The Boss, el salvador (publicat a l'Avui)

El salvador de la pàtria ha de ser Bruce Springsteen. Aquesta ha estat l'ocurrència de la Joventut Nacionalista de Catalunya, que ha enviat una carta a The Boss per demanar-li que en algun dels dos concerts que oferirà a Barcelona aquest juliol faci un gest a favor de l'Estatut. Els promotors de tal iniciativa, tanmateix, són conscients que serà olímpicament ignorada i passarà a la història com una mostra més de friquisme nostrat. Per això, audaços, i amb la voluntat d'assegurar el tret i no ser la riota dels ciutadans del món, han demanat que la mostra de complicitat amb l'amenaçat Estatut sigui "implícita". Els cadells convergents són llestos. Perquè qualsevol gest que faci el músic amb una certa aroma de catalanitat podrà ser apropiat pels de la JNC i qualificat de "gentil atenció" a les seves peticions. Amb l'entonada de la cançó We shall overcome els nois i noies de CDC han dit que ja es considerarien satisfets. Tot i que amb un "Bona nit, Barcelona", culminat a continuació amb un "Bona nit Catalunya", estic convençuda que Springsteen deixaria de ser el Boss per esdevenir, amb tots els ets i uts, el primer almogàver de la postmodernitat. Ironies a banda, és prou greu l'amenaça que recau sobre el text estatutari referendat pels que habiten aquest sofert país que només falta que aquestes criatures frivolitzin amb l'assumpte i proclamin als quatre vents la seva demagoga idea. Què pensaríem si els de la "lengua común" demanessin a Madonna que enmig d'un concert cantés La Isla Bonita com a mostra de suport a la caspohispanitat? La defensa de l'Estatut requereix molt més que l'enèsima mostra de pseudocatalanisme adolescent de temporada estival.

La corbata (publicat a l'Avui)

Controvèrsia de la setmana: corbata sí, corbata no. El ministre d'Indústria, Miguel Sebastián, es presenta al Congrés sense corbata i, atent, el sempre sol·lícit amb el protocol amo de la casa, que no és altre que don José Bono, li fa arribar immediatament una corbata. Sebastian la rebutja. El seu ministeri acaba d'aprovar una mesura que permet als funcionaris no portar aquest tros de roba a fi i efecte que no passin calor, ja que totes les instal·lacions d'Indústria estaran a 24 graus, l'objectiu: estalvi energètic. Encomiable. Tanmateix, hi ha gent amb molt temps lliure. Alguns, deixebles de la moda del segle XIX i defensors de les essències, ja han criticat la gosadia del ministre. Addueixen que la corbata és un símbol d'exclusivitat i distinció. Vatua! Precisament, que tots els homes, excepte honroses i coloristes excepcions, vesteixin el mateix uniforme és de tot menys un signe d'exclusivitat. És gris, pla. És l'ocàs de la creativitat. Una anul·lació de la personalitat. Veure tots els executius, tots els venedors a domicili, tots els dependents de roba i tots els polítics lluint la mateixa pinta és desencoratjador per a aquells i aquelles amb gust pel veritable bon vestir. Tots igual, apa, a treballar. L'exèrcit dels homes encorbatats ja és aquí, disposat a passar calor a l'oficina. Excepte, això sí, a l'estiu, que inundats de l'esperit casual s'alliberen de l'encorbatament i es disposen a insinuar els pèls de l'altopitrera. Fixeu-vos si no en l'aspecte que lluiran els nostres legítims representants a mesura que avanci el juliol. El gest de Sebastian, tal com va fer Bargalló en el seu moment, exigeix ser imitat. Ara, a l'hivern, a la primavera i a la tardor. Pel bon gust. Per la singularitat. Per l'estalvi energètic. Homes del món, digueu adéu a la corbata.

