Durant la passada campanya electoral italiana, que va culminar amb la reelecció de l’infame Silvio Berlusconi com a primer ministre, aquest va recomanar a una jove amb feina precària que es casés amb el fill d’un milionari per esmenar la seva situació. L’italià, ben conscient de les limitacions que té una noia jove (i sense ganes ni mitjans per practicar el suborn) per fer fortuna, va concloure que la seva única alternativa era anar-se’n al llit amb un nen ric. I té raó. Dijous passat, a la secció d’Economia del diari es va publicar un interessant (i demolidor) reportatge sobre la classificació de les dones més riques d’Europa que fa cada any la revista Forbes. Segons es podia llegir, les fèmines més acabalades del continent ho són només per herència del patrimoni dels marits o pares difunts. O bé per haver participat en els confusos i poc clars negocis de la Rússia neocapitalista. La primera self-made woman, com dirien els nord-americans, la primera dona que ha fet la seva fortuna del no res no apareix fins al lloc dotzè de la llista, i és, atenció, Rosalía Mera, coartífex del naixement del grup Inditex, o altrament dit Imperi Zara, ben conegut per tothom. Aquesta classificació, lluny de fer-nos pensar que agraïdes que haurien d’estar aquestes dones als seus progenitors i homes, com segurament conclouria un vulgar masclistot unineuronal, mostra, sense matisos, com han estat, i estan, de menystingudes les dones al món empresarial. És precisament per culpa de l’hermetisme i endogàmia masculina d’aquests marits i pares grans empresaris que les dones europees no han pogut (ni poden) fer fortuna fruit del seu indubtable esforç i capacitat. Encara existeix un vigorós sostre de vidre que denota, per si algú en dubtava, que queda molt per donar per tancada la lluita per la igualtat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada