Cristofòbia i altres pecats (publicat a l'Avui)

Article 16.3 de la sacronsanta (ai!) Constitució: "Cap confessió tindrà caràcter estatal". Claríssim, oi? Doncs sembla que alguns, pertanyents a la patronal de la sotana, no ho tenen tan clar. Fins al punt que diumenge l'arquebisbe de Toledo, Antonio Cañizares, es va atrevir a proclamar, sense cap mena de vergonya, que a Espanya hi ha "cristofòbia". "Se'm criticarà, però ¿què importa? La nostra societat està malalta, molt malalta", va sentenciar el també vicepresident de la Conferència Episcopal. Sense entrar en discussions sobre qui pateix, realment, cap malaltia, contextualitzaré la frase de Cañizares. Don Antonio està enfadat -molt enfadat- perquè un jutge ha dictaminat que es retiri un crucifix d'una aula d'una escola -pública!- de Valladolid. ¿És que no ha llegit la Constitució, don Antonio? Però és que, a més, l'arquebisbe també està irritat perquè al Congrés, aquell que és dipositari de la sobirania popular dels espanyols i espanyoles, no s'hi instal·larà una placa en homenatge a Sor Maravillas, monja ultraconservadora que al seu dia va aconsellar a les seves congèneres: "Deixa't manar. Deixat subjectar i menysprear. I seràs perfecta". Avui, dia internacional contra la violència vers les dones, és una bona ocasió per recordar les paraules de la dona per la qual el president del Congrés, José Bono, va insultar barroerament els seus companys de files perquè es van oposar a tal placa. I ja que parlem de plaques, i, en definitiva, d'honrar la memòria d'una monja, repassem què va dir ahir el cardenal Rouco Varela respecte la memòria, en aquest cas històrica: "A vegades és necessari oblidar". ¿En què quedem, Don Rouco: memòria sí o memòria no?

Donassa Mariza (publicat a l'Avui)

Apunteu-vos aquest nom: Mariza. La setmana passada, aquesta donassa va protagonitzar un concert al Palau de la Música -"lo Palau", en diu ella- antològic. La música de Mariza, el fado de Mariza és elèctric. I sentir-lo en directe, viure'l en directe -i preciso viure, perquè la veu d'aquesta portuguesa agita tots els sentis, eriça la pell més dura- és una experiència irrepetible. He assistit a molts concerts. I poques vegades, comptadíssimes, he viscut sensacions similars a les que vaig experimentar dimecres de la mà de l'art i veu d'aquesta donassa. Els seus fados transporten de la tristesa més profunda, més esquinçada -ai, la saudade!- a l'alegria més plena i contagiosa. Terra, el seu últim treball, està plagat de sonoritats d'arreu del món, que han anat calant en aquesta moçambiquenya de naixement durant els set anys que ha estat de gira. Prima, alta, poderosa i alhora fràgil, té un carisma que va ser capaç d'impregnar fins a les últimes files del galliner al temple de Domènech i Montaner. Fa quatre anys, en una petita tasqueta del Barrio Alto de Lisboa, en la qual qualsevol client és un benvingut i improvisat cantant de fados, vaig preguntar a un dels propietaris qui considerava que seria l'hereva de la gran Amália Rodrigues. Sense dubtar-ho, va dir Mariza, que ha sigut capaç de mantenir l'essència d'aquesta bella música portuguesa afegint-hi petits i grans detalls com la percussió i la trompeta. Detalls que, sumats a la seva força, l'han fet encara més universal. Mariza va omplir lo Palau, dimecres, de saudade. I alhora va agitar-lo d'alegria. Una alegria que va posar-nos a tots dempeus amb cançons com Rosa branca, aquella que, de tantas voltas dei bailando, se desfolhou.

