La matança i l'intel·lectual (publicat a l'Avui)

Joan Barril ho va escriure ahir als seus Dies vençuts: "Probablement, si tingués l'oportunitat d'elegir entre ser palestí o ser israelià, sens dubte seria israelià". En efecte: malgrat el constant degoteig de míssils casolans sobre les poblacions frontereres amb Gaza, que en una setmana només -només!- han causat un mort, jo també voldria ser israeliana. Malgrat l'angoixa d'haver d'acudir dia sí dia també als refugis antimíssils, voldria ser israeliana. Perquè en el cas que fos palestina, i (mal)visqués a la turmentada franja de Gaza, potser em trobaria entre les tres-centes persones que només -només!- en dos dies han perdut la vida, assassinades, per un dels exèrcits més poderosos del món. Si fos palestina, potser seria la mare de les cinc nenes d'entre un i disset anys que ahir van morir esclafades per un míssil israelià que va caure sobre la seva caseta del camp de refugiats de Jabalia, al nord de Gaza. ¿La matança és l'única arma que té una de les grans democràcies mundials per defensar-se dels terroristes de Hamàs? ¿Bombardejar presons és l'única manera de garantir el dret a existir de l'Estat d'Israel? ¿Matar innocents farà caure Hamàs o, al contrari, els legitimarà encara més davant de la seva terroritzada població? És època electoral a Israel, i aquestes reflexions poc importen. Qui mostri menys pietat, més fàcil ho tindrà per alçar-se amb l'anhelada victòria electoral el proper febrer. Ara bé, aquestes reflexions sí que les podrien formular els intel·lectuals catalans que viuen fascinats amb la causa jueva. Uns intel·lectuals que, lamentablement, emmudeixen davant de la carnisseria de Gaza. ¿Aquest és l'Israel que tant admiren? Voldria pensar que no.

De sotanes i condons (publicat a l'Avui)

Si pertanyés a la dreta catalanoespanyola (Déu m’en guardi) treuria foc pels queixals amb la Conferència Episcopal i l’incansable creuadista Rouco Varela. Ahir, dia dels Sants Inocents, no sé si per commemorar la matança de nens menors de dos anys nascuts a Belem ordenada pel rei Herodes – avui es carregarien els homosexuals, mares solteres, divorciats i altres pecaminosos com els fecundats in vitro– o per afegir una nova bufonada a l’Espanya casposa que patim, la patronal de la sotana va tornar a cridar els seus fidels al carrer.

I de pas van donar una nova alenada d’oxigen a aquest PSOE que menysprea l’Espanya plural però que esdevé garantia d’un cert progressisme mental a l’Estat. Aquells que mai sabran quin és vertader gaudi de la vida en parella, –les seves encarcarades lleis els ho impedeixen, ¡encara!–, es van tornar a erigir en defensors de “La família, gracia de Dios”. I van donar un nou motiu d’irritació a aquells que, amb pànic, contemplem com la dreta més rància encara té vida. Una vida, que, tanmateix, i torno a donar gràcies a Déu, s’albira cada vegada més i més curta, més i més feble. Fixeu-vos, sinó, en un detall genys menyspreable. Brasil, un dels països amb més catòlics per centímetre quadrat, comandat pel cada vegada més carismàtic i lider americà Lula da Silva, repartirà 1.200 milions de preservatius gratis el 2009 durant els carnavals –on la sensualitat està a flor de pell– i a hospitals i a escoles.

El papa Benet i la seva cort de Roucos i Cañizares segueixen bramant, però ni un dels països més creients del món els hi fa el més mínim cas: la milionària apologia del condó i de la bona vida sexual n’és un exemple. En aquest cas, del tot saludable.

Okupacions i altres maleses (publicat a l'Avui)

Els estudiants de l’UAB que han impedit el lliure desenvolupament de les classes l’han espifiat. I han omplert de munició els sectors més carques del país, ansiosos de desacreditar qualsevol tipus de revolta juvenil en uns dies en què si alguna cosa és necessària és la rebel·lió. Els 150 estudiants de la UAB que han imposat la seva voluntat a la resta d’alumnat tenien una obligació. I l’han desatès: seduir els seus companys i sumar-los a la seva lluita, més que legítima.

