Animalots a l'Aran (publicat a l'Avui)

Examinem els fets: uns caçadors s'endinsen al bosc a la cerca del porc senglar. O el que és el mateix, s'endinsen en un territori on ells, humans, no són la fauna natural. Segons la versió del caçador, Luis Turmo, un home que s'ha plantat davant dels focus una vegada i una altra lluint les ferides de guerra, l'óssa Hvala, sense motiu aparent, el va atacar etzibant-li una bona esgarrinxada a braç i cama. Accidentalment, segons el caçador -només tenim i tindrem la seva versió dels fets-, la seva arma es va disparar i l'animal, esfereït, va fugir. Davant d'aquesta circumstància, aïllada, i qui sap si provocada per la imprudència o actitud bel·ligerant de Turmo, la política de reintroducció de l'ós al Pirineu s'ha posat en qüestió. El Síndic d'Aran ha reclamat i exigit que capturin urgentment l'exemplar i tots els membres de la seva espècie. Argumenta que si les autoritats no atrapen l'animal immediatament, hi ha el perill que els caçadors, que pertanyen al grup dels éssers vius autoproclamats racionals, busquin l'óssa Hvala pels seus propis mitjans i la matin. Els individus en qüestió estan tan indignats, tan enfadats, tan irritats, que estan disposats a aplicar la justícia de la selva a la seva manera. És a dir, "tu m'esgarrinxes, jo et mato", sense ni tan sols deixar que veterinaris i experts puguin examinar les causes de l'estranya actitud de l'óssa. Davant la pressió del lobby caçador, mig Pirineu està buscant -i gastant recursos en l'escomesa- l'óssa Hvala, convertida, ja, en la bèstia de totes les bèsties. Tanmateix, imaginant una tropa de caçadors armats, colèrics, irreflexius, a la cerca de Hvala, es fa inevitable preguntar-se sobre la identitat dels veritables animalots de l'Aran.

Kosmopolis08 (publicat a l'Avui)

"A l'atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona / de classe baixa i nació oprimida. / I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel". Divisa, de Maria Mercè Marçal, va ser recitat divendres a la nit per Laurie Anderson. Sí, la carismàtica, poderosa i seductora -sobretot seductora- cantant i performance nord-americana, des de Berkeley, via internet, va ser present al Kosmopolis d'aquest any. Acompanyant un Lou Reed que va aparcar els seus passeigs per la senda salvatge de la vida per lliurar-se a la poesia d'Espriu o Perejaume des del Hall Proteu del CCCB. Excel·lent. Amb perles com el Manifest Groc de Dalí, Montanyà i Gasch, perfectament declamat en anglès per la mateixa Anderson que, en acabar-lo, va ser obsequiada per un sentidíssim aplaudiment del públic.

La festa de la literatura, Kosmopolis, s'ha apoderat, entre dimecres i ahir mateix, del CCCB. No sé pas si estem en decadència, però sí que sé, del cert, que la vida cultural de Barcelona bombeja a ple rendiment. I amb una acceptació de públic notabilíssima. Ahir mateix, va ser pràcticament impossible seguir la conferència que Tzvetan Todorov sobre La guerra contra el terrorisme per l'excés d'assistència, que va desbordar les previsions dels més optimistes i va esgotar els aparells de traducció simultània. Poesia; homenatge a Agustí Bartra; il·lustres invitats com Gao Xingjian o David Rieff, fill de Susan Sontag i implacable crític de l'humanitarisme de les ONG; contundent exposició del PEN català sobre escriptors i escriptores perseguits però no silenciats; Jordi Costa i el seu homenatge a Ballard. Cultura, cultura i més cultura contra la ignorància que, aquesta sí, ens fa decadents. El K08 ha estat un bon antídot.

Imprescindible: Burn After Reading

Burn After Reading, d'Ethan & Joel Coen, vista dissabte a la nit. Sublim, boníssima, genial, humor brillant. I amb un repartiment brutal i excel·lent: Frances McDormand, G. Clooney, John Malkovich. Imprescindible. I si pot ser al Renoir Floridablanca, en vos. 

Entrevista a Mary Ann Newman (publicada a l'Avui)

Catalunya s'ha desvinculat mentalment d'Espanya

Mary Ann Newman Directora del Catalan Center a Nova York

Per què s'interessa per la cultura catalana?

