ens indignarem? (Publicat al Suple de Cultura de l'AVUI)
Escric aquesta columna després de llegir l'article que Jordi Font, Moren per votar, dedicat a les revoltes del sud del Mediterrani. Revoltes que es poden qualificar de revolució, com bé va precisar també diumenge en un extraordinari article a El País l'admirat Enric González. Vivim immersos en l'antipolítica i en el mal de la indiferència mentre mar enllà nois i noies que es juguen la vida, i la perden, per conquistar la democràcia. I ho fan posant en evidència les vergonyes d'una Europa en estat terminal, incapaç d'alçar la veu, que s'ha afartat de fer els honors a Gaddaffi -ho recordes, Zapatero, que fa pocs mesos l'abraçaves?-, Mubarak i col•legues en despotisme.
Els joves àrabs, farts dels seus règims engreixats per Occident, ens estan mostrant als joves de l'altra riba del Mediterrani que la dignitat s'ha de guanyar. Joves occidentals que no vam viure el drama de la Segona Guerra Mundial, que, com bé explica Tony Judt, va motivar la construcció d'un Estat del Benestar que menyspreem i donem per descomptat: si no reaccionem, serà una bonica història del passat en menys de vint anys. Joves occidentals, i també grans -de memòria ben afeblida- que hem reaccionat amb indiferència a la dictadura dels mercats: l'economia ha tornat a guanyar la partida de la política i les conquestes socials sobre les que es va bastir la prosperitat de les últimes dècades viuen sota immediata amenaça sense que pràcticament ningú les defensi.
Els joves occidentals no reaccionem. Els grans tampoc. Ens hem cregut pot ser que la història s'ha acabat, com va predir Fukuyama? No, la història continua, recordava Jordi Font diumenge, però ho fa ben lluny de casa. Ho fa al pati de darrera. I és en aquest mar de la indiferència occidental que s'ha produit un fenòmen editorial ben paradoxal. Indigneu-vos, el breu llibret del nonagenari francès Stéphane Hessel està batent records de vendes. Hessel, membre de la Resistència durant la Segona Guerra Mundial, pres i condemnat a mort a Buchenwald, partícep al 1948 en la redacció de la Declaració Universal dels Drets Humans, emplaça en aquest pamflet a joves i grans a despertar-se i reaccionar contra els centenars de motius que tenim per indignar-nos a la tranquila Europa. I fins i tot a Catalunya, on patim una vegada i una altra el menyspreu que des d'Espanya es viu tot allò que és català, per part de ciutadans i també de governs autonòmics i central (la deslleial rebaixa de rodalies a compte de la Generalitat n'és un nou exemple). Tanmateix, qui sap si l'èxit editorial de Hessel és l'aperitiu a un canvi d'actitud ciutadana. Ens arribarem indignar? Motius en sobren. Busquem-los.
Un últim apunt sobre Hessel: és fill de Jules, el jueu alemany traductor de Proust, la dona rebel interpretada per Jeanne Moreau a Jules et Jim de François Truffaut. De pel•lícula.
Els joves àrabs, farts dels seus règims engreixats per Occident, ens estan mostrant als joves de l'altra riba del Mediterrani que la dignitat s'ha de guanyar. Joves occidentals que no vam viure el drama de la Segona Guerra Mundial, que, com bé explica Tony Judt, va motivar la construcció d'un Estat del Benestar que menyspreem i donem per descomptat: si no reaccionem, serà una bonica història del passat en menys de vint anys. Joves occidentals, i també grans -de memòria ben afeblida- que hem reaccionat amb indiferència a la dictadura dels mercats: l'economia ha tornat a guanyar la partida de la política i les conquestes socials sobre les que es va bastir la prosperitat de les últimes dècades viuen sota immediata amenaça sense que pràcticament ningú les defensi.
Els joves occidentals no reaccionem. Els grans tampoc. Ens hem cregut pot ser que la història s'ha acabat, com va predir Fukuyama? No, la història continua, recordava Jordi Font diumenge, però ho fa ben lluny de casa. Ho fa al pati de darrera. I és en aquest mar de la indiferència occidental que s'ha produit un fenòmen editorial ben paradoxal. Indigneu-vos, el breu llibret del nonagenari francès Stéphane Hessel està batent records de vendes. Hessel, membre de la Resistència durant la Segona Guerra Mundial, pres i condemnat a mort a Buchenwald, partícep al 1948 en la redacció de la Declaració Universal dels Drets Humans, emplaça en aquest pamflet a joves i grans a despertar-se i reaccionar contra els centenars de motius que tenim per indignar-nos a la tranquila Europa. I fins i tot a Catalunya, on patim una vegada i una altra el menyspreu que des d'Espanya es viu tot allò que és català, per part de ciutadans i també de governs autonòmics i central (la deslleial rebaixa de rodalies a compte de la Generalitat n'és un nou exemple). Tanmateix, qui sap si l'èxit editorial de Hessel és l'aperitiu a un canvi d'actitud ciutadana. Ens arribarem indignar? Motius en sobren. Busquem-los.