De causes en sobren. Començant per la manera com s’ha concebut el pla de Bolonya i acabant per les pèssimes expectatives que a Espanya, com a Grècia, tenen els joves. Tanmateix, la violència d’alguns, pocs, poquíssims, ha facilitat a la intel·lectualitat conservadora del país la crítica fàcil i la caricatura de l’estudiant crític, negant, i amagant, de passada, que la revolta que assota Grècia pot esclatar, més aviat que mai, a Espanya. L’ascensor social, aquí, també està atrofiat. Si Grècia és el país de l’OCDE amb més atur juvenil, Espanya té el dubtós honor de ser el novè. L’Estat té la taxa de temporalitat més alta d’Europa, que se situa en el 31%. Els salaris dels joves llicenciats són una misèria.

Gairebé la meitat dels joves espanyols de 26 a 35 anys que viuen amb els seus pares serien pobres si s’emancipessin. Les expectatives són desoladores. Malgrat el negacionisme d’alguns, només cal que un fet encara per determinar encengui la metxa perquè els carrers bullin. Per això, precisament per això, les imposicions del centenar i mig d’estudiants de la UAB han estat tan inoportunes. Per vèncer, cal convèncer. I no pas obligar o assetjar el que, de moment, no pensa com tu. Preneu-ne nota. I seduïu.

The Forgotten Street (publicat a l'Avui)

Els que transiten per Wall Street respiren alleujats després de les multimilionàries ajudes que els ha regalat el govern nord-americà. Els que es neguitegen encara, amb l'amenaça de la pèrdua del lloc de treball i una hipoteca d'import més elevat que no pas el que val el seu habitatge, són els que habiten Main Street, això és, el carrer pel qual transiten la majoria de nord-americans, així com la resta de mortals. A l'espera del que faci Obama i el seu ambiciosíssim pla d'inversions -Keynes ha ressuscitat i és més viu que mai!-, les classes mitjanes es remouen al sofà amb la calculadora a la mà per esbrinar com podran fer front a uns deutes cada vegada més ofegadors. Ara bé, a banda de Wall Street i Main Street, hi ha un altre carrer, el de l'oblidat Tercer Món, que podríem batejar com el Forgotten Street, del qual pràcticament ningú s'ha preocupat. Alguns s'hi han referit. Una minoria. Fa dues setmanes vaig poder entrevistar l'activista, economista i president de Justícia i Pau Arcadi Oliveres. I des d'aquestes pàgines va ser ben eloqüent. Oliveres em deia: "Miri, al mes de juny la FAO va demanar 50.000 milions de dòlars per lluitar contra la fam. Els països rics reunits a Roma li van donar només 8.000 milions. Tres mesos més tard, la banca nord-americana ha rebut un ajut de 700.000 milions i l'europea d'1,3 bilions". Les dades són contundents. I la vergonya que hauríem de sentir tots, "ciutadans imbecil·litzats"-Oliveres dixit- que creuem els braços davant dels despropòsits que inunden les pantalles d'arreu, és enorme. És temps de revoltes. És temps d'utopies. Però no és temps per a tancades com la que priva de classes els estudiants de la UAB. Sobre això, la jam session de demà.

Entrevista a Arcadi Oliveres (publicada a l'Avui)

Professor d'economia de la UAB i president de Justícia i Pau

"Hem de deixar la imbecil·litat i rebel·lar-nos"

"Hem de deixar d'imbecil·litzar-nos! Miri, al mes de juny la FAO va demanar 50.000 milions de dòlars per lluitar contra la fam. Els països rics reunits a Roma li van donar només 8.000 milions. Tres mesos més tard, la banca americana ha rebut un ajut de 700.000 milions i l'europea d'1,3 bilions"

Fins a quin punt està ferit el capitalisme?
M'agradaria dir que està ferit de mort, però no ho està. El capitalisme és capaç de resoldre els seus problemes a base de fer patir cada vegada més els més pobres i fer que hi continuï havent moltes vides sense les necessitats bàsiques cobertes. El capitalisme continuarà i ho farà esgotant les fonts d'energia i mantenint un grup de població, el que mana, vivint bé, i cada vegada més població vivint malament.

No hi hauria d'haver un sistema alternatiu...?
L'alternativa no ha de venir de cop i volta. Històricament, no ha estat mai així: quan el sistema feudal va desaparèixer el capitalisme comercial va aparèixer de manera progressiva, i d'aquest capitalisme es va passar a l'industrial, després al financer i ara tenim la globalització. A més, tal com està el món, calen moltes alternatives i no pas una de sola.