El 1972 estudiava a Madrid. Provenia d'una Nova York molt viva i d'un ambient d'esquerra. Madrid em va semblar una ciutat molt grisa. Aleshores vaig viatjar a Barcelona. L'arribada a l'Estació de França em va impactar. La ciutat em va enamorar.

Vostè estudiava filologia hispànica. ¿Era conscient de l'existència del català?

Sabia que hi havia una cultura catalana amb llengua pròpia. Ho vaig saber al col·legi pel llibre de cultura de les classes de castellà...

Al col·legi? A Nova York?!

Sí, el llibre explicava les diferents cultures d'Espanya: Catalunya, Galícia...

Què va trobar en Barcelona?

A Madrid no em trobava a gust, i Barcelona va ser una passió a primera vista.

Però Barcelona tenia poc a veure amb Nova York...

Barcelona també era franquista, però s'hi respirava un altre clima. Hi ha molts elements que uneixen Barcelona amb Nova York: totes dues són ciutats portuàries, capitals culturals però no polítiques...

Se sentia confortable a Barcelona?

Vaig sentir una entesa especial amb la gent, em va acollir generosament.

Quan s'hi estableix per primera vegada?

Al 76 vaig tornar a Madrid per fer un màster. Volia conèixer Espanya després de Franco, però a Madrid semblava que Franco encara era viu! Quan vaig acabar d'estudiar, vaig viatjar a Barcelona, hi vaig trobar feina i vaig viure-hi vuit mesos. El 1977 va ser un any espectacular! Vivia a les Rambles i qualsevol manifestació o gresca passava per sota de casa!

Com va aprendre el català?

Les dues úniques classes formals de català que he fet van ser el 1976 al Círculo Catalán de Madrid. A Barcelona el vaig aprendre al carrer. En tornar a Nova York, vaig proposar a un grup d'amics novaiorquesos que parlaven castellà si volien aprendre català. Ens reuníem a casa, jo m'estudiava el Teach yourself catalan de l'Alan Yates i els l'ensenyava. De passada, jo aprenia a escriure i parlar correctament!

Com s'explica l'interès dels seus amics de Nova York per aprendre, el 1976, català?

Eren progressistes. Els interessava molt la qüestió catalana. Als Estats Units les cultures dites minoritàries són respectades, és una qüestió de drets civils.

Potser interessa més als EUA que a Espanya...

I més que a Europa, on la gent sovint compara el fet català amb qualsevol fet regional local, i el minimitzen. Els nord-americans parteixen de menys de conceptes previs i es deixen fascinar per una cultura com la catalana. No hi posen barreres.

En aquests anys, com ha canviat Catalunya?

S'ha desvinculat mentalment d'Espanya. El 1977 la cultura espanyola era la que vivies tot el dia. Ara per veure cultura catalana només et cal engegar el televisor.

Espanya encara nega el fet català...

A finals dels setanta, els opositors al franquisme reaccionaven positivament davant els temes socials: grups minoritaris, feminisme, drets gais... Algunes d'aquestes coses ja s'han normalitzat, però, en canvi, s'ha involucionat, en la reflexió davant dels fets diferencials culturals o nacionals.

Per què es nega el fet català?

Ho compararia amb el que ha fet la dreta als EUA: distorsiona el discurs polític en temes com l'avortament. Això a Espanya no es discuteix. Aquí la dreta manipula amb el separatisme.

Vostè potencia la cultura catalana a Nova York. D'on sorgeix la idea del Catalan Center?

Sorgeix des de l'Institut Ramon Llull. El 2004 es van produir dos fets: el director de la Film Society of Lincoln Center va venir a parlar amb nosaltres perquè volia fer un cicle de cinema català; i el Metropolitan Museum volia fer l'exposició d'art català Barcelona and modernity. Les institucions novaiorqueses s'esmerçaven en la cultura catalana! D'aquí va sorgir la idea de muntar un centre de cultura catalana que assessorés les institucions de la ciutat quan fessin manifestacions culturals catalanes i que, alhora, fes programacions pròpies.

Què atrau de Catalunya al Lincoln Center?

Vaig preguntar-li això a Richard Peña, el director de la Film Society. Em va dir que sempre li havien interessat les narratives amagades per la "història oficial". Ho veu? Tornem al respecte per les cultures no hegemòniques.

