Falsos victimismes (publicat a l'Avui)

Quan es va aprovar la llei antitabac que intenta abolir el regne dels cigarrets als bars i restaurants -més aviat en va-, els fumadors ens van voler fer creure que eren víctimes d'una persecució. El món sencer, deien, havia argüit un complot contra la llibertat dels que xarrupen els burillots. Quan tots sabem ben bé que si algú té compromesa la seva llibertat som precisament els que prescindim de tal addicció i ens hem d'empassar sense remei l'airot contaminat del fumadors. Aquests, davant del canvi legal i la desaprovació social, van fer bandera del victimisme. D'un fals victimisme. Entre els neoliberals d'arreu, es poden apreciar indicis d'una patologia equivalent. Convertits en defensors de la trona i del seu particular hortet, és a dir, de la classe dominant durant tants i tants anys, assisteixen histèrics a la conquesta de drets per part de sectors de la societat antigament menystinguts. Aterrats davant la possibilitat de perdre el privilegi de la preponderància, clamen al cel contra la quota, instrument transitori al servei de la política per normalitzar allò que ha estat irregular. Fins i tot, asseguren que el liberalisme està en extinció a casa nostra i denuncien inaudites persecucions. Que es digui que el liberalisme (i l'aposta pel lliure mercat) ha perdut la partida davant el socialisme, en un món al servei de les grans corporacions és, si més no, curiós. I digne d'estudi. Sobretot si tenim en compte que aquells i aquelles disconformes amb un societat lliurada allaissez faire són minoria al món. El victimisme és una primitiva reacció autodefensiva que de ben segur devien practicar els aristòcrates en plena revolució francesa. I ja sabeu on van anar a parar els vells privilegis.