Manifestants: sí o no? (publicat a l'Avui)

Tertúlia a cal mestre. És a dir, a can Cuní. La pregunta del dia és si està justificat, en el cas d'acomiadaments massius, que es facin manifestacions a la ronda que tallin la circulació, amb les incomoditats que es deriven per a la ciutadania. Servidora pren el torn de paraula després de la resta de contertulians, que han condemnat, en grau desigual, i amb condescendència també desigual, cal dir-ho, l'actitud dels treballadors de la multinacional nipona. Prenc la paraula i exposo els meus dubtes sobre la meva autoritat (moral), des de la còmoda cadira de tertuliana del programa de més audiència de TV3, de jutjar la desesperació d'aquests 1.680 treballadors condemnats a fer cua al Servei Català d'Ocupació. Estalvio detalls sobre la (inusitada) irritació que va mostrar un dels meus companys de taula en sentir-me dir aquestes paraules. Però no us estalvio els meus arguments per solidaritzar-me amb els treballadors de Nissan. Els futurs acomiadats, si el govern no ho atura, són la punta de llança d'un tsunami que afectarà tots els sectors de l'economia. Tu i jo, si res no ho impedeix, també podem veure'ns abocats al mateix destí que els 1.680 treballadors de Nissan. Per això dues hores d'incòmoda aturada a la ronda no ens han de distreure de la nostra inevitable solidaritat amb els acomiadats (o autònoms) que passaran, com diria León de Aranoa, els propers dilluns al sol. No errem el tret. L'atur és un problema que afecta tota la comunitat ciutadana. I les responsabilitats les hem d'exigir a les empreses que aprofiten l'avinentesa conjuntural per presentar expedients tramats fa molt temps. I a un govern que, confiem -confio- exercirà el lideratge impulsant les reformes i mesures necessàries per treure'ns d'aquest atzucac anomenat crisi.

Setmana de toros (publicat a l'Avui)

Si fa unes setmanes glossava els atributs de les bèsties de l'Aran -els caçadors, no pas la pobra óssa Hvala-, avui em centraré amb les bestiotes de Medinaceli (i altres racons de l'Estat, inclosa la nostra estimada Catalunya). És diumenge a la tarda. Els efectes col·laterals -de moment poc substanciables- de la washingtoniana cimera dels G-20 encara ressonen arreu. Les manifestacions pels primers damnificats de la crisi econòmica comencen a ser objecte predilecte de les tertúlies. Però una imatge, la d'un brau sagnant a la pàgina d'inici de l'AVUI.cat, el toro júbilo de la soriana Medinaceli condiciona la cita d'avui. La foto és colpidora. Es veu el toro amb cara d'horror, ulls plens de desesperació, morro ple de sang i, cosa que és més terrible, les banyes lligades a dues boles de foc. D'un foc encès prèviament pels desgraciats, que, any rere any, s'escuden en una vella tradició dels ibers per legitimar la tortura de l'animal. Uns desgraciats que viuen una orgia de salvatge delit contemplant com el brau agita embogit la testa per desfer-se de l'ardent canallada humana. En una setmana en què un altre toro ha estat notícia a Catalunya, el que il·lustra la portada de The Economist, un brau que ha fet esquinçar, estèrilment, les vestidures de més d'un i que ha estat bona excusa perquè Carod amenaci d'impulsar més ambaixades, l'animal de Medinaceli, torturat aquest cap de setmana, ha passat desapercebut. Però no tan desapercebut com la notícia que el Parlament, dimecres passat, va admetre a tràmit una iniciativa legislativa popular que promou la prohibició de les corrides de toros i altres espectacles taurins. Necessiten 50.000 signatures. Si esteu tips de bestiotes (humanes), el suport a aquesta ILP és inexcusable.

Entrevista a Pere-Oriol Costa (publicada a l'Avui)

Obama serà el president més lliure respecte als «lobbies»

Pere Oriol-Costa, Catedràtic de comunicació política de la UAB

Què és més important per guanyar unes eleccions: la campanya, el candidat o el programa?

Depèn de les eleccions. És evident que les tres coses són importants, tot i que una campanya bona et pot donar la victòria, sobretot amb resultats ajustats entre les forces majoritàries.

¿Una campanya pot fer guanyar un candidat mediocre?

Sí. Però a la campanya s'hi ha de sumar el partit i el programa. Si dins d'aquest equilibri el candidat és dolent, la campanya pot fer-lo guanyar. De fet en tenim molts exemples... En aquest sentit, ens serveix l'índex de lideratge. Si aquest índex és positiu, implica que a les enquestes té més tirada el candidat que no pas el partit. Quan és negatiu, és el partit el que arrossega més els electors. L'índex de lideratge condiciona el tipus de campanya.

