Dissabte, dia de Nadal, mentre preparava un lleugeríssim sopar, em vaig fixar en un detall de la meva mà: ala base del dit gros de la mà dreta hi tinc la marca d’una petita cremada. Fa gairebé trenta anys va caure’m-hi una petita cendra de la pipa de l’avi Joan. La cremada, mínima, va provocar una drama infantil. Encara recordo els brams d’aquell dia! I també el compungiment de l’avi, per haver ferit, si es pot emprar aquesta paraula, a la seva única neta amb el tabac.
Dissabte a la nit, mentre cuinava, em vaig fixar de nou en aquesta petita senyal. Vaig aturar-me a mirar-la durant uns segons. La cremada és gairebé minúscula. I sempre que m’hi fixo em fa pensar en l’avi Joan, orgullosa de portar el seu record marcat a la pell. La qüestió és perquè dissabte, després de tant temps, vaig tornar a percebre-la. I la resposta és Marina Rossell i les cançons tradicionals catalanes.
Fa pocs dies vaig poder conèixer la Marina. Vam coincidir al concert de l’Albert Pla al Teatre Lliure -excel·lent, espectacular, màgic- i vam petar la xerrada una bona estona. Arran d’aquesta conversa, hem anat parlant i fa pocs dies vam recordar la seva actuació al Liceu l’11 de setembre del 2008. Una actuació impressionat que es pot trobar en CD però també en DVD. La meva mare, filla de l’avi Joan, ha estat sempre una seguidora de la Marina. Pel que vaig trobar irresistible regalar-li per Nadal el DVD de l’actuació. Amb la promesa afegida d’una dedicatòria tant aviat com sigui possible.
La tarda de Nadal la vam dedicar a mirar el DVD. Juntes, mare i filla, amb la companyia, una estona després, de la meva parella, el meu pare i també el gos de la família. I vam fer tots, totes, un viatge en el temps. La veu de la Marina és màgica, pura, neta, i és capaç de recuperar belles cançons catalanes amb una destresa impressionant, recollint-les del passat, de fa tants anys, i vestint-les amb l’embolcall adequat per escoltar-les avui, per quedar-ne seduïdes avui. De la Renaixença als nostres dies va ser l’epígraf del concert. Com es podria dir de la infantesa de la mare a la maduresa. De la infantesa de tantes mares i pares a la seva maduresa. Però no només això. La cançons tradicionals catalanes en la veu de la Marina ens fan viatjar en el temps als que encara no havíem nascut i imaginar-nos, ben nítidament, la mare a la Pobla de Cérvoles, on anava a l’estiu, cantant La Mare de Déu quan era xiqueta, ballant ,Llevantina, recitant el Cant espiritual de Joan Maragall. I ens fan recuperar les estones que vam passar amb els avis. Veient el DVD va fer-se present l’àvia Carme, i amb el cant d’aquella havanera dedicada a tots aquells que van marxar “a bordo del Català” vaig recordar, com fa temps que no feia, l’avi Joan. La Marina emociona. I també ens fa sentir orgullosos de la cultura catalana. De la tradició.
dijous, 30 de desembre del 2010
dijous, 23 de desembre del 2010
Bon Nadal amb Maria Mercè Marçal
Pujaré la tristesa dalt les golfes
Pujaré la tristesa dalt les golfes
amb la nina sense ulls i el paraigua trencat ,
el cartipàs vençut, la tarlatana vella.
I baixaré les graus amb vestit d’alegria
que hauran teixit aranyes sense seny.
Hi haurà amor engrunat al fons de les butxaques.
Pujaré la tristesa dalt les golfes
amb la nina sense ulls i el paraigua trencat ,
el cartipàs vençut, la tarlatana vella.
I baixaré les graus amb vestit d’alegria
que hauran teixit aranyes sense seny.
Hi haurà amor engrunat al fons de les butxaques.
Qui és Pep Plaza? (Publicat al Suple de Cultura de l'AVUI)
Diumenge a la nit, a l’estudi 4 de TV3. Al meu costat, Manel Cuyàs. Estem atenent trucades dels ciutadans que fan donatius a La Marató, que aquest any –la crisi ha estat incapaç de tombar la solidaritat d’aquest país!– ha registrat un nou rècord. Durant uns minuts el silenci domina la fila en què estem asseguts Cuyàs i jo mateixa. Estranyament, no entren trucades. El silenci és breu, ja que el ring dels telèfons, durant l’hora i mitja en què responem més de mig centenar de trucades, és pràcticament incessant. En aquest curt parèntesi, Cuyàs, ràpid, de verb molt àgil, i impetuós, argumenta que l’actuació d’un imitador d’Albert Om a la pantalla per la que seguim el programa –després m’assabento que és Pep Plaza– té els espectadors tan captivats que fa que aturin els seus impulsos solidaris. El que no arriba a entendre Cuyàs és la pregunta que li faig quan acaba de formular la seva teoria. “¿Qui és aquest noi?”, li etzibo. Incrèdul amb la meva ignorància, respon amb el seu vigorós to de veu: “Pep Plaza! Imita Pep Guardiola al Crackòvia!”. En efecte, és Pep Plaza, i aquesta cronista no l’havia vist mai abans. L’explicació és ben senzilla: no miro el Crackòvia, ni el Polònia, ni l’APM, ni la majoria de programes que segueixen el TN Vespre. Després de l’adéu de La nit al dia –gran dany col·lateral al nomenament de Mònica Terribas com a directora de TV3, nomenament que espero que el nou govern ratifiqui–, només m’empasso algunes dosis de 3/24, debats com el de BTV i 59 Segons, i poca cosa més.
