Tots no poden (publicat a l'Avui)

L'inici de la convenció del Partit Demòcrata nord-americà a Denver torna a disparar l'obamania entre els polítics catalans. El torn va ser ahir del president de CiU, Artur Mas, que va entonar el "Sí que podem!" al seu videoblog, on va recordar com, fa ja quatre anys, va descobrir el nervi del senador d'Illinois. Mas no és el primer que intenta apropiar-se de la versió catalanitzada del Yes, we can. Mancats com estem de referents, i pel que es veu també d'idees, el mateix Joan Carretero, a les primàries d'ERC, també va entonar el "Sí, es pot". El drama, tanmateix, sorgeix quan tots no poden. En efecte, tots no poden erigir-se en una versió botifarra amb mongetes de Barack Obama. La política catalana, pel bo (i pel dolent) poc té a veure amb la nord-americana. I els seus líders encara tenen menys semblances amb el candidat demòcrata i amb la seva brillant retòrica. Per això aquesta insistència, estèril, a encarnar-se en la versió nostrada del polític nord-americà té certes dosis de patetisme. I dedicar-se a explicar els detalls del dia en què un va descobrir l'ímpetu d'Obama, talment com si fos el dia en què va morir Kennedy, és, si em permeteu, accessori. El que haurien de fer els polítics catalans que intenten, en va, impregnar-se de la màgia del senador és inventar-se els seus propis lemes sense haver de recórrer a la facilota traducció. Perquè una cosa és prendre nota de les estratègies de màrqueting dels nord-americans i l'altra és voler mimetitzar el geni inimitable d'Obama. Sense tenir en compte, a més, que al novembre qui es pot proclamar president és McCain (Déu no ho vulgui), deixant en un bluf el carisma del d'Illinois i ridiculitzant els que l'han volgut copiar.