Què es tria primer, el missatge o el candidat?

Primer escollim el candidat. Ell és la marca. A Europa tenim candidat i partit. Als EUA té més pes el candidat. A partir d'això, s'investiga contrastant el programa propi amb l'estat de l'opinió pública.

El missatge no l'aporta el candidat? ¿Es modula en funció del que volen els electors?

Als EUA el que aporta el candidat és un programa. A partir d'aquí es fa investigació demoscòpica i es formula el missatge. A Europa el programa el fa més el partit, junt amb el candidat. I també s'utilitza la investigació demoscòpica.

Tot depèn de la demoscòpia, vaja...

No dic que amb la investigació es determini el missatge, perquè això seria populisme...

Passa sovint...

Sí, hi ha partits que ho han fet i encara ho fan. Examinen què vol la gent i a partir d'aquí fan el programa... Però el normal és fer una síntesi entre programa i voluntat dels electors, buscant allò que connecti amb la gent.

El màrqueting polític dilueix les ideologies?

Hi ha un corrent d'investigadors que ho pensa. Jo no. Davant de cada problema col·lectiu, hi ha una solució de dretes i una solució progressista. Ara bé, tenint en compte que a la campanya electoral es tracta de persuadir, és normal que els candidats utilitzin totes les eines que tenen a l'abast.

Tots els polítics volen tenir l'empatia i el carisma d'Obama. És possible aconseguir-ho?

L'empatia i el carisma són inherents a Obama, però igualment els ha treballat. Ara, si un candidat no en té, és molt difícil que sorgeixi.

Què té Obama?

Obama té un toc superelegant: alguns l'han qualificat com un ballarí. I al mateix temps té un origen absolutament humil i fins i tot desestructurat. És un reflex increïble del somni americà... i ha sabut trobar el seu forat polític.

Qui el va trobar, ell o els seus assessors?

No ho podem saber, però la veritat és que van ser capaços de captar aquell forat electoral que Hillary Clinton va deixar-se a l'esquerra en el seu camí cap al centre.

Identifica un nínxol electoral i el conquereix...

Obama suma el que és no racional -els sentiments, la connexió, l'empatia- amb una campanya de criteris absolutament racionals. A més, l'espai que havia deixat orfe Clinton el van detectar, abans que Obama, els bloguers joves del Partit Demòcrata, que la criticaven per traïdora.

Quina ha estat la clau contra McCain?

Quan encara s'estava enfrontant a la Hillary, Obama va detectar un element que ha estat determinant: les ganes de canvi de l'electorat. En el moment en què Hillary venia experiència, ell ja estava venent el canvi, que després va abanderar contra McCain. No li va fer falta canviar el discurs.

La mobilització dels voluntaris ha estat fonamental. Què motiva aquests joves a matar-s'hi tant?

El nucli inicial són els bloguers que critiquen Hillary. I Obama també pren bona nota de les possibilitats d'internet per obtenir diners. Obama porta internet a unes cotes desconegudes: en la captació de fons i voluntaris i en convèncer la gent perquè vagi a votar. A banda d'explicar la campanya, esclar.

Internet ja és imprescindible...

Obama va aconseguir 2.200.000 adreces que, a més, sembla que vol seguir utilitzant per enfortir i explicar la seva política.

Dialoga amb el ciutadà...

És el candidat que més ha dialogat quantitativament i ho han fet molt bé. Però tampoc deixaven res per a la improvisació.

El sistema de captació de diners d'Obama, amb petits donants, el fa més lliure dels lobbies...

Serà el president dels EUA més lliure dels lobbies i de les corporacions. Ha rebut uns diners molt més esmicolats i parteix de molta més llibertat.

Quines lliçons hem d'extreure'n?

Els partits s'haurien de fer més permeables a la societat. I això portaria a una reflexió no només sobre les llistes obertes sinó també sobre les primàries.

La clau és la democràcia participativa...

Exacte. I el govern també ha de saber dialogar amb la societat.