El televisor és a la nit un aparell prohibit. Després d’un bon grapat d’hores a la redacció, envoltada de la barroca simfonia que componen ràdios i televisors engegats alhora, necessito repòs. Conversa amb la parella. I molt repòs. La nit és, sobretot, moment de lectura. La nit és moment per lliurar-se al paper, a aquella olor inconfusible dels llibres nous, a aquella olor inconfusible del llibre de vell. Després del grapat d’hores a la redacció, sota el focus implacable dels fluorescents, toca penombra. Una única llum directa enfocada al llibre escollit. I sobretot penombra.
Són les onze. Una hora, et dius. Només una hora i a dormir per sumar set hores de descans. Però la lectura t’atrapa, i sense adonar-te’n la una ha quedat enrere. Al sofà, el món d’Albert Camus t’absorbeix. La pesta et fa pensar en el brot de còlera a Haití. Què hi ha més absurd quan la mort s’acarnissa amb una població devastada com la de la petita illa? Les llibertats amenaçades evoquen les inquietuds del francès. La literatura de Roberto Bolaño és d’un magnetisme que no es trenca ni amb el son... Crackòvia, Polònia, APM? Camus i Bolaño. I Sciascia, Margarit, Vila-Matas, Auster, Hustvedt, Roth, Cercas, Judt, Marçal, Castillo, Semprún... I tants d’altres. I la parella. I a dormir. Res més. No em cal res més.
El televisor és a la nit un aparell prohibit. Després d’un bon grapat d’hores a la redacció, envoltada de la barroca simfonia que componen ràdios i televisors engegats alhora, necessito repòs. Conversa amb la parella. I molt repòs. La nit és, sobretot, moment de lectura. La nit és moment per lliurar-se al paper, a aquella olor inconfusible dels llibres nous, a aquella olor inconfusible del llibre de vell. Després del grapat d’hores a la redacció, sota el focus implacable dels fluorescents, toca penombra. Una única llum directa enfocada al llibre escollit. I sobretot penombra.
Són les onze. Una hora, et dius. Només una hora i a dormir per sumar set hores de descans. Però la lectura t’atrapa, i sense adonar-te’n la una ha quedat enrere. Al sofà, el món d’Albert Camus t’absorbeix. La pesta et fa pensar en el brot de còlera a Haití. Què hi ha més absurd quan la mort s’acarnissa amb una població devastada com la de la petita illa? Les llibertats amenaçades evoquen les inquietuds del francès. La literatura de Roberto Bolaño és d’un magnetisme que no es trenca ni amb el son... Crackòvia, Polònia, APM? Camus i Bolaño. I Sciascia, Margarit, Vila-Matas, Auster, Hustvedt, Roth, Cercas, Judt, Marçal, Castillo, Semprún... I tants d’altres. I la parella. I a dormir. Res més. No em cal res més.
dijous, 16 de desembre del 2010
Mister Bones viu al Raval (publicat al Suple de Cultura de l'AVUI)
Una olor de mort embolcallada a Willy G. Christmas [...] El final és cada vegada més a prop.
Què podia fer un pobre gos? Mister Bones havia estat amb Willy des que era un cadell petit, i ara li resultava impossible imaginar-se un món on no hi hagués el seu amo [...] Si el món es quedava sense Willy, el més probable és que el món mateix deixés d’existir.
Aquest era el dilema a què s’enfrontava Mister Bones aquell matí d’agost quan caminava penosament pels carrers de Baltimore amb el seu amo malalt. Un gos sol era tant com dir un gos mort, i tan bon punt Willy exhalés l’últim alè, no podia esperar res més que el seu propi i imminent final”.
Willy, indigent (i poeta) mor, i Mister Bones, un “gos de raça indefinida”, inicia un llarg recorregut, ple de tendresa, també de crueltat, en què descobreix què ens queda als humans, precisament, d’humanitat. Finalment, l’absència de Willy és insuportable, i Mister Bones decideix jugar a l’esquivacotxes, que el portarà a retrobar-se amb el seu vell amo a Timbuktú, el paradís dels morts que dóna títol a aquesta deliciosa faula de Paul Auster.
Pocs anys després de llegir-la, vaig reconèixer la força del Mister Bones d’Auster en un gos que volta pel Raval de Barcelona, sempre acompanyat d’un noi que no arriba a la trentena. Amb unes rastes cada vegada en estat més deplorable, rodant sobre el seu patinet a la plaça dels Àngels, aquest noi i sobretot el seu gos han esdevingut nous veïns del Raval.
El Mister Bones del Raval té un magnetisme especial. Cada vegada que el veig el miro fixament, tractant d’endevinar què el fa diferent de la resta de gossos. O bé simplement atrapada per l’aura que l’envolta, per la força de la seva mirada, dels seus gestos canins. És d’un color blanc cada vegada més confós, gairebé cru amb flocs de pèl grisosos i negres. El pèl llarg, arrissat, i com el seu amo, amb alguna rasta provocada per la manca d’higiene.
Divendres a la nit, Mister Bones jeia al costat del seu amo, que inconscient, romania estirant de mala manera sobre el seu patí, davant del districte de Ciutat Vella. Mister Bones, inquiet, s’aixecava en alguns moments, ple d’inquietud, l’olorava, el colpejava amb el morro. I, desconcertat, tornava a convertir-se en una gran ensaïmada peluda. El noi, ple de pixats, inert, atrapat en una lenta però implacable decadència, engreixa ja la nòmina d’indigents de Ciutat Vella. I Mister Bones amb ell.
Vam trucar a la Guàrdia Urbana i els vam deixar en les seves mans. Poc van fer. L’endemà, vam saber que Mister Bones i el seu amo es van despertar on els vam deixar. Es van despertar i van continuar fent camí, deambulant, com cada dia des de fa anys, pels carrers del barri. Des d’aquell dia no he deixat de pensar en ells. Però, sobretot, penso en el paradís de Timbuktú.
Què podia fer un pobre gos? Mister Bones havia estat amb Willy des que era un cadell petit, i ara li resultava impossible imaginar-se un món on no hi hagués el seu amo [...] Si el món es quedava sense Willy, el més probable és que el món mateix deixés d’existir.