I s'estan construint?
Als fòrums socials mundials s'estan construint alternatives al capitalisme, faceta per faceta: en la propietat de la terra, en la sobirania alimentària, en el comportament de les grans indústries, en els processos financers...

Però d'aquí a construir un altre món...
No es pot fer d'avui per demà!

Però seria precisament ara, amb el capitalisme tocat, quan s'hauria d'impulsar l'altre món...
Aquest és el moment dolç per acabar-ho d'impulsar. Però fixi's que els excessos del capitalisme vénen de lluny. Després de la caiguda del règim soviètic, que no considero una bona alternativa, el capitalisme depredador va assolir tot el seu domini. La primera gran veu d'alarma es va donar a Seattle, el 1999. Jo vaig ser-hi i vaig trobar gent vinculada a l'establishment, que treballava a Boeing, Microsoft, que s'autodefinia com a privilegiada, que ja deia que era necessari un canvi de sistema!

Si el capitalisme ha fallat ha sigut pels seus propis excessos, no pas per Seattle...
Però els excessos que el Fòrum Social denunciava són els que l'han fet caure: nosaltres dèiem no a l'especulació financera fa anys!

Però no van ser capaços d'impedir-la...
No teníem la força econòmica necessària!

Sempre l'economia. La política hi ha quedat subordinada...
I ha guanyat un tipus de política que està al servei d'una determinada economia.

Vostè en diu economia mal entesa...
Quan vaig entrar a la facultat em van explicar que l'economia serveix per utilitzar i transformar els recursos escassos de la naturalesa per obtenir béns i serveis que satisfacin necessitats humanes. La major part de la població mundial no té satisfetes les seves necessitats bàsiques! Des d'aquest punt de vista l'economia no ha funcionat. I veig molt difícil que mai tinguem prou força política per canviar-ho...

Per què?
Els últims mesos s'han produït uns escàndols molt greus però ningú s'ha rebel·lat! Haurien d'haver sortir milions de persones al carrer per protestar!

L'esquerra està morta?
En part sí, però el que està mort és la sensibilitat de la gent! La ciutadania està imbecil·litzada per la televisió i atrapada per la hipoteca...

Ens hem de fer l'harakiri?
Hem de deixar d'imbecil·litzar-nos! Miri, al mes de juny la FAO va demanar 50.000 milions de dòlars per lluitar contra la fam. Els països rics reunits a Roma li van donar només 8.000 milions. Tres mesos més tard, la banca americana ha rebut un ajut de 700.000 milions i l'europea d'1,3 bilions. ¿Vostè no creu que això és un escàndol? Fa 27 anys que Justícia i Pau demana el 0,7% per al Tercer Món. Sempre ens han dit que no. I ara Zapatero dóna als bancs 50.000 milions!

Ningú surt al carrer a protestar. Se sent frustrat?
No, sento cada vegada més la necessitat d'explicar aquestes coses. Al final la gent acaba entenent-ho.

Quines utopies s'han assolit en els últims deu anys?
S'han posat sobre la taula temes que fins ara s'havien ignorat, com la sobirania alimentària o la responsabilitat social. I s'ha començat a parlar de l'eradicació dels paradisos fiscals, de la creació d'impostos internacionals que evitin l'especulació financera... Un munt de coses han entrat a l'agenda!

Què en pensa de la cimera del G-20?
És una reunió il·legítima! No té cap tipus de participació democràtica! ¿22 països han de resoldre els problemes de 190 països del món? Això cal fer-ho dins d'organitzacions en les quals tots els països estiguin representats.

Davant d'això, què pot fer el ciutadà crític?
Informar-se, organitzar-se, protestar i crear alternatives. Es pot fer perfectament i d'això n'han sortit iniciatives com el consum responsable o la banca ètica.

Hi haurà mai justícia i pau?
Com a organització, per desgràcia, haurem de seguir treballant molts anys: la veritable pau i justícia trigaran molts anys a arribar. Però arribaran. Jo potser no ho veuré, però vostè sí.

