La família demoscòpica (publicat a l'Avui)

Compte enrere. Dues setmanes perquè se celebrin les eleccions nord-americanes i la història faci el gir més brusc dels últims anys. Malgrat totes les limitacions que tindrà, si Obama és nomenat president moltes coses canviaran. I moltes coses hauran canviat. Al món i en aquest país tan apassionant que és els Estats Units. Tanmateix, ahir escrivia Toni Soler a La Vanguardia que el vertader canvi arribarà quan sigui escollit un candidat sense família, és a dir, solter, divorciat o vidu. Tot i que discrepo matisadament de Soler -veure un president dels Estats Units negre té una dimensió brutal-, certament haurem fet un nou pas, importantíssim, quan no sigui necessari presumir de família estereotip (i feliç) per guanyar eleccions. Als Estats Units, però també a la major part d'Europa, exceptuant il·lustríssimes excepcions com és el cas dels alcaldes de París i Berlín, obertament homosexuals, qualsevol candidat que vulgui guanyar uns comicis s'esforça a oferir la imatge de la normalitat -quin terme més mediocre-, aparellant-se, si és necessari, quan l'arròs pràcticament ja estava passat (vegeu el cas Rajoy) o mantenint un matrimoni fracassat (vegeu el cas Sarkozy). La demoscòpia, avui, encara agraeix aquests símptomes de normalitat (sic). Precisament per això, i enllaço amb un altre tema de rabiosa actualitat, que a Espanya es donés llum verda als matrimonis homosexuals o que a Catalunya al nou Codi Civil català que proposa Tura per família s'entenguin indistintament relacions homoparentals, reconstituïdes o monoparentals, és substancial. Si alguns sectors de la societat estan anquilosats en caduques estructures, la legislació és una eina crucial per obrir camí i sacsejar arrossinats prejudicis. Uns prejudicis que, per cert, ja han portat alguns i algunes a qualificar, indignats, aquestes iniciatives de dogmatisme progre-moralista.