Com descriuria la seva relació amb Catalunya?

És casa meva. És la meva segona casa. Vaig viure a Catalunya del 2002 al 2006 i he tornat a Nova York per muntar el Catalan Center. Sóc novaiorquesa i en la feina de difusió de la cultura catalana sóc més efectiva aquí que a Catalunya. Puc abastar més gent.

On es veu vivint els propers anys?

Em veig arrelada a Nova York, propiciant el vaivé dels catalans, i viatjant molt a Catalunya: he de saber què s'està cuinant!

L'esmorzar del dissabte (publicat a l'Avui)

Potser el millor moment de la setmana és l'esmorzar del dissabte. A mig matí, sense que la dictadura del despertador perfori la sensibilitat auditiva, és el moment per aixecar-se. Si l'economia no dóna per més i la nevera està ben proveïda, la primera parada és la cuina. Torrades del forn Boix, pernil, formatge, oli verge d'oliva i un bon cafè. Illy o Lavazza, sense excepció. Mentre degustes l'esmorzar, mentre acostes aquestes exuberants torrades a la boca, mentre olores l'inconfusible aroma d'aquest cafè, encara tot està per fer. Miles Davis de fons. Walkin', sempre. No saps què faràs el cap de setmana. No saps quin rumb prendràs. I tot, tot, està per fer. Ara bé, si el dispendi està permès, les terrasses de Barcelona, o algun racó de Ciutat Vella, són destí ideal. Indispensable. Una opció és el Kasparo. L'insuperable i famós bar s'amaga en una de les cantonades que dibuixa la plaça Vicenç Martorell. El servei, encantador. I el cafè, des de fa uns mesos, també Lavazza. Combinació perfecta a la qual el sol, si pot esquivar les fulles dels arbres que poblen la plaça, s'afegeix per il·luminar l'espessor tintada de la premsa del dia. Tanmateix, si la Boqueria és propera parada, sempre queda una altra opció per a aquest desitjadíssim esmorzar de dissabte: el Pinotxo. Encara que hagis de degustar el xuixo de la pastisseria Lys a peu dret, encara que hagis de netejar tu mateixa la taula, encara que t'agafin els vasos de cafè amb llet, plens a vessar, amb els dits fregant el líquid, encara que les escombraries siguin a tocar i inoportunin el menjar amb el mal aroma, val la pena. Encetar el dissabte, el cap de setmana, amb el somriure del Juanito, és impagable. Benvingut esmorzar del dissabte.

La família demoscòpica (publicat a l'Avui)

Compte enrere. Dues setmanes perquè se celebrin les eleccions nord-americanes i la història faci el gir més brusc dels últims anys. Malgrat totes les limitacions que tindrà, si Obama és nomenat president moltes coses canviaran. I moltes coses hauran canviat. Al món i en aquest país tan apassionant que és els Estats Units. Tanmateix, ahir escrivia Toni Soler a La Vanguardia que el vertader canvi arribarà quan sigui escollit un candidat sense família, és a dir, solter, divorciat o vidu. Tot i que discrepo matisadament de Soler -veure un president dels Estats Units negre té una dimensió brutal-, certament haurem fet un nou pas, importantíssim, quan no sigui necessari presumir de família estereotip (i feliç) per guanyar eleccions. Als Estats Units, però també a la major part d'Europa, exceptuant il·lustríssimes excepcions com és el cas dels alcaldes de París i Berlín, obertament homosexuals, qualsevol candidat que vulgui guanyar uns comicis s'esforça a oferir la imatge de la normalitat -quin terme més mediocre-, aparellant-se, si és necessari, quan l'arròs pràcticament ja estava passat (vegeu el cas Rajoy) o mantenint un matrimoni fracassat (vegeu el cas Sarkozy). La demoscòpia, avui, encara agraeix aquests símptomes de normalitat (sic). Precisament per això, i enllaço amb un altre tema de rabiosa actualitat, que a Espanya es donés llum verda als matrimonis homosexuals o que a Catalunya al nou Codi Civil català que proposa Tura per família s'entenguin indistintament relacions homoparentals, reconstituïdes o monoparentals, és substancial. Si alguns sectors de la societat estan anquilosats en caduques estructures, la legislació és una eina crucial per obrir camí i sacsejar arrossinats prejudicis. Uns prejudicis que, per cert, ja han portat alguns i algunes a qualificar, indignats, aquestes iniciatives de dogmatisme progre-moralista.

