Diumenge a la tarda. Passeig pel Barri Gòtic. Primera etapa: fira de Santa Llúcia. Segona etapa: plaça del Rei. Impressionant. Tercera etapa: plaça Sant Jaume. Aliens a les crítiques d’avorrits i avorrides, habituals en aquestes dates, al pessebre de l’Ajuntament, un centenar llarg de barcelonins fan cua per poder gaudir de l’escenificació betlemària de la plaça més institucional del país. Grans, vells i criatures en disfruten. I ho fan ignorant qui fa possible que pastors i plantetes llueixin com el primer dia que les van col·locar.
Diumenge a la matinada. És la una. A la plaça Sant Jaume hi circula poca gent. Poquíssima. L’hora punta, la rush hour barcelonina, s’assoleix passades les tres. Quan els bars tanquen, quan els paps vessen de combinacions etíliques, la plaça més institucional del país es converteix en un dels seus racons més alcoholitzats, amb nadius i forans àvids d’escurar els útlims cartutxos amb estranyes danses rituals amb algun dels xais del pessebre municipal. O, fins i tot, amb el mateix sant Josep.
Per impedir-ho, dos funcionaris de l’Institut Municipal de Parcs i Jardins fan guàrdia tota la llarga nit, dempeus, per debatre’s amb borratxos i borratxes en una fèrria defensa de l’escenificació del naixement. Ahir, a la una, vaig tenir ocasió de departir amb ells. Armats fins a l’extrem amb peces d’abric, uniformats amb el pertinent color verd de l’organisme, assumeixen amb orgull la seva feina. Lamentablement –¿com seria el món si fóssim més cívics?–, és imprescindible.
Ahir a la tarda, quan vaig tornar a passar per la plaça Sant Jaume i vaig veure tota la gentada fent cua per visitar el pessebre, vaig pensar en vosaltres. I vaig tenir clar el tema de la jam session d’avui. Va per vosaltres, companys.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada