Els avis a la memòria (publicat al Suple de Cultura de l'AVUI)

Dissabte, dia de Nadal, mentre preparava un lleugeríssim sopar, em vaig fixar en un detall de la meva mà: ala base del dit gros de la mà dreta hi tinc la marca d’una petita cremada. Fa gairebé trenta anys va caure’m-hi una petita cendra de la pipa de l’avi Joan. La cremada, mínima, va provocar una drama infantil. Encara recordo els brams d’aquell dia! I també el compungiment de l’avi, per haver ferit, si es pot emprar aquesta paraula, a la seva única neta amb el tabac.
Dissabte a la nit, mentre cuinava, em vaig fixar de nou en aquesta petita senyal. Vaig aturar-me a mirar-la durant uns segons. La cremada és gairebé minúscula. I sempre que m’hi fixo em fa pensar en l’avi Joan, orgullosa de portar el seu record marcat a la pell. La qüestió és perquè dissabte, després de tant temps, vaig tornar a percebre-la. I la resposta és Marina Rossell i les cançons tradicionals catalanes.
Fa pocs dies vaig poder conèixer la Marina. Vam coincidir al concert de l’Albert Pla al Teatre Lliure -excel·lent, espectacular, màgic- i vam petar la xerrada una bona estona. Arran d’aquesta conversa, hem anat parlant i fa pocs dies vam recordar la seva actuació al Liceu l’11 de setembre del 2008. Una actuació impressionat que es pot trobar en CD però també en DVD. La meva mare, filla de l’avi Joan, ha estat sempre una seguidora de la Marina. Pel que vaig trobar irresistible regalar-li per Nadal el DVD de l’actuació. Amb la promesa afegida d’una dedicatòria tant aviat com sigui possible.
La tarda de Nadal la vam dedicar a mirar el DVD. Juntes, mare i filla, amb la companyia, una estona després, de la meva parella, el meu pare i també el gos de la família. I vam fer tots, totes, un viatge en el temps. La veu de la Marina és màgica, pura, neta, i és capaç de recuperar belles cançons catalanes amb una destresa impressionant, recollint-les del passat, de fa tants anys, i vestint-les amb l’embolcall adequat per escoltar-les avui, per quedar-ne seduïdes avui. De la Renaixença als nostres dies va ser l’epígraf del concert. Com es podria dir de la infantesa de la mare a la maduresa. De la infantesa de tantes mares i pares a la seva maduresa. Però no només això. La cançons tradicionals catalanes en la veu de la Marina ens fan viatjar en el temps als que encara no havíem nascut i imaginar-nos, ben nítidament, la mare a la Pobla de Cérvoles, on anava a l’estiu, cantant La Mare de Déu quan era xiqueta, ballant ,Llevantina, recitant el Cant espiritual de Joan Maragall. I ens fan recuperar les estones que vam passar amb els avis. Veient el DVD va fer-se present l’àvia Carme, i amb el cant d’aquella havanera dedicada a tots aquells que van marxar “a bordo del Català” vaig recordar, com fa temps que no feia, l’avi Joan. La Marina emociona. I també ens fa sentir orgullosos de la cultura catalana. De la tradició.

Bon Nadal amb Maria Mercè Marçal

Pujaré la tristesa dalt les golfes

Pujaré la tristesa dalt les golfes
amb la nina sense ulls i el paraigua trencat ,
el cartipàs vençut, la tarlatana vella.
I baixaré les graus amb vestit d’alegria
que hauran teixit aranyes sense seny.

Hi haurà amor engrunat al fons de les butxaques.

Qui és Pep Plaza? (Publicat al Suple de Cultura de l'AVUI)

Diumenge a la nit, a l’estudi 4 de TV3. Al meu costat, Manel Cuyàs. Estem atenent trucades dels ciutadans que fan donatius a La Marató, que aquest any –la crisi ha estat incapaç de tombar la solidaritat d’aquest país!– ha registrat un nou rècord. Durant uns minuts el silenci domina la fila en què estem asseguts Cuyàs i jo mateixa. Estranyament, no entren trucades. El silenci és breu, ja que el ring dels telèfons, durant l’hora i mitja en què responem més de mig centenar de trucades, és pràcticament incessant. En aquest curt parèntesi, Cuyàs, ràpid, de verb molt àgil, i impetuós, argumenta que l’actuació d’un imitador d’Albert Om a la pantalla per la que seguim el programa –després m’assabento que és Pep Plaza– té els espectadors tan captivats que fa que aturin els seus impulsos solidaris. El que no arriba a entendre Cuyàs és la pregunta que li faig quan acaba de formular la seva teoria. “¿Qui és aquest noi?”, li etzibo. Incrèdul amb la meva ignorància, respon amb el seu vigorós to de veu: “Pep Plaza! Imita Pep Guardiola al Crackòvia!”. En efecte, és Pep Plaza, i aquesta cronista no l’havia vist mai abans. L’explicació és ben senzilla: no miro el Crackòvia, ni el Polònia, ni l’APM, ni la majoria de programes que segueixen el TN Vespre. Després de l’adéu de La nit al dia –gran dany col·lateral al nomenament de Mònica Terribas com a directora de TV3, nomenament que espero que el nou govern ratifiqui–, només m’empasso algunes dosis de 3/24, debats com el de BTV i 59 Segons, i poca cosa més.
El televisor és a la nit un aparell prohibit. Després d’un bon grapat d’hores a la redacció, envoltada de la barroca simfonia que componen ràdios i televisors engegats alhora, necessito repòs. Conversa amb la parella. I molt repòs. La nit és, sobretot, moment de lectura. La nit és moment per lliurar-se al paper, a aquella olor inconfusible dels llibres nous, a aquella olor inconfusible del llibre de vell. Després del grapat d’hores a la redacció, sota el focus implacable dels fluorescents, toca penombra. Una única llum directa enfocada al llibre escollit. I sobretot penombra.
Són les onze. Una hora, et dius. Només una hora i a dormir per sumar set hores de descans. Però la lectura t’atrapa, i sense adonar-te’n la una ha quedat enrere. Al sofà, el món d’Albert Camus t’absorbeix. La pesta et fa pensar en el brot de còlera a Haití. Què hi ha més absurd quan la mort s’acarnissa amb una població devastada com la de la petita illa? Les llibertats amenaçades evoquen les inquietuds del francès. La literatura de Roberto Bolaño és d’un magnetisme que no es trenca ni amb el son... Crackòvia, Polònia, APM? Camus i Bolaño. I Sciascia, Margarit, Vila-Matas, Auster, Hustvedt, Roth, Cercas, Judt, Marçal, Castillo, Semprún... I tants d’altres. I la parella. I a dormir. Res més. No em cal res més.

Mister Bones viu al Raval (publicat al Suple de Cultura de l'AVUI)

Una olor de mort embolcallada a Willy G. Christmas [...] El final és cada vegada més a prop.
Què podia fer un pobre gos? Mister Bones havia estat amb Willy des que era un cadell petit, i ara li resultava impossible imaginar-se un món on no hi hagués el seu amo [...] Si el món es quedava sense Willy, el més probable és que el món mateix deixés d’existir.
Aquest era el dilema a què s’enfrontava Mister Bones aquell matí d’agost quan caminava penosament pels carrers de Baltimore amb el seu amo malalt. Un gos sol era tant com dir un gos mort, i tan bon punt Willy exhalés l’últim alè, no podia esperar res més que el seu propi i imminent final”.
Willy, indigent (i poeta) mor, i Mister Bones, un “gos de raça indefinida”, inicia un llarg recorregut, ple de tendresa, també de crueltat, en què descobreix què ens queda als humans, precisament, d’humanitat. Finalment, l’absència de Willy és insuportable, i Mister Bones decideix jugar a l’esquivacotxes, que el portarà a retrobar-se amb el seu vell amo a Timbuktú, el paradís dels morts que dóna títol a aquesta deliciosa faula de Paul Auster.
Pocs anys després de llegir-la, vaig reconèixer la força del Mister Bones d’Auster en un gos que volta pel Raval de Barcelona, sempre acompanyat d’un noi que no arriba a la trentena. Amb unes rastes cada vegada en estat més deplorable, rodant sobre el seu patinet a la plaça dels Àngels, aquest noi i sobretot el seu gos han esdevingut nous veïns del Raval.
El Mister Bones del Raval té un magnetisme especial. Cada vegada que el veig el miro fixament, tractant d’endevinar què el fa diferent de la resta de gossos. O bé simplement atrapada per l’aura que l’envolta, per la força de la seva mirada, dels seus gestos canins. És d’un color blanc cada vegada més confós, gairebé cru amb flocs de pèl grisosos i negres. El pèl llarg, arrissat, i com el seu amo, amb alguna rasta provocada per la manca d’higiene.
Divendres a la nit, Mister Bones jeia al costat del seu amo, que inconscient, romania estirant de mala manera sobre el seu patí, davant del districte de Ciutat Vella. Mister Bones, inquiet, s’aixecava en alguns moments, ple d’inquietud, l’olorava, el colpejava amb el morro. I, desconcertat, tornava a convertir-se en una gran ensaïmada peluda. El noi, ple de pixats, inert, atrapat en una lenta però implacable decadència, engreixa ja la nòmina d’indigents de Ciutat Vella. I Mister Bones amb ell.
Vam trucar a la Guàrdia Urbana i els vam deixar en les seves mans. Poc van fer. L’endemà, vam saber que Mister Bones i el seu amo es van despertar on els vam deixar. Es van despertar i van continuar fent camí, deambulant, com cada dia des de fa anys, pels carrers del barri. Des d’aquell dia no he deixat de pensar en ells. Però, sobretot, penso en el paradís de Timbuktú.

Muncipalisme socialista

Diversos dirigents del PSC han posat al centre del discurs el "municipalisme". El municipalisme està a l'essència del socialisme, diuen, per a continuació assegurar que la prioritat son les eleccions locals del maig. Molt bé. Repassem, ara, què vol dir municipalisme en boca d'aquests dirigents.

Municipalisme vol dir acceptar que en aquests moments el PSC no té projecte polític. Muncipalisme vol dir renunciar a ser un partit de govern a Catalunya i conformar-se en dirigir el govern de les principals ciutats del país, tot i que tenir projecte de país, cal subratllar-ho, no només no seria incompatible amb aspirar a governar el màxim de ciutats possible sinó que seria un gran actiu per al socialisme. Municipalisme, avui, implica, per tant, governar les ciutats, reisgnar-se a un perfil baix nacional, i erigir-se en proveidor de vots del PSOE a les generals. Municipalisme, és a dir, posar el municipalisme al cor del discurs polític, sense altres elements, vol dir expulsar el PSC de la centralitat. Muncipalisme, quan es poden perdre (probablement es perdran) les eleccions a Barcelona, Girona i Tarragona, serà governar Hospitalet, Cornellà, etc. etc. Aquest és el PSC que vol l'actual nucli dirigent? Municipalisme, diran.

Entrevista a Greg Clark, secretari general del Fòrum de les Ciutats i les Regions de la OCDE (publicada a l'AVUI/El Punt)

"Barcelona ha de definir millor el seu relat de ciutat”

Qualsevol persona que aspiri a liderar –atenció, liderar– Barcelona com a alcalde ha de llegir l'entrevista a Greg Clark, expert mundial en desenvolupament urbà. La setmana passada va ser a Barcelona i va conversar amb aquest diari. Endavant la lectura.

Les ciutats tindran el lideratge en l'economia del segle XXI?

Des de les ciutats es lidera, cada vegada més, l'economia. Les ciutats són plataformes per a l'economia, és on se situen els negocis, el capital... I la globalització, sumada a la crisi, augmenta la connectivitat global i fa imprescindibles les ciutats. Les economies nacionals només poden tenir èxit si tenen ciutats potents. Fa 100 anys era possible tenir una economia nacional potent sense ciutats potents. Però avui és impossible: l'economia dels serveis, del coneixement, necessita ciutats amb èxit perquè són el punt de connexió entre la nació i l'esfera global.

Examinem Barcelona, capital d'una nació sense estat. El seu èxit serà una plataforma per al desenvolupament econòmic i nacional de Catalunya?
Sí. Avui Catalunya vol tenir èxit no només a Espanya sinó també al món. I per fer-ho és imprescindible un mecanisme que la connecti globalment. I aquest mecanisme, que li ha de proveir institucions, qualitat de vida, cosmopolitisme i identitat, és Barcelona.

