Un concert, una artista, un cd

Mayte Martin, 22 de juny al Teatre Grec, alCantaraMiguel. Sublim.

Quatre històries (publicat a l'Avui)

Primera: l’Alejandra és peruana. Fa tres anys que viu a Espanya. Ha de renovar els papers. Les condicions són inequívoques: ha d’haver cotitzat almenys sis mesos en l’últim any. La crisi l’ha afectat. Només ha treballat tres mesos. De manera inesperada, es convertirà en irregular. Estarà abocada a l’economia submergida. O que la parin al carrer, la destinin a un centre d’internament i l’expulsin.

Segona: Ahmed té quinze anys. Té permís de residència. Va a escola. Però la seva formació té data de caducitat. No té dret a l’ensenyament postobligatori. No té permís de treball. Als disset anys, estarà abocat al carrer. Destí: delinquir, o, amb sort, l’economia submergida.

Tercera: Khaled va arribar sent un nen a Espanya. Sol. Ha estat internat en un centre de menors. Té permís de residència. No té permís de treball. D’aquí a una setmana fa els divuit anys. La seva estada al centre de menors haurà quedat enrere. A què es dedicarà?

Quarta: Franns Rilles Melgar. És bolivià. No té papers. És un no ciutadà. Treballant a la panificadora de Real de Gandia, en un accident laboral, va perdre el braç. Ha denunciat els propietaris. Després de l’accident, van tirar el braç a les escombraries. El govern espanyol, en el que defineixen com a gest humanitari, regularitzarà la seva situació. Ara només té un braç, però ja és ciutadà.

Quatre històries. Un denominador comú: la inexistència d’una efectiva llei sobre immigració. Zapatero es conforma a modificar, de manera discutida, una legislació obsoleta. Per què es perden les eleccions? Entre altres motius, per la manca de coherència: de l’impossible papers per a tothom a la lògica Berlusconi. Qui diu socialisme?

Off Sónar (publicat a l'Avui)

De nou, el Sónar. La versió diürna col·lapsa i trasbalsa el centre de Barcelona. Gernacions arribades d'altres latitud mostren com la imaginació en la vestimenta no té límits i es passegen, sobretot en les franges més joves, amb unes pupil·les sospitosament dilatades. Inunden el Raval. De moda. I de merda. Estrella Damm triomfa. Les llaunes prèviament escurades queden, en abundància, abandonades en qualsevol racó, malgrat els esforçats equips de neteja municipals. La cervesa de l'estel arrasa i no ho fa pas de la mà de l'exitós anunci de Formentera que té en el Summercat dels suecs Billie the Vision and the Dancers el hit de l'estiu. A Ciutat Vella, Estrella Damm assoleix l'Olimp de l'èxit comercial de la mà dels llauners, que algun dia ens haurien d'explicar per què únicament i exclusivament venen cervesa d'aquesta marca.

El Sónar és un èxit per a la ciutat. I per als visitants. És, certament, un esdeveniment cultural de primera fila. Ara, per als veïns la història és diferent. Aglomeracions, soroll indesxifrable per a la gent gran, brutícia, individus que passegen la credencials com si haguessin estat tocats per la vareta dels déus... Ara bé, no us confongueu. Amb aquest article no em sumaré a la corrua de quintacolumnistes que només saben afinar la seva ploma per sentenciar, amb una metàfora que fa esquinçar les vestidures, que Barcelona s'ha convertit en un parc temàtic. Aquí no m'hi trobareu. Aquest és un article per subratllar com una situació adversa, incòmoda, pot convertir-se gràcies a la imaginació d'uns veïns, dels ciutadans, en una gran oportunitat. De la necessitat, n'han fet virtut. I en lloc de sortir al carrer amb la pancarteta de torn per queixar-se que un any més el Sónar converteix el barri en una olla a pressió gairebé insuportable, han aprofitat l'ocasió per fer negoci, ara que la crisi colla.

Els comerciants dels carrers Bonsuccés i Elisabets, la principal via per accedir, des de les Rambles, a la plaça dels Àngels, epicentre del festival, han sabut marcar el seu territori de manera brillant. Els tres dies de Sónar, una llarga fila de paradetes han capgirat el paisatge habitual per a aquestes dates. En positiu. El Julivert Meu, la perfumeria Bonsuccés, el Forn Boix, Dress or Die, Baclava, l'Herboristeria Llança, el Bar Manoda i fins i tot el nouvingut Dos Palillos han plantat una taula al carrer per mostrar a forans i veïns els seus productes. I vendre. Ho han aconseguit i han donat a llum un efímer Portobello. Han inventat l'Off Sónar.