No, you can't (publicat a l'Avui)

El 4 de novembre de 2008 ha passat a la història amb lletres d'or per l'elecció d'Obama. Tanmateix, també té un regust amarguíssim. Enfront del potentíssim Yes, we can, els homosexuals de Califòrnia van haver d'escoltar, fa una setmana, un eixordador, i vergonyant, a aquestes alçades, No, you can't. En aquest Estat, capdavanter del progressisme nord-americà, es va votar la Proposició 8, que pretenia (i ha aconseguit) modificar la Constitució i impedir les bodes gais, legalitzades pel Tribunal Superior de Justícia de Califòrnia el maig passat. Per una ajustat marge de quatre punts, els carques i reaccionaris de l'Estat, els essencialistes del vocable matrimoni, van aconseguir limitar els drets d'una bona part de la població. Tot i la potència del no a la Proposició 8 de San Francisco i Silicon Valley, amb percentatges a favor de mantenir el matrimoni homosexual al voltant del 75%, la naftalina i el puritanisme de la Califòrnia rural es van carregar el dret de qualsevol parella homosexual a contraure una cosa tan poc perillosa com és el matrimoni. Durant el lapse de temps en què aquest dret ha estat vigent, la cèlebre Ellen DeGeneres ha pogut casar-se amb la guapíssima Portia de Rossi. I cito precisament DeGeneres perquè l'entrevista que va fer, durant la campanya electoral, al candidat McCain no té desperdici. Enfront de la frescor i seducció de la presentadora, el republicà, desconcertat, va aparèixer com un tòtil, repetint, sense explicar-se, la idea que el matrimoni només pot ser entre un home i una dona. Si el canvi d'Obama ha de ser global, el No, you can't californià hauria d'esdevenir un contundent Yes, we can. Després de derruir la barrera racial, toca esmicolar la sexual.

Tornem-hi, amb Obama (publicat a l'Avui)

Modestes puntualitzacions després que el somni s'hagi fet realitat. El somni americà i el d'aquell mig món que es pot permetre el luxe de connectar-se al televisor per saber qui ocuparà la Casa Blanca. U: de nou -pesats!- alguns líders nostrats volen esdevenir la versió catalana d'Obama. Cap d'ells -començant per Artur Mas, que no para d'intentar imitar-lo- s'hi assembla. El nou president nord-americà té un do; màgia, poesia. Cap dels líders que volen assemblar-s'hi, per molts cursets accelerats que facin, ho aconseguiran mai. Dos: Barack Hussein Obama ja ha fet història. Ara només ha d'esdevenir president dels EUA, tasca que ha estat capaç de desenvolupar durant vuit anys un idiota com George Bush (fill). El que fa gran Obama és haver fet tornar la il·lusió per la política. Ha acostat a les urnes adults que mai en la vida s'havien plantejat votar. Ha convertit en ciutadans els no-ciutadans. Els exclosos, i els joves, sempre tan còmodament escèptics. Ha fet comunitat. Tres: els que volen imitar Obama, què és el que anhelen d'ell? Molt em temo que només busquen una victòria a les urnes, que des de fa anys, en va, persegueixen. Obviant i ignorant l'aportació més substancial del d'Illinois: aconseguir que recuperem la il·lusió per la política. Aquest ha estat el gran canvi. I quatre: la victòria d'Obama és la victòria dels que estimem els EUA. No pas dels EUA de Palin i Bush, governats per la llei de la selva. La victòria d'Obama és la victòria dels EUA de Roth, de Leibovitz, d'Allen, de Nova York, dels Dean & De Luca, del mestissatge, del tot és possible. Paul Auster ha somniat, en alguna novel·la, amb la independència de Nova York. Amb la Nord-amèrica que ha escollit Obama, qui voldria independitzar-se? Prenguem-ne nota.

Avui toca poesia (publicat a l'Avui)

