El documental (publicat a l'Avui)

Fa pocs dies, vaig retrobar un company de facultat. Recordant aventures passades, vam recuperar el fil del 99, quan ell, entusiasmat amb el canvi que proposava Pasqual Maragall, va acostar-se, tímidament, a la política. “Molts ens vam posar en política per Maragall”, em va recordar. És cert. Si bé molts no es van implicar en les seves successives campanyes –Pujol era, i és, molt Pujol–, Maragall, dotat d’un magnetisme personal brutal, va atraure joves i grans als seus agosarats projectes. I als seus innovadors mètodes. A Catalunya hi ha molta, moltíssima, gent que aquell 1992 va fer de voluntària per contribuir que els Jocs fossin, en aquell moment, els millors de la història. El projecte que té Maragall avui entre mans no el pot guanyar. Almenys literalment. Però sí –ja ho està fent– simbòlicament. I a vegades els símbols són tan potents que esdevenen més contundents que la plana realitat. Maragall està traient l’Alzheimer de la foscor del desconeixement, de la ignorància. I està mostrant a tothom, als que el vam admirar (i admirem), als que el van envejar i als que el van menysprear, la grandesa de la seva persona. Lluita, a totes, i amb recursos inimaginats contra la malaltia. El documental que està filmant Carles Bosch n’és un exemple. És una mostra genuïnament maragalliana de com afrontar els reptes: “En comptes de ser un pacient, ets un actor en contra la malaltia. Ets un lluitador. No ets ni un vençut ni un ferit de guerra”, diu el president en un petit fragment del documental que encara s’està gravant. Actor protagonista de la història i present de Barcelona i Catalunya, protagonitza ara la seva pel·lícula. I la de tants malalts d’Alzheimer. Sense por. Només tu podies fer-ho així. Que gran que ets, Pasqual! Gran i irrepetible.