Amb còfia i faldilleta (publicat a l'Avui)

Una desena d’infermeres i auxiliars de planta i consultes externes de la Clínica San Rafael, de Cadis, van ser castigades a principis d’any amb 30 euros menys de sou al mes per no vestir còfia, davantal (ajustat), faldilleta (curta) i mitges tal com els obligava el gerent. Les treballadores van denunciar la situació al·legant no només que se sentien discriminades i tractades com un mer objecte decoratiu sinó incomoditat a l’hora de fer la seva feina –la curtíssima faldilla, les impossibilitava, per exemple, a ajupir-se si volien preservar la roba interior, davant del pacient, en la intimitat–. Davant d’aquest fet, el sindicat Comissions Obreres va presentar una demanda contra l’empresa.

La setmana passada es va conèixer la sentència del Tribunal Superior de Justícia d’Andalusia: la vestimenta no suposa discriminació per raó de sexe ni suposa un problema en matèria de salut laboral. Aquesta roba, segons el tribnal, “no respon a un problema sexista o d’aprofitament singular del sexe en benefici de l’empresa i en detriment de la dona” sinó que respon, només, a l’objectiu de “donar a la clientela una bona imatge de l’empresa”. L’uniforme, segons la ment (masculina) que va dictar la sentència, és només una qüestió organitzativa i d’eficàcia empresarial. Si és així, des d’aquesta tribuna, i amb tota solemnitat, demano que el personal masculí de la clínica, des d’avui mateix, vesteixi també amb faldilla, còfia, davantal i mitja cenyida. D’aquesta manera les ombres de discriminació s’esvairan i la imatge empresarial en sortirà beneficiada i serà objecte de portades arreu del món. I al jutge del tribunal li reclamo abandoni la toga i s’encomani, només, a un tanga ben cenyit amb la balança de la justícia brodada. Si volia fama de bon masclot, així l’obtindrà.

Ètnia catalana de Barrera (publicat a l'Avui)

Cara a cara del Políticament incorrecte. En Josep Puigbó em qüestiona sobre les declaracions que l’expresident del Parlament, Heribert Barrera, fa al llibre Toc d’alerta, de Salvador Cot, en què assegura que els catalans, “fins i tot com a grup ètnic, tenim complicat de subsistir”. Abans de respondre, puntualitzo: que el 2008, a Catalunya, haguem de parlar en termes etnicistes, és summament preocupant i obscè. En un món que ens acaba de llançar el missatge, potentíssim, que qualsevol persona, independentment de la seva raça, pot arribar a ser president dels Estats Units, el fet que a Catalunya estiguem debatent sobre l’ètnia catalana és un símptoma, aquest sí, de profunda decadència. El problema del país no és el color de la pell o l’origen dels que habiten les ciutats i pobles del país com sembla pensar Barrera.

El meu barri és el Raval: la diversitat ètnica és un fet. Una diversitat, que, aviat, s’estendrà a tot Barcelona. Tanmateix, el problema no és l’“ètnia” dels que travessen la plaça dels Àngels. El problema és si tots se senten ciutadans i membres d’una comunitat política que es diu Catalunya, amb els drets i deures que això implica. I si tots estimen i parlen el català com ho faig jo. La qüestió fonamental és la integració. I no pas la puresa ètnica (i catalana) de l’arbre genealògic. Els EUA són un gresol de cultures i ètnies, però això no impedeix que el sentiment i orgull nord-americà sigui indiscutible. El nostre desafiament, com escrivia ahir molt bé Lluís Anton Baulenas, és ser com Nova York. On blancs i anglosaxons són a punt de ser minoria però “no trontolla res”. Perdre el temps en discussions sobre la naturalesa ètnica del país és el pas previ a escriure la nostra pròpia necrològica nacional.

Leitmotiv de jerarques (publicat a l'Avui)

M’ho he promès moltes vegades. “No escriuràs cap altre article crític amb la jerarquia eclesiàstica”. Per això cada vegada que intueixo paraules com Vaticà, Rouco, Conferència Episcopal en un titular, desvio la mirada. Ara bé, tard o d’hora, en una conversa de cafè o en la lletania llunyana de la ràdio, una s’assabenta del que no voldria saber. Com va passar la setmana passada. El Vaticà, de nou, ha estat notícia, i no pas com a abanderat de la dignitat humana, que es pressuposa en qualsevol persona de (bona) fe. La Santa Seu s’oposa a la iniciativa que França presentarà a l’ONU, en representació de la UE, per despenalitzar l’homosexualitat arreu del món. Una penalització que en alguns països inclou la pena de mort. A Ratzinger i companyia, però, no els agrada la idea. Argumenten, en un exercici de funambulisme mental impressionant, que una declaració pública d’aquest tipus “crearia noves i implacables discriminacions” entre països. Inaudit.

