Donassa Mariza (publicat a l'Avui)

Apunteu-vos aquest nom: Mariza. La setmana passada, aquesta donassa va protagonitzar un concert al Palau de la Música -"lo Palau", en diu ella- antològic. La música de Mariza, el fado de Mariza és elèctric. I sentir-lo en directe, viure'l en directe -i preciso viure, perquè la veu d'aquesta portuguesa agita tots els sentis, eriça la pell més dura- és una experiència irrepetible. He assistit a molts concerts. I poques vegades, comptadíssimes, he viscut sensacions similars a les que vaig experimentar dimecres de la mà de l'art i veu d'aquesta donassa. Els seus fados transporten de la tristesa més profunda, més esquinçada -ai, la saudade!- a l'alegria més plena i contagiosa. Terra, el seu últim treball, està plagat de sonoritats d'arreu del món, que han anat calant en aquesta moçambiquenya de naixement durant els set anys que ha estat de gira. Prima, alta, poderosa i alhora fràgil, té un carisma que va ser capaç d'impregnar fins a les últimes files del galliner al temple de Domènech i Montaner. Fa quatre anys, en una petita tasqueta del Barrio Alto de Lisboa, en la qual qualsevol client és un benvingut i improvisat cantant de fados, vaig preguntar a un dels propietaris qui considerava que seria l'hereva de la gran Amália Rodrigues. Sense dubtar-ho, va dir Mariza, que ha sigut capaç de mantenir l'essència d'aquesta bella música portuguesa afegint-hi petits i grans detalls com la percussió i la trompeta. Detalls que, sumats a la seva força, l'han fet encara més universal. Mariza va omplir lo Palau, dimecres, de saudade. I alhora va agitar-lo d'alegria. Una alegria que va posar-nos a tots dempeus amb cançons com Rosa branca, aquella que, de tantas voltas dei bailando, se desfolhou.