Aquest era el dilema a què s’enfrontava Mister Bones aquell matí d’agost quan caminava penosament pels carrers de Baltimore amb el seu amo malalt. Un gos sol era tant com dir un gos mort, i tan bon punt Willy exhalés l’últim alè, no podia esperar res més que el seu propi i imminent final”.
Willy, indigent (i poeta) mor, i Mister Bones, un “gos de raça indefinida”, inicia un llarg recorregut, ple de tendresa, també de crueltat, en què descobreix què ens queda als humans, precisament, d’humanitat. Finalment, l’absència de Willy és insuportable, i Mister Bones decideix jugar a l’esquivacotxes, que el portarà a retrobar-se amb el seu vell amo a Timbuktú, el paradís dels morts que dóna títol a aquesta deliciosa faula de Paul Auster.
Pocs anys després de llegir-la, vaig reconèixer la força del Mister Bones d’Auster en un gos que volta pel Raval de Barcelona, sempre acompanyat d’un noi que no arriba a la trentena. Amb unes rastes cada vegada en estat més deplorable, rodant sobre el seu patinet a la plaça dels Àngels, aquest noi i sobretot el seu gos han esdevingut nous veïns del Raval.
El Mister Bones del Raval té un magnetisme especial. Cada vegada que el veig el miro fixament, tractant d’endevinar què el fa diferent de la resta de gossos. O bé simplement atrapada per l’aura que l’envolta, per la força de la seva mirada, dels seus gestos canins. És d’un color blanc cada vegada més confós, gairebé cru amb flocs de pèl grisosos i negres. El pèl llarg, arrissat, i com el seu amo, amb alguna rasta provocada per la manca d’higiene.
Divendres a la nit, Mister Bones jeia al costat del seu amo, que inconscient, romania estirant de mala manera sobre el seu patí, davant del districte de Ciutat Vella. Mister Bones, inquiet, s’aixecava en alguns moments, ple d’inquietud, l’olorava, el colpejava amb el morro. I, desconcertat, tornava a convertir-se en una gran ensaïmada peluda. El noi, ple de pixats, inert, atrapat en una lenta però implacable decadència, engreixa ja la nòmina d’indigents de Ciutat Vella. I Mister Bones amb ell.
Vam trucar a la Guàrdia Urbana i els vam deixar en les seves mans. Poc van fer. L’endemà, vam saber que Mister Bones i el seu amo es van despertar on els vam deixar. Es van despertar i van continuar fent camí, deambulant, com cada dia des de fa anys, pels carrers del barri. Des d’aquell dia no he deixat de pensar en ells. Però, sobretot, penso en el paradís de Timbuktú.
dilluns, 13 de desembre del 2010
Muncipalisme socialista
Diversos dirigents del PSC han posat al centre del discurs el "municipalisme". El municipalisme està a l'essència del socialisme, diuen, per a continuació assegurar que la prioritat son les eleccions locals del maig. Molt bé. Repassem, ara, què vol dir municipalisme en boca d'aquests dirigents.
Municipalisme vol dir acceptar que en aquests moments el PSC no té projecte polític. Muncipalisme vol dir renunciar a ser un partit de govern a Catalunya i conformar-se en dirigir el govern de les principals ciutats del país, tot i que tenir projecte de país, cal subratllar-ho, no només no seria incompatible amb aspirar a governar el màxim de ciutats possible sinó que seria un gran actiu per al socialisme. Municipalisme, avui, implica, per tant, governar les ciutats, reisgnar-se a un perfil baix nacional, i erigir-se en proveidor de vots del PSOE a les generals. Municipalisme, és a dir, posar el municipalisme al cor del discurs polític, sense altres elements, vol dir expulsar el PSC de la centralitat. Muncipalisme, quan es poden perdre (probablement es perdran) les eleccions a Barcelona, Girona i Tarragona, serà governar Hospitalet, Cornellà, etc. etc. Aquest és el PSC que vol l'actual nucli dirigent? Municipalisme, diran.
Municipalisme vol dir acceptar que en aquests moments el PSC no té projecte polític. Muncipalisme vol dir renunciar a ser un partit de govern a Catalunya i conformar-se en dirigir el govern de les principals ciutats del país, tot i que tenir projecte de país, cal subratllar-ho, no només no seria incompatible amb aspirar a governar el màxim de ciutats possible sinó que seria un gran actiu per al socialisme. Municipalisme, avui, implica, per tant, governar les ciutats, reisgnar-se a un perfil baix nacional, i erigir-se en proveidor de vots del PSOE a les generals. Municipalisme, és a dir, posar el municipalisme al cor del discurs polític, sense altres elements, vol dir expulsar el PSC de la centralitat. Muncipalisme, quan es poden perdre (probablement es perdran) les eleccions a Barcelona, Girona i Tarragona, serà governar Hospitalet, Cornellà, etc. etc. Aquest és el PSC que vol l'actual nucli dirigent? Municipalisme, diran.
Entrevista a Greg Clark, secretari general del Fòrum de les Ciutats i les Regions de la OCDE (publicada a l'AVUI/El Punt)
"Barcelona ha de definir millor el seu relat de ciutat”
Qualsevol persona que aspiri a liderar –atenció, liderar– Barcelona com a alcalde ha de llegir l'entrevista a Greg Clark, expert mundial en desenvolupament urbà. La setmana passada va ser a Barcelona i va conversar amb aquest diari. Endavant la lectura.
Les ciutats tindran el lideratge en l'economia del segle XXI?
Des de les ciutats es lidera, cada vegada més, l'economia. Les ciutats són plataformes per a l'economia, és on se situen els negocis, el capital... I la globalització, sumada a la crisi, augmenta la connectivitat global i fa imprescindibles les ciutats. Les economies nacionals només poden tenir èxit si tenen ciutats potents. Fa 100 anys era possible tenir una economia nacional potent sense ciutats potents. Però avui és impossible: l'economia dels serveis, del coneixement, necessita ciutats amb èxit perquè són el punt de connexió entre la nació i l'esfera global.
Examinem Barcelona, capital d'una nació sense estat. El seu èxit serà una plataforma per al desenvolupament econòmic i nacional de Catalunya?
Sí. Avui Catalunya vol tenir èxit no només a Espanya sinó també al món. I per fer-ho és imprescindible un mecanisme que la connecti globalment. I aquest mecanisme, que li ha de proveir institucions, qualitat de vida, cosmopolitisme i identitat, és Barcelona.
Ha dit que Barcelona és la ciutat d'Europa que més ha prosperat en els últims vint anys. En canvi, els ciutadans percebem un cert declivi, desajustos...
La ciutat no està en declivi. Barcelona està avançant i té èxit internacionalment. Barcelona és considerada la quarta millor ciutat per negocis a Europa! Tenen un gran aeroport, port, grans universitats! Tenen molt bons ingredients, però n'hi ha alguns que encara no són del tot adients per a la ciutat. Per exemple, tenen bones universitats, però no totes les universitats són prou obertes i flexibles.
El català és un problema?
Són una ciutat bilingüe, però han de ser una ciutat multilingüe, que també integri l'anglès i potser l'àrab i el xinès. Han de ser fortament catalans i fortament internacionals.
No para d'arribar gent de múltiples procedències a la ciutat.
L'arribada massiva de gent l'han de saber gestionar bé. Barcelona està creixent molt, té èxit, però els falta una bona gestió d'aquest èxit. No han sabut gestionar prou bé aquest creixement, de manera que els ciutadans troben a faltar qualitat de vida, més benestar... Els cal un millor govern de ciutat. Altres ciutats com ara Londres i Nova York tenen també una gran afluència de visitants, però ho han sabut gestionar. És el que cal a Barcelona. Molts estrangers s'estableixen a Barcelona, però ells coneixen prou bé la cultura catalana? Barcelona pot garantir que, a banda de ser global, seguirà sent local? Això està relacionat amb una bona gestió de l'èxit. La ciutat ha crescut, però també les exigències han crescut.
Manca de lideratge?
El que manca és un lideratge metropolità de la ciutat. Els manca coordinació de l'àrea metropolitana de Barcelona. La ciutat ha transcendit els seus límits: avui la dimensió és metropolitana i per això necessiten un govern metropolità més fort. I també necessiten coordinació amb el govern català.
Barcelona serà metropolitana o no serà.
Barcelona només assolirà tot el seu potencial si s'entén com a àrea metropolitana, que té un ple suport del govern català.
La Barcelona metropolitana serà capital del sud d'Europa?
Sí, i més que això. Barcelona té la capacitat per convertir-se en una ciutat líder a tot el Mediterrani i per convertir-se en la capital mundial del Mediterrani. Barcelona, a l'est del Mediterrani, i Istanbul, a l'oest, poden desenvolupar una col·laboració molt interessant. I això exigeix que donin contingut a la capitalitat de la Unió pel Mediterrani!
Madrid haurà de potenciar Barcelona amb les seves decisions.
Han pensat en Madrid de manera diferent. Madrid és la capital de l'Estat, on hi ha el govern espanyol que pren decisions que impacten a Barcelona. Però la ciutat i el govern espanyol no són el mateix. Catalunya i Barcelona han de seguir reclamant suport al govern espanyol, però, alhora, han d'establir llaços de col·laboració amb la ciutat de Madrid. I les reclamacions al govern espanyol han d'anar més enllà dels aspectes simbòlics, tenint en compte temes com ara la productivitat, la inversió... Han d'explicar al govern espanyol que la inversió a Catalunya, la riquesa de Barcelona, serà beneficiosa per a tot l'Estat: si es potencia Barcelona hi haurà un retorn econòmic per a Espanya!
Quina col·laboració han d'articular Barcelona i Madrid?
En molts països hi ha l'exemple de dues ciutats fortes, on una és la seu de les grans companyies i les institucions (Roma, Berlín), i l'altra és la innovadora, creativa, cosmopolita (Milà, Frankfurt). I malgrat les tensions, comunes, aquestes dues ciutats es poden beneficiar mútuament si col·laboren: els bancs de Madrid poden ajudar les empreses de Barcelona; les universitats poden oferir estudis complementaris. Tenint en compte, a més, que la competència entre Barcelona i Madrid és massa local perquè tingui sentit.
Quin és el full de ruta de Barcelona en l'economia global?
Amb la globalització les ciutats han d'escollir què volen ser: necessiten lideratge polític i econòmic. La ciutat ha de pensar quins són els seus actius, en què ha de ser capdavantera i com s'ha de relacionar amb altres ciutats. Barcelona ha de tenir, té, una intel·ligència econòmica que dissenyi i planegi, per exemple, el canvi de turisme de vacances al turisme de negocis. Ho ha de fer més intensament i ha de comunicar millor. Al món hi ha idees dispars sobre el que representa Barcelona: uns la coneixen pel Barça, altres per Gaudí, altres la identifiquen amb els Jocs Olímpics... Això és un error: han de decidir ja què volen ser, quin relat de ciutat volen comunicar... Han de definir una identitat clara sobre la ciutat. Una ciutat intel·ligent, atractiva, innovadora.
Ha dit que el segle XX ha estat el de Nova York i que els anys noranta han estat de Londres. De qui seran la dècada i el segle actuals?
Els noranta també van ser la dècada de Barcelona: va fer un creixement espectacular! Si aconsegueixen gestionar millor l'èxit, sense aturar-lo,i si són capaços de comunicar bé la ciutat, d'explicar un relat sobre Barcelona, en els pròxims 20 o 25 anys poden ser la capital del Mediterrani i una ciutat de referència al món. I si col·laboren amb Madrid, poden formar una aglomeració urbana molt potent i competitiva. La meva expectativa és que Barcelona sigui en els pròxims anys una de les ciutats amb més èxit del món, situada al top ten. Barcelona té un actiu que no té ningú: la identitat catalana. La història dels catalans és d'internacionalització, innovació, emprenedoria, treball fort i un desig de bastir un futur millor per a la nació. Aquests són grans actius. Al segle XXI el caràcter català es pot expressar clarament a Barcelona per fer-la una ciutat oberta, del coneixement i emprenedora i productiva i culturalment atractiva.
Qualsevol persona que aspiri a liderar –atenció, liderar– Barcelona com a alcalde ha de llegir l'entrevista a Greg Clark, expert mundial en desenvolupament urbà. La setmana passada va ser a Barcelona i va conversar amb aquest diari. Endavant la lectura.
Les ciutats tindran el lideratge en l'economia del segle XXI?
Des de les ciutats es lidera, cada vegada més, l'economia. Les ciutats són plataformes per a l'economia, és on se situen els negocis, el capital... I la globalització, sumada a la crisi, augmenta la connectivitat global i fa imprescindibles les ciutats. Les economies nacionals només poden tenir èxit si tenen ciutats potents. Fa 100 anys era possible tenir una economia nacional potent sense ciutats potents. Però avui és impossible: l'economia dels serveis, del coneixement, necessita ciutats amb èxit perquè són el punt de connexió entre la nació i l'esfera global.
Examinem Barcelona, capital d'una nació sense estat. El seu èxit serà una plataforma per al desenvolupament econòmic i nacional de Catalunya?
Sí. Avui Catalunya vol tenir èxit no només a Espanya sinó també al món. I per fer-ho és imprescindible un mecanisme que la connecti globalment. I aquest mecanisme, que li ha de proveir institucions, qualitat de vida, cosmopolitisme i identitat, és Barcelona.
Ha dit que Barcelona és la ciutat d'Europa que més ha prosperat en els últims vint anys. En canvi, els ciutadans percebem un cert declivi, desajustos...
La ciutat no està en declivi. Barcelona està avançant i té èxit internacionalment. Barcelona és considerada la quarta millor ciutat per negocis a Europa! Tenen un gran aeroport, port, grans universitats! Tenen molt bons ingredients, però n'hi ha alguns que encara no són del tot adients per a la ciutat. Per exemple, tenen bones universitats, però no totes les universitats són prou obertes i flexibles.
El català és un problema?
Són una ciutat bilingüe, però han de ser una ciutat multilingüe, que també integri l'anglès i potser l'àrab i el xinès. Han de ser fortament catalans i fortament internacionals.
No para d'arribar gent de múltiples procedències a la ciutat.
L'arribada massiva de gent l'han de saber gestionar bé. Barcelona està creixent molt, té èxit, però els falta una bona gestió d'aquest èxit. No han sabut gestionar prou bé aquest creixement, de manera que els ciutadans troben a faltar qualitat de vida, més benestar... Els cal un millor govern de ciutat. Altres ciutats com ara Londres i Nova York tenen també una gran afluència de visitants, però ho han sabut gestionar. És el que cal a Barcelona. Molts estrangers s'estableixen a Barcelona, però ells coneixen prou bé la cultura catalana? Barcelona pot garantir que, a banda de ser global, seguirà sent local? Això està relacionat amb una bona gestió de l'èxit. La ciutat ha crescut, però també les exigències han crescut.
Manca de lideratge?
El que manca és un lideratge metropolità de la ciutat. Els manca coordinació de l'àrea metropolitana de Barcelona. La ciutat ha transcendit els seus límits: avui la dimensió és metropolitana i per això necessiten un govern metropolità més fort. I també necessiten coordinació amb el govern català.
Barcelona serà metropolitana o no serà.
Barcelona només assolirà tot el seu potencial si s'entén com a àrea metropolitana, que té un ple suport del govern català.
La Barcelona metropolitana serà capital del sud d'Europa?
Sí, i més que això. Barcelona té la capacitat per convertir-se en una ciutat líder a tot el Mediterrani i per convertir-se en la capital mundial del Mediterrani. Barcelona, a l'est del Mediterrani, i Istanbul, a l'oest, poden desenvolupar una col·laboració molt interessant. I això exigeix que donin contingut a la capitalitat de la Unió pel Mediterrani!
Madrid haurà de potenciar Barcelona amb les seves decisions.
Han pensat en Madrid de manera diferent. Madrid és la capital de l'Estat, on hi ha el govern espanyol que pren decisions que impacten a Barcelona. Però la ciutat i el govern espanyol no són el mateix. Catalunya i Barcelona han de seguir reclamant suport al govern espanyol, però, alhora, han d'establir llaços de col·laboració amb la ciutat de Madrid. I les reclamacions al govern espanyol han d'anar més enllà dels aspectes simbòlics, tenint en compte temes com ara la productivitat, la inversió... Han d'explicar al govern espanyol que la inversió a Catalunya, la riquesa de Barcelona, serà beneficiosa per a tot l'Estat: si es potencia Barcelona hi haurà un retorn econòmic per a Espanya!
Quina col·laboració han d'articular Barcelona i Madrid?
En molts països hi ha l'exemple de dues ciutats fortes, on una és la seu de les grans companyies i les institucions (Roma, Berlín), i l'altra és la innovadora, creativa, cosmopolita (Milà, Frankfurt). I malgrat les tensions, comunes, aquestes dues ciutats es poden beneficiar mútuament si col·laboren: els bancs de Madrid poden ajudar les empreses de Barcelona; les universitats poden oferir estudis complementaris. Tenint en compte, a més, que la competència entre Barcelona i Madrid és massa local perquè tingui sentit.
Quin és el full de ruta de Barcelona en l'economia global?