L'esquerra no ha mort (publicat a l'Avui)

Fa una setmana vaig escriure “Desperta, esquerra!”. Amb els resultats de les euroeleccions, l’esquerra va despertar de cop. Els socialistes, valedors fins ara de la socialdemocràcia, han quedat tocats. Precisament quan el neoliberalisme ha fet fallida. El paradigma econòmic de la dreta s’ha enfonsat, però els partits de dreta guanyen. El socialisme, mut, s’ho mira derrotat. Què ha passat? La dreta, que en campanya lloa el mercat, al govern, amb la crisi devorant empreses i famílies, no s’allunya ni un mil·límetre del que faria un socialista. Perquè els partits socialistes, emmirallats en la infame tercera via de Blair, van renunciar al programa socialdemòcrata per lliurar-se al dogma neoliberal. El socialisme és avui alternança, però no alternativa de la dreta. Una dreta que viu dels rèdits de l’Estat de benestar. La socialdemocràcia no ha mort. Però ha estat blasmada pels partits socialistes. Perquè socialdemocràcia no és només defensar els drets civils, com creu Zapatero. Socialdemocràcia vol dir valentia, vol dir reformisme de llarg abast. Socialdemocràcia és progrés. És el contrari de l’immobilisme que practiquen els socialistes instal·lats al poder. La socialdemocràcia ha de ser capaç d’articular un discurs propi sobre immigració, sobre l’articulació del diferents pobles de l’Estat, sobre mercat de treball. Socialdemocràcia no és imitar la dreta en immigració, en centralisme i en mercat de treball, però amb un somriure a la cara. ¿Volem un nou paradigma que posi límits als mercaders i al mercat? Segur. La socialdemocràcia està ben viva. No ha mort. És la resposta. Però avui ja no l’encarnen els partits socialistes. Només cal fixar-se en França. Mentre Aubry i Royal ploraven, Cohn-Bendit, reivindicant la socialdemocràcia verda, ha triomfat.

El nou paradigma? (Publicat a l'Avui)

Josep Ramoneda, el filòsof i director del CCCB, m'explicava en l'entrevista de diumenge passat a l'A més a més que el paradigma -econòmic, social, polític- que neixi en l'era postcrisi pot ser millor o pitjor que l'actual. Atenent al que ha passat els últims sis dies, des dels 94 milions d'euros que el Madrid pagarà al Manchester a la publicació de les magarrufes a Los Angeles de Cristiano Ronaldo i Paris Hilton, m'atreveixo a pronosticar que a Espanya el nou paradigma serà pitjor.

En un país en què Mario Conde i la seva gomina van ser exemple per a molts; en un club que amb Florentino-I va omplir la caixa gràcies al pelotazo de l'antiga ciutat esportiva. Això és: vendre els terrenys a preu d'or a l'Ajuntament de Madrid per construir-hi després una obscenitat de gratacels que insulten el bon gust, Florentino-II pot convertir-se en el símbol de la nova era. Amb els mateixos errors de l'anterior paradigma de prosperitat espanyola, ara caricaturitzats. Vegem-ho.

Un: el ciutadà Kane torna a ser un constructor, sector en el qual s'ha basat la prosperitat de peus de fang de l'economia espanyola durant els últims vint anys, amb els resultats que tots coneixem. Dos: aquest constructor és Florentino Pérez, el renascut messies del madridisme que tres anys enrere va sortir de club blanc amb la cua entre les cames. Com en sortirà en aquesta ocasió? Tres: el projecte empresarial beu, directament, del crèdit bancari. En una època en què els ciutadans com tu i jo les passem molt dures per obtenir diners, les entitats financeres practiquen la genuflexió davant Florentino-II. Preneu-ne nota per a quan us deneguin un préstec. Quatre: a aquestes entitats bancàries genuflexes els és indiferent obrir l'aixeta del crèdit a un Madrid que té un deute de 522 milions d'euros. Vatua! Cinc: el projecte empresarial pivota sobre el fitxatge d'un tardoadolescent mediàtic. Fornit, però hortera. De ben segur l'aparcament de Chamartín pot començar a reservar espai per una corrua de Ferraris de nou-ric. Sis: si Núria Bermúdez i Rebecca Loos van passejar-se pels platós de les entranyes televisives detallant la capacitat amatòria de Beckham, ara és el torn de Paris Hilton. L'Alaska de la Movida, al seu costat, és una deessa. Set: una nova operació immobiliària s'ensuma. Vendran el Bernabéu per construir-hi un Hotel Vela capitalí? I vuit: la gomina ha tornat. Del cap de Mario Conde al de Cristiano. Del banquer al futbolista. Vet aquí el nou paradigma espanyol. ¡Hala Madrid!