Tanmateix, aquest posicionament, cavernícola, naftalinat, però sobretot allunyat d’allò que és el cristianisme, no havia de ser objecte de comentari en aquesta tribuna. Però ahir, quan vaig saber que la jerarquia del catolicisme espanyol, amb Rouco el capdavant, vol omplir del 28 de desembre, dia dels (Sants) Innocents, la plaça Colón de Madrid, la de la banderota, sota el lema La família, gràcia de Déu, la bel·ligerància vaticana amb la proposta francesa em va venir al cap. I una associació d’idees es va desencadenar: a favor de la família però en contra de l’individu (si és homosexual), leitmotiv nadalenc dels grans jerarques catòlics. Si Déu existeix, que els agafi confessats. I a mi que em disculpi per haver trencat, de nou, la promesa.

Els vigilants de Sant Jaume (publicat a l'Avui)

Diumenge a la tarda. Passeig pel Barri Gòtic. Primera etapa: fira de Santa Llúcia. Segona etapa: plaça del Rei. Impressionant. Tercera etapa: plaça Sant Jaume. Aliens a les crítiques d’avorrits i avorrides, habituals en aquestes dates, al pessebre de l’Ajuntament, un centenar llarg de barcelonins fan cua per poder gaudir de l’escenificació betlemària de la plaça més institucional del país. Grans, vells i criatures en disfruten. I ho fan ignorant qui fa possible que pastors i plantetes llueixin com el primer dia que les van col·locar. 

Diumenge a la matinada. És la una. A la plaça Sant Jaume hi circula poca gent. Poquíssima. L’hora punta, la rush hour barcelonina, s’assoleix passades les tres. Quan els bars tanquen, quan els paps vessen de combinacions etíliques, la plaça més institucional del país es converteix en un dels seus racons més alcoholitzats, amb nadius i forans àvids d’escurar els útlims cartutxos amb estranyes danses rituals amb algun dels xais del pessebre municipal. O, fins i tot, amb el mateix sant Josep. 

Per impedir-ho, dos funcionaris de l’Institut Municipal de Parcs i Jardins fan guàrdia tota la llarga nit, dempeus, per debatre’s amb borratxos i borratxes en una fèrria defensa de l’escenificació del naixement. Ahir, a la una, vaig tenir ocasió de departir amb ells. Armats fins a l’extrem amb peces d’abric, uniformats amb el pertinent color verd de l’organisme, assumeixen amb orgull la seva feina. Lamentablement –¿com seria el món si fóssim més cívics?–, és imprescindible. 

Ahir a la tarda, quan vaig tornar a passar per la plaça Sant Jaume i vaig veure tota la gentada fent cua per visitar el pessebre, vaig pensar en vosaltres. I vaig tenir clar el tema de la jam session d’avui. Va per vosaltres, companys.

That stuff, Pasqual (publicat a l'Avui)

Diu Gabriel García Márquez, al pròleg d'Oda inacabada. Memòries, sobre Pasqual Maragall: "No en va és un home convençut que el món pot i ha de canviar". En efecte, Yes, we can. And, Pasqual, yes, we did. Fa mesos, quan alguns encara érem escèptics sobre la victòria del d'Illinois a les primàries demòcrates, tu ja auguraves que Obama seria el proper president dels EUA. Com sempre, dues passes per davant. Diumenge vas reunir només un petit tast dels que han estat els teus amics al Palau de la Música de Barcelona. Aquella ciutat que vas imaginar un dia del 1983 baixant de Collserola. Aquella ciutat que vas contemplar des del mirador de Montjuïc, amb vertigen, quan havies de començar el teu camí com a alcalde. Barcelona, aquella ciutat que vas canviar. Yes, we did. Han passat tants anys. I hem estat molts als que ens has encomanat aquestes ganes de canviar el món. Som molts, moltes, els que ens vam enganxar a la teva particularíssima visió per canviar aquest país, per fer-lo girar a l'esquerra després de tants i tants anys. I sí, també en aquest cas: yes, we did. Alguns parlen de maragallades. A mi m'agrada més el verb pasqualejar.I diumenge, estimat amic, com ho vas fer! 1.500 persones escoltant-te, i tu parlant-nos com si ho fessis al teu despatx, a soles, deixant-te guiar per la teva poderosa intuïció que tants discursos ha capgirat (i millorat). El que era un homenatge multitudinari va convertir-se un acte íntim, entre tu i cadascuna del miler i mig de persones que vam ser al Palau. As usual, vas estar genial. Ens vas tornar a fer somniar. En el passat i en el futur. Però sobretot, diumenge, estimat amic, ens vas fer descobrir que that stuff that dreams are made of, té, segur, una petita part de tu.