Amb la globalització les ciutats han d'escollir què volen ser: necessiten lideratge polític i econòmic. La ciutat ha de pensar quins són els seus actius, en què ha de ser capdavantera i com s'ha de relacionar amb altres ciutats. Barcelona ha de tenir, té, una intel·ligència econòmica que dissenyi i planegi, per exemple, el canvi de turisme de vacances al turisme de negocis. Ho ha de fer més intensament i ha de comunicar millor. Al món hi ha idees dispars sobre el que representa Barcelona: uns la coneixen pel Barça, altres per Gaudí, altres la identifiquen amb els Jocs Olímpics... Això és un error: han de decidir ja què volen ser, quin relat de ciutat volen comunicar... Han de definir una identitat clara sobre la ciutat. Una ciutat intel·ligent, atractiva, innovadora.
Ha dit que el segle XX ha estat el de Nova York i que els anys noranta han estat de Londres. De qui seran la dècada i el segle actuals?
Els noranta també van ser la dècada de Barcelona: va fer un creixement espectacular! Si aconsegueixen gestionar millor l'èxit, sense aturar-lo,i si són capaços de comunicar bé la ciutat, d'explicar un relat sobre Barcelona, en els pròxims 20 o 25 anys poden ser la capital del Mediterrani i una ciutat de referència al món. I si col·laboren amb Madrid, poden formar una aglomeració urbana molt potent i competitiva. La meva expectativa és que Barcelona sigui en els pròxims anys una de les ciutats amb més èxit del món, situada al top ten. Barcelona té un actiu que no té ningú: la identitat catalana. La història dels catalans és d'internacionalització, innovació, emprenedoria, treball fort i un desig de bastir un futur millor per a la nació. Aquests són grans actius. Al segle XXI el caràcter català es pot expressar clarament a Barcelona per fer-la una ciutat oberta, del coneixement i emprenedora i productiva i culturalment atractiva.
divendres, 10 de desembre del 2010
Precisions per a socialistes desmemoriats
Després que Carme Chacon, Daniel Fernández i José Zaragoza hagin atribuit el desastre electoral del PSC al catalanisme, no puc evitar la temptació de recordar que:
1. El PSC mes potent de la historia ha estat el mes catalanista, amb Pasqual Maragall al capdavant.
2. Al 1999, amb un PSC menys aparell que mai i més obert a la societat que mai, va obtenir 1.183.299 vots. Al 2003, també amb Pasqual Maragall, va obtenir 1.031.454 vots.
3. Al 2006, quan Montilla va subtituir Maragall, amb un PSC ja sense projecte polític, amb l'infaust lema 'Fets, no paraules', va obtenir només 796.173 vots. Un lema que va portar el nucli de l'aparell a pensar que es podia governar sense idees ni projecte polític, exhibint només trams d'autovia executats com a trofeu per "satisfer" els ciutadans.
4. En les passades eleccions, amb una nefasta campanya, amb una mala estratègia pactada amb el PSOE (ho sabia tota l'executiva?), renengant del govern d'esquerres, renegant del catalanisme, els socialistes han obtingut el pitjor resultat de la història: només 570.361. El PSC s'enfonsa.
5. Hi ha algú amb dos dits de seny que amb aquestes dades sigui capaç de refermar-se en què el catalanisme ha perjudicat el PSC? Queda algú amb dos dits de seny que no entengui que la incapacitat de defensar l'Estatut al Congrés amb els partits catalans ha estat la letal estocada per un partit a la deriva?
6. Davant d'aquest panorama, el vaixell encara es pot enfonsar més. Les eleccions a Barcelona es perdran. Només falta saber si la tossuderia de l'aparell li regalarà la majoria absoluta a CiU. I Tarragona i Girona poden també ser nous trumfos de CiU.
7. En aquest context, sembla que el pinyol de Nicaragua no ha entès res. I si la intuïció no em falla, l'objectiu és tutelar la transició col·locant a la primera secretaria Carme Chacon.
8. Si el PSC imposa Chacon com a lider, no quedarà alternativa: caldrà construir un nou partit o moviment socialdemòcrata, netament catalanista, en el que també es tinguin en compte les altres forces d'esquerra del país.
1. El PSC mes potent de la historia ha estat el mes catalanista, amb Pasqual Maragall al capdavant.
2. Al 1999, amb un PSC menys aparell que mai i més obert a la societat que mai, va obtenir 1.183.299 vots. Al 2003, també amb Pasqual Maragall, va obtenir 1.031.454 vots.
3. Al 2006, quan Montilla va subtituir Maragall, amb un PSC ja sense projecte polític, amb l'infaust lema 'Fets, no paraules', va obtenir només 796.173 vots. Un lema que va portar el nucli de l'aparell a pensar que es podia governar sense idees ni projecte polític, exhibint només trams d'autovia executats com a trofeu per "satisfer" els ciutadans.
4. En les passades eleccions, amb una nefasta campanya, amb una mala estratègia pactada amb el PSOE (ho sabia tota l'executiva?), renengant del govern d'esquerres, renegant del catalanisme, els socialistes han obtingut el pitjor resultat de la història: només 570.361. El PSC s'enfonsa.
5. Hi ha algú amb dos dits de seny que amb aquestes dades sigui capaç de refermar-se en què el catalanisme ha perjudicat el PSC? Queda algú amb dos dits de seny que no entengui que la incapacitat de defensar l'Estatut al Congrés amb els partits catalans ha estat la letal estocada per un partit a la deriva?
6. Davant d'aquest panorama, el vaixell encara es pot enfonsar més. Les eleccions a Barcelona es perdran. Només falta saber si la tossuderia de l'aparell li regalarà la majoria absoluta a CiU. I Tarragona i Girona poden també ser nous trumfos de CiU.
7. En aquest context, sembla que el pinyol de Nicaragua no ha entès res. I si la intuïció no em falla, l'objectiu és tutelar la transició col·locant a la primera secretaria Carme Chacon.