El codi Tura (publicat a l'Avui)

Ho vaig escriure fa uns mesos. Josep Pla estava equivocat. Un espanyol d’esquerres no té res a veure amb un espanyol de dretes. Com un català d’esquerres no és equiparable a un català de dretes. La setmana passada van abundar les esbatussades partidistes entorn de la figura de Companys. Mentre això succeïa, tanmateix, el govern del país treballava. A Justícia, a ple rendiment. Entre titulars i contratitulars, si vau afinar la vista, vau poder llegir que la consellera Tura acaba de presentar la seva proposta d’esborrany per modernitzar el llibre segon del Codi Civil de Catalunya, relatiu a la persona i la família. Què s’amaga darrere aquest enunciat? Una revolució en les estructures familiars catalanes, que, tard o d’hora irritarà els membres més carques de la patronal de la sotana i d’aquells sectors de la societat catalana més anquilosats. Tura està impulsant una reforma impensable a les conselleries de Justícia que regentava, in illo tempore, Unió Democràtica. Una reforma que és possible gràcies a allò que en la tramitació estatutària es va reivindicar: els drets històrics. Això és, el Codi Civil. Us faig cinc cèntims del que significarà aquesta llei: equiparació de tots els tipus d’estructures familiars. Família és: homoparental, monoparental, unions estables de parella o reconstituïda; els pares amb fills adoptats els hauran d’explicar que ho són quan siguin prou madurs; adéu al concepte custòdia. La consellera Tura introdueix la responsabilitat parental: ningú deixa de ser pare o mare encara que no tingui el fill a càrrec. I aposta per la igualtats de drets i deures dels progenitors. I una llarg etcètera d’articles que sacsejaran el vell concepte de família. La consellera Tura ho ha dit ben clar: són lleis per a una societat adulta. Confiem que tingui raó, i que la naftalina del país brilli per la seva absència.

El conyàs de cada any (publicat a l'Avui)

"Demà tinc el conyàs de la desfilada, en fi, un pla apassionant". Només 365 dies abans, la dimensió de la realitat era, per a Mariano Rajoy, absolutament diferent. Recordeu si no aquell vídeo evocador dels millors moments del No-Do, ara a tot color, amb un home barbut i ullerut en lloc del temible dictador, amb la bandera rojigualda al fons. "Jo estic orgullós de ser espanyol", deia Rajoy fa un any, instant els espanyols a "manifestar amb franquesa" el seu orgull patriòtic, a "fer algun gest que mostri allò que guarden en el seu cor". Rajoy, ara que ja no està pendent de la cita amb les urnes, ha fet el gest. El de veritat. I contribuirà, qui sap si amb la seva furtiva franquesa, a eliminar una desfilada que ja no es creuen ni els més patriotes. Començant per ell mateix. Rajoy, que deu tenir tots els falcons de la dreta rància fent salivera per avui, a primera hora del matí, clavar-li mortal queixalada, té raó. La desfilada és un conyàs, i un anacronisme al qual cada vegada assisteix menys gent. Començant pels presidents dels territoris que a Madrid en diuen l'Espanya de les autonomies. Ahir, dels disset caps de govern que tenen les terres del regne, només set van disposar-se a disfrutar del conyàs. Montilla, audaç, va esquivar la cita. Rajoy, en lloc d'emetre un covard comunicat desdient-se del seu comentari i subratllant el seu suport a l'exèrcit espanyol, podria dignar-se a fer, ni que sigui per una vegada, una contribució a la nació que tant estima. Ratificar, en veu alta, que considera que la desfilada militar és un conyàs seria una fita. I demanar-ne, contundent, la supressió, encara més. Ni que fos per una vegada, tindria l'aplaudiment d'aquesta tribuna.

Entrevista a Alberto Solé Bruset, publicada a l'Avui

El meu pare ha patit dos exilis: el polític i el personal

Albert Solé Bruset Periodista i director de 'Bucarest, la memòria perduda'

Per què el documental?

Per la necessitat de comunicar que tenim els periodistes, per una voluntat de transmissió de generació a generació, i també per fer les paus amb mi mateix. El documental ha estat com una teràpia personal.

Ha sigut una catarsi per afrontar l'Alzheimer del seu pare i reconciliar-se amb el passat...

Exactament. Vaig tenir una infantesa molt estranya. Però no n'era conscient.

Què recorda de la seva infantesa?

Ho recordava tot, però no ho havia ordenat. Ja no només el fet que el meu pare hagués estat empresonat, sinó també la violència que vaig viure al meu voltant: vaig sentir una quantitat enorme de converses sobre tortures!

Estava present a les reunions clandestines?

Sí, i podia escoltar com amics dels meus pares que coneixia havia estat capturats i apallissats...

Quants anys tenia aleshores?

Vaig tornar de Bucarest i París als quatre anys. És aleshores quan començo a tenir un record clar. La narració subjectiva de la meva vida comença a tenir sentit quan vaig a visitar el meu pare a la presó, als sis anys.

Com se sentia quan visitava el pare a la presó?

En el fons, com que n'havia sentit parlar molt, no era una tragèdia. Em costava més guardar els secrets. Estava en una edat en què necessitava reafirmar-me amb els amics i l'autocontenció em va fer possiblement més introvertit...

Quan amb la seva mare deixen el seu pare a Bucarest, sent que ell prefereix la política a vostè?

Aquesta sensació no la tinc de petit, la tinc d'adolescent. El dia que Espanya perd el dictador, jo perdo una part del meu pare. Fins aleshores havia estat molt abocat en mi. La democràcia coincideix amb la separació dels pares i amb el fet que ell obté el seu primer escó a Madrid. És aleshores quan perdo la referència del pare. Sóc com una víctima passiva de la democràcia.

Quan el seu pare es jubila, sorgeix l'Alzheimer. Pot recuperar el temps perdut?

No. El meu pare ha viscut dos exilis: el polític i el personal. Ell decideix retirar-se de la política el 2004 i, tot just plegar, pateix una depressió severa, habitual en persones que han dedicat la vida a la feina. Aquesta situació desencadena un procés que ja estava molt latent: l'Alzheimer. No he pogut gaudir del pare jubilat.

Els anys de clandestinitat, amb la consegüent absència del pare, van valdre la pena...

Sí, sense cap mena de dubte. Per l'esforç d'aquella generació tenim el benestar d'avui.

Creu que la gent n'és conscient?

No. Justament per això he fet la pel·lícula, com una metàfora sobre la memòria més que no pas com la narració d'una situació particular. M'interessa el joc d'amnèsies i records que practiquem per definir la narració subjectiva de la nostra vida. La dona del meu pare, la Teresa Eulàlia, al documental, diu una frase molt il·lustrativa. Li pregunto si recorda com era el Jordi abans de la malaltia, i contesta: "Per sobreviure és millor no recordar".

La gent no vol recordar...

Hem aplicat una amnèsia a la clandestinitat, que va ser de tanta saturació política. I és un gravíssim error. És indispensable que sapiguem quant ha costat arribar fins aquí. Qui no coneix el passat no pot dissenyar el futur.

Com va limitar-lo el pudor a l'hora de mostrar el drama del seu pare?

Vaig tenir una necessitat imperativa de fer aquest documental. I sí, em vaig qüestionar el límit ètic per ensenyar la malaltia d'algú que no pot decidir. Ara bé, si algú està autoritzat per parlar de la malaltia del pare, sóc jo. I sé també que, pel seu amor cap a la cosa pública i per les mostres d'agraïment que he rebut de tants col·lectius de malalts d'Alzheimer, ha valgut la pena pagar aquest preu personal.

Té esperança? Quin ànim té?

Esperança, segur que no. L'Alzheimer és, de moment, una malaltia sense solució. Es poden pal·liar els estats anímics del malalt, però no es pot curar. El meu ànim és variable. He plorat tant fent el documental que en aquests moments em sento relativament reconfortat i amb una certa comunió amb tots els que estan patint aquesta malaltia.

Què necessita el malalt d'Alzheimer?

He après a confiar en coses en què a l'inici era molt reticent. El malalt necessita afecte. Fa uns dies el meu pare i la seva dona es van posar a ballar al mig del saló sense música i el meu pare va ser capaç de portar el ritme. Això és fantàstic i és fruit de tones d'afecte. I també són necessàries les escasses eines que té la societat: els centres de dia, els grups d'atenció i les medecines.

La lluita del seu pare va ser contra el franquisme. Quina és la seva lluita?