24 hores amb Montserrat Tura (publicat a l'Avui)

Poesia, prosa i proximitat

Montserrat Tura (Mollet del Vallès, 1954) viu amb intensitat. La seva agenda està pleníssima i inclou llargs desplaçaments. Oblideu allò del polític tancat al despatx. Tura va al lloc dels fets. Vegem què dóna de si una jornada que dura, atenció!, 18 hores.

7.00 h Família (i pa)

A les 6.00 h s'aixeca habitualment. I a les 7.00 h baixa al carrer. Objectiu: comprar el pa i preparar l'esmorzar per a la seva filla.

9.00 h Esmorzar (i reunió)

Aprofitant que té un acte a Mollet, es desplaça fins a la plaça del Mercat per esmorzar al forn Prats. Te (no beu cafè) i croissant. Els clients del bar no eviten les mirades (ni saludar-la). El passat d'una alcaldessa porta la marca de la proximitat. Tura en gaudeix.

10.00 h L'edifici judicial de Mollet

Poques vegades protagonitza actes a la seva ciutat, de la qual també van ser alcaldes el seu avi i besavi. Avui presenta, a la seva antiga casa, la de la vila, el futur edifici judicial de Mollet. Arribar on es fa la presentació és una odissea: els treballadors de l'alcaldia s'acosten, indefectiblement, a saludar la ciutadana pròdiga, que, quan arriba al saló de plens, s'atura a saludar els periodistes.

11.20 h Disfrutant Mollet

Tura ensenya a la cronista el roure, centenari, que custodia la casa de la vila. Al costat, mostra la instal·lació sobre el temps que va idear Miquel Martí i Pol, de qui va ser estreta amiga. És en aquest punt que Tura, filla d'una família pagesa de llarga tradició republicana, deixa entreveure el seu amor per la poesia i es lliura al record de les converses amb el de Roda de Ter. I amb Brossa. Al costat de la instal·lació hi ha una tanka, un bell poema de Martí i Pol dedicat a Mollet que Tura rellegeix. "El temps que compto / tu l'emplenes de vida, fes-la tan digna / com sàpigues i puguis, pel teu bé i el dels altres". De lectura i reflexió obligada per a qualsevol, i sobretot per a un polític.

11.25 h Cap a Barcelona

Tornada a Barcelona. La mort de la mare d'un amic obliga a un canvi de plans. Corregim el rumb cap al tanatori de les Corts.

12.57 h A la seu del departament

Finalment, amb una hora d'endarreriment, trepitja la conselleria. És el moment de la prosa: governar i executar. Tot just arribar, despatx de tres minuts amb la cap de gabinet. Després, reunió sobre presons. I, posteriorment, fer front a una crisi informativa: alguns diaris han revelat un alt nombre d'avortaments a Quatre Camins atribuïts a unes fumigacions fetes entre el 1992 i el 2003. Tura i la seva cap de premsa fan gestions per conèixer exactament què va passar en aquell període i com es van resoldre les incidències. Enfoquen les accions per tranquil·litzar les treballadores: envien documentació detallada als directors de presons perquè n'informin el personal.

16.02 h Reunió (i dinar)

Reunió amb la cap de protocol i fugaç menjada: amanida, pit de pollastre a la planxa i raïm. El tema: supervisar la senyalització de la Ciutat de la Justícia. De nou, prosa.

16.53 h Cap al PSC

Amb una hora de retard, enfila el camí cap a la seu del PSC. Tura, també secretària de cultura i audiovisual de l'executiva del partit, té una reunió amb periodistes.

18.29 h Cap a Quatre Camins

Kapucinsky deia que cal anar al lloc dels fets per conèixer la realitat, per entendre-la. Tura ho aplica a la política. I periòdicament visita les presons catalanes per reunir-se amb els directors i conèixer de primera mà quin són els seus problemes i necessitats. Avui, casualment, toca Quatre Camins. La consellera s'està pràcticament dues hores reunida amb el director de la presó.