8. Si el PSC imposa Chacon com a lider, no quedarà alternativa: caldrà construir un nou partit o moviment socialdemòcrata, netament catalanista, en el que també es tinguin en compte les altres forces d'esquerra del país.
El marit de Siri Hustvedt (publicat al Suple de Cultura de l'AVUI)
L’article d’Eva Piquer em va acabar de convèncer. De fet, ja n’estava del tot convençuda, però la lectura de la seva columna de dilluns em va portar l’endemà, a primera hora del matí, a La Central del Raval. L’objectiu: comprar Sunset Park, el nou llibre del marit de Siri Hustvedt, la gran escriptora, poeta i assagista nord-americana. Si escric que el marit de Hustvedt és autor també de grans obres com ara La trilogia de Nova York, Bogeries de Brooklyn, la tendra i deliciosa Tombuctú i El llibre de les il·lusions, segurament ja sabreu que aquest no és altre que Paul Auster, pare, amb ella, de Sophie Hustvedt Auster.
Normalment, els seguidors de l’escriptora, per identificar Hustvedt, de ploma tan o més afilada que la del seu marit, hem de precisar la seva unió matrimonial amb Auster. És aleshores que la majoria ja saben, amb sort, a qui ens estem referint. Perquè el grau de coneixement d’aquesta filla de noruecs establerts a Minnesota és infinitament inferior al d’Auster. El seu marit, que ha passat d’escriptor de culte a escriptor de masses, ha esdevingut un dels noms de referència de la literatura nord-americana contemporània.
Hustvedt, malgrat la indubtable qualitat de les seves novel·les, algunes molt més treballades que els últims llibres d’Auster –Un home a les fosques o Invisible, anteriors a Sunset Park, van ser molt fluixos– té una dimensió mediàtica molt més modesta. Malgrat això, en la seva recent visita a Barcelona per presentar l’assaig La mujer temblorosa (Anagrama), va omplir la biblioteca de la Sagrada Família per parlar de neurociència i desgranar l’origen de les crisis nervioses que pateix.
Si Auster és magnètic, summament atractiu, Hustvedt no gaudeix de menys atributs. Altíssima, de mirada inquietant, aparentment fràgil, però de fortalesa immensa –el coneixement que ha adquirit sobre la neurociència i els seus problemes mentals l’ha engrandit sense mesura– va guanyar-se tots aquells i aquelles que vam seguir el seu diàleg amb el doctor Óscar Vilarroya. En acabar la conversa, la cua de lectors a l’espera de la signatura d’un dels seus exemplars va ser llarguíssima i amb algunes anècdotes curioses, com ara la d’un home que li va portar un llibre del seu marit perquè li signés. En un primer moment, incrèdula, s’hi va resistir, però finalment va estampar la seva signatura a La nit de l’oracle. Aquesta cronista, afamada lectora de les novel·les Allò que vaig estimar (Angle Editorial) i Elegia per a un americà (Empúries), també va caure en la temptació. I amb Los ojos vendados (Circe), vaig sumar-me a la cua dels fidels lectors. Aquest vespre, després de pocs dies de compulsiva lectura, segurament l’hauré acabada. Llegiu-la. És la primera novel·la que va escriure, que, per cert, va dedicar al seu marit. k
Normalment, els seguidors de l’escriptora, per identificar Hustvedt, de ploma tan o més afilada que la del seu marit, hem de precisar la seva unió matrimonial amb Auster. És aleshores que la majoria ja saben, amb sort, a qui ens estem referint. Perquè el grau de coneixement d’aquesta filla de noruecs establerts a Minnesota és infinitament inferior al d’Auster. El seu marit, que ha passat d’escriptor de culte a escriptor de masses, ha esdevingut un dels noms de referència de la literatura nord-americana contemporània.
Hustvedt, malgrat la indubtable qualitat de les seves novel·les, algunes molt més treballades que els últims llibres d’Auster –Un home a les fosques o Invisible, anteriors a Sunset Park, van ser molt fluixos– té una dimensió mediàtica molt més modesta. Malgrat això, en la seva recent visita a Barcelona per presentar l’assaig La mujer temblorosa (Anagrama), va omplir la biblioteca de la Sagrada Família per parlar de neurociència i desgranar l’origen de les crisis nervioses que pateix.
Si Auster és magnètic, summament atractiu, Hustvedt no gaudeix de menys atributs. Altíssima, de mirada inquietant, aparentment fràgil, però de fortalesa immensa –el coneixement que ha adquirit sobre la neurociència i els seus problemes mentals l’ha engrandit sense mesura– va guanyar-se tots aquells i aquelles que vam seguir el seu diàleg amb el doctor Óscar Vilarroya. En acabar la conversa, la cua de lectors a l’espera de la signatura d’un dels seus exemplars va ser llarguíssima i amb algunes anècdotes curioses, com ara la d’un home que li va portar un llibre del seu marit perquè li signés. En un primer moment, incrèdula, s’hi va resistir, però finalment va estampar la seva signatura a La nit de l’oracle. Aquesta cronista, afamada lectora de les novel·les Allò que vaig estimar (Angle Editorial) i Elegia per a un americà (Empúries), també va caure en la temptació. I amb Los ojos vendados (Circe), vaig sumar-me a la cua dels fidels lectors. Aquest vespre, després de pocs dies de compulsiva lectura, segurament l’hauré acabada. Llegiu-la. És la primera novel·la que va escriure, que, per cert, va dedicar al seu marit. k
divendres, 3 de desembre del 2010
Barons de Falset (columna publicada al Suple de Cultura de l'AVUI)
Sóc lectora habitual de les crítiques de teatre, música, literatura... Una bona crítica sobre un llibre em porta impulsivament a comprar-lo. De la mateixa manera que quan el crític s’acarnissa amb alguna obra de teatre, difícilment obviaré els arguments negatius. Però amb Vida privada, en cartell al Lliure fins diumenge, vaig fer una excepció. Malgrat algunes crítiques poc elogioses, el binomi Xavier Albertí-Josep Maria de Sagarra va ser prou poderós per voler contrastar en primera persona l’encert de la posada en escena. Malgrat que les tres hores de la funció es fan llargues, amb una primera part dilatada en excés, val la pena acostar-se a la plaça Margarida Xirgu i gaudir de l’excel·lent crònica de la Barcelona de principi de segle XX. Vida privada, és ben sabut, és un retrat de l’alta societat barcelonina entre els darrers anys de la dictadura de Primo de Rivera i els primers de la República. Una alta societat de cartró, obsessionada en la moralitat però que en privat practica les fantasies més impensables. Guillem de Lloberola però sobretot el Baró de Falset –“per gràcia de la dictadura”– en són un exemple. I precisament observant la (doble) vida del Baró de Falset no vaig poder evitar fer paral·lelismes amb alguns membres de l’alta societat d’avui, obsessionats a imposar als ciutadans determinades normes de conducta i moralitat. Acostumen a habitar al centre dreta i exhibeixen una curiosa fòbia amb l’ampliació dels drets civils dels últims anys, talment com hauria fet el de Falset. Què amaguen de la seva vida privada?, hagués pensat Sagarra.
