Decepció (article publicat a ELECTORALIA)

Fem memòria. El mes de desembre de set anys enrere, centenars de ciutadans, farts de 23 anys de pujolisme, però sobretot il·lusionats perquè era possible que les esquerres governessin a Catalunya, es van manifestar espontàniament davant del Parlament per demanar precisament això: que el govern d’esquerres fos una realitat. Ho vaig viure en primera persona. I si aquell vespre no vaig anar al Parc de la Ciutadella és perquè des d’un altra racó de Barcelona treballava perquè aquest acord fos possible. I va ser possible. El 22 de desembre, molts, moltes, vam anar a la Plaça Sant Jaume a celebrar que d’una vegada per totes Catalunya havia girat a l’esquerra, sense deixar de banda el seu profund compromís catalanista. És més, Catalunya, d’una vegada per totes, va deixar enrere l’ambigüitat malaltissa, el covard peix al cove. Catalunya, després de 23 anys de govern, diria, per primera vegada, quina Espanya volia. I faria explícita l’aposta federal. La resposta d’Espanya, és per tots coneguda.


Han passat set anys i aquella il·lusió s’ha fet miques. Alguna vegada, conversant amb protagonistes de l’acord del Tinell, els he dit que dubto que avui algun català sortís al carrer per reivindicar la reedició de govern d’esquerres. Els tres partits que van construir aquell projecte hauran de fer un bon excerci d’introspecció per examinar en què han fallat. Com ha estat possible que tantes esperances, tants somnis, s’hagin convertit en decepció? Certament, l’aritmètica, farà impossible que el govern d’esquerres -m’estalvio d’emprar la denostada expressió tripartit- es reediti. Segurament, els estrategues electorals, els cervells dels aparells dels partits buscaran explicacions per justificar la debacle electoral. Aquests estrategues electorals que només saben treure’s de la màniga un cara a cara impossible -quina tàctica de distracció massiva!- però viuen d’orfes d’arguments per tocar el cor dels votants. Les eleccions s’hauran perdut. Estrepitosament. Però aquest no és el problema. El problema com es poden haver decepcionat en només set anys tants milers de ciutadans que, si res no ho evita, condemnaran els protagonistes amb una dolorosa desfeta a les urnes, segurament amb l’excepció d’ICV -curiosament l’únic partit que no renega d’aquest govern.

S’han fet grans avanços. Immensos. Però ha mancat un full de ruta. L’eslògan de fa quatre anys del PSC, “Fets, no paraules”, està a l’arrel de la desfeta. Calien paraules, calien idees, calia un projecte ben trenat sobre Catalunya i sobre Espanya. Calia vincular els grans avenços socials amb un projecte de país. Hi han hagut fets, molts, però aquest govern no ha parlat. No sabia què explicar. No tenia una sola veu. I ha decepcionat aquells centenars, milers de ciutadans que van sortir al carrer per celebrar el govern d’esquerres. Preneu-ne nota. I no feu un diagnòstic equivocat. I, sobretot, recupereu la paraula. En cas contrari, aquests últims set anys hauran estat, només, un breu parèntesi.



Llegiu l'article també a http://electoralia.cat/2010/11/26/decepcio/

Cafè Europa (publicat al Suple de Cultura de l'AVUI)

Diumenge les urnes diran qui és el proper president de Catalunya. I és més que probable que l’aritmètica colpegi tan durament l’esquerra catalana que, si no inicia un profund procés de reflexió, no tornarà a governar en molts anys. La campanya s’acaba sense que Europa hagi protagonitzat els discursos dels candidats. Ni tan sols ha estat mencionada. L’Europa que pot convertir-se en aliada dels interessos d’una Catalunya víctima de l’unitarisme espanyol, l’Europa que dicta les retallades socials, ha estat absent. Tanmateix, mentre es succeeixen els últims compassos de la campanya electoral, Europa, l’absent, batalla sense munició contra els mercats financers que, amb una voracitat insaciable, es poden arribar a endur per davant la moneda única. Molt hi hauran contribuït els líders europeus, que, mancats de reflexos, van servir en safata la tragèdia grega i amb prou feines han impedit l’agonia del tigre celta. L’Europa d’avui, però, no és l’oasi de pau i prosperitat que van somniar els fundadors. A l’Europa d’avui s’expulsa per motiu de raça i es poden tancar els immigrants 180 dies sense judici. L’Europa anhelada s’allunya. I potser ja només ens queda contemplar-ne la decadència, asseguts en un dels cafès del continent, aferrant-nos a la que probablement ha estat l’única idea que hem compartit tots els europeus. La va formular George Steiner: “Europa està feta de cafès. Des del cafè preferit de Pessoa a Lisboa fins als cafès d’Odessa freqüentats pels gàngsters d’Isaac Babel [...]. Dibuixeu el mapa dels cafès i tindreu un dels indicadors essencials de la idea d’Europa”.

