Dissabte, dia de Nadal, mentre preparava un lleugeríssim sopar, em vaig fixar en un detall de la meva mà: ala base del dit gros de la mà dreta hi tinc la marca d’una petita cremada. Fa gairebé trenta anys va caure’m-hi una petita cendra de la pipa de l’avi Joan. La cremada, mínima, va provocar una drama infantil. Encara recordo els brams d’aquell dia! I també el compungiment de l’avi, per haver ferit, si es pot emprar aquesta paraula, a la seva única neta amb el tabac.
Dissabte a la nit, mentre cuinava, em vaig fixar de nou en aquesta petita senyal. Vaig aturar-me a mirar-la durant uns segons. La cremada és gairebé minúscula. I sempre que m’hi fixo em fa pensar en l’avi Joan, orgullosa de portar el seu record marcat a la pell. La qüestió és perquè dissabte, després de tant temps, vaig tornar a percebre-la. I la resposta és Marina Rossell i les cançons tradicionals catalanes.
Fa pocs dies vaig poder conèixer la Marina. Vam coincidir al concert de l’Albert Pla al Teatre Lliure -excel·lent, espectacular, màgic- i vam petar la xerrada una bona estona. Arran d’aquesta conversa, hem anat parlant i fa pocs dies vam recordar la seva actuació al Liceu l’11 de setembre del 2008. Una actuació impressionat que es pot trobar en CD però també en DVD. La meva mare, filla de l’avi Joan, ha estat sempre una seguidora de la Marina. Pel que vaig trobar irresistible regalar-li per Nadal el DVD de l’actuació. Amb la promesa afegida d’una dedicatòria tant aviat com sigui possible.
La tarda de Nadal la vam dedicar a mirar el DVD. Juntes, mare i filla, amb la companyia, una estona després, de la meva parella, el meu pare i també el gos de la família. I vam fer tots, totes, un viatge en el temps. La veu de la Marina és màgica, pura, neta, i és capaç de recuperar belles cançons catalanes amb una destresa impressionant, recollint-les del passat, de fa tants anys, i vestint-les amb l’embolcall adequat per escoltar-les avui, per quedar-ne seduïdes avui. De la Renaixença als nostres dies va ser l’epígraf del concert. Com es podria dir de la infantesa de la mare a la maduresa. De la infantesa de tantes mares i pares a la seva maduresa. Però no només això. La cançons tradicionals catalanes en la veu de la Marina ens fan viatjar en el temps als que encara no havíem nascut i imaginar-nos, ben nítidament, la mare a la Pobla de Cérvoles, on anava a l’estiu, cantant La Mare de Déu quan era xiqueta, ballant ,Llevantina, recitant el Cant espiritual de Joan Maragall. I ens fan recuperar les estones que vam passar amb els avis. Veient el DVD va fer-se present l’àvia Carme, i amb el cant d’aquella havanera dedicada a tots aquells que van marxar “a bordo del Català” vaig recordar, com fa temps que no feia, l’avi Joan. La Marina emociona. I també ens fa sentir orgullosos de la cultura catalana. De la tradició.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada