El políticament correcte del catalanisme passa per desitjar la derrota d’Espanya. Allò que la sociòloga alemanya Elisabeth Noelle-Neumann va definir com l’espiral del silenci s’ha traduït en l’emmudiment dels que simpatitzaven amb el joc de l’equip espanyol. Fa quatre anys, a la final de l’Eurocopa, servidora desitjava la victòria de Portugal contra l’avorrida Grècia. No va ser possible. Enguany, en canvi, ha guanyat Espanya, que havent arraconat “la fúria” i “la raza” ha optat per allò que una multinacional va anomenar “jogo bonito”. I ho ha fet sota el comandament de Xavi, Iniesta i Puyol.
Tanmateix, molts, moltes, impregnats pel seu recel de l’espanyol (i practicant el mateix dogmatisme que l’anticalanisme), han preferit la derrota de la selecció espanyola. I han practicat contrasentits tals com animar, impetuosament, la selecció de Rússia, país que esclafa Txetxènia i en què els periodistes poden acabar com Anna Polit kóvskaia. De la mateixa manera que menyspreo els hooligans del patrioterisme espanyol com Losantos; de la mateixa manera que denuncio les mentides del Manifiesto;de la mateixa manera que no vaig a Canaletes agitant la rojigualda, i de la mateixa manera que reclamo amb entusiasme el dret a tenir la nostra selecció, enguany m’he alegrat que l’Eurocopa la guanyés l’equip que ha jugat millor i que tenia a les seves files catalans insignes.
Seria saludable que deixéssim de pensar que la derrota de l’altre és la nostra victòria. Seria saludable que arraconéssim els odis. I seria saludable que alguns polítics, en lloc de practicar el populisme fàcil atacant la selecció espanyola, vetllessin perquè els millors professionals dels nostres mitjans públics no hagin de llançar la tovallola.
3 comentaris:
No entenc els que creuen que defensar la seva cultura és defensar que els altres no triomfin (siguin qui siguin aquests altres). Aquest tipus de rencor reflectit en aquesta actitud em sembla fer el ridícul i una actitud pueril. És com aquell que sent el desig que un company de feina no es promocioni només pel sol fet que ell no pot fer-ho. Simplement patètic. Però és clar, sempre hi haurà tot tipus de persones i la seva actitud es reflectirà en totes les facetes de la seva vida (amb els companys, família i inclús en un "simple" partit de futbol). La meva cultura, és abans que tot, la del respecte. Aquesta és la cultura que ha d'unir-nos i no cap altra.
El dia abans del partit amb Rússia tornava a casa al vespre en metro, línia blava. Hi havia un immigrant ebri -diria que equatorià, amb marcades faccions indígenes- amb una samarreta de la selecció espanyola (l'origen no té cap mena d'importància, és només per remarcar l'absurditat de la situació). El noi anava preguntant a la gent quin resultat creia que hi hauria al partit, hi havia gent que l'ignorava, altres contestaven, i ell revia amb aprovació els resultats favorables als espanyols. Davant tenia una noia que indiferent desviava la mirada, finalment ell s'hi va fixar i li va a preguntar:
-¿Cómo van a quedar en el partido de España?
- No lo sé.
- Di un resultado.
- No me interesa!
- Pero tu no eres española?
Amb molta timidesa, en aquell moment l'estava mirant tot el vagó, va respondre: -No!
Al moment tot un seguit d'improperis, l'home no podia admetre de cap manera que no es sentís espanyola. Durant més d'una parada ella va aguantar el xàfec educadament, empassant-se els crits de l'energumen, només al final vaig escoltar que temorenca deixà anar:
-No sóc espanyola!
Jo em pregunto com hem pogut arribar a l'extrem que es pugui insultar a una persona que senzillament no es sent espanyola, però el cert és que és així. Aquests dies els mitjans espanyols s'han dedicat a escampar la ideologia de l'odi. L'odi contra l'italià (a la cuatro feien budú clavant agulles a uns ninotets vestits de jugadors italians), contra el rus, contra l'alemany (a la SER vaig escoltar diverses vegades l'insult "mamón") contra el català, contra el basc (resposta a les declaracions d'Urkullu). I per acabar la traca final haver d'escoltar com els ultres del barri cantaven alegrement el "Cara al Sol". Doncs no, si haguessin eliminat Espanya a les primeres de canvi tot això m'ho hauria estalviat i estaria molt més tranquil amb els meus veïns. N'hi ha alguns que ara mateix em fan molta por.
És molt senzill: es pot ser independentista i estar amb la "roja". Perquè, perquè un català no té selecció pròpia a una Eurocopa o a un Mundial i bé, al final, preferirà que guanyi algú no? I posats a avaluar políticament les seleccions està clar que l'espanyola fa ràbia, però la francesa què? i l'alemanya? i la italiana? Totes les seleccions són impresentables si ho penses en clau política. L'espanyola, en aquesta Eurocopa, tenia un to juvenil, simpàtic, creatiu, de molt bon futbol i això els ha fet ser estimats, també, per molts independentistes. I, penso, això és ben saludable i positiu. Gràcies pel post Mar
Publica un comentari a l'entrada