Bush és comunista (publicat a l'Avui)

Els neocons volen reduir el rol de l'Estat al mínim. A zero. Ni sanitat, ni educació, ni pensions. Si tens calés, endavant amb la protecció social. Sinó, a fotre's. Ara bé, quan hi ha crisi, quan les coses no rutllen, la colla neocon, tan talibana en èpoques de vaques grasses, tan il·luminada, corre a somicar a la finestreta del govern. Un govern que, en nom de l'interès general, s'afanya a intervenir bancs ruïnosos i en fallida, a vegades víctimes de la mala praxi d'uns executius àvids. Aleshores, els necons esdevenen keynesians conversos. Socialdemòcrates de pedra picada. El que és innovador es descobrir que aquests espècimens, sota la batuta de Bush i els seus militars, poden esdevenir comunistes. En concret seguidors de la doctrina de la Xina comunista durant la Guerra de Corea. Si McCarthy aixequés el cap se'n faria creus. O no. Dijous, Lara Bonilla, la nostra corresponsal a Nova York, es va fer ressò d'una informació apareguda al New York Times segons la qual els militars que el 2002 van instruir el personal de Guantánamo sobre tècniques d'interrogatori van inspirar-se en un estudi del 1957 que detallava els mètodes de tortura xinesa, anomenat Intents comunistes d'obtenir confessions falses de presoners de guerra (tota una declaració d'intencions). Algunes d'aquestes eufemísticament dites tècniques de coacció que van aprendre a practicar els noiets de Guantánamo són privació del son, constrenyiment prolongat, exposar els presos a fred extrem, forçar-los a passar gana o tancar-los en espais infectats. La misèria del totalitarisme comunista passada pel tamís del nord-americanisme bushià a principis del segle XXI. Horror pur. Al novembre aquest malson s'acaba. Bush es jubila.

Les Rambles (publicat a l'Avui)

No pertanyo a la colla dels pessimistes de la pàtria. Fujo dels apocalíptics. Em nego a combregar amb els oracles nostrats que repeteixen, dia rere dia, que vivim un declivi irreparable. Ni Catalunya ni Barcelona agonitzen. Diumenge vaig escriure sobre la magnífica exposició que ha convertit el MNAC en seu de la Tate Modern. Una exposició que, davant l'apatia indígena, està captant l'interès de turistes afinats convertits en selectes gurmets culturals. Barcelona palpita a bon ritme. Està viva. I és admirada arreu (menys a casa). Tanmateix, té punts conflictius que obstrueixen una bona circulació de la sang local. La degradació sense fre de les Rambles n'és un. Passen els anys, passen els alcaldes, passen els regidors, i aquella artèria que va fer vibrar mig món el 92 és cada vegada més una ombra, desfigurada, d'ella mateixa. Llegeixo a les pàgines del diari que l'Associació d'Amics de les Rambles l'estan promovent com a Patrimoni Mundial de la UNESCO. Això, que en principi hauria de ser un contundent al·licient per a la seva millora, prorrogada indefinidament, podria ser insuficient. I és que les Rambles aspirarien a ser tresor mundial de la humanitat en categoria immaterial, al costat d'esdeveniments pintorescos com el carnaval d'Oruro de Bolívia. L'artèria barcelonina mereix més. El que haurien de fer els soferts amants de la carismàtica avinguda és intentar incloure-la a la llista dels Patrimonis Mundials en Perill, al costat de belleses biodiversitàries com les illes Galápagos. La proliferació de cafeteries escombraria, souvenir stores i guiris brutots és tan o més destructiva que el poderós canvi climàtic. Les Rambles, ja desdibuixades, necessiten tanta protecció com les illes equatorianes.

Còmplices de la dretanització (publicat a l'Avui)

Els amants del fukuyamisme, definit com aquell grup d'espècimens que prediquen la mort de les ideologies, són abundants a casa nostra i al continent europeu. En plena retirada als Estats Units, acoquinats davant les vergonyes del pitjor president nord-americà de tots els temps, a Europa exhibeixen un vigor que espanta. Aquests espècimens afirmen que les diferències entre dreta i esquerra s'han evaporat. Mentida! Iniciatives com la directiva de la vergonya, que dóna via lliure a l'empresonament dels anomenats immigrants il·legals per períodes de 18 mesos, o la directiva que permet jornades laborals de 65 hores evidencien una ofensiva de gran envergadura que porta el segell de la dreta més dura. No és que dreta i esquerra s'hagin confòs irremeiablement. El que està succeint a Europa és un procés de dretanització sense precedents. Ideologia pura. I la roba dels moviments socials per estendre. L'esquerra, desorientada, ha sucumbit als seus complexos i ha assumit com a propis principis que no fa més de dos anys detestava. Un exemple: el 2006 l'Eurocambra va exigir a Malta que reduís els terminis de detenció dels immigrants, que eren, ai l'as, de 18 mesos. Els parlamentaris europeus van considerar aleshores que això era excessiu. Ara, alegrament, hi han votat a favor. I amb el suport de tots els eurodiputats espanyols socialistes amb l'excepció dels honorables Borrell, Obiols i Grau. La dretanització del continent és una brillant jugada del pensament sarkoberlusconià. Però sobretot és responsabilitat de l'atonia de l'esquerra pàtria i continental. Sense la seva complicitat, la tisorada als drets fonamentals seria impossible. I els còmplices també són culpables.

