Les Rambles (publicat a l'Avui)

No pertanyo a la colla dels pessimistes de la pàtria. Fujo dels apocalíptics. Em nego a combregar amb els oracles nostrats que repeteixen, dia rere dia, que vivim un declivi irreparable. Ni Catalunya ni Barcelona agonitzen. Diumenge vaig escriure sobre la magnífica exposició que ha convertit el MNAC en seu de la Tate Modern. Una exposició que, davant l'apatia indígena, està captant l'interès de turistes afinats convertits en selectes gurmets culturals. Barcelona palpita a bon ritme. Està viva. I és admirada arreu (menys a casa). Tanmateix, té punts conflictius que obstrueixen una bona circulació de la sang local. La degradació sense fre de les Rambles n'és un. Passen els anys, passen els alcaldes, passen els regidors, i aquella artèria que va fer vibrar mig món el 92 és cada vegada més una ombra, desfigurada, d'ella mateixa. Llegeixo a les pàgines del diari que l'Associació d'Amics de les Rambles l'estan promovent com a Patrimoni Mundial de la UNESCO. Això, que en principi hauria de ser un contundent al·licient per a la seva millora, prorrogada indefinidament, podria ser insuficient. I és que les Rambles aspirarien a ser tresor mundial de la humanitat en categoria immaterial, al costat d'esdeveniments pintorescos com el carnaval d'Oruro de Bolívia. L'artèria barcelonina mereix més. El que haurien de fer els soferts amants de la carismàtica avinguda és intentar incloure-la a la llista dels Patrimonis Mundials en Perill, al costat de belleses biodiversitàries com les illes Galápagos. La proliferació de cafeteries escombraria, souvenir stores i guiris brutots és tan o més destructiva que el poderós canvi climàtic. Les Rambles, ja desdibuixades, necessiten tanta protecció com les illes equatorianes.