Consignes 2.0 (Nou article a Electoralia)

Als tuitejadors polítics: deixeu de repetir les consignes dels líders i feu un esforç intel·lectual per defensar el vostre partit!”. Aquesta piulada la vaig fer dimarts passat. I immediatament vaig rebre un allau de missatges de suport i de confraternització d’altres piulaires que, com jo, estan tips de les consignes 2.0 de 140 caràcters, escrites pels que algú va batejar com a lloros 2.0. Twitter ha esdevingut un nou camp de batalla de la campanya electoral. S’han acabat les limitacions dels insultants blocs electorals. A les xarxes socials, la campanya no té aturador.

Per llegir-lo complert, aneu a http://electoralia.cat/2010/11/19/consignes-2-0/

Toca Maragall (publicat al suple de Cultura de l'Avui)

L'escriptura d'un nou llibre em té allunyada dels tambors electorals, que ressonen a través dels diaris digitals i twitter. La lectura ha esdevingut via d'evasió. Dimarts vaig triar Adéu Espanya, de Joan Maragall, un llibret editat per Edicions 62 que recull els textos més significatius que aquest va escriure sobre Catalunya i Espanya. La lectura de Maragall és el millor protector per assimilar arguments i contraarguments, si n'hi ha, de la campanya. I m'ha fet concloure que la seva lectura hauria de ser obligada per a tots els candidats. I el proper diumenge, dia del debat a TV3 que conduirà el mestre Josep Cuní, seria bon moment perquè passessin un examen de coneixements: haurien de ser posats a prova , concretament sobre l'article L'alçament, escrit abans de les eleccions espanyoles del 1907, quan les forces catalanistes van concórrer en la coalició amb el nom Solidaritat Catalana. En aquest article Maragall expressa els seu entusiasme per la unió dels partits catalanistes, disposats a parlar amb una sola veu Madrid. Precisament el que molts i moltes vam reclamar i reclamem després de la desastrosa sentència de l'Estatut. Els partits catalans, incapaços de sumar forces al Congrés per pactar una mísera resolució en defensa de l'Estatut, hauran de parlar ara amb una sola veu si volen que se'ls l'escolti. Deia Maragall que “els partits catalans dividits en la lluita d'idees polítiques serien vençuts facilment per la corrupció forastera compacte en mans dels caciques”. Fins ara ho han estat. “I heus aquí la necessitat de la unió, de l'avinença, del contuberni, del monton”. El 28N, llegeixin Maragall.

No és notícia

Estic a la redacció escrivint. Se sent un fil de ràdio. Les notícies. Apugem el volum. Eleccions, economia, rescats i.. un atemptat bomba ha matat... Escolta amb atenció. Un atemptat bomba ha matat 60 persones a l'Iraq. Frustració. Un atemptat bomba en un lloc inoportú. 60 persones moren, una bestialitat, però ho fan a l'Iraq. Malauradament, ja no és notícia. Si aquestes 60 persones haguessin mort a Europa, o als EUA, per un atemptat de la mateixa Al Qaida, obriríem a tota portada. Però ha estat a l'Iraq, i malgrat la indignació que em produeix, malgrat la frustració que sento en saber que l'espai que dedicarem a aquesta informació és mínim, segueixo treballant. Tots seguim treballant. Ha estat a l'Iraq. I gairebé inconscientment, inapreciablement, respirem tranquils.

Barcelona, capital Raval (Article a BCN10.0)

Putes, drogues, robatoris, decadència. Aquests termes s’han associat reiteradament amb el Raval i per extensió amb Barcelona. I s’ha fet no pas per examinar el perquè de la seva existència, el que ens portaria, immediatament, a fer-ne un diagnòstic acurat i buscar-ne solucions, sinó per enterbolir el debat sobre una ciutat que si bé en els últims temps afronta incerteses té un potencial envejable. Barcelona ha de bastir de nou un projecte de progrés, un nou començament que no escatimi ni ambició ni il·lusió. I hi hem de creure.

El que hi ha al Raval, que, al seu torn condiciona el tipus de putes, drogues i robatoris que tenim al barri és pobresa, derivada d’una situació econòmica en alguns casos dramàtica. Moltes de les escenes que s’han repetit insistentment en les pàgines dels diaris són perfectes metàfores dels mals que assoten la societat actual. Un món que està patint els efectes de la que ja s’ha batejat com a Gran Depressió i que s’ha traduït en altíssims costos socials que no hem d’estar disposats a pagar ni hem d’acceptar com a inevitables.