Desperta, esquerra!

Quan llegeixis aquestes línies segurament ja hauré visitat el col·legi electoral de la plaça de les Caramelles. I ho hauré fet coneixent els resultats d’Holanda, que han catapultat l’extrema dreta com a segona força del país. L’explicació fàcil és vincular immigració amb inseguretat i argüir que només la dreta dóna respostes a l’assumpte –no pas problema. Berlusconi, exponent ja, segons els seus compatriotes Umberto Eco i Michela Marzano, del nou feixisme que pot contaminar Europa, basa bona part dels seus triomfs en l’estratègia d’atiar la por contra l’immigrant i dramatitzar els perills d’una societat “multiètnica”. Erigint-se, amb l’ajuda d’infames alcaldes com el de Roma, Gianni Alemanno, en salvador de la puresa italiana. Tanmateix, la culpa del que està passant a Europa és dels grans partits de l’esquerra, que han dimitit de les seves funcions. Com bé explica Josep Ramoneda a les pàgines que segueixen, als 80 i als 90, en plena revolució conservadora, l’esquerra va renunciar al seu patrimoni socialdemòcrata per lliurar-se a la doctrina neoliberal. A Espanya, l’actitud de Zapatero amb la immigració n’és un exemple. Aliant-se amb els populars europeus i traint la disciplina de vot dels socialistes del continent, el PSOE va votar la directiva de la vergonya, aquella per la qual un immigrant, sense ordre judicial,
pot estar tancat 18 mesos en un centre d’internament: doctrina Berlusconi subscrita per ZP. El capitalisme està en crisi i la gran socialdemocràcia europea ha emmudit. Davant d’això, només queda exclamar: “Desperta, esquerra!”. Perquè encara que l’ecosocialisme i altres partits d’esquerra mantinguin la coherència ideològica –molt meritori en els temps actuals–, si la gran socialdemocràcia no reacciona aviat, el continent està abocat a l’extremisme ultradretà.

Pranzo di Ferragosto

De la vellesa se'n pot escriure amb dramatisme. Segurament coneixeu més d'un cas en què un avi o àvia, amb multitud de fills i néts, s'ha d'enfrontar sol, i en condicions paupèrrimes, als últims anys de vida. Uns anys que en determinades condicions es converteixen en una feixuga pròrroga vital. Tanmateix, el discurs moralista tràgic, per conegut, per sobradament sabut, lamentablement, no toca el cor ni de lectors, ni d'espectadors, ni tampoc de familiars.

Segurament, conscient que commoure amb la llàgrima fàcil és estèril, l'italià Gianni di Gregorio, ajudant de direcció i coguionista de l'aclamada Gomorra de Matteo Garrone, s'ha estrenat amb una bella opera prima que respon a la frase que moltes famílies es plantejaran la vigília de vacances: "Què en fem, de la iaia i l'avi?".

Basada en la seva experiència personal, Di Gregorio, que no només és també el protagonista sinó que roda la pel·lícula al seu pis del Trastevere -coses que passen en les petites produccions-, es converteix al film en un fill únic de seixanta anys a càrrec de la seva mare vídua octogenària, presumida, vital, però summament possessiva. Ofegat pels deutes, el protagonista rep una particular oferta: l'administrador de la finca li cancel·larà les factures si es queda amb la seva mare durant el 15 d'agost: Ferragosto. L'administrador vol marxar de Roma aquest dia tan assenyalat per als italians, però no sap què fer amb la mamma.

Di Gregorio, que va viure en primera persona aquesta proposició, però que en la vida real la va rebutjar, va decidir escriure una pel·lícula imaginant què hauria passat si hagués dit que sí a l'estranya idea del gestor de la finca. El resultat: un film que esdevé un elogi a les mammas, un cant d'amor a la vellesa. "Vaig poder veure com n'està de sola la gent gran i com en són de vulnerables en un món que avança amb pas accelerat sense saber cap a on va perquè ha oblidat la seva història, perdent el sentit del pas del temps, que té por a la vellesa i la mort i ignora el més valuós, que és la qualitat dels sentiments", explica Di Gregorio, que va visitar diverses residències per triar les quatre àvies protagonistes. Encantadores, vitals, actrius sobrevingudes, eleven aquest senzill film a cotes impensables i mostren, essent només elles mateixes, les tremendes ganes de viure i disfrutar de molts vells prematurament apartats dels plaers de la vida. El simple i emotiu ball que acompanya els títols de crèdit n'és una petita mostra.