Un últim apunt sobre Hessel: és fill de Jules, el jueu alemany traductor de Proust, la dona rebel interpretada per Jeanne Moreau a Jules et Jim de François Truffaut. De pel•lícula.
Melancolia lisboeta
Les ciutats són profundament humanes. Transmeten sensacions. Expressen sentiments. Si alguna cosa no ens abandona de les ciutats que hem visitat és el seu estat d'ànim. Un estat d'ànim que ens ha cala ben endins i que sempre, quan recorrem als racons de la memòria, associarem a un determinat poble, ciutat o fins i tot, paisatge. Aquests estats d'anim, talment com passa en les persones, evolucionen. I els veïns som els primers a descobrir-lo. A palpar-lo. A induir-lo. A transmetre, en un viatge d'anada i tornada, a la col•lectivitat allò que sentim. Un sentiment que al seu torn està condicionat per l'estat d'eufòria, depressió o desànim col•lectiu. Poc té a veure el desconcert en el que està sumida Barcelona amb la vitalitat que va mostrar no fa tants anys, amb aquell alcalde que ens va fer descobrir l'orgull de ser barcelonins.
Però aquest no és un article sobre Barcelona, ni sobre les ciutats que habitem. Aquest és un article sobre les ciutats en les que som foranis, estranys. I sobretot aquest és un article sobre el que ens transmeten aquestes ciutats. Una sensació que sentim cada vegada que algú pronuncia París, Nova York, Berlin o Lisboa. Una sensació que ens emportem, a la memòria, al cor, i que roman inalterada amb el pas del temps, al contrari dels que ens passa quan habitem aquella ciutat. Aquest és, concretament, un article sobre Lisboa. I per ser encara més precisa, aquest article és sobre la cantant que millor transporta l'essència d'aquesta ciutat, Mariza, que tot just fa una setmana va ser a Barcelona en el marc del Festival del Mil•leni. La moçambiquenya, filla del barri lisboeta de Mouraria, va convertir el Palau de la Música en al seva taberna. Amb a tauletes a l'escenari, ocupades per afortunats espectadors, va desgranar el repertori del seu últim disc, Fado Tradicional. I va guanyar-se de nou el públic barceloní, que va omplir fins la bandera el recinte. Altíssima, amb una veu impressionant, immensa, d'una fortalesa que de prop intimida, Mariza va superar-se en un concert en què, senzillament, va inundar-nos de l'estat d'ànim de la capital lusitana.
Si alguna cosa és per a mi Lisboa és melancolia. Una melancolia semblant a la que transmet l'Havana, però passada pel tamís europeu. Lisboa és una ciutat que brilla en la seva decadència. En la seva bellesa i vellesa. Aquesta és la seva particularitat. Una melancolia que ho impregna tot i de la que es impossible despendre's. Refugiar-se a una petitíssima taberna de la ciutat, escoltant com els parroquians, orgullosos, entonen els seus fados, és una història d'amor. Una història d'amor que Mariza, rosa de Moçambic, fa aflorar amb la seva veu. De nou, l'enamorament. De nou, la melancolia. Melancolia de Lisboa amb la màgia de Mariza i els seus fados. Quina gran dona.
Però aquest no és un article sobre Barcelona, ni sobre les ciutats que habitem. Aquest és un article sobre les ciutats en les que som foranis, estranys. I sobretot aquest és un article sobre el que ens transmeten aquestes ciutats. Una sensació que sentim cada vegada que algú pronuncia París, Nova York, Berlin o Lisboa. Una sensació que ens emportem, a la memòria, al cor, i que roman inalterada amb el pas del temps, al contrari dels que ens passa quan habitem aquella ciutat. Aquest és, concretament, un article sobre Lisboa. I per ser encara més precisa, aquest article és sobre la cantant que millor transporta l'essència d'aquesta ciutat, Mariza, que tot just fa una setmana va ser a Barcelona en el marc del Festival del Mil•leni. La moçambiquenya, filla del barri lisboeta de Mouraria, va convertir el Palau de la Música en al seva taberna. Amb a tauletes a l'escenari, ocupades per afortunats espectadors, va desgranar el repertori del seu últim disc, Fado Tradicional. I va guanyar-se de nou el públic barceloní, que va omplir fins la bandera el recinte. Altíssima, amb una veu impressionant, immensa, d'una fortalesa que de prop intimida, Mariza va superar-se en un concert en què, senzillament, va inundar-nos de l'estat d'ànim de la capital lusitana.
Si alguna cosa és per a mi Lisboa és melancolia. Una melancolia semblant a la que transmet l'Havana, però passada pel tamís europeu. Lisboa és una ciutat que brilla en la seva decadència. En la seva bellesa i vellesa. Aquesta és la seva particularitat. Una melancolia que ho impregna tot i de la que es impossible despendre's. Refugiar-se a una petitíssima taberna de la ciutat, escoltant com els parroquians, orgullosos, entonen els seus fados, és una història d'amor. Una història d'amor que Mariza, rosa de Moçambic, fa aflorar amb la seva veu. De nou, l'enamorament. De nou, la melancolia. Melancolia de Lisboa amb la màgia de Mariza i els seus fados. Quina gran dona.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)