Ha dit que Barcelona és la ciutat d'Europa que més ha prosperat en els últims vint anys. En canvi, els ciutadans percebem un cert declivi, desajustos...

La ciutat no està en declivi. Barcelona està avançant i té èxit internacionalment. Barcelona és considerada la quarta millor ciutat per negocis a Europa! Tenen un gran aeroport, port, grans universitats! Tenen molt bons ingredients, però n'hi ha alguns que encara no són del tot adients per a la ciutat. Per exemple, tenen bones universitats, però no totes les universitats són prou obertes i flexibles.

El català és un problema?

Són una ciutat bilingüe, però han de ser una ciutat multilingüe, que també integri l'anglès i potser l'àrab i el xinès. Han de ser fortament catalans i fortament internacionals.

No para d'arribar gent de múltiples procedències a la ciutat.

L'arribada massiva de gent l'han de saber gestionar bé. Barcelona està creixent molt, té èxit, però els falta una bona gestió d'aquest èxit. No han sabut gestionar prou bé aquest creixement, de manera que els ciutadans troben a faltar qualitat de vida, més benestar... Els cal un millor govern de ciutat. Altres ciutats com ara Londres i Nova York tenen també una gran afluència de visitants, però ho han sabut gestionar. És el que cal a Barcelona. Molts estrangers s'estableixen a Barcelona, però ells coneixen prou bé la cultura catalana? Barcelona pot garantir que, a banda de ser global, seguirà sent local? Això està relacionat amb una bona gestió de l'èxit. La ciutat ha crescut, però també les exigències han crescut.

Manca de lideratge?
El que manca és un lideratge metropolità de la ciutat. Els manca coordinació de l'àrea metropolitana de Barcelona. La ciutat ha transcendit els seus límits: avui la dimensió és metropolitana i per això necessiten un govern metropolità més fort. I també necessiten coordinació amb el govern català.
Barcelona serà metropolitana o no serà.
Barcelona només assolirà tot el seu potencial si s'entén com a àrea metropolitana, que té un ple suport del govern català.

La Barcelona metropolitana serà capital del sud d'Europa?

Sí, i més que això. Barcelona té la capacitat per convertir-se en una ciutat líder a tot el Mediterrani i per convertir-se en la capital mundial del Mediterrani. Barcelona, a l'est del Mediterrani, i Istanbul, a l'oest, poden desenvolupar una col·laboració molt interessant. I això exigeix que donin contingut a la capitalitat de la Unió pel Mediterrani!

Madrid haurà de potenciar Barcelona amb les seves decisions.

Han pensat en Madrid de manera diferent. Madrid és la capital de l'Estat, on hi ha el govern espanyol que pren decisions que impacten a Barcelona. Però la ciutat i el govern espanyol no són el mateix. Catalunya i Barcelona han de seguir reclamant suport al govern espanyol, però, alhora, han d'establir llaços de col·laboració amb la ciutat de Madrid. I les reclamacions al govern espanyol han d'anar més enllà dels aspectes simbòlics, tenint en compte temes com ara la productivitat, la inversió... Han d'explicar al govern espanyol que la inversió a Catalunya, la riquesa de Barcelona, serà beneficiosa per a tot l'Estat: si es potencia Barcelona hi haurà un retorn econòmic per a Espanya!

Quina col·laboració han d'articular Barcelona i Madrid?
En molts països hi ha l'exemple de dues ciutats fortes, on una és la seu de les grans companyies i les institucions (Roma, Berlín), i l'altra és la innovadora, creativa, cosmopolita (Milà, Frankfurt). I malgrat les tensions, comunes, aquestes dues ciutats es poden beneficiar mútuament si col·laboren: els bancs de Madrid poden ajudar les empreses de Barcelona; les universitats poden oferir estudis complementaris. Tenint en compte, a més, que la competència entre Barcelona i Madrid és massa local perquè tingui sentit.

Quin és el full de ruta de Barcelona en l'economia global?

Amb la globalització les ciutats han d'escollir què volen ser: necessiten lideratge polític i econòmic. La ciutat ha de pensar quins són els seus actius, en què ha de ser capdavantera i com s'ha de relacionar amb altres ciutats. Barcelona ha de tenir, té, una intel·ligència econòmica que dissenyi i planegi, per exemple, el canvi de turisme de vacances al turisme de negocis. Ho ha de fer més intensament i ha de comunicar millor. Al món hi ha idees dispars sobre el que representa Barcelona: uns la coneixen pel Barça, altres per Gaudí, altres la identifiquen amb els Jocs Olímpics... Això és un error: han de decidir ja què volen ser, quin relat de ciutat volen comunicar... Han de definir una identitat clara sobre la ciutat. Una ciutat intel·ligent, atractiva, innovadora.

Ha dit que el segle XX ha estat el de Nova York i que els anys noranta han estat de Londres. De qui seran la dècada i el segle actuals?
Els noranta també van ser la dècada de Barcelona: va fer un creixement espectacular! Si aconsegueixen gestionar millor l'èxit, sense aturar-lo,i si són capaços de comunicar bé la ciutat, d'explicar un relat sobre Barcelona, en els pròxims 20 o 25 anys poden ser la capital del Mediterrani i una ciutat de referència al món. I si col·laboren amb Madrid, poden formar una aglomeració urbana molt potent i competitiva. La meva expectativa és que Barcelona sigui en els pròxims anys una de les ciutats amb més èxit del món, situada al top ten. Barcelona té un actiu que no té ningú: la identitat catalana. La història dels catalans és d'internacionalització, innovació, emprenedoria, treball fort i un desig de bastir un futur millor per a la nació. Aquests són grans actius. Al segle XXI el caràcter català es pot expressar clarament a Barcelona per fer-la una ciutat oberta, del coneixement i emprenedora i productiva i culturalment atractiva.

Precisions per a socialistes desmemoriats

Després que Carme Chacon, Daniel Fernández i José Zaragoza hagin atribuit el desastre electoral del PSC al catalanisme, no puc evitar la temptació de recordar que:

1. El PSC mes potent de la historia ha estat el mes catalanista, amb Pasqual Maragall al capdavant.

2. Al 1999, amb un PSC menys aparell que mai i més obert a la societat que mai, va obtenir 1.183.299 vots. Al 2003, també amb Pasqual Maragall, va obtenir 1.031.454 vots.

3. Al 2006, quan Montilla va subtituir Maragall, amb un PSC ja sense projecte polític, amb l'infaust lema 'Fets, no paraules', va obtenir només 796.173 vots. Un lema que va portar el nucli de l'aparell a pensar que es podia governar sense idees ni projecte polític, exhibint només trams d'autovia executats com a trofeu per "satisfer" els ciutadans.

4. En les passades eleccions, amb una nefasta campanya, amb una mala estratègia pactada amb el PSOE (ho sabia tota l'executiva?), renengant del govern d'esquerres, renegant del catalanisme, els socialistes han obtingut el pitjor resultat de la història: només 570.361. El PSC s'enfonsa.

5. Hi ha algú amb dos dits de seny que amb aquestes dades sigui capaç de refermar-se en què el catalanisme ha perjudicat el PSC? Queda algú amb dos dits de seny que no entengui que la incapacitat de defensar l'Estatut al Congrés amb els partits catalans ha estat la letal estocada per un partit a la deriva?

6. Davant d'aquest panorama, el vaixell encara es pot enfonsar més. Les eleccions a Barcelona es perdran. Només falta saber si la tossuderia de l'aparell li regalarà la majoria absoluta a CiU. I Tarragona i Girona poden també ser nous trumfos de CiU.

7. En aquest context, sembla que el pinyol de Nicaragua no ha entès res. I si la intuïció no em falla, l'objectiu és tutelar la transició col·locant a la primera secretaria Carme Chacon.

8. Si el PSC imposa Chacon com a lider, no quedarà alternativa: caldrà construir un nou partit o moviment socialdemòcrata, netament catalanista, en el que també es tinguin en compte les altres forces d'esquerra del país.

El marit de Siri Hustvedt (publicat al Suple de Cultura de l'AVUI)

L’article d’Eva Piquer em va acabar de convèncer. De fet, ja n’estava del tot convençuda, però la lectura de la seva columna de dilluns em va portar l’endemà, a primera hora del matí, a La Central del Raval. L’objectiu: comprar Sunset Park, el nou llibre del marit de Siri Hustvedt, la gran escriptora, poeta i assagista nord-americana. Si escric que el marit de Hustvedt és autor també de grans obres com ara La trilogia de Nova York, Bogeries de Brooklyn, la tendra i deliciosa Tombuctú i El llibre de les il·lusions, segurament ja sabreu que aquest no és altre que Paul Auster, pare, amb ella, de Sophie Hustvedt Auster.
Normalment, els seguidors de l’escriptora, per identificar Hustvedt, de ploma tan o més afilada que la del seu marit, hem de precisar la seva unió matrimonial amb Auster. És aleshores que la majoria ja saben, amb sort, a qui ens estem referint. Perquè el grau de coneixement d’aquesta filla de noruecs establerts a Minnesota és infinitament inferior al d’Auster. El seu marit, que ha passat d’escriptor de culte a escriptor de masses, ha esdevingut un dels noms de referència de la literatura nord-americana contemporània.
Hustvedt, malgrat la indubtable qualitat de les seves novel·les, algunes molt més treballades que els últims llibres d’Auster –Un home a les fosques o Invisible, anteriors a Sunset Park, van ser molt fluixos– té una dimensió mediàtica molt més modesta. Malgrat això, en la seva recent visita a Barcelona per presentar l’assaig La mujer temblorosa (Anagrama), va omplir la biblioteca de la Sagrada Família per parlar de neurociència i desgranar l’origen de les crisis nervioses que pateix.
Si Auster és magnètic, summament atractiu, Hustvedt no gaudeix de menys atributs. Altíssima, de mirada inquietant, aparentment fràgil, però de fortalesa immensa –el coneixement que ha adquirit sobre la neurociència i els seus problemes mentals l’ha engrandit sense mesura– va guanyar-se tots aquells i aquelles que vam seguir el seu diàleg amb el doctor Óscar Vilarroya. En acabar la conversa, la cua de lectors a l’espera de la signatura d’un dels seus exemplars va ser llarguíssima i amb algunes anècdotes curioses, com ara la d’un home que li va portar un llibre del seu marit perquè li signés. En un primer moment, incrèdula, s’hi va resistir, però finalment va estampar la seva signatura a La nit de l’oracle. Aquesta cronista, afamada lectora de les novel·les Allò que vaig estimar (Angle Editorial) i Elegia per a un americà (Empúries), també va caure en la temptació. I amb Los ojos vendados (Circe), vaig sumar-me a la cua dels fidels lectors. Aquest vespre, després de pocs dies de compulsiva lectura, segurament l’hauré acabada. Llegiu-la. És la primera novel·la que va escriure, que, per cert, va dedicar al seu marit. k

Barons de Falset (columna publicada al Suple de Cultura de l'AVUI)

Sóc lectora habitual de les crítiques de teatre, música, literatura... Una bona crítica sobre un llibre em porta impulsivament a comprar-lo. De la mateixa manera que quan el crític s’acarnissa amb alguna obra de teatre, difícilment obviaré els arguments negatius. Però amb Vida privada, en cartell al Lliure fins diumenge, vaig fer una excepció. Malgrat algunes crítiques poc elogioses, el binomi Xavier Albertí-Josep Maria de Sagarra va ser prou poderós per voler contrastar en primera persona l’encert de la posada en escena. Malgrat que les tres hores de la funció es fan llargues, amb una primera part dilatada en excés, val la pena acostar-se a la plaça Margarida Xirgu i gaudir de l’excel·lent crònica de la Barcelona de principi de segle XX. Vida privada, és ben sabut, és un retrat de l’alta societat barcelonina entre els darrers anys de la dictadura de Primo de Rivera i els primers de la República. Una alta societat de cartró, obsessionada en la moralitat però que en privat practica les fantasies més impensables. Guillem de Lloberola però sobretot el Baró de Falset –“per gràcia de la dictadura”– en són un exemple. I precisament observant la (doble) vida del Baró de Falset no vaig poder evitar fer paral·lelismes amb alguns membres de l’alta societat d’avui, obsessionats a imposar als ciutadans determinades normes de conducta i moralitat. Acostumen a habitar al centre dreta i exhibeixen una curiosa fòbia amb l’ampliació dels drets civils dels últims anys, talment com hauria fet el de Falset. Què amaguen de la seva vida privada?, hagués pensat Sagarra.

