Entrevista a Itziar González Virós, publicada a l'Avui

Ser un ciutadà compromès i fer política és el mateix
Itziar González Virós Regidora de Ciutat Vella, arquitecta

Per què fa política?

Ser un ciutadà compromès i fer política és el mateix. Si et compromets amb el teu barri, fas política. El compromís i el sentiment de pertinença al districte em van fer decidir fer el pas per fer política institucional.

Què és ser ciutadà?

Una persona que ha triat, o ha acceptat, viure en comunitat.

Realment es viu en comunitat?

En una ciutat només es pot viure en comunitat. En cas contrari es generen tota mena de guetos i marginalitats. Una ciutat és confluència, conflicte, respecte, intercanvi, frec...

Els veïns que fan política són minoria...

Qualsevol ciutadà, pel fet d'assistir a reunions veïnals (formals o informals) i proposar millores, fa política. El veí, potser sense ser-ne del tot conscient, contínuament fa gestió comunitària.

Què implica ser regidora?

D'entrada és un gran honor. Tens l'oportunitat de viure una experiència única: poder fer alguna cosa per a aquesta comunitat des d'un lloc privilegiat, amb recursos, amb equips que creuen en la funció pública, amb molta esperança i amb molta informació i consciència de la realitat.

I ser-ho precisament de Ciutat Vella?

Per a mi, que hi visc des de fa tants anys, és també l'oportunitat de conèixer com ha de ser i què ha de fer el polític del segle XXI. Si diem que la ciutat és comunitat, Ciutat Vella és segurament el lloc més internacional, més universal i amb més contrasts. Les ciutats del futur hauran de resoldre qüestions que al districte fa temps que veïns, administració i polítics afrontem.

Quin és el seu projecte per a Ciutat Vella?

Millorar l'autoestima del veí. Volem que senti que no ha de deixar el barri on ha viscut sempre. Volem decidir amb ell com ha de ser la Ciutat Vella d'aquí a deu anys, en què els barris siguin alhora centrals i veïnals. I també em fa molta il·lusió arreglar els problemes quotidians de veïns i comerciants, i contribuir a fer que se sentin més identificats amb la nostra administració i la seva funció redistributiva de tracte equitatiu i de qualitat per a tots els ciutadans.

Vostè ha destacat per voler ajuntar ciutadans amb govern. Què els ha separat?

No els ha separat res. Simplement en algun moment algú ha pensat que les parts podien prescindir l'una de l'altra. I això és impossible. El govern de la ciutat passa per la cooperació de ciutadania i administració pública. I el polític és la clau de volta. El polític és aquell que fa d'enllaç entre una administració pública moderna, oberta als processos de democràcia participada, i una societat que fa l'esforç de donar la mà a aquesta administració, una societat que se sent coresponsable i fa aportacions constructives.

El polític es confon amb administració pública?

El polític no és administració pública. El polític treu el millor de l'administració pública i fa més solidària la ciutadania.

En teoria. A la pràctica...

Crec que ho estem fent. A Ciutat Vella tenim una administració local que ha de donar resposta a problemes globals. El polític de proximitat ha de tensar l'administració local perquè trobi els canals que li permetin tutelar des de la mediació i l'autoritat pública problemes com per exemple el mòbing. Per fer-ho comptem amb la ciutadania.

¿Els ciutadans són conscients que poden incidir en la vida pública?

En van prenent consciència. Tinc molta confiança en la capacitat, compromís i creativitat de la societat civil.

Abans de ser regidora feia d'arquitecta social. Expliqui-m'ho.

Treballava per reforçar la capacitat arquitectònica i de comunitat que tenen els membres de la societat. I ho feia ajudant ajuntaments i ciutadans a dissenyar els seus espais de confiança i construcció conjunta. Redistribuïa càrregues de responsabilitat i presa de decisions amb la participació ciutadana aplicada a l'urbanisme.

Es va prometre que mai construiria un edifici nou. Només ha fet rehabilitació. Per què?

Potser perquè m'he format humanament i professionalment vivint a Ciutat Vella, on hi ha edificis centenaris que s'han reutilitzat generació rere generació. Una obra ben feta és sempre rescatable i transformable. No cal fer sempre tabula rasa. S'ha de recollir el llegat, aprendre'l bé i transformar-lo en allò que creus que és millorable. La meva escola político-pedagògica ha estat rehabilitar cases a Ciutat Vella i en altres nuclis vells i veïnats rurals de Catalunya.

Què ha de ser Barcelona?

Potser haurem de deixar de pensar què ha de ser Barcelona i acceptar que Barcelona és allò que entre tots fem i hem anat fent. És una ciutat del Mediterrani molt viva, plena de contradiccions. No sé si ens ajuda posar-la en crisi contínuament. Proposo seguir l'exemple de les persones que viuen i treballen a Ciutat Vella: esperar l'inesperat; estar contínuament atents i oberts a tot, i treballar perquè les veus dissonants s'harmonitzin lliurement i amb la força universalitzadora que tenen a les ciutats del segle XXI. Ciutat Vella té com a patrimoni l'experiència, real i quotidiana, de la inclusivitat. A Ciutat Vella, la diferència suma.