Habituds (publicat a l'Avui)

El cap de setmana passat vaig sentir que m'he fet gran. Vaig adonar-me que els meus hàbits s'han modulat. Fins divendres la reorganització de la meva escala d'activitats ocioses s'havia mantingut, aparentment, inalterada. El ritme de sortides nocturnes havia disminuït d'un temps ençà. Les escapades de divendres a la nit, certament, havien deixat de ser habituals. I és que el cansament acumulat després de les intenses setmanes laborals, assolida la trentena, esdevé una llosa difícil de superar. No havia donat importància a aquesta lleugera inapetència noctàmbula. El meu cos ja no és el de la pletòrica tardoadolescència ni el de la primera maduresa. Les corbes són més voluptuoses. No pas a l'estil de la Monica Bellucci, sinó a semblança de la veïna del segon primera. Fa poques setmanes vaig albirar per primera vegada arrugues al voltant de l'ull. Encara tímides però apuntant maneres. I els cabells blancs s'insinuen, des de fa temps, insolents entre els rínxols de la cabellera. Tanmateix, aquesta successió d'alteracions físiques, que dit sigui de passada incrementen l'atractiu de qualsevol dona, m'havien deixat força indiferent. O fins i tot contenta. El que m'ha trasbalsat ha estat adonar-me, de sobte, que pertanyo al club dels lectors de diari de primera hora del matí. Dissabte a la nit, apoltronada al tamboret d'un baretodel Raval, vaig sentir que ja no sóc deixe món. Només sóc capaç de digerir sòbries cocteleries a l'estil de la ravalera Negroni entre vespre i mitjanit. I, entre una copa a altíssimes hores de la matinada o un cafè amb llet, un croissant i un feix de diaris en una terrasseta del barri, ho tinc clar. Ara, amb arrugues, cabells blancs i afany de lectures diürnes, ja ho puc dir: m'he fet gran.

La derrota d'Espanya (publicat a l'Avui)

El políticament correcte del catalanisme passa per desitjar la derrota d’Espanya. Allò que la sociòloga alemanya Elisabeth Noelle-Neumann va definir com l’espiral del silenci s’ha traduït en l’emmudiment dels que simpatitzaven amb el joc de l’equip espanyol. Fa quatre anys, a la final de l’Eurocopa, servidora desitjava la victòria de Portugal contra l’avorrida Grècia. No va ser possible. Enguany, en canvi, ha guanyat Espanya, que havent arraconat “la fúria” i “la raza” ha optat per allò que una multinacional va anomenar “jogo bonito”. I ho ha fet sota el comandament de Xavi, Iniesta i Puyol. 

Tanmateix, molts, moltes, impregnats pel seu recel de l’espanyol (i practicant el mateix dogmatisme que l’anticalanisme), han preferit la derrota de la selecció espanyola. I han practicat contrasentits tals com animar, impetuosament, la selecció de Rússia, país que esclafa Txetxènia i en què els periodistes poden acabar com Anna Politkóvskaia. De la mateixa manera que menyspreo els hooligans del patrioterisme espanyol com Losantos; de la mateixa manera que denuncio les mentides del Manifiesto;de la mateixa manera que no vaig a Canaletes agitant la rojigualda, i de la mateixa manera que reclamo amb entusiasme el dret a tenir la nostra selecció, enguany m’he alegrat que l’Eurocopa la guanyés l’equip que ha jugat millor i que tenia a les seves files catalans insignes. 

Seria saludable que deixéssim de pensar que la derrota de l’altre és la nostra victòria. Seria saludable que arraconéssim els odis. I seria saludable que alguns polítics, en lloc de practicar el populisme fàcil atacant la selecció espanyola, vetllessin perquè els millors professionals dels nostres mitjans públics no hagin de llançar la tovallola.