2 tuitreflexions més sobre el PSC

1. Llegeixo que la direcció del PSC està irritada amb Castells i Tura. El que hauria de fer l'aparell del PSC és escoltar-los amb atenció i prendre nota de les seves observacions. Sense Castells, Tura, Maragall, Mascarell el PSC serà marginal. Queda dit.

2. Els joves quadres del PSC aixequen la veu a La Vanguàrdia, amb tant poca habilitat que és facilíssim identificar les fonts. Els conec perfectament. Aquesta generació blackberry de la que parla LV són joves de menys de 45 anys que només han viscut del partit (exceptuant-ne alguns noms que res tenen a veure amb el qualificatiu que se'ls hi atorga). No han vist res mes a la seva vida. De vida professional al marge de la política, poca. Dit ben clar: veuen el partit com un ascensor social. Aquest és el futur del PSC? Més marginalitat.

Pd. Una des les joves aspirants a més poder, Rocío Martínez, va dir el 7 de setembre que el PSC aspirava a obtenir "68 diputats o més". Ara sí que queda tot dit.

Aclaració: LV cita, entre els joves Blacberry, bellíssimes persones a les que en absolut em refereixo en aquesta entrada i que no es mereixen el qualificatiu que els dona el diari. La Laia Bonet n'és un exemple.

Tuitreflexions sobre les eleccions i el PSC

1. Gran victoria d'Artur Mas, merescuda, malgrat les distancies ideologiques, crec que pot ser un bon president.

2. BON paper d'ICV:unic partit que no ha renegat del pacte d'esquerres. ERC: situacio insostenible de Puigcercos, ha de dimitir.

3. Gran error tripartit: la manca de relat de pais. Carod i Maragall el tenien, Puigcercos i Montilla no, nomes tenen projecte de partit.

4. Constato la por que te l'aparell del PSC a Montserrat Tura: no ferla cap de l'oposicio es signe de la feblesa d'aquest aparell.

5. Intueixo que aposta aparell socialista es Chacon com a successora Montilla, adeu catalanisme i adeu, per tant, genui PSC.

6. Coincidència absoluta amb declaracions d'Antoni Castells, Montserrat Tura, Ernest Maragall i amb recent article Ferran Mascarell. Aquest és el camí per reflotar el PSC.

7. Si l'aparell del PSC opta per Chacón i obvia reclamacions Castells, Tura, Maragall i Mascarell deixarà de ser partit de govern.

8. En cas que PSC aposti per subordinació a PSOE i renunciï a governar Catalunya, caldrà articular alternativa socialdemòcrata i netament catalanista. És imprescindible pel país.

Decepció (article publicat a ELECTORALIA)

Fem memòria. El mes de desembre de set anys enrere, centenars de ciutadans, farts de 23 anys de pujolisme, però sobretot il·lusionats perquè era possible que les esquerres governessin a Catalunya, es van manifestar espontàniament davant del Parlament per demanar precisament això: que el govern d’esquerres fos una realitat. Ho vaig viure en primera persona. I si aquell vespre no vaig anar al Parc de la Ciutadella és perquè des d’un altra racó de Barcelona treballava perquè aquest acord fos possible. I va ser possible. El 22 de desembre, molts, moltes, vam anar a la Plaça Sant Jaume a celebrar que d’una vegada per totes Catalunya havia girat a l’esquerra, sense deixar de banda el seu profund compromís catalanista. És més, Catalunya, d’una vegada per totes, va deixar enrere l’ambigüitat malaltissa, el covard peix al cove. Catalunya, després de 23 anys de govern, diria, per primera vegada, quina Espanya volia. I faria explícita l’aposta federal. La resposta d’Espanya, és per tots coneguda.


Han passat set anys i aquella il·lusió s’ha fet miques. Alguna vegada, conversant amb protagonistes de l’acord del Tinell, els he dit que dubto que avui algun català sortís al carrer per reivindicar la reedició de govern d’esquerres. Els tres partits que van construir aquell projecte hauran de fer un bon excerci d’introspecció per examinar en què han fallat. Com ha estat possible que tantes esperances, tants somnis, s’hagin convertit en decepció? Certament, l’aritmètica, farà impossible que el govern d’esquerres -m’estalvio d’emprar la denostada expressió tripartit- es reediti. Segurament, els estrategues electorals, els cervells dels aparells dels partits buscaran explicacions per justificar la debacle electoral. Aquests estrategues electorals que només saben treure’s de la màniga un cara a cara impossible -quina tàctica de distracció massiva!- però viuen d’orfes d’arguments per tocar el cor dels votants. Les eleccions s’hauran perdut. Estrepitosament. Però aquest no és el problema. El problema com es poden haver decepcionat en només set anys tants milers de ciutadans que, si res no ho evita, condemnaran els protagonistes amb una dolorosa desfeta a les urnes, segurament amb l’excepció d’ICV -curiosament l’únic partit que no renega d’aquest govern.

S’han fet grans avanços. Immensos. Però ha mancat un full de ruta. L’eslògan de fa quatre anys del PSC, “Fets, no paraules”, està a l’arrel de la desfeta. Calien paraules, calien idees, calia un projecte ben trenat sobre Catalunya i sobre Espanya. Calia vincular els grans avenços socials amb un projecte de país. Hi han hagut fets, molts, però aquest govern no ha parlat. No sabia què explicar. No tenia una sola veu. I ha decepcionat aquells centenars, milers de ciutadans que van sortir al carrer per celebrar el govern d’esquerres. Preneu-ne nota. I no feu un diagnòstic equivocat. I, sobretot, recupereu la paraula. En cas contrari, aquests últims set anys hauran estat, només, un breu parèntesi.



Llegiu l'article també a http://electoralia.cat/2010/11/26/decepcio/

Cafè Europa (publicat al Suple de Cultura de l'AVUI)

Diumenge les urnes diran qui és el proper president de Catalunya. I és més que probable que l’aritmètica colpegi tan durament l’esquerra catalana que, si no inicia un profund procés de reflexió, no tornarà a governar en molts anys. La campanya s’acaba sense que Europa hagi protagonitzat els discursos dels candidats. Ni tan sols ha estat mencionada. L’Europa que pot convertir-se en aliada dels interessos d’una Catalunya víctima de l’unitarisme espanyol, l’Europa que dicta les retallades socials, ha estat absent. Tanmateix, mentre es succeeixen els últims compassos de la campanya electoral, Europa, l’absent, batalla sense munició contra els mercats financers que, amb una voracitat insaciable, es poden arribar a endur per davant la moneda única. Molt hi hauran contribuït els líders europeus, que, mancats de reflexos, van servir en safata la tragèdia grega i amb prou feines han impedit l’agonia del tigre celta. L’Europa d’avui, però, no és l’oasi de pau i prosperitat que van somniar els fundadors. A l’Europa d’avui s’expulsa per motiu de raça i es poden tancar els immigrants 180 dies sense judici. L’Europa anhelada s’allunya. I potser ja només ens queda contemplar-ne la decadència, asseguts en un dels cafès del continent, aferrant-nos a la que probablement ha estat l’única idea que hem compartit tots els europeus. La va formular George Steiner: “Europa està feta de cafès. Des del cafè preferit de Pessoa a Lisboa fins als cafès d’Odessa freqüentats pels gàngsters d’Isaac Babel [...]. Dibuixeu el mapa dels cafès i tindreu un dels indicadors essencials de la idea d’Europa”.

Consignes 2.0 (Nou article a Electoralia)

Als tuitejadors polítics: deixeu de repetir les consignes dels líders i feu un esforç intel·lectual per defensar el vostre partit!”. Aquesta piulada la vaig fer dimarts passat. I immediatament vaig rebre un allau de missatges de suport i de confraternització d’altres piulaires que, com jo, estan tips de les consignes 2.0 de 140 caràcters, escrites pels que algú va batejar com a lloros 2.0. Twitter ha esdevingut un nou camp de batalla de la campanya electoral. S’han acabat les limitacions dels insultants blocs electorals. A les xarxes socials, la campanya no té aturador.

Per llegir-lo complert, aneu a http://electoralia.cat/2010/11/19/consignes-2-0/

Toca Maragall (publicat al suple de Cultura de l'Avui)

L'escriptura d'un nou llibre em té allunyada dels tambors electorals, que ressonen a través dels diaris digitals i twitter. La lectura ha esdevingut via d'evasió. Dimarts vaig triar Adéu Espanya, de Joan Maragall, un llibret editat per Edicions 62 que recull els textos més significatius que aquest va escriure sobre Catalunya i Espanya. La lectura de Maragall és el millor protector per assimilar arguments i contraarguments, si n'hi ha, de la campanya. I m'ha fet concloure que la seva lectura hauria de ser obligada per a tots els candidats. I el proper diumenge, dia del debat a TV3 que conduirà el mestre Josep Cuní, seria bon moment perquè passessin un examen de coneixements: haurien de ser posats a prova , concretament sobre l'article L'alçament, escrit abans de les eleccions espanyoles del 1907, quan les forces catalanistes van concórrer en la coalició amb el nom Solidaritat Catalana. En aquest article Maragall expressa els seu entusiasme per la unió dels partits catalanistes, disposats a parlar amb una sola veu Madrid. Precisament el que molts i moltes vam reclamar i reclamem després de la desastrosa sentència de l'Estatut. Els partits catalans, incapaços de sumar forces al Congrés per pactar una mísera resolució en defensa de l'Estatut, hauran de parlar ara amb una sola veu si volen que se'ls l'escolti. Deia Maragall que “els partits catalans dividits en la lluita d'idees polítiques serien vençuts facilment per la corrupció forastera compacte en mans dels caciques”. Fins ara ho han estat. “I heus aquí la necessitat de la unió, de l'avinença, del contuberni, del monton”. El 28N, llegeixin Maragall.

No és notícia

Estic a la redacció escrivint. Se sent un fil de ràdio. Les notícies. Apugem el volum. Eleccions, economia, rescats i.. un atemptat bomba ha matat... Escolta amb atenció. Un atemptat bomba ha matat 60 persones a l'Iraq. Frustració. Un atemptat bomba en un lloc inoportú. 60 persones moren, una bestialitat, però ho fan a l'Iraq. Malauradament, ja no és notícia. Si aquestes 60 persones haguessin mort a Europa, o als EUA, per un atemptat de la mateixa Al Qaida, obriríem a tota portada. Però ha estat a l'Iraq, i malgrat la indignació que em produeix, malgrat la frustració que sento en saber que l'espai que dedicarem a aquesta informació és mínim, segueixo treballant. Tots seguim treballant. Ha estat a l'Iraq. I gairebé inconscientment, inapreciablement, respirem tranquils.

Barcelona, capital Raval (Article a BCN10.0)

Putes, drogues, robatoris, decadència. Aquests termes s’han associat reiteradament amb el Raval i per extensió amb Barcelona. I s’ha fet no pas per examinar el perquè de la seva existència, el que ens portaria, immediatament, a fer-ne un diagnòstic acurat i buscar-ne solucions, sinó per enterbolir el debat sobre una ciutat que si bé en els últims temps afronta incerteses té un potencial envejable. Barcelona ha de bastir de nou un projecte de progrés, un nou començament que no escatimi ni ambició ni il·lusió. I hi hem de creure.

El que hi ha al Raval, que, al seu torn condiciona el tipus de putes, drogues i robatoris que tenim al barri és pobresa, derivada d’una situació econòmica en alguns casos dramàtica. Moltes de les escenes que s’han repetit insistentment en les pàgines dels diaris són perfectes metàfores dels mals que assoten la societat actual. Un món que està patint els efectes de la que ja s’ha batejat com a Gran Depressió i que s’ha traduït en altíssims costos socials que no hem d’estar disposats a pagar ni hem d’acceptar com a inevitables.

Les imatges que s’han difós als mitjans de comunicació sobre Barcelona i aquest món que és el Raval són feridores perquè retraten fets es troben al barri. Els que hi vivim sabem quina és la realitat dels nostres carrers. Perquè hi passem cada dia. El Raval és un barri que pateix amb especial intensitat els problemes derivats d’una societat en la que l’ascensor social no sempre funciona.Un ascensor social que hauria de portar els nens i nenes pakistanesos, bengalís, marroquins que juguen a la Rambla del Raval, a Lluna, a Sant Oleguer, d’aquí una dècada a la universitat. És per això que més enllà de la policia, necessària, s’ha d’abandonar el discurs populista, i apostar per polítiques a mig i llarg termini. I per la imprescindible cohesió social.