Quan vaig acabar el documental vaig pensar: "Ja he fet la feina". És com si hagués complert una cosa molt íntima, una feina de transmissió entre generacions. La meva lluita és contribuir a fer que no s'oblidi el passat, a preservar la memòria i fer-ne una lectura com més intel·ligent millor. Amb el documental he volgut que s'entengui la mentalitat d'aquella generació, que la meva filla entengui el perquè de tot plegat.

El mestre Auster (publicat a l'Avui)

Paul Auster és a Barcelona per presentar la seva última novel·la. Una postal amb el seu rostre presideix el meu estudi. És, entre tots els escriptors, potser un dels més atractius. La seva mirada, profunda, profundíssima, es clava en una i activa sensors mentals desconeguts. Escriure sota la vigilància d'aquest mestre acoquina i estimula alhora. Pel·lícules i llibres. Des de Smoke a Viatges per l'Scriptorium, el món d'Auster captiva. Leviatan. Timbuktú. El llibre de les il·lusions. Bogeries de Brooklyn. Malgrat que alguns s'entestin a subratllar la vacuïtat de les seves obres, cadascun d'aquest llibres obre en el lector un món apassionant, de múltiples realitats paral·leles que atrapa, sense control, sense aturador, el pensament. Un gaudi. Auster és a Barcelona per presentar la seva última novel·la. Encara que els seus editors proclamin que és la seva millor obra, Un home a les fosques és, parcialment, un treball fallit. Però qui sóc jo, afamada admiradora del mestre, per retreure-li la qualitat del seu treball. Auster ha visitat Barcelona i ha alertat de la divisió que esquinça els Estats Units i de les conseqüències terribles de l'administració Bush. Auster, de Brooklyn, però en certa manera europeu, votarà per Obama. I contraposa la seva actitud reflexiva i intel·ligència aguda a la impulsivitat de McCain. Auster, en el seu viatge a Barcelona, ha delatat la crueltat del pas dels anys. L'escriptor, que ahir va parlar de la seva novel·la al Saló de Cent de l'Ajuntament de Barcelona, ja no és el de la fotografia que presideix el meu estudi. La cara xuclada, el cabell grisós, prim, un punt desmillorat. Però igualment poderós. L'edat, el temps, se l'emportarà algun dia. Però ell, com a gran escriptor que és, quedarà. Als llibres. I en els que l'hem llegit. I llegirem.

Barcelona a Houston Street (publicat a l'Avui)

Tornem-hi. Quinze dies després, aquest entranyable racó del diari torna a ser un privilegiat refugi. Un llarg viatge a Nova York ha marcat aquest lapsus temporal. I ha tenyit d'encara més incredulitat l'observació d'algunes manies ben nostrades. Un d'aquests vespres a la gran capital d'Europa, que no és altra que Manhattan, l'opció escollida és anar a veure Vicky Cristina Barcelona. L'Angelika Film Center, situat a la vorera nord de Houston Street amb Mercer, a la frontera entre el Noho i el Soho, projecta l'última pel·lícula de Woody Allen. Al cartell lluminós fa goig veure el nom de la ciutat acompanyant l'exuberància i el talent de Pe, Johanson i Bardem. Ja dins la sala, només servidora i acompanyant som conscients dels rius de tinta que ha generat la pel·lícula a la nostra ciutat. I de com algunes plomes (plometes) del país han consagrat aquesta pel·lícula com la pitjor del director i han desqualificat l'audaç productor del film, Jaume Roures, culpant-lo de la suposada mala impressió (?!) que transmet l'obra d'Allen. El públic disfruta. Molt, moltíssim. En lloc d'aturar-se a examinar quina és la dicció i la versemblança de Rebecca Hall quan explica que estudia la cultura catalana, els novaiorquesos que han pagat 12 dòlars per veure la pel·lícula disfruten com fa temps que no feien amb un treball d'Allen. A la sortida, satisfeta amb el que acabo de veure, penso, només per un moment, en tots aquells i aquelles que s'han escarrassat a criticar el film. Sondejo alguna explicació mesuradament raonable. Miopia, excés de preocupació pel propi melic, i enveja, ràbia, contra els catalans que triomfen, com Roures. Ridículs vicis vistos des de l'altra banda de l'oceà que segur que algun dia, per ser més feliços, corregirem.