Les imatges que s’han difós als mitjans de comunicació sobre Barcelona i aquest món que és el Raval són feridores perquè retraten fets es troben al barri. Els que hi vivim sabem quina és la realitat dels nostres carrers. Perquè hi passem cada dia. El Raval és un barri que pateix amb especial intensitat els problemes derivats d’una societat en la que l’ascensor social no sempre funciona.Un ascensor social que hauria de portar els nens i nenes pakistanesos, bengalís, marroquins que juguen a la Rambla del Raval, a Lluna, a Sant Oleguer, d’aquí una dècada a la universitat. És per això que més enllà de la policia, necessària, s’ha d’abandonar el discurs populista, i apostar per polítiques a mig i llarg termini. I per la imprescindible cohesió social.

El Raval, a més, pot aportar les solucions imprescindibles perquè tinguem la Barcelona a la que hem d’aspirar. Una ciutat que ha de tornar a començar amb renovada ambició. És per això que el Raval és un espai fonamental per construir una ciutat cohesionada, creativa. Una ciutat mescla, una ciutat món. I precisament el Raval, per això enceto la meva vinculació a Barcelona 10.0 parlant d’aquest barri, el meu barri, ha esdevingut un terreny d’assaig per enfrontar-nos a situacions que en pocs anys es patiran a altres zones de la ciutat i que ja es pateixen als cascos antics d’altres ciutats del món. Però el Raval, no em cansaré mai de subratllar-ho, és també un exemple de convivència entre persones de múltiples procedències. La plaça dels Àngels, coneguda com a Plaça del Macba, és un mosaic on cada dia es creuen persones de diverses nacionalitats i orígens, classe socials i edats que dificilment podrien compartir un mateix espai públic en una altra àrea que no fos el Raval. Un espai públic que s’ha de cuidar. És responsabilitat de tots.

En els propers anys vull ser mare. I voldré que els meus fills s’eduquin en un barri on la realitat no és homogènia sinó complexa. El món ha deixat d’estar format per compartiments estancs. El món és, serà, mescla, barreja. Un món que genera inseguretats, que entre tots, ciutadans, amb un renovat compromís amb la ciutat, i responsables polítics, hem de dissipar. Crec en Barcelona. Una Barcelona que tot just ara comença a bastir un projecte renovat que no ha d’escatimar ni ambició ni il·lusió i que ha d’afrontar amb garanties i seguretat els reptes que un món en constant transformació li han posat al davant. Confio en Barcelona. I en el Raval, per descomptat.

http://www.bcn10.cat/2010/11/barcelona-capital-raval-mar-jimenez/

Inútil, article a Electoralia

Vot útil o inútil? Nou article ja a Electoralia, el podeu llegir, comentar i tuitejar a http://electoralia.cat/2010/11/12/inutil/

Raval de Maalouf (columna publicada al Suple de Cultura de l'AVUI)

És un dia qualsevol. Surto de la redaccióp del diari, a tocar de la Rambla del Raval. El populisme associat a la immigració, en versió PP (rumanès és igual a delinquent) o en versió Duran Lleida (aquí no hi cabem tots) es farà amo d'algunes capçaleres durant la campanya. Rambla amunt veig un nen enfilat sobre el llom del gat de Botero. És paquistanès, penso. No: és català, malgrat l'origen dels seus pares. Aquest nen molt probablement acompanya, com passa en molts casos, la seva mare a l'ambulatori, a fer la compra, a la farmàcia, convertint-se en un dels molts traductors precoços que tenim al barri. Si la seva mare, aquesta sí paquistanesa, s'ha matingut al marge de la nostra cultura, el seu fill és exemple del contrari. Passem del multiculturalisme a la integració. A l'èxit d'una societat diversa, en la que fem comunitat persones d'origens diferents i futur comú. L'escriptor francolibanès Amin Maalouf, en rebre el Princep d'Asturies de les lletres, va recordar que “la diversitat no és en si mateixa una bendició ni una maldició. És senzillament una realitat El que importa és saber si podrem viure junts malgrat les diferències de color, de llengua o de creençes; el que importa és saber com viure junts, com convertir la nostra diversitat en profit i no en calamitat”. Aquest és el gran repte que hem d'afrontar, tenint en compte que “la reacció espontània de l'home es reubtjar a l'altra”. Cal, com diu Maalouf, “educació cívica”: pel natiu i pel nouvingut; per respectar la tradició i patrimoni col·lectiu del país i per fer-lo evolucionar amb les aportacions de tots. Origen diferent, futur comú.

Récord d'audiència

Que Josep Cuní és un dels millors peridiodistes del país, amb diferència, és indubtable. Que el seu programa Els matins és un programa d'èxit, fet amb rigor i evident estima cap al periodisme, també està fora de discussió. Segurament per aquests dos elements, Cuní no para de batre récords: dilluns va aconseguir un 44% de quota de pantalla. Impressionant. Vaig tenir l'honor de ser aquell dia a la tertúlia, amb l'admirat Manuel Milian Mestre, Lluís Bassets i Antoni Puigverd. Un luxe. Felicitats!