El Raval, a més, pot aportar les solucions imprescindibles perquè tinguem la Barcelona a la que hem d’aspirar. Una ciutat que ha de tornar a començar amb renovada ambició. És per això que el Raval és un espai fonamental per construir una ciutat cohesionada, creativa. Una ciutat mescla, una ciutat món. I precisament el Raval, per això enceto la meva vinculació a Barcelona 10.0 parlant d’aquest barri, el meu barri, ha esdevingut un terreny d’assaig per enfrontar-nos a situacions que en pocs anys es patiran a altres zones de la ciutat i que ja es pateixen als cascos antics d’altres ciutats del món. Però el Raval, no em cansaré mai de subratllar-ho, és també un exemple de convivència entre persones de múltiples procedències. La plaça dels Àngels, coneguda com a Plaça del Macba, és un mosaic on cada dia es creuen persones de diverses nacionalitats i orígens, classe socials i edats que dificilment podrien compartir un mateix espai públic en una altra àrea que no fos el Raval. Un espai públic que s’ha de cuidar. És responsabilitat de tots.

En els propers anys vull ser mare. I voldré que els meus fills s’eduquin en un barri on la realitat no és homogènia sinó complexa. El món ha deixat d’estar format per compartiments estancs. El món és, serà, mescla, barreja. Un món que genera inseguretats, que entre tots, ciutadans, amb un renovat compromís amb la ciutat, i responsables polítics, hem de dissipar. Crec en Barcelona. Una Barcelona que tot just ara comença a bastir un projecte renovat que no ha d’escatimar ni ambició ni il·lusió i que ha d’afrontar amb garanties i seguretat els reptes que un món en constant transformació li han posat al davant. Confio en Barcelona. I en el Raval, per descomptat.

http://www.bcn10.cat/2010/11/barcelona-capital-raval-mar-jimenez/

Inútil, article a Electoralia

Vot útil o inútil? Nou article ja a Electoralia, el podeu llegir, comentar i tuitejar a http://electoralia.cat/2010/11/12/inutil/

Raval de Maalouf (columna publicada al Suple de Cultura de l'AVUI)

És un dia qualsevol. Surto de la redaccióp del diari, a tocar de la Rambla del Raval. El populisme associat a la immigració, en versió PP (rumanès és igual a delinquent) o en versió Duran Lleida (aquí no hi cabem tots) es farà amo d'algunes capçaleres durant la campanya. Rambla amunt veig un nen enfilat sobre el llom del gat de Botero. És paquistanès, penso. No: és català, malgrat l'origen dels seus pares. Aquest nen molt probablement acompanya, com passa en molts casos, la seva mare a l'ambulatori, a fer la compra, a la farmàcia, convertint-se en un dels molts traductors precoços que tenim al barri. Si la seva mare, aquesta sí paquistanesa, s'ha matingut al marge de la nostra cultura, el seu fill és exemple del contrari. Passem del multiculturalisme a la integració. A l'èxit d'una societat diversa, en la que fem comunitat persones d'origens diferents i futur comú. L'escriptor francolibanès Amin Maalouf, en rebre el Princep d'Asturies de les lletres, va recordar que “la diversitat no és en si mateixa una bendició ni una maldició. És senzillament una realitat El que importa és saber si podrem viure junts malgrat les diferències de color, de llengua o de creençes; el que importa és saber com viure junts, com convertir la nostra diversitat en profit i no en calamitat”. Aquest és el gran repte que hem d'afrontar, tenint en compte que “la reacció espontània de l'home es reubtjar a l'altra”. Cal, com diu Maalouf, “educació cívica”: pel natiu i pel nouvingut; per respectar la tradició i patrimoni col·lectiu del país i per fer-lo evolucionar amb les aportacions de tots. Origen diferent, futur comú.

Récord d'audiència

Que Josep Cuní és un dels millors peridiodistes del país, amb diferència, és indubtable. Que el seu programa Els matins és un programa d'èxit, fet amb rigor i evident estima cap al periodisme, també està fora de discussió. Segurament per aquests dos elements, Cuní no para de batre récords: dilluns va aconseguir un 44% de quota de pantalla. Impressionant. Vaig tenir l'honor de ser aquell dia a la tertúlia, amb l'admirat Manuel Milian Mestre, Lluís Bassets i Antoni Puigverd. Un luxe. Felicitats!

Autopistes sí, ciutadans no

Increïble! Amb uns pressupostos d'una austeritat colossal, en els que es congela els sous als pensionistes, s'abaixa el sou als funcionaris, es retalla la inversió en I+D, es dedicaran diners a salvar concessionàries d'autpistes buides. Exactament com ho llegiu. A iniciativa de CiU, i amb el suport del PP i PSOE, es prestaran ajudes a aquelles concessionàries d'autopistes sense trànsit, la majoria de l'entorn de Madrid, perquè no facin fallida. Mentre milions de ciutadans sobreviuen com poden a la crisi, les concessionàries, propietat de les grans constructores del país, rebran ajudes de l'Estat a càrrec dels pressupostos de l'any vinent. No us ho creieu? Aneu a http://www.elpais.com/articulo/economia/partidos/salvaran/quiebra/concesionarias/autopistas/elpepieco/20101108elpepieco_1/Tes i comproveu-ho. Dedicant diners a les grans constructores espanyoles, de poca estima cap al nostre país, es construeix una Catalunya millor?

Fiscalia en campanya, article a ELECTORALIA

Bon dia, ja teniu penjat a Electoralia el meu article, Fiscalia en campanya Piuleu, comenteu, voteu!

http://electoralia.cat/2010/11/05/fiscalia-en-campanya/

Joan Margarit, columna al Suple de Cultura de l'AVUI

Dimarts, 9,30 h, Catalunya Ràdio. Hem acabat la tertúlia i Manuel Fuentes ens avança que en pocs segons entrevistarà Joan Margarit, que acaba de publicar l’imprescindible No era lluny ni difícil. Exclamo un “hòstia” d’admiració que gairebé s’escola per antena. Em poso la jaqueta, agafo els trastos i cap a la porta. I em quedo muda, incapaç d’articular un míser “hola” quan em creuo amb Joan Margarit, a qui admiro no només per la seva poesia, sinó també per la seva veu i pel que diu. Sobretot pel que diu. L’entrevista que li va fer Raül Maigí fa una setmana s’ha de tenir ben guardada. Entre altres coses, Margarit fa unes reflexions sobre cultura i política imprescindibles i oportuníssimes, després de la patètica controvèrsia que va aixecar el pregó de la Mercè. En un moment en què l’historiador francès Michel Winock, que acaba de publicar l’exitós El siglo de los intelectuales (Edhasa), dóna l’espècie que tan bé va representar Émile Zola per extingida, Margarit és un alè d’esperança. “És més important la cultura que la llibertat, perquè sense cultura no hi ha llibertat, i, en canvi, sense llibertat jo puc seguir tenint cultura”. Ai la cultura! Ha estat la Cendrosa de tots els governs d’aquest país fins que Pasqual Maragall va encertar a nomenar Ferran Mascarell com a conseller. Com deia Manuel Cuyàs, Mascarell estava cridat a ser el nostre Jack Lang, però la política (inculta) va escurçar el seu mandat. Estem a un mes de les eleccions, i si el proper govern vol la majoria d’edat nacional d’aquest país, ha d’apostar, ara sí, per la cultura. En cas contrari, mai serem lliures. Margarit dixit.

http://www.elquiosc.cat/Quiosc.php?do=mostrarHemeroteca&data=2010-11-04&edicio_id=28

Les passejades amb els candidats, a l'AVUI

Ahir vaig començar una interessant sèrie de passejades amb els candidats a la presidència de la Generalitat que us recomano que seguiu diàriament. Segurament, molts de vosaltres us n'haureu assabentat avui per la controvertida topada entre Joan Laporta i Toni Freixa que apareix al vídeo d'avui. Davant de les moltes preguntes que he rebut, només us puc emplaçar a veure el video a http://www.avui.cat/ i extreure'n les conclusions oportunes. El xoc entre Laporta i Freixa és simplement una anècdota, tampoc cal magnificar-ho. Ara bé, m'heu preguntat què va passar. Anava caminant amb Laporta, enfilant Francesc Macià, i vaig veure, de reüll, un moviment de peus molt estrany. Immediatament, en Toni Freixa, a qui no vaig reconèixer, va estar a punt de caure. Laporta, enlloc d'aclarir-me qui era aquest home amb el que havia xocat, va dissimular i va fer veure que no el coneixia. I va seguir amb la conversa com si res hagués passat. Arribada a la redacció, i sabent ja que l'home en qüestió és Toni Freixa, em vaig preguntar: ha estat una topada fortuita? O Laporta li ha fet la traveta (el moviment de peus estrany)? Mireu les imatges a http://www.avui.cat/noticia/article/3-politica/17-politica/325409-joan-laporta.html , jutgeu vosaltres mateixos i treieu-ne les conclusions oportunes.

#bck10 #bauman (columna publicada al Suple de Cultura de l'AVUI

Dissabte a la tarda. Llarguíssimes cues al CCCB, al Raval de Barcelona, per aconseguir entrada i cadira per escoltar el sociòleg polonès Zygmunt Bauman. 1.500 persones van seguir des del hall del CCCB la seva conferència sobre Noves i velles dimensions de la desigualtat. I 1.500 més ho van fer a través de la web. En una Europa adormida, malalta de la indiferència de què alerta Josep Ramoneda, amb l’habitual excepció de França, la massiva assistència a la conferència de Bauman, un dels plats estel·lars del Kosmopolis, el festival de literatura resident al CCCB, és una molt bona notícia. Aquest país és viu: 3.000 persones, i totes les que no van poder aconseguir una entrada, anhelaven escoltar el sociòleg polonès, una de les poques veus crítiques al món, dissident del pensament únic que ho ha contaminat tot. Quan els mercats han tornat a guanyar la partida a la política, que va perdre la gran oportunitat que va ser l’esclat de la crisi per imposar-se de nou a la dictadura de l’economia i l’economicisme (Tony Judt dixit), les paraules de Bauman posen llum a les ombres. Un Bauman que no només va tancar la seva conferència citant Saramago, instant-nos a “calcular quanta misèria, desesperança i pobres exclosos calen perquè una persona sigui rica”, sinó que també va advertir que “tot i que les desigualtats entre països s’han reduït, la bretxa entre rics i pobres als països desenvolupats està augmentant”. La crua realitat. Amb tot, ell ho va dir: “Hi ha esperança si estem asseguts aquí”. I hi vam ser. Twitter n’és testimoni. #bckl0 #bauman.

Sagrera Família (columna publicada al Suple de Cultura de l'AVUI)

L’arquitecta Beth Galí ho ha escrit aquesta setmana firmant un article amb aquest mateix títol, que goso copiar per la seva genialitat: la Sagrada Família podria treure profit de la seva estètica kitsch, que només ha servit per atraure masses de turistes, convertint-se en singular estació del TGV en el seu recorregut per Barcelona. Permeteu-me la boutade per subratllar la bestiesa que ha estat, i és, continuar les obres d’un monument que de Gaudí només té la façana del Naixement i la cripta. I que hauria d’haver quedat en això. Com diu l’admirada Beth, “deixar l’obra de Gaudí inconclusa l’hauria significat directament com a creació del segle XX”. Però malauradament vam optar per la reacció més conservadora i alhora superba: erigir-nos en hereus del gran arquitecte i caure en la vulgar falsificació. Ridícul. Com han estat ridícules les reiterades alertes sobre el perill que havia de suposar la construcció del túnel del tren d’alta velocitat. Mentre a Xile confiaven en la tecnologia per salvar els 33 miners atrapats sota terra, a Catalunya vivíem amb dramàtica tensió el pas de la tuneladora Barcino. Però la tecnologia és tossuda, i, evidentment, la Sagrera, perdó, Sagrada Família no ha caigut. I espera immaculada, i encara en obres, la cara consagració de Ratzinger, en un nou capítol d’una aventura kitsch a la qual servidora donaria un cop de timó: és moment de recuperar l’esperit de la revista Àrtics, amb Vicenç Altaió al capdavant, i activar la protesta ciutadana al crit de “deixeu en pau la sagrada escultura”. Vallcorba,

La tertúlia d'avui, a Catalunya Ràdio

Per què tinc la sensació que el pensament polític i econòmic s'ha desplaçat, qui sap si sense retorn, a la dreta? La crisi es va originar a l'epicentre financer mundial, Wall Street, i el cost l'estan assumit els treballadors d'arreu, sense que pràcticament ningú aixequi la veu. Exemple: cal una reforma fiscal, però el govern espanyol es limita a apujar l'IRPF. Quan s'aplicaran impostos, com va dir Zapatero, a aquells que vertaderament "més tenen"?
http://www.catradio.cat/audio/475043/La-tertulia

Santos és llibertat (Article publicat al suple de Cultura de l'AVUI)

Dijous passat recorria a Tony Judt per clamar a favor de la llibertat de pensament dels opinadors, sobretot els progressistes d’aquest país, que s’han lliurat a la conformitat en el judici de la dura política econòmica de Zapatero. I precisament la nit de fa una setmana, a la plaça Margarida Xirgu, em vaig topar frontalment amb la llibertat. Va ser en l’estrena, al Teatre Lliure, de Chicha Montegro Gallery, la nova creació de Carles Santos. En acabar l’obra, sentint com tot l’equip –cantants, director, actriu, tècnics, coreògrafs...– que fa possible aquest espectacle total es lliurava a l’eufòria i el ball descontrolat darrere el teló, era incapaç de definir la sacsejada que m’havia produït l’artista de Vinaròs. I no va ser fins a l’endemà quan, en una conversa, Beatriu Daniel, de La Caldera, va verbalitzar l’impacte: llibertat. Santos no només és un lliurepensador sinó que ofereix a l’espectador una altíssima dosi de llibertat, servida a través d’una escena verticalitzada en què els quatre cantants d’òpera que protagonitzen l’espectacle no toquen de peus a terra fins al final. Santos, en aquesta creació única, fa bandera de la llibertat de pensament en una Barcelona pendent fins al ridícul de la visita del papa i explica 42 maneres de matar un capellà: des de la més clàssica, com ara la de tirar-lo des d’un campanar, a una de més revolucionària, com seria introduir-li una piranya comunista a la banyera. I també eleva a la màxima expressió plàstica els tan injuriats fluids humans: el vòmit, la llet materna o la sang. Chicha Montenegro... és, com es diu a l’inici de l’espectacle, “una altra cosa”: llibertat.

Jo discrepo (publicat suple de Cultura de l'AVUI el 7 d'octubre)

Encara no l’he acabat, però ja puc dir  El món no se’n surt (La Magrana), el llibre pòstum de Tony Judt, és de lectura obligatòria: sacseja la consciència de qui el llegeix i pot d’esdevenir un antídot a la resignació que porta a ciutadans i intel·lectuals a abaixar el cap als dictats dels mercats. El llibre de Judt és especialment oportú en un moment en què ens hem d’empassar, sense protectors d’estómac, reformes com la laboral. Una reforma que malgrat la salvatjada d’alguns dels seus preceptes, com és situar l’acomiadament objectiu en només 20 dies (vuit dels quals subvencionats per l’Estat, és a dir, pels ciutadans), ha obtingut el silenci còmplice i fins i tot l’aplaudiment d’alguns intel·lectuals progressistes que, m’hi jugo un pèsol –com diria Puyal–, haurien caigut en l’histerisme si l’hagués impulsat el PP. El llibre de Judt defensa la necessitat de ser crítics amb els que ens governen, encara que siguin els nostres. En efecte, encara que siguin els meus, com a ciutadana tinc l’obligació d’examinar amb lupa el seu exercici del poder. Jo discrepo, perquè “la disposició al desacord, el rebuig o la disconformitat –per irritant que pugui ser quan es porta a l’extrem– constitueix la sàvia d’una societat oberta”. Certament “necessitem persones que facin virtut de l’oposició a l’opinió majoritària, perquè una democràcia de consens permanent no serà una democràcia durant gaire temps”. I és que no podem deixar la política econòmica només en mans dels experts. Els ciutadans tenim el deure d’informar-nos: alliberem-nos del “cercle de la conformitat” i, sobretot, tornem a discrepar.

Puyal en tren (publicat al suplement de Cultura de l'AVUI)

El catedràtic d’economia Germà Bel explica que els viatges en tren seran cada vegada més inusuals. Amb la ferotge competència dels vols barats, són minoria els que opten pel tren per viatjar a ciutats europees. A banda dels joves que recorren al veterà Interrail, el vell mode de transport perd adeptes a marxes forçades en les llargues distàncies, excepte en la versió alta velocitat. Una alta velocitat que a Espanya, diu Bel, és l’expressió fefaent de la concepció radial de l’Estat i de la poca visió estratègica dels successius executius, que ha preferit el bling-bling  de l’alta velocitat a la imprescindible modernització de Rodalies. L’argumentació de Bel és inapel·lable. Si bé té un però: el romanticisme. Un romanticisme que aquests dies ha retornat de la mà de Joaquim Maria Puyal, que, en una juguesca amb Pere Escobar, s’ha desplaçat a Kazan amb tren per retransmetre el partit del Barça. El gran periodista va arribar ahir al matí, a bord del Transsiberià, a la capital del Tatarstan, revivint els llarguíssims viatges que tants periodistes han fet en ferrocarril per cobrir grans esdeveniments. Perquè, malgrat l’economia, els viatges en tren tindran llarga vida. Leonardo Sciascia, al El mar color de vino, recull de contes publicat per Anagrama, ho explica de forma deliciosa: “Y es que un viaje en tren es como una representación de la existencia, por lo sintético, por la contracción de espacio y tiempo, como en el teatro, vamos; y en él se recrean, sobre un fondo de ficción inadvertida, todos los elementos, las razones y las relaciones de la vida”. Puyal ho ha reviscut. k

Motius per la vaga, no pel vandalisme

Ho he dit a diverses tertúlies: hi havia motius per fer vaga. Aquesta reforma laboral, a banda d'atemptar contra els drets dels treballadors (l'acomiadament de 20 dies és aberrant), és inútil: ni reduirà la temporalitat, ni crearà ocupació, ni fomentarà la ocupabilitat dels aturats. Un despropòsit. Ahir, per tant, era raonable fer vaga, però el que no és raonable és la coacció ni el vandalisme, d'individus que poc tenen a veure amb les reinvindicacions dels treballadors. És més, avui la portada de La Vanguardia m'ha sorprès amb un vàndal que no és res més que un paràsit que es passeja pels carrers del Raval de bar en bar. Vaga sí, és un dreta fonamental en democràcia, i més si enstà fonamentada, com és en aquest cas. Coacció, ni parlar-ne. I un últim apunt: les vagues ja no es poden a fer a nivell estatal, el món ha canviat. I, o creem moviments de protesta supranacionals, de més gruix que el d'ahir a Brussel·les, o no ens en sortirem. Els mercats seguiran guiant la política. Un drama: la democràcia en surt tocada.

Rellegint Almirall (Itineraris, al suple de Cultura de l'AVUI)

Els grans presidents s’envolten d’assessors més qualificats que ells mateixos. Assessors que, si cal, porten la contrària al cap de l’executiu i que no han de dimitir perquè aquest s’enroca en l’autoritat per imposar el seu criteri (el cas Pedro Solbes indica què és Zapatero). A nivell personal, només l’acceptació de la pròpia ignorància ens fa avançar. Fa pocs mesos, seguint aquest principi, vaig demanar a Ferran Mascarell un llistat dels llibres imprescindibles per conèixer el pensament catalanista. Un d’aquests va ser Lo catalanisme, de Valentí Almirall, publicat el 1886. Ahir, abans d’anar al diari, rellegia alguns dels seus passatges a la Confiteria del carrer Sant Pau: “Lo catalanisme regionalista se proposa canviar fins la base de l’organització de l’Estat [...] La varietat ha de substituir a la uniformitat; la llibertat a l’autoritarisme”. Això és el que hem fet els últims set anys. I no ens en hem sortit. Si la sordesa del veí no millora, haurem d’explorar noves vies. I això ens pot forçar a trencar uns llaços que haurien de ser enriquidors i que avui generen desassossec. “Los agravis que hem rebut constantment i els que ens estan amenaçant encara són la legitimació més completa del nostre catalanisme. Són aqueixos de tal naturalesa que ens autoritzarien fins a proclamar la separació. Mes no volem pas anar tan allà mentre no se’ns posi en situació de no tenir altra sortida”. És aquest el moment? El meu catalanisme, com el d’Almirall, “no aspira més que a rompre les lligadures de la uniformitat, substituint-les per los llaços de la unió”. No sé si encara hi som a temps.

La ignorància de Sánchez Camacho

Breus línies sobre el tour badaloní de la candidata del PP a la Generalitat, Alícia Sánchez Camacho, amb l'emisària de Sarkozy i Xavier García Albiol, a qui m'estalvio de qualificar per no prendre mal. A banda d'atiar la por al diferent, per poder erigir-se després en salvadora de tots els problemes dels badalanonis, Camacho va mostrar una ignorància que hauria de ser impròpia en una política de primera línia. Camacho va exigir al govern espanyol que controli la immigració irregular a les fronteres: estimada Alícia, tant els rumanesos com els búlgars són ciutadans de la UE des del 2007, quan els seus països va convertir-se en estats membres! Per tant, no són en cap cas irregulars! I no només això. La moratòria sobre la lliure circulàció dels rumanesos i bulgars que encara és vigent a França, va suprimir-se a Espanya l'1 de gener del 2009. Per cert, durant e 2008, el PP va presentar una proposició no de llei al Congrés en què s'instava precisament a eliminar qualsevol tipus de restricció pels treballadors d'aquests dos països, que van qualificar d'injusta. Repassem les hemeroteques i la legislació europea, Alícia?

Torna l'Internauta!

L'Internauta viu! El podeu escoltar, des d'avui, a Vilaweb. Felicitats Vicent!

Vacances, punt final

Cadaqués, Masarac, i sempre Berlin. Punt final. Fi de vacances. Per als propers, dies, algunes cites de les lectures estiuenques: Sciascia, Below i també Margarit.

Tornem-hi!

PROU a Catalunya!

Ahir, 28 de juliol del 2010, va ser un gran dia per a tots aquells que estimem als animals. I va ser un dia per sentir-nos orgullosos i orgulloses del nostre país: s'han prohibit les curses de braus. Malgrat tota la brunete mediàtica, i alguns que alguns polítics a esquerra i dreta de l'arc parlamentari espanyol, la prohibició d'una salvatjada com les corrides és, merament, una qüestió de respecte a l'altre, en aquest cas els animals. Si bé em sento, com a catalana, orgullosa que el Parlament que em representa hagi estat pioner, amb el permís de Les Canàraries. Si la nostra identitat s'equipara al respecte cap als animals, endavant, doncs, amb les batalles identitàries.
En definitiva, ahir va ser un gran dia i felicito a tots els diputats que van votar a favor de la ILP, i en especial aquells que al PSC van desmarcar-se de la posició oficial, abstenit-se o donant suport a l'abolició. Un gran dia.

La força de la raó

Ho vaig escriure fa mesos: no sóc independentista. Però el que estem vivint els últims mesos em forçarà, tard o d'hora, a passar del maragallià Escolta, Espanya, en què creia profundament, a l'Adéu, Espanya. La sentència del Tribunal Constitucional, la deixadesa de l'esquerra espanyola, còmoda amb el ranci model territorial de la dreta, em deixa sense raons per continuar defensant l'anhel federalista. Ho ha escrit perfectament Ferran Mascarell: l'Estat ha de ser artífex de benestar. Ahir, i també avui, malauradament, l'Estat espanyol ha esdevingut artífex de malestar. És per això que si el federalisme és estèril, caldrà explorar noves opcions. Opcions que amb la paraula de persones com Imma Tubella esdevenen més nítides que mai. Amb la força de la raó, de la intel·ligència, de l'argument, és com es podrà construir aquest país. No pas des de la víscera. Llegiu aquesta entrevista, gaudiu-ne. Jo també prefereixo Finlàndia a Argentina, malgrat els tangos.

Entrevista a Imma Tubella, publicada a l'Avui

Imma Tubella:“Amb el peix al cove el nostre futur és Argentina”

"Per ser Finlàndia hem de construir el país a partir de les escletxes de sobirania que tenim"

Fa quinze anys ningú hauria pogut imaginar que la UOC arribaria a convertir-se en el que és avui: una universitat de referència, no només a Catalunya i a l'Estat, sinó arreu del món. La seva rectora, Imma Tubella, conversa amb l'Avui. Endavant la lectura.

Alain Touraine diu que la globalització ha implicat la ruptura entre l'economia i la resta de la vida social. ¿Podem atribuir la crisi a aquest trencament?