2 tuitreflexions més sobre el PSC
1. Llegeixo que la direcció del PSC està irritada amb Castells i Tura. El que hauria de fer l'aparell del PSC és escoltar-los amb atenció i prendre nota de les seves observacions. Sense Castells, Tura, Maragall, Mascarell el PSC serà marginal. Queda dit.
2. Els joves quadres del PSC aixequen la veu a La Vanguàrdia, amb tant poca habilitat que és facilíssim identificar les fonts. Els conec perfectament. Aquesta generació blackberry de la que parla LV són joves de menys de 45 anys que només han viscut del partit (exceptuant-ne alguns noms que res tenen a veure amb el qualificatiu que se'ls hi atorga). No han vist res mes a la seva vida. De vida professional al marge de la política, poca. Dit ben clar: veuen el partit com un ascensor social. Aquest és el futur del PSC? Més marginalitat.
Pd. Una des les joves aspirants a més poder, Rocío Martínez, va dir el 7 de setembre que el PSC aspirava a obtenir "68 diputats o més". Ara sí que queda tot dit.
Aclaració: LV cita, entre els joves Blacberry, bellíssimes persones a les que en absolut em refereixo en aquesta entrada i que no es mereixen el qualificatiu que els dona el diari. La Laia Bonet n'és un exemple.
2. Els joves quadres del PSC aixequen la veu a La Vanguàrdia, amb tant poca habilitat que és facilíssim identificar les fonts. Els conec perfectament. Aquesta generació blackberry de la que parla LV són joves de menys de 45 anys que només han viscut del partit (exceptuant-ne alguns noms que res tenen a veure amb el qualificatiu que se'ls hi atorga). No han vist res mes a la seva vida. De vida professional al marge de la política, poca. Dit ben clar: veuen el partit com un ascensor social. Aquest és el futur del PSC? Més marginalitat.
Pd. Una des les joves aspirants a més poder, Rocío Martínez, va dir el 7 de setembre que el PSC aspirava a obtenir "68 diputats o més". Ara sí que queda tot dit.
Aclaració: LV cita, entre els joves Blacberry, bellíssimes persones a les que en absolut em refereixo en aquesta entrada i que no es mereixen el qualificatiu que els dona el diari. La Laia Bonet n'és un exemple.
dijous, 2 de desembre del 2010
Tuitreflexions sobre les eleccions i el PSC
1. Gran victoria d'Artur Mas, merescuda, malgrat les distancies ideologiques, crec que pot ser un bon president.
2. BON paper d'ICV:unic partit que no ha renegat del pacte d'esquerres. ERC: situacio insostenible de Puigcercos, ha de dimitir.
3. Gran error tripartit: la manca de relat de pais. Carod i Maragall el tenien, Puigcercos i Montilla no, nomes tenen projecte de partit.
4. Constato la por que te l'aparell del PSC a Montserrat Tura: no ferla cap de l'oposicio es signe de la feblesa d'aquest aparell.
5. Intueixo que aposta aparell socialista es Chacon com a successora Montilla, adeu catalanisme i adeu, per tant, genui PSC.
6. Coincidència absoluta amb declaracions d'Antoni Castells, Montserrat Tura, Ernest Maragall i amb recent article Ferran Mascarell. Aquest és el camí per reflotar el PSC.
7. Si l'aparell del PSC opta per Chacón i obvia reclamacions Castells, Tura, Maragall i Mascarell deixarà de ser partit de govern.
8. En cas que PSC aposti per subordinació a PSOE i renunciï a governar Catalunya, caldrà articular alternativa socialdemòcrata i netament catalanista. És imprescindible pel país.
2. BON paper d'ICV:unic partit que no ha renegat del pacte d'esquerres. ERC: situacio insostenible de Puigcercos, ha de dimitir.
3. Gran error tripartit: la manca de relat de pais. Carod i Maragall el tenien, Puigcercos i Montilla no, nomes tenen projecte de partit.
4. Constato la por que te l'aparell del PSC a Montserrat Tura: no ferla cap de l'oposicio es signe de la feblesa d'aquest aparell.
5. Intueixo que aposta aparell socialista es Chacon com a successora Montilla, adeu catalanisme i adeu, per tant, genui PSC.
6. Coincidència absoluta amb declaracions d'Antoni Castells, Montserrat Tura, Ernest Maragall i amb recent article Ferran Mascarell. Aquest és el camí per reflotar el PSC.
7. Si l'aparell del PSC opta per Chacón i obvia reclamacions Castells, Tura, Maragall i Mascarell deixarà de ser partit de govern.
8. En cas que PSC aposti per subordinació a PSOE i renunciï a governar Catalunya, caldrà articular alternativa socialdemòcrata i netament catalanista. És imprescindible pel país.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)