Tertúlia a Catalunya Ràdio. Inevitablement, les eleccions dels EUA monopolitzen bona part del debat. La meva aportació es centra en la poesia: la d'Obama. Els companys conterturlians m'alerten: "No te'n fiïs. Darrere la poesia, hi ha d'haver un estadista, un projecte polític. I Obama encara ho ha de demostrar". Cert. Tanmateix, en uns temps en què la política s'assimila cada vegada més a una (no sempre) eficaç gestió, vull poesia. Vull política, en estat pur, de la bona. Un gran líder es caracteritza per la seva audàcia a l'hora de connectar amb el que preocupa la gent; per la seva capacitat de mostrar-se (i esdevenir) pròxim al ciutadà; pel seu mestratge en la gestió dels problemes; per la definició d'un projecte de futur estimulant; i, també, per la seva capacitat de conjugar tots aquests elements sota una poderosa pàtina de poesia. Tots aquests elements són indispensables, i fins i tot indissociables, però el més poderós és el de la poesia. És el que diferencia un bon polític del Polític o Política. La paraula, l'oratòria, agiten els somnis, conquisten els cors i voluntats dels votants i els impulsen a voler donar el millor d'ells mateixos a la comunitat. A Europa, a Espanya, a Catalunya, coneixem líders eficaços, brillants gestors, fins i tot polítics propers al ciutadà, però tenim, malauradament, un dèficit de poesia. És precisament per això que, quan Barack Obama va visitar Berlín, l'avinguda del 17 de Juny es va omplir a vessar per joves que anhelaven la seva poesia, per joves que volien tornar a somniar, a emocionar-se amb el discurs d'un polític. Obama, certament, ha de demostrar que és un estadista. Però guanyi o perdi, una cosa ha quedat clara: és un poeta. I avui, si res no falla, toca poesia.

Cotxe, germà i ambaixada (publicat a l'Avui)

La concatenació de nyaps de líders republicans erosionen, dia a dia, la reputació governamental de la formació. Vegem-ne uns exemples. U: el cas Benach. El fet que s'hagués equipat el cotxe per disposar d'una "oficina mòbil" té, en certa manera, justificació. El que és inconcebible, propi de polítics que obliden que es deuen als ciutadans, és que una bona part dels cotxes oficials del país tinguin els vidres tintats. Entre ells, és clar, el del president del Parlament. Amagar-se darrere l'opacitat del vidre no s'explica per motius de seguretat. S'explica, simplement, per supèrbia. El polític serveix al poble, fa de mitjancer entre el ciutadà i l'administració, i, per tant, l'últim que ha de fer és aïllar-se en una ridícula bombolla de presumpció. La bona política passa per la proximitat. Molts no ho han entès. Dos: un altre nyap, dels grossos, que resta honorabilitat a ERC com a força de govern: el nomenament del germà Apel·les com a ambaixador de Catalunya a París. Apel·les, de desconegudes dots per a ostentar un càrrec d'aquesta magnitud, ha passat per davant d'acreditadíssims professionals que exercirien, amb mestratge, aquest càrrec. Penós. Tres: a aquesta incòmoda llista de greuges, un últim apunt, indicatiu de la volada que tenen els afers exteriors del país. Aquesta setmana, Carod (Josep-Lluís), ha anunciat que la delegació de la Generalitat a Estats Units estarà ubicada al Rockefeller Center. ¿És que no hi ha llocs més insignes -i econòmics- a Nova York? ¿És que només coneixen aquest temple del turista xancletaire a la ciutat dels gratacels? ¿Han visitat els Villages? ¿Coneixen els Upper Sides? Si es descuiden, obren la seu a la Trump Tower. El súmmum del mal gust: u, dos i tres.

S'apropa el dia ...

Entrevista a Alfred Pastor (publicada a l'Avui)

No estic segur que el govern central hagi actuat bé

La crisi que va patir Espanya a finals dels vuitanta va ser més greu que l'actual / L'absència d'ètica es tradueix en una mala regulació / La falta d'unitat a la UE és incomprensible"

Els seus constants viatges a la Xina com a titular de la càtedra d'Espanya a la China Europe International Business School permeten a Alfred Pastor observar la crisi actual des d'una àmplia perspectiva, que no escatima reflexions sobre l'ètica.

Vostè ha dit que la crisi de finals dels 80 va ser més greu que l'actual...

Per a l'economia espanyola sí. Estem patint de retruc una crisi financera que pot ser molt seriosa. Si l'interbancari i la crisi de liquiditat no s'arreglen, tenim un problema greu. Però dono per descomptat que aquesta crisi financera s'arreglarà i la situació actual durarà poques setmanes més.

Quin és l'escenari a Espanya?

