Fem memòria. El mes de desembre de set anys enrere, centenars de ciutadans, farts de 23 anys de pujolisme, però sobretot il·lusionats perquè era possible que les esquerres governessin a Catalunya, es van manifestar espontàniament davant del Parlament per demanar precisament això: que el govern d’esquerres fos una realitat. Ho vaig viure en primera persona. I si aquell vespre no vaig anar al Parc de la Ciutadella és perquè des d’un altra racó de Barcelona treballava perquè aquest acord fos possible. I va ser possible. El 22 de desembre, molts, moltes, vam anar a la Plaça Sant Jaume a celebrar que d’una vegada per totes Catalunya havia girat a l’esquerra, sense deixar de banda el seu profund compromís catalanista. És més, Catalunya, d’una vegada per totes, va deixar enrere l’ambigüitat malaltissa, el covard peix al cove. Catalunya, després de 23 anys de govern, diria, per primera vegada, quina Espanya volia. I faria explícita l’aposta federal. La resposta d’Espanya, és per tots coneguda.
Han passat set anys i aquella il·lusió s’ha fet miques. Alguna vegada, conversant amb protagonistes de l’acord del Tinell, els he dit que dubto que avui algun català sortís al carrer per reivindicar la reedició de govern d’esquerres. Els tres partits que van construir aquell projecte hauran de fer un bon excerci d’introspecció per examinar en què han fallat. Com ha estat possible que tantes esperances, tants somnis, s’hagin convertit en decepció? Certament, l’aritmètica, farà impossible que el govern d’esquerres -m’estalvio d’emprar la denostada expressió tripartit- es reediti. Segurament, els estrategues electorals, els cervells dels aparells dels partits buscaran explicacions per justificar la debacle electoral. Aquests estrategues electorals que només saben treure’s de la màniga un cara a cara impossible -quina tàctica de distracció massiva!- però viuen d’orfes d’arguments per tocar el cor dels votants. Les eleccions s’hauran perdut. Estrepitosament. Però aquest no és el problema. El problema com es poden haver decepcionat en només set anys tants milers de ciutadans que, si res no ho evita, condemnaran els protagonistes amb una dolorosa desfeta a les urnes, segurament amb l’excepció d’ICV -curiosament l’únic partit que no renega d’aquest govern.
S’han fet grans avanços. Immensos. Però ha mancat un full de ruta. L’eslògan de fa quatre anys del PSC, “Fets, no paraules”, està a l’arrel de la desfeta. Calien paraules, calien idees, calia un projecte ben trenat sobre Catalunya i sobre Espanya. Calia vincular els grans avenços socials amb un projecte de país. Hi han hagut fets, molts, però aquest govern no ha parlat. No sabia què explicar. No tenia una sola veu. I ha decepcionat aquells centenars, milers de ciutadans que van sortir al carrer per celebrar el govern d’esquerres. Preneu-ne nota. I no feu un diagnòstic equivocat. I, sobretot, recupereu la paraula. En cas contrari, aquests últims set anys hauran estat, només, un breu parèntesi.
Llegiu l'article també a http://electoralia.cat/2010/11/26/decepcio/
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada