Barcelona a Houston Street (publicat a l'Avui)

Tornem-hi. Quinze dies després, aquest entranyable racó del diari torna a ser un privilegiat refugi. Un llarg viatge a Nova York ha marcat aquest lapsus temporal. I ha tenyit d'encara més incredulitat l'observació d'algunes manies ben nostrades. Un d'aquests vespres a la gran capital d'Europa, que no és altra que Manhattan, l'opció escollida és anar a veure Vicky Cristina Barcelona. L'Angelika Film Center, situat a la vorera nord de Houston Street amb Mercer, a la frontera entre el Noho i el Soho, projecta l'última pel·lícula de Woody Allen. Al cartell lluminós fa goig veure el nom de la ciutat acompanyant l'exuberància i el talent de Pe, Johanson i Bardem. Ja dins la sala, només servidora i acompanyant som conscients dels rius de tinta que ha generat la pel·lícula a la nostra ciutat. I de com algunes plomes (plometes) del país han consagrat aquesta pel·lícula com la pitjor del director i han desqualificat l'audaç productor del film, Jaume Roures, culpant-lo de la suposada mala impressió (?!) que transmet l'obra d'Allen. El públic disfruta. Molt, moltíssim. En lloc d'aturar-se a examinar quina és la dicció i la versemblança de Rebecca Hall quan explica que estudia la cultura catalana, els novaiorquesos que han pagat 12 dòlars per veure la pel·lícula disfruten com fa temps que no feien amb un treball d'Allen. A la sortida, satisfeta amb el que acabo de veure, penso, només per un moment, en tots aquells i aquelles que s'han escarrassat a criticar el film. Sondejo alguna explicació mesuradament raonable. Miopia, excés de preocupació pel propi melic, i enveja, ràbia, contra els catalans que triomfen, com Roures. Ridículs vicis vistos des de l'altra banda de l'oceà que segur que algun dia, per ser més feliços, corregirem.