Nosaltres estem patint el final d'una bombolla immobiliària. I això sempre és seriós: l'habitatge és una part molt important de la riquesa de les famílies; i la construcció és una part important de l'activitat econòmica.Però en termes de retallada d'ocupació i caiguda del PIB el que va passar a Espanya a finals dels anys 80 va ser molt pitjor que això: va desaparèixer la siderúrgia, la construcció naval, els béns d'equipament i la mineria del carbó. Va ser el moment de la famosa reconversió industrial. I també vam patir una crisi bancària que va ser una de les cinc crisis bancàries serioses que hi va haver a Europa. Tot això va ser molt més greu que el que patirem ara.

¿El sistema financer espanyol té unes bones bases, com diu el govern?

És un sistema financer sòlid. Però el 31 de desembre del 2007 els dipòsits de la banca estrangera a la banca espanyola eren el 14% del passiu, és a dir, 468.000 milions d'euros. Si no es presten aquests diners, haurem de reduir el crèdit!

¿El problema més important per a Espanya és la manca de liquiditat?

És el primer problema, el més urgent. El segon es deriva de la crisi immobiliària, que provocarà un fort augment de la morositat. Tanmateix, si el sistema financer internacional es normalitza el nostre sistema resistirà.

Ha actuat bé el govern espanyol?

No n'estic segur. A l'administració i al Banc d'Espanya hi ha gent competent per fer-se càrrec de la situació i dissenyar un programa coherent, però falta que els escoltin. De moment, el govern ha dotat una quantitat de diners per comprar actius bons de la banca. Però si ho mirem amb perspectiva, veiem que els actius bons ja es compren sols. El que valdria la pena és que el govern comprés també actius dolents. I en segon lloc no sé si és millor comprar actius o bé donar garanties perquè els bancs es prestin entre ells...

La clau és el mercat interbancari...

En efecte, i de moment sembla que el govern no ha apuntat cap a aquesta direcció. Ara bé, això pot ser degut al fet que no pot actuar amb independència del que faci el BCE.

S'hauria de fer a escala europea?

Sembla mentida que no s'hagi actuat en aquesta direcció. Les diferències que separen als països europeus són tan petites! Vist des de fora, des de la Xina, aquesta manca d'unitat és incomprensible.

¿L'aval al mercat interbancari a escala europea és indispensable?

Si pensés que és indispensable aleshores sí que pensaria que ens trobem davant d'un problema sense solució, perquè no estic segur que es posin d'acord. Les garanties nacionals poden ser suficients, però és una manera molt ineficient d'actuar...

Què ha fallat en aquesta crisi?

La crisi es deu a una bombolla que ha esclatat. El gran problema ha estat la titulització i venda d'hipoteques dolentes, que ha creat incertesa sobre els actius dels bancs. Aquests actius no s'haurien d'haver permès.

La regulació ha estat obsoleta?

Obsoleta no és la paraula. El problema és que s'han derogat normes i que no s'ha volgut regular. I en això un gran responsable és Greenspan.

Greenspan ha passat de ser estimat a odiat...

Greenspan va presidir una època de bonança a la qual va contribuir abaixant sistemàticament el preu del diner. I es va equivocar. En canvi el BCE s'ha comportat molt millor, tot i que no ha estat sotmès a les pressions dels interessos financers a què ha estat sotmesa la Reserva Federal.

La poca ètica ha estat fonamental...

En efecte. I l'absència d'ètica s'acaba traduint en una mala regulació. La regulació serveix per donar pautes a la gent i per no posar-nos davant de temptacions massa grans.

La regulació ha de corregir els incentius nocius...

Corregirà els incentius nocius. I es regularan millor alguns instruments financers, i fins i tot, potser, alguns es prohibiran. Es revisaran les normes comptables i també la llibertat de moviments de capital.

La intervenció estatal és la que salvarà el capitalisme...

Sempre ha estat així! L'economia de mercat és una economia regulada!

Quines lliçons se n'han de treure?

S'ha de posar l'afany de guany en el seu lloc a l'escala de valors d'una societat. No podem convertir en herois dels que es fan multimilionaris amb aquests negocis. La legislació no és l'única forma de marcar pautes. La sanció social també té importància. I en aquest moment no hi és.

La millor Madonna- Confessions Tour

Substitute for Love-Live, clickeu: http://www.youtube.com/watch?v=RIZSPwKY75w