Autopistes sí, ciutadans no

Increïble! Amb uns pressupostos d'una austeritat colossal, en els que es congela els sous als pensionistes, s'abaixa el sou als funcionaris, es retalla la inversió en I+D, es dedicaran diners a salvar concessionàries d'autpistes buides. Exactament com ho llegiu. A iniciativa de CiU, i amb el suport del PP i PSOE, es prestaran ajudes a aquelles concessionàries d'autopistes sense trànsit, la majoria de l'entorn de Madrid, perquè no facin fallida. Mentre milions de ciutadans sobreviuen com poden a la crisi, les concessionàries, propietat de les grans constructores del país, rebran ajudes de l'Estat a càrrec dels pressupostos de l'any vinent. No us ho creieu? Aneu a http://www.elpais.com/articulo/economia/partidos/salvaran/quiebra/concesionarias/autopistas/elpepieco/20101108elpepieco_1/Tes i comproveu-ho. Dedicant diners a les grans constructores espanyoles, de poca estima cap al nostre país, es construeix una Catalunya millor?

Fiscalia en campanya, article a ELECTORALIA

Bon dia, ja teniu penjat a Electoralia el meu article, Fiscalia en campanya Piuleu, comenteu, voteu!

http://electoralia.cat/2010/11/05/fiscalia-en-campanya/

Joan Margarit, columna al Suple de Cultura de l'AVUI

Dimarts, 9,30 h, Catalunya Ràdio. Hem acabat la tertúlia i Manuel Fuentes ens avança que en pocs segons entrevistarà Joan Margarit, que acaba de publicar l’imprescindible No era lluny ni difícil. Exclamo un “hòstia” d’admiració que gairebé s’escola per antena. Em poso la jaqueta, agafo els trastos i cap a la porta. I em quedo muda, incapaç d’articular un míser “hola” quan em creuo amb Joan Margarit, a qui admiro no només per la seva poesia, sinó també per la seva veu i pel que diu. Sobretot pel que diu. L’entrevista que li va fer Raül Maigí fa una setmana s’ha de tenir ben guardada. Entre altres coses, Margarit fa unes reflexions sobre cultura i política imprescindibles i oportuníssimes, després de la patètica controvèrsia que va aixecar el pregó de la Mercè. En un moment en què l’historiador francès Michel Winock, que acaba de publicar l’exitós El siglo de los intelectuales (Edhasa), dóna l’espècie que tan bé va representar Émile Zola per extingida, Margarit és un alè d’esperança. “És més important la cultura que la llibertat, perquè sense cultura no hi ha llibertat, i, en canvi, sense llibertat jo puc seguir tenint cultura”. Ai la cultura! Ha estat la Cendrosa de tots els governs d’aquest país fins que Pasqual Maragall va encertar a nomenar Ferran Mascarell com a conseller. Com deia Manuel Cuyàs, Mascarell estava cridat a ser el nostre Jack Lang, però la política (inculta) va escurçar el seu mandat. Estem a un mes de les eleccions, i si el proper govern vol la majoria d’edat nacional d’aquest país, ha d’apostar, ara sí, per la cultura. En cas contrari, mai serem lliures. Margarit dixit.

http://www.elquiosc.cat/Quiosc.php?do=mostrarHemeroteca&data=2010-11-04&edicio_id=28

Les passejades amb els candidats, a l'AVUI

Ahir vaig començar una interessant sèrie de passejades amb els candidats a la presidència de la Generalitat que us recomano que seguiu diàriament. Segurament, molts de vosaltres us n'haureu assabentat avui per la controvertida topada entre Joan Laporta i Toni Freixa que apareix al vídeo d'avui. Davant de les moltes preguntes que he rebut, només us puc emplaçar a veure el video a http://www.avui.cat/ i extreure'n les conclusions oportunes. El xoc entre Laporta i Freixa és simplement una anècdota, tampoc cal magnificar-ho. Ara bé, m'heu preguntat què va passar. Anava caminant amb Laporta, enfilant Francesc Macià, i vaig veure, de reüll, un moviment de peus molt estrany. Immediatament, en Toni Freixa, a qui no vaig reconèixer, va estar a punt de caure. Laporta, enlloc d'aclarir-me qui era aquest home amb el que havia xocat, va dissimular i va fer veure que no el coneixia. I va seguir amb la conversa com si res hagués passat. Arribada a la redacció, i sabent ja que l'home en qüestió és Toni Freixa, em vaig preguntar: ha estat una topada fortuita? O Laporta li ha fet la traveta (el moviment de peus estrany)? Mireu les imatges a http://www.avui.cat/noticia/article/3-politica/17-politica/325409-joan-laporta.html , jutgeu vosaltres mateixos i treieu-ne les conclusions oportunes.