20.47 h El cotxe, oficina mòbil

La pròxima parada és Girona. El cotxe esdevé una oficina mòbil: trucades personals, de feina i repàs de correus i teletips a l'iPhone (la consellera és fan de les tecnologies).

21.24 h Girona: dos sopars

El do de la ubiqüitat està, gairebé, a l'abast de Tura. El primer sopar, al restaurant Mimolet, amb un diputat gironí membre de la comissió de justícia al Congrés per llimar detalls dels pressupostos de l'Estat. A les postres enfila el camí cap a un sopar en homenatge a Carles Cruz, nou vocal del Consell General del Poder Judicial. A l'acte, la flor i nata del món jurídic gironí.

00.10 h Tornada a Mollet

Tornada a casa. I moment per preparar les reunions de l'endemà durant el trajecte. A les 9.30 h l'esperen a la Roca del Vallès. A la una, arribada a Mollet. Ara sí, la jornada s'acaba. Demà, més feina.

Focusing on Bombai (publicat a l'Avui)

Setmana dramàtica a Bombai amb una onada d'atacs terroristes sense precedents. 62 hores d'atac terrorista perfectament narrades als mitjans de comunicació mundials que han colpejat dos dels hotels més emblemàtics de la ciutat. El balanç: 195 morts. Tanmateix, per què en aquesta ocasió hem estat informats pràcticament al minut del que passava a la llunyana ciutat? Perquè entre aquestes malaurades 195 persones hi havia, ai las, 17 occidentals. El juliol del 2006 un atemptat contra els ferrocarrils de Bombai va matar 187 persones i va evocar els drames de Madrid i Londres. ¿Vau rebre'n una informació tan exhaustiva com la que ha saturat aquests dies les portades dels diaris nacionals i estatals? La resposta és clara i miserable: no. El setembre passat uns terroristes van atacar l'Hotel Marriot d'Islamabad. ¿Vau rebre'n una informació tan exhaustiva com en aquesta ocasió? La resposta és igual de clara i miserable: no. Només la presència de turistes pertanyents a això tan eteri com és el món occidental ha justificat que els focus apuntessin cap a Bombai. I en el cas espanyol, l'opereta protagonitzada per Madame Aguirre encara ha accentuat encara més l'hipòcrita i occidentalitzat, no sense caspa, dramatisme. En tot aquest assumpte, tanmateix, mereix menció a part l'actuació de l'eurodiputat Ignasi Guardans, que no s'ha estat de criticar el cames ajudeu-me d'Aguirre, que impudorosa va deixar enrere tots els seus subordinats a l'infern terrorista. Guardans no només ha estat a Bombai fins que l'últim funcionari europeu ha estat evacuat, sinó que només aterrar a Barcelona ha denunciat les mancances de la Unió Europea a l'hora de protegir els seus ciutadans de forma coordinada. A la vida hi ha valents i covards. O el que és el mateix: Guardans i Aguirres.

Entrevista a Diana Garrigosa (publicada a l'Avui)

L'objectiu de la fundació és el diagnòstic precoç

Vicepresidenta de la Fundació Pasqual Maragall per a la Recerca sobre l'Alzheimer

CARPE DIEM · "Vivim la malaltia pensant en el dia a dia"
SUPORT · "Tota la gent que ens importa es va portar molt bé i ens va recolzar"
GOVERN · "Els tres anys de presidència van ser molt durs i complicats"

Diana Garrigosa va conèixer Pasqual Maragall el 1963. Des d'aleshores no s'han separat. Ara, junts, lluiten contra l'Alzheimer que pateix l'expresident.

Fa un any que Maragall va anunciar que patia Alzheimer. Com l'han viscut?

La declaració pública de la malaltia del Pasqual va aconseguir dues coses: va alleugerir-nos del pes que suposava tenir aquell secret que pràcticament no coneixia ni la família; i va fer que ell digués que volia fer alguna cosa per vèncer aquesta malaltia...

¿La idea de la fundació la va tenir el mateix dia que ho va anunciar?

Sí, jo no ho sabia! Però va encertar-la. En aquell moment no sabíem res de la malaltia.Vam informar-nos sobre què s'estava fent, i vam veure que hi ha moltes fundacions que estan fent una tasca fantàstica d'assistència a les famílies, però que estan dirigides al malalt quan ja és dependent...

Vostès volen prevenir...