Auster, Roth, Salinger: NY (publicat a l'Avui- tancat per vacances)

EIs útlims dos mesos han estat dominats per Paul Auster, Philip Roth i J.D. Salinger. Han estat dos mesos tenyits de Nova York: el d'August Brill, el de Zuckerman i el de Holden Caulfield. No sé si ha estat casualitat. Potser sí, però la lectura d'aquests grans escriptors nord-americans ha precedit el viatge que estic fent ara mateix, mentre llegeixes aquestes línies. Cap a Nova York. Vacances al setembre, inaudit fins ara, fins avui mateix. I pause. Un breu però segurament eterníssim pause de deu dies amb aquesta cita diària. Sóc poc partidària de fer aturades contundents. Eludeixo tant com puc el que alguns en diuen desconnexió. M'és orgànicament impossible. Els diaris, l'actualitat, són una droga, la meva droga. Tu es ma came, com diria la genial Carla Bruni. Però en aquesta ocasió, els he apartat. A partir d'avui, i durant deu dies, només premsa nord-americana. A devorar tot el que es publiqui sobre la contesa Obama - McCain, amb debat inclòs divendres vinent, i gaudi, gaudi i més gaudi. Acompanyat, de nou, d'un escriptor nord-americà. Nova York és l'escenari perfecte per revisitar, a la trentena, El gran Gatsby de Scott Fitzgerald, llibre que porto pertinentment encabit a la bossa dels productes de primera necessitat. Durant aquests dies no em trobareu en aquest racó esquerranós -perdó, esquerrà- del diari. Hi serà l'Ada Castells, que cada dia, puntualment, us explicarà el que vulgui -d'això es tracta- en el seu Parèntesi. Permeteu-me aquests dies de -sí, ho dic- desconnexió. I ens veiem, indefectiblement, a la tornada. Amb energies absolutament renovades i amb ganes boges, segur, de fer, ni que sigui en una ocasió, crònica novaiorquesa.

Una dona mana a Israel (publicat l'Avui)

Un dels diaris estatals de més tirada, poc sospitós de practicar el pensament reaccionari, titulava ahir en portada: "Una dona tornarà a dirigir Israel". La dona no és una desconeguda per als que segueixen amb interès el conflicte del Pròxim Orient. Per tant, perfectament s'hauria pogut posar el seu nom, en lloc de ressenyar, simplement, la seva composició cromosòmica XX. És Tzipi Livni, l'actual ministra d'Exteriors del país, que dimecres es va imposar a les eleccions primàries del governamental partit Kadima. En virtut de la seva nova posició, és més que probable que es converteixi, pròximament, en la nova primera ministra israeliana, en substitució del dimissionari Ehud Olmert. Livni, exagent del Mossad -servei secret israelià-, es convertiria així en la segona dona que ocuparia aquest càrrec, després de Golda Meir -primera ministra entre el 1969 i el 1974. Entenc que per al diari en qüestió sigui excepcional que una dona sigui primer ministre. I certament ho seria a Espanya, Però a Israel, pel que acabo de comentar, no. D'altra banda, ¿què ens aporta que ens diguin en portada que serà una dona qui governarà Israel? Amb aquesta informació no sabem si és del partit Laborista, del Kadima, del Likud o ultraortodoxa. I tampoc sabem quin és el seu posicionament respecte dels seus veïns palestins. La seva condició femenina no implica, en cap cas, que sigui partidària de negociar amb el president palestí Abbas. Utilitzant els termes de la política israeliana, el seu sexe no pressuposa que sigui colom. Com tampoc no ens informa de si és falcó, és a dir, partidària de la mà dura. El titular d'aquest diari, si em permeteu, i amb tota la modèstia, va ser errat. I és nascut del perjudici. Lleig.

El documental (publicat a l'Avui)

Fa pocs dies, vaig retrobar un company de facultat. Recordant aventures passades, vam recuperar el fil del 99, quan ell, entusiasmat amb el canvi que proposava Pasqual Maragall, va acostar-se, tímidament, a la política. “Molts ens vam posar en política per Maragall”, em va recordar. És cert. Si bé molts no es van implicar en les seves successives campanyes –Pujol era, i és, molt Pujol–, Maragall, dotat d’un magnetisme personal brutal, va atraure joves i grans als seus agosarats projectes. I als seus innovadors mètodes. A Catalunya hi ha molta, moltíssima, gent que aquell 1992 va fer de voluntària per contribuir que els Jocs fossin, en aquell moment, els millors de la història. El projecte que té Maragall avui entre mans no el pot guanyar. Almenys literalment. Però sí –ja ho està fent– simbòlicament