La globalització no és directament la culpable de la crisi. La crisi es deu a un canvi de la societat a nivell global. Un món en què les institucions polítiques estan en crisi i en què estan tornant a adquirir protagonisme els moviments socials, la societat civil. Touraine, doctor honoris causa de la UOC, ho ha estudiat durant molts anys, i ara més que mai el seu pensament sobre els moviments socials està d'actualitat.

L'economia domina les institucions socials i la política. Com poden, els moviments socials, convertir-se en un contrapès?

La crisi, que no només és econòmica, sinó també social i institucional, s'explica per un canvi del model de societat que no hem percebut prou ràpidament. Vivim la transició de la societat industrial a la societat de la informació, cosa que implica un canvi de model econòmic. Tots els moments de transició, i aquest n'és un de molt important, impliquen dificultats.

Concreti'm la transició.

Hem passat d'una economia industrial, fonamentada en els béns materials, físics, la màquina, a una economia en el centre de la qual hi ha els fluxos d'informació, de comunicació, el coneixement.

I una de les raons de la crisi és que no ens hi hem adaptat.

Hem entrat en crisi per moltes raons, però una d'elles és que no ens hem sabut adaptar prou ràpidament a aquest canvi de paradigma. Fins i tot hi ha qui nega que estiguem en una societat del coneixement! I és precisament per això que hem tingut problemes. Joan Torrent, professor de la UOC, diu que vivim tres crisis en una: la primera és d'infraestructura, la crisi dels mercats i del sistema financer; la segona és d'estructura, la crisi de l'economia real: a l'Estat espanyol una gran part del teixit productiu no disposa de les condicions adequades per a la competència en els mercats globals: sense empreses innovadores, eficients i competitives, no hi ha treball, ni creixement, ni consum, ni benestar; i la tercera és la crisi de superestructura: la crisi de les institucions i del seu encaix amb l'àmbit d'actuació econòmic.

Espanya n'és l'exemple.

Som poc competitius, tenim febleses en la productivitat a nivell econòmic i en educació estem a la cua d'Europa.

La societat civil es fa sentir poc: està afeblida?

Hi ha indicis que la societat civil està reaccionant, també a Catalunya. En temps de bonança la gent es relaxa, però quan la crisi fa forat la gent reacciona i la gent es qüestiona moltes coses que fins ara no s'havia qüestionat. A nivell global, però també a Catalunya i a Espanya, hem de tenir clar que el canvi de societat no es limita a afegir coneixement a la societat industrial. Estem canviant de paradigma. I com a país ens hi hem d'adaptar i hem de saber què volem ser.

Quines són les nostres opcions?

Fa pocs dies vam fer un acte acadèmic en què Edward Hugh va ser molt clar: hem de decidir si volem ser Argentina o volem ser Finlàndia. Espanya, per tota una sèrie de factors polítics, econòmics i socials, s'encamina cap a Argentina. En canvi, Catalunya té moltes possibilitats d'anar cap a Finlàndia. Pensi que la nostra història està absolutament lligada a la modernitat i a la innovació!

Com podem evitar que Espanya ens porti a l'argentinització?

Hem de deixar de banda els diagnòstics, les queixes i la resignació. Catalunya ha passat per moments en què, sense tenir les llibertats nacionals garantides, ha estat altament innovadora i creativa i ha aconseguit situar-se a l'avantguarda, no només d'Espanya, sinó també d'Europa. La Mancomunitat n'és un exemple. Catalunya, sense recursos naturals, només amb la voluntat i la capacitat emprenedora de la seva gent, va ser capdavantera en la transició de la societat agrària a la societat industrial. Ara ho podem tornar a aconseguir!

¿Els sotracs polítics actuals poden generar frustració?

Depèn de nosaltres. I és per això que confio en la societat civil. Ramon Trias Fargas va dir que seríem independents perquè ens hi obligarien les circumstàncies.

Ara ens hi obliguen?

Sí. I el que diu Edward Hugh és fonamental: què volem ser? Jo vull ser Finlàndia i no Argentina. I estic convençuda que un percentatge altíssim dels ciutadans del país també ho volen.

Vet aquí l'independentisme pragmàtic. Ferran Mascarell ho formula afirmant que l'Estat ha de ser artífex de benestar i no pas de malestar.

Aquesta és la clau.

¿L'Estat espanyol, entès com a administració pública, esdevé un obstacle per al nostre potencial econòmic?

Sí, però també hem de fer autocrítica. Hem de fixar, d'una vegada per totes, les nostres prioritats. Si volem fer un canvi de model i volem ser competitius, si volem superar la crisi dels mercats, la crisi de la competitivitat i també la crisi institucional, hem de posar al centre de les seves prioritats l'educació i la recerca.

A Espanya s'ha reduït la dotació en recerca.

I quan la dotació en recerca es redueix a Espanya, també es redueix a Catalunya, però no tinc clar que hàgim de donar únicament la culpa a Espanya. Perquè si posem al centre de les nostres prioritats l'educació i la recerca, és perquè sabem quin país volem, i aquesta és la qüestió clau: quin país volem que sigui Catalunya?

No ho sabem?

No. Els pressupostos haurien de ser un indicador de quin país volem.

Què li diuen, els pressupostos?

Em diuen que no volem un país intensiu en coneixement.

Això és la mort?

Això és anar cap a Argentina i no cap a Finlàndia. La UE, malgrat els Estats, ha optat per no disminuir sinó augmentar els pressupostos en recerca en un 12%. Una dotació molt semblant a la dels EUA: Obama, ja en el seu discurs inicial, va dir que si els EUA volien ser competitius, havien d'apostar per l'educació.

¿El futur depèn del coneixement vehiculat a través de les noves tecnologies?

A Catalunya i a tot el món. De coneixement n'hi ha hagut sempre, però les tecnologies de la informació i la comunicació (TIC) l'han fet accessible. Això és una revolució, equivalent a la que va suposar la impremta en el seu moment.

Què ofereixen les noves tecnologies per superar la crisi?

Si aprofitem els beneficis econòmics de la xarxa, ens en sortirem. La xarxa és fonamental per a la internacionalització de l'economia: el nostre mercat ja no és Espanya, sinó tot el món. I la xarxa també implica un canvi de valors, diferents dels de fa trenta anys. Xarxa és col·laboració, cooperació, transversalitat, democratització en el sentit ampli de la paraula, i no jerarquia.

¿La xarxa ha de ser un antídot contra la fragmentació social?

Ho ha de ser. Facilita l'accés a l'educació i permet noves organitzacions del treball. Fixi's que a l'inici de les TIC es parlava molt de la divisòria digital: no existeix! Amb Manuel Castells vam dirigir el Projecte Internet Catalunya a la cerca d'aquesta divisòria social i vam concloure que l'única divisòria és generacional. Jo mateixa vaig fer cerca sobre el terreny. I al Raval, ja al 2002 i al 2003, la immigració llatina, bengalí i subsahariana mostrava els seus fills a través de les webcams dels locutoris. Feien un ús comunitari d'internet! I això vol dir que als països d'origen d'aquests immigrants, al Marroc, a l'Amèrica Llatina o a l'Àfrica subsahariana, també tenien accés, ja en aquells anys, a internet! No existeix la divisòria econòmica. El que tenim és un canvi generacional: els joves, avui, tenen uns valors molts semblants als del pensament llibertari de Kropotkin: col·laboració i cooperació.

Sumem a la crisi econòmica una revolució cultural. Quina societat tindrem?

La societat depèn del que nosaltres siguem capaços de construir. El problema, per tant, sorgeix quan no sabem què volem construir. Durant la Transició, el nostre anhel era Llibertat, amnistia i Estatut d'Autonomia, i a partir d'això vam ser capaços de construir un consens amb una base compartida, comuna. Avui, o som capaços de començar a construir el país amb les escletxes de sobirania que tenim, o no ens en sortirem. Fins i tot li diria que potser hauria valgut més que ens haguéssim esmerçat a buscar escletxes de sobirania i aprofitar-les en lloc d'afrontar un procés tan desgastador com la reforma de l'Estatut. Recordi el cas de TV3: durant molt de temps vam ser alegals, però ningú es va a atrevir a tallar-ne la connexió.

Josep M. Bricall s'expressava en termes similars fa pocs dies.

Negociar amb Madrid ens és molt còmode, però seria molt més efectiu que dediquéssim la nostra passió i esforços a construir la Catalunya que volem.

¿El nostre gran error ha estat no construir una administració eficient, com em va dir Bricall?

Exactament. Durant la tramitació de la llei de l'administració pública a Catalunya vaig fer un informe en què vaig demostrar que teníem enormes possibilitats per innovar: podríem haver construït una administració diferent de l'espanyola, molt més flexible i eficient. Però vam optar per copiar els vicis de l'administració espanyola.

Som un país emprenedor i dinàmic, però ¿copiem els vicis de l'administració pública espanyola?

També hem sabut tirar endavant iniciatives innovadores, com ha estat la UOC. La nostra diferència és la nostra excel·lència. I li poso l'exemple de la nostra universitat: hem hagut de ser altament innovadors, a vegades ens hem equivocat, evidentment, però ens n'hem sortit! El 1994 vam ser capaços de pensar que una universitat per internet era possible. Això ens va obligar a repensar el model educatiu i a innovar. Diferenciació vol dir innovació: a Catalunya hem d'innovar.

¿La construcció nacional passa per la innovació?

Segur. I l'hi dic amb tota contundència: o innovem en el tipus de societat que volem o no anirem pel camí òptim.

L'administració pública catalana afavoreix avui la innovació?

No tenim el control sobre els nostres propis recursos i per tant hem d'administrar el que tenim, insuficient, com podem. Tot i que encara que els nostres recursos siguin pocs després de contribuir a Espanya, i malgrat que Espanya aposti per ser Argentina, tenim la capacitat per decidir quines són les nostres prioritats i podem aspirar a ser Finlàndia.

Catalunya i societat xarxa: hem assimilat bé aquesta revolució cultural?

És una qüestió generacional i depèn dels sectors. Tenim avantatges com són el nostre tamany, la posició estratègica al mapa, la condició de societat oberta i inclusiva que ha sabut fer de la immigració un valor. Però tenim una estructura empresarial, de microempresa, que encara utilitza poc les TIC: amb els nostres potencials, si aquestes empreses empressin les TIC, podríem fer un salt endavant. Encara no som una societat xarxa, però tenim condicions per convertir-nos en un node de la societat xarxa. Podem ser node de l'Euroregió, del sud del Mediterrani, però ens hi hem de posar: deixem els discursos de banda i pensem com podem utilitzar l'aeroport i el port per avançar. Enlloc de perdre el temps viatjant a Madrid i definint-nos, li insisteixo que hem d'aprofitar les escletxes de sobirania que tenim per començar a construir el nostre país.

La crisi econòmica, política i de relacions amb l'Estat fa més urgent que mai aquest enfocament?

Sens dubte. Els ciutadans hem de fer activisme civil, aquesta és la nostra gran esperança. I després de la manifestació del dia 10 de juliol soc altament optimista sobre les nostres possibilitats. Va ser una manifestació absolutament transversal, d'orígens, edat, lingüística...

Malgrat Espanya, Catalunya serà Finlàndia?

Certament, malgrat el que faci Espanya, Catalunya serà Finlàndia. Però només ho serà si hi aspira. Perquè si ens limitem al peix al cove, el nostre futur és Argentina. Per ser Finlàndia, hem de tenir un model clar i hem de començar a construir i aprofitar molt més del que hem fet fins ara les escletxes de sobirania. Els moments de gran creativitat de Catalunya, com va ser la Mancomunitat, han estat quan Catalunya ha tirat endavant i ha pres la iniciativa malgrat els entrebancs que li ha posat l'Estat. Esclar que tenir un estat propi ens facilitaria les coses, però mentre no en tinguem, és tant o més indispensable articular un projecte de país a llarg termini. Hem de saber cap on anem.

¿El nostre futur passa per aprofundir en la nostra diferència?

Passa per potenciar la nostra creativitat, esperit emprenedor, i per potenciar els nostres recursos naturals, que són les persones: l'educació és fonamental. Perquè tant a Espanya com a Catalunya s'ha d'adaptar l'educació als nous temps: les metodologies i les estructures educatives s'han d'adaptar a la societat del coneixement. El poder de les TIC no és que totes les escoles tinguin una aula d'informàtica, les TIC han d'impregnar tot el procés d'aprenentatge. Estem vivint un canvi cultural, un canvi de valors.

Catalunya farà aquest canvi cultural?

Hem d'acceptar que el món ha canviat i hem de pensar com podem aprofitar en positiu aquest canvi: ens hi hem d'adaptar. La clau és fixar-nos en l'habitació dels nostres fills, en la seva forma d'accedir als mitjans de comunicació, de comunicar-se, de relacionar-se. Tenim potencial i prou escletxes de sobirania per ser el que nosaltres vulguem. I tenim una societat civil molt viva i activa per empènyer els nostres líders a prendre decisions.

Federalisme, encara?

Sempre he estat federalista. Sempre he defensat l'Espanya plural. Sempre he advocat per l'entesa entre els diferents pobles d'Espanya. Però avui, assabentant-me amb comptagotes de la sentència íntegra del TC em plantejo si encara hi ha marge per aquest somni federal. Acabaré per pensar que des d'Espanya, des del PP, i des d'una bona part del PSOE, volen que tots, TOTS, esdevinguem independentistes. I a fe de bé que ho estan aconseguint.

Dissabte manifestació, i diumenge, sí, vull que guanyi Espanya

Encara que sembli contradictori, i tal com he dit avui a Els Matins de TV3, dissabte, com qualsevol altra catalana, catalanista de convicció, aniré a la manifestació i l'endemà diumenge miraré la final del Mundial, amb el desig que guanyi la selecció espanyola.

Sóc catalanista, en efecte. Sento un catalanisme que si es demostra que l'Espanya plural és absolutament impossible, possiblement derivarà en un indepentisme racional, oposat al visceral que representen alguns dels frikis d'aquest país.

Amb tot, vull que guanyi Espanya la final. Per múltiples raons que no enumeraré perquè no em vull justificar. Si les voleu escoltar, i ja que e-noticies ha tingut l'amabilitat de convertir unes declaracions meves en notícia, aquí teniu un link ben aclaridor.

http://comunicacio.e-noticies.cat/em-sap-greu-que-ens-justifiquem-per-voler-que-guanyi-espanya-42582.html

Revolució, avui (Publicat a l'AVUI)

A partir dels anys 50, la socialdemocràcia va regalar a Europa una etapa inoblidable: els 30 anys gloriosos. Va ser la revolució socialdemòcrata. Mai com en aquell període es va combinar igualtat i llibertat; mai com en aquell període la política va domesticar els mercats, limitant-ne els excessos inherents. L'historiador britànic Tony Judt ha escrit que “en molts aspectes, el consens socialdemòcrata ha significat el progrés més gran que s'ha vist fins ara a la història. Mai abans tanta gent va tenir tantes oportunitats a la vida”. Té tota la raó. Tanmateix, a principis dels anys 80, una altra revolució, la conservadora, amb Margaret Thatcher i Ronald Reagan com a ariets, va optar per la tabula rasa,, destruint els fonaments anteriors. Avui, amb el neoliberalisme fracassat, com certifica Narcís Serra, la socialdemocràcia té l'obligació de tornar a esdevenir central. Però s'ha d'actualitzar, perquè allò que era vàlid fa 60 anys, avui és obsolet. Aquesta és, avui, la revolució pendent.

Entrevista a Narcís Serra a l'Economia a examen (AVUI)

“Merkel empeny Europa cap a l'estancament”

Narcís Serra és president de Caixa Catalunya, però, sobretot, és un intel·lectual. Avui repassa amb aguda intel·ligència la situació política i econòmica a Espanya i Europa.

El president del Partit Socialista Europeu, Poul Nyrup Rasmussen, diu que Merkel vol “matar el creixement”. Hi està d'acord?
Bastant. Angela Merkel, des de fa temps, pren decisions unilaterals al marge del projecte europeu. Després que Alemanya s'hagi beneficiat molt del projecte europeu, ara va per lliure en allò que li convé.

¿Merkel és avui un problema per a Europa?
La idea que el convé a Alemanya és independent del que convé a Europa és un problema.
¿Merkel aspira a convertir la zona euro en una zona marc?
Si pensés així, el que hauria de fer és tornar al marc efectivament. Si està a l'euro, està també dins d'un projecte europeu.

La cancellera hi creu?
Hi creu i hi ha cregut. Però també ha de tenir ben clar que els problemes que patim avui no els pot resoldre un país sol, ni tan sols Alemanya. Merkel s'ha de convèncer que els problemes econòmics del seu país necessiten resoldre's conjuntament amb Europa, que és el seu mercat. En aquest sentit, l'actitud de Merkel és particularment criticable perquè si pot actuar unilateralment és precisament perquè està a Europa: Alemanya és la gran beneficiària de l'euro.

L'eurozona s'ha convertit en el seu mercat més fidel.
Amb la demanda anèmica que té Alemanya, si no hagués estat a Europa no se n'hauria sortit.
Li diria més: amb la crisi de Grècia, l'euro ha caigut respecte al dòlar i això ha beneficiat sobretot Alemanya perquè li garanteix que la seva demanda externa creixerà. I és en aquest context que Merkel ajusta encara més el seus comptes públics, donant l'esquena a una Europa que només se'n sortirà amb augments de demanda interna dels països del nord i amb reformes estructurals als del sud. Alemanya està sent insolidària.

¿Un sol país, Alemanya, amb el seu pla d'ajust, pot condemnar Europa a l'estancament?
Merkel ens està empenyent cap a aquesta direcció. Dani Rodrik ha escrit recentment que Europa, per sortir-se'n, necessita diverses coses: hem de donar un pas endavant en la unió política; hem d'avançar en l'harmonització fiscal; Europa hauria de fer emissions de deute europees... Europa necessita un acord pel qual tots garantim increment de la demanda interna en la mesura de les nostres possibilitats i també que tots fem les reformes imprescindibles per superar la situació actual. I això, a Espanya, equival a reformar el mercat laboral, que ha de ser més homogeni a nivell europeu.

Krugman acusa els dirigents que van crear l'euro d'excés d'arrogància. Van pecar d'arrogància pensant que la unió política cauria com fruita madura?
No vam pecar d'arrogància. Vam creure que un tema tan potent com l'euro afavoria la creació d'una política econòmica comuna. I un dels problemes actuals és que per fer política econòmica necessitaríem un pressupost europeu més alt que l'actual 1% del PIB de l'eurozona. Amb tot, crec que l'euro ha tingut un paper importantíssim en la creació de cohesió europea. I crec que, en tant que és una necessitat imperiosa, acabarem fent les reformes imprescindibles per tenir una política econòmica europea.

Els mercats aposten pel trencament de la zona euro.
Què i qui són els mercats? ¿Els mercats són Goldman Sachs o Morgan Stanley, que estan sent investigats per les autoritats? ¿Són els hedge funds que amb les vendes a curt han trobat una manera de guanyar diners que perjudica l'economia real? Hem de ser molt prudents quan posem com a punt de referència els mercats.

Els mercats fixen les prioritats en política econòmica!
Els mercats són una col·lecció d'agents amb uns interessos molt concrets i que, sobretot, en el cas dels mercats financers, estan molt lluny de l'ideal de competència perfecta.

Els líders mundials havien de refundar el capitalisme i sembla que el capitalisme els ha refundat a ells. Per què no s'ha articulat encara una regulació del sistema financer?
En circumstàncies com les actuals, lideratges polítics potents serien essencials. I en aquest sentit el polític que més criteri independent pot imposar sobre els mercats és el president dels EUA, perquè té una capacitat de lideratge personal molt important. I malauradament, a Europa els lideratges que tenim en aquest moment no són capaços de reformular el projecte europeu per fer un gran salt endavant.

Els ciutadans exigim menys als nostres dirigents? O és que ja no hi ha estadistes del nivell de Kohl, Delors o González?
Quan les societats no tenen un gran projecte polític per assolir són menys exigents respecte els lideratges: a Europa i a Espanya hi ha, des de fa uns anys, la sensació que totes les fites polítiques ja s'han assolit i que, per tant, ja no calen grans lideratges.

L'esquerra no aixeca el vol. ¿El neoliberalisme ha fracassat?
El neoliberalisme ha fracassat, però això no vol dir que el pugui substituir una socialdemocràcia que era adequada per als anys 50. El neoliberalisme ens va portar a donar el Nobel a Robert Lucas, un economista que diu que qualsevol política monetària és nefasta! Precisament, si el sistema no va fer fallida després de la caiguda de Lehman Brothers és perquè tots els països vam fer política monetària! Vam salvar el sistema fent política! Allò que com menys Estat millor, s'ha demostrat fals: el neoliberalisme ha fracassat. Però això no impedeix que segueixi lluitant i que darrere de la careta dels mercats vulgui tornar a imposar les prioritats de política econòmica.

Per què la socialdemocràcia sembla encara més enfonsada que el neoliberalisme?
Perquè la socialdemocràcia encara no ha trobat una forma convincent de conciliar desenvolupament i redistribució. La va trobar als anys 50, als quals van seguir 30 anys gloriosos, però en aquest moment, la socialdemocràcia no aconsegueix trobar l'equilibri entre progrés, igualtat d'oportunitats, protecció del dèbil i donar seguretat en un marc d'incerteses personals i socials.

Zapatero, un dels pocs socialdemòcrates al govern, ha hagut de canviar diametralment la seva política econòmica per la imposició d'Europa i dels mercats.
Jo no diria que Zapatero ha canviat diametralment la seva política econòmica: la reforma del mercat laboral espanyol és absolutament necessària i coherent amb la socialdemocràcia. Resoldre la desigualtat de tracte al mercat laboral entre els contractats temporals i indefinits és compatible amb qualsevol posició socialdemòcrata! Allargar l'edat de jubilació és compatible amb la socialdemocràcia! Per tant, no es pot afirmar que Zapatero és incoherent amb el seu projecte. En tot cas, els que fallen són els que s'oposen a aquestes reformes, que són necessàries si volem que el país tiri endavant.

Zapatero fins ara s'ha negat a ser de socialdemòcrata: deia no a una reforma laboral.
Les crítiques al govern espanyol les deixo pels partits polítics. I hem de ser conscients que a Espanya portàvem molts anys de creixement i bonança que no són un conseller adequat per fer les polítiques necessàries.

La bonança no ens ha deixat veure que la bonança tenia peus de fang?
Peus de fang no és la paraula indicada. El capitalisme, li torno a repetir, no tendeix a l'equilibri! I el mercat immobiliari és propens a generar bombolles: l'existència de l'oferta i la demanda al mercat immobiliari no porta a l'equilibri, al contrari!

Alguns economistes com Antón Costas conclouen que el pla d'austeritat reparteix malament la factura de la crisi. És cert?
Costas té raó: el cost de la crisi ja existeix. Avui ja som més pobres: els immobles, els terrenys, valen menys; i també valen menys a les comptabilitats dels bancs i de les caixes; aquells que tenien diners a la borsa probablement avui són més pobres. L'objectiu de la política econòmica és redistribuir aquest empobriment, pensant, primer, en ajudar els més dèbils, i segon, articulant una redistribució que ens permeti sortir del forat el més aviat possible. El fet que els governs s'endeutessin, incorrent en dèficit, va ser una molt bona decisió, l'adequada en el seu moment: Keynes va retornar sortosament! Tanmateix, el que no és adequat és el keynesianisme ingenu: pensar que tot s'arregla incorrent en dèficit. Hem de resoldre també els problemes estructurals que ens han portat a la crisi. I ara ens toca afrontar aquesta segona part del problema, garantint que els pressupostos estaran sota control, que no vol dir encara equilibrats, entre el 2013 i el 2015.

Els bancs de l'eurozona han prestat a Espanya 602.000 milions d'euros. Quina és la vertadera situació del nostre sistema financer?
Espanya ha tingut un creixement molt important i s'ha hagut de finançar per sobre de la seva generació d'estalvi. Tot i així, aquesta xifra no arriba ni al 60% del nostre PIB.

És justificable el neguit que genera el nostre sistema financer?
Jo estaria molt més preocupat per la situació del sistema financer anglès.