Exacte. Volem aconseguir que no hi hagi més malalts! L'objectiu de la fundació és el diagnòstic precoç. Volem descobrir què provoca la malaltia.

Maragall va dir: "Vam fer els Jocs, vam fer l'Estatut, i ara anem per l'Alzheimer". L'afecta de ple a vostè...

Em sento absolutament implicada en el projecte. I procuraré compartir el màxim temps el protagonisme amb en Pasqual: la manera que tenim de viure aquesta malaltia és pensant en el dia a dia. En aquest moment en Pasqual i jo som un equip. I en el nostre equip tenim el Jordi Camí com a director de la fundació i moltes persones fent feina.

La societat ha respost a la seva crida?

Molt. Fa uns dies, quan vaig voler pagar un taxista em va reconèixer i em va preguntar per la fundació. Quan li vaig explicar què fèiem no em va voler cobrar la carrera! Em va dir que destinés els diners a la fundació! Hi ha molta gent que ens fa costat. I la necessitem, perquè per crear el centre calen molts diners.

Quants diners necessiten?

Calculem que ens caldrien 15 milions d'euros anuals. Són molts diners. És per això que estem buscant grans empreses disposades a participar en un fons de capital risc destinat a investigar què provoca la malaltia.

Confien a aconseguir els socis?

Estem convençuts que ho aconseguirem: és una malaltia que afecta moltíssima gent. El Pasqual té amics per tot arreu i la gent sap que quan es proposa una cosa, la fa. Tenim de director el Jordi Camí, que també aconsegueix allò que es proposa. I tenim una idea molt innovadora.

És l'estil Maragall...

Exacte, està en sintonia amb la seva trajectòria. Volem que el centre que creem sigui molt àgil, i que les empreses que hi entrin es converteixin en sòcies. Tot i així, la crisi es nota. Fins al setembre ens havien rebut totes les empreses de l'Íbex-35, però ara tenen més dificultats per implicar-s'hi. La crisi pot endarrerir la posada en marxa, però no pararem: tenim massa arguments per continuar!

La malaltia l'hi van diagnosticar el maig del 2007, i fins a l'octubre no ho van dir als familiars. Com van viure-ho?

Va ser bastant terrible. Vam contactar a Nova York amb un doctor, de la mà de Luis Rojas Marcos, que després de dos dies d'anàlisis ens ho va comunicar a tots dos, de cop! Li vaig preguntar què havíem de fer i ens va dir: "Tornin l'any vinent". Ens vam quedar desconcertats! Per sort ens va posar en la pista de la doctora Gómez Isla, de l'Hospital de Sant Pau, que ens va rebre amb una humanitat tremenda i és una gran professional.

Quan van decidir dir-ho a la família?

Quan ho vam saber del cert vam dir-li només a un germà del Pasqual i a una germana meva.Necessitàvem algú amb qui parlar. I més endavant, vam decidir que el millor era dir-ho en públic. Un divendres vam reunir tota la família a casa - érem 50 persones!- i l'endemà vam fer la roda de premsa.

Van precipitar l'anunci per filtracions alienes a la família?

No creiem que mai, ningú, hagi filtrat res. Nosaltres vam fixar el calendari.

Es van sentir recolzats per tothom?

Tota la gent que ens importa es va portar molt bé i ens va recolzar.

Què necessita el malalt d'Alzheimer?

Necessita molt carinyo. I això el Pasqual ho té. La gent pel carrer l'abraça, els seus néts el fan feliç... I també cal comprensió. Els malalts necessiten que no s'amagui la seva malaltia.

Té recança d'alguna cosa?

Tinc una recança cap al Pasqual de l'any que vam passar a Roma: se'l va passar treballant! Volia demostrar que es podia guanyar la vida fora de la política! Després, tot i que va ser una llàstima que no fos president el 1999, l'etapa de parlamentari va ser esplèndida: va canviar el Parlament!

Com recorda l'etapa a la Generalitat?

Els tres anys van ser molt durs i complicats. Vam patir una tensió brutal.

Estan junts des del 1963. Quin és el seu millor moment?

Els últims anys de l'alcaldia. I els Jocs.

Com es veu els propers anys?

Cada vegada més velleta [riu]. Acompanyada de la família. Tinc uns fills amb els quals m'entenc perfectament, tinc uns néts encantadors... Ens en sortirem. I estaré sempre al costat del Pasqual.