El Financial Times (FT) mai l'hi admetrà.
Evidentment. Als anglesos els interessa que hi hagi països que estan més malament que ells. I li asseguro que el sistema financer britànic està en una situació molt delicada. Hem de tenir en compte que hi ha dos països que tenen al seu interior dos lobbies molt importants, que representen un part molt alta del PIB, i que són a l'origen de la crisi que hem tingut: la City a Londres, i Wall Street a Nova York. I tingui en compte que nosaltres advoquem per la prohibició d'un determinat tipus d'operacions que suposen un volum de negoci importantíssim per a la City.
El FT crea alarmisme sobre Espanya per distreure l'atenció?
No l'hi sabria dir, però l'alarmisme del FT és una actitud que no ens ha d'estranyar. La lliura s'ha devaluat un 25% com a mínim respecte del dòlar i l'euro, i tot i així no se'n surten! Imagini's que Espanya no estigués a l'euro i que haguéssim devaluat la pesseta un 25%: estaríem sortint perfectament de la crisi actual! La situació anglesa és especialment preocupant!

L'FMI ha carregat contra les caixes d'estalvi espanyoles i ha exigit canvis en l'estructura legal. A què atribueix aquest atac tan directe de l'FMI contra les caixes?
No és la primera vegada que l'FMI carrega contra el model de caixes espanyol, i crec que no hauria d'entrar en aquest tema perquè cada país pot tenir l'estructura que més li convingui mentre hi hagi una bona supervisió i el sistema financer sigui eficient. El problema de les caixes d'estalvi, en aquesta nova situació, és que, a banda d'incorporar els seus beneficis al seu capital, han de tenir més possibilitats de capitalitzar-se. Si resolem adequadament aquesta qüestió, a través de fusions, emissió de quotes participatives, etc., les caixes són unes institucions que tenen una eficiència totalment homologable a Europa.

Es pot dotar les caixes de més eines de capitalització sense desnaturalitzar-ne el model?
S'ha de fer així i es pot fer. I estic convençut que la nova llei arbitrarà mecanismes que ho permetran.

¿Quota participativa vol dir necessàriament privatització?
Depèn del pes que tinguin sobre el capital de les caixes. Si no passen del 50%, no hi ha d'haver problema. La quota participativa comporta donar un valor a la caixa, atès que si la caixa va bé, les quotes participatives pujaran de valor, però si la caixa va malament, aquestes perdran valor. Les quotes participatives connecten les caixes amb el mercat: les obliga a donar resultats bons i eficients. I això a mi em sembla positiu.

Com valora el procés de fusions del sector?
Les fusions són positives per dos motius: primer, perquè a través del FROB (fons de reestructuració bancària) tenen un capital temporal que manté la ràtio de solvència mentre fan la reestructuració; i després, perquè amb la fusió més el FROB les caixes es veuen obligades a fer una reestructuració que seria molt difícil en un altre context, ja que implica reducció de sucursals, personal, canvis de model de funcionament, creació de nous productes. Aquest procés garanteix la pervivència del model.

El sistema financer espanyol, en plena transformació, estarà millor l'any vinent?
Sí. Al sistema financer espanyol li convindria especialment una reforma assenyada del sistema financer internacional i reformes al sistema de cada Estat. Amb això, s'eliminaran pràctiques que no són ni adequades, ni assenyades, ni lleials i que a casa nostra no es duen a terme.

En un any estarem a la primera etapa d'un llarg període d'estancament?
L'economia real ha donat prou senyals que aixeca el vol. Si no li clavem cap més cops des del sector financer o des de Berlín, en un any veurem que la situació ha millorat.

I Europa?
Poc a poc s'anirà intensificant la integració. I Herman Van Rompuy, progressivament, està agafant les regnes. Si aconsegueix que es rubriqui una nova estratègia de Lisboa adequada a la situació actual i coordinada entre tots els països, si Europa defineix un paquet de reformes, que inclogui la del sistema financer, el progrés en la integració europea pot ser un fet abans del que pensem.

Trobada i entrevista amb Daniel Cohn-Bendit

Si hi ha algun lider polític a Europa que es cregui precisament això, Europa, és Daniel Cohn-Bendit. Divendres passat vaig trobar-me amb ell i vaig aprofitar per entrevistar-la. Aquest n'és el resultat.

"Els partits han mort: no creen noves formes de pensar "

CONVICCÓ · "Si una decisió és bona per a Europa, serà bona per a Alemanya o Espanya"

FUTUR · "Ens cal més integració política i fiscal, amb un pressupost comunitari més gran i l'emissió d'eurobons"

IDEES · "L'esquerra té sobre el creixement econòmic la mateixa perspectiva que la dreta"

Va ser i és la cara visible del Maig del 68. Avui és el líder d'Europa Ecologia, el moviment verd que a les europees franceses va empatar en vots amb els socialistes. En un alto de la presentació a Barcelona del seu nou llibre, ¿Qué hacer? Pequeño tratado de imaginación política (RBA), Dani el Roig, ara Dani el Verd, va conversar amb l'AVUI.

Europa és a l'epicentre de les turbulències financeres mundials. ¿La creació del fons d'estabilització per protegir la zona euro és una bona notícia per als ciutadans del continent?

Tot i que encara no podem saber si serà una bona solució, el fons d'estabilització va en la bona direcció: la idea de la solidaritat europea ha prevalgut i els líders europeus s'han adonat finalment que per fer front a la crisi era necessari articular una resposta única. És positiu però no és suficient: l'Eurogrup no s'ha pronunciat encara sobre la creació d'una taxa sobre les transaccions financeres internacionals ni tampoc sobre com gravar els grans beneficis de les grans multinacionals. I tampoc s'ha pensat com es poden obtenir ingressos addicionals. Els nostres líders han arribat a la conclusió que Europa ha d'afrontar la crisi sobre la base de la solidaritat, però no han decidit com ha de canviar Europa ni com farem les reformes necessàries perquè no tornem a patir el caos.

Què en pensa dels plans d'austeritat que estan adoptant els Estats?

L'austeritat és sempre un problema per a l'esquerra, si bé hem de gestionar millor els recursos públics. Dit això, és imprescindible crear noves vies d'ingressos per als pressupostos públics. I això passa inexcusablement per la taxació financera.

Vol una reforma fiscal de gran abast?

A banda de gravar les transaccions financeres també hem de fer que tributin els beneficis de les grans empreses i les stock options. I això s'hi ha d'afegir una reforma fiscal verda amb un impost sobre el carboni que canviï l'estructura fiscal actual.

¿És justificable que s'hagi ajudat el sector financer sense condicions ni càstigs i que, en canvi, els països hagin d'assumir greus costos socials?

Es fa difícil d'entendre, certament. Però és que encara no s'ha articulat una nova regulació bancària! És imprescindible fer-ho de seguida! Tot i que cal tenir clar que els problemes fiscals de Grècia no tenen res a veure amb els ajuts als bancs. El seu dèficit es deu, d'una banda, al comportament dels seus governs i, de l'altra, a la concepció que té la societat grega sobre els béns públics: ningú se'n responsabilitza i ningú vol pagar impostos! I un Estat no pot funcionar sota aquestes premisses.

Ha denunciat que Alemanya i França van condicionar els ajuts a Grècia al fet que els compressin armes. És cert?

El govern grec va tancar un contracte amb França i Alemanya per comprar vaixells i avions militars. I en la concessió dels ajuts de Grècia va quedar clar que quan el país hel·lè rebés els diners els hauria de destinar també a fer efectiu aquest contracte. És una bogeria! Els grecs han de retallar despesa social però en canvi han de mantenir la despesa militar a compte de França i Alemanya!

Vostè ha advocat per mantenir els plans d'estímul i en lloc d'això tenim durs plans d'austeritat. Com es poden minimitzar els costos socials?

No es poden evitar. El problema és que durant anys hem dit que necessitàvem un fons monetari europeu per garantir la solidaritat però també una inversió comunitària. Ara tindrem un fons de solidaritat que es protegirà d'una fallida però no tindrem encara un pressupost comunitari ni sabem quines inversions necessita Europa! Necessitem un pressupost comunitari més gran que l'actual i hem de tenir la capacitat d'emetre eurobons per obtenir diners europeus i poder fer les inversions europees imprescindibles sota un nou paradigma de creixement.

¿Alemanya ha canviat el xip d'una política que vostè ha qualificat de "nacionalista i estúpida"?

Alemanya va acceptar el fons de rescat perquè el perill era altíssim. I ara hem lluitar perquè el fons de rescat sigui el primer pas d'una Europa més integrada políticament i fiscalment i perquè s'aposti per una transformació ecològica.

¿El Tractat de Lisboa és suficient per fer aquest pas endavant?

El Tractat de Lisboa hi pot ajudar però no és suficient. El problema és que a Europa els Estats fan una interpretació del tractat a favor dels seus interessos nacionals i no pas a favor d'Europa. I això és un error! És imprescindible una aproximació europeista i no nacional al Tractat.

Jorge Semprún explica que Felipe González, després d'un Consell Europeu, li va dir que aquest havia estat "regular per a Espanya però molt bo per a Europa". ¿Tenim líders que pensin en el millor per a Europa i no només en el seu país?

L'afirmació de González és equivocada, perquè si el resultat d'una reunió és realment bo per a Europa, també és bo per a Espanya. Els alemanys sempre es queixen que són els que més aporten als pressupost europeu i ara no volien ni rescatar Grècia. Aquest plantejament és erroni: qui més es beneficia del mercat comú és Alemanya! Si una decisió és bona per a Europa, serà bona per a Alemanya o per a Espanya!

¿Creu que hi ha líders a Europa amb les seves conviccions europeistes?

Des de fa vint anys els Verds avisem que anem en una mala direcció i que cal canviar les coses...!

¿Els fets de les últimes setmanes ratifiquen que els mercats segueixen manant per sobre de la política?

Com li he dit, és imprescindible afrontar immediatament la regulació dels mercats! Pel que fa a la regulació bancària, és simptomàtic que tots els grups del Parlament Europeu hem fet una proposició comuna: tothom s'ha adonat que el mercat no pot funcionar sol!

¿Barroso i Van Rompuy atendran les seves demandes?

Van Rompuy ja treballa en aquesta direcció. I, a més, en el marc del Tractat de Lisboa, si el Parlament Europeu defensa una posició, té molta força per aconseguir que es converteixi en una nova directiva [llei]: la Comissió ja no ens pot ignorar!

Els Verds proposen un nou paradigma de creixement, el Green New Deal. ¿És aquest el camí que ha de seguir l'esquerra?

No sé què vol dir esquerra. Què és l'esquerra? Els socialdemòcrates? Els comunistes? Qui la representa? L'ecologisme proposa un nou paradigma que anomenem Green New Deal, que inclou una perspectiva verda sobre l'economia, la indústria, el consum... I aquest és un nou paradigma que qüestiona alhora la dreta i l'esquerra: l'esquerra pensa en el creixement des de la mateixa perspectiva que la dreta. L'únic que les diferencia és que l'esquerra vol redistribuir els guanys del creixement. El nostre problema no és només la distribució del creixement sinó la qualitat del creixement i fins i tot si és necessari el creixement.

¿S'equivoquen aquells que el qualifiquen de socialdemòcrata verd?

L'ecologisme és diferent de la socialdemocràcia tradicional! Els socialdemòcrates representen un paradigma vell sobre l'Estat, sobre els poders públics... Podem col·laborar-hi, però els ecologistes partim de premisses diferents.

¿El seu èxit a França és atribuïble a la formulació d'aquest nou paradigma?

Hem tingut èxit perquè hem fet aflorar una nova manera de pensar i això ha seduït la societat francesa. I ho hem aconseguit perquè apostem per l'autonomia de la política ecològica i perquè, tot i que col·laborem amb els socialistes, hem aconseguit canviar la seva perspectiva.

Per què s'ha obert aquesta bretxa entre els ciutadans i la política?

El problema és que els ciutadans ja no confien que els polítics ens puguem ocupar dels seus problemes ni tampoc creuen que podem afrontar la situació actual. Hem de demostrar que les nostres propostes estan vinculades també a una nova manera de fer política, cosa que permet un nou diàleg entre ciutadans i polítics. Nosaltres no hem de proposar uns programes als ciutadans. Nosaltres hem de debatre amb els ciutadans perquè aquests puguin influir en el nostre programa. Els partits polítics han mort! Els partits ja no tenen un funció pedagògica a la societat, ja no són capaços de crear noves formes de pensar.

Europa Ecologia és un partit polític?

Som una organització política, però no sé si ho podria qualificar de partit polític... Estem donant-hi voltes per trobar la definició exacta del nostre moviment i per saber on arribarem.

Com valora la presidència de la UE de Zapatero?

Amb el Tractat de Lisboa la presidència rotatòria no té ja sentit.

Sarkozy hauria estat més visible!

Potser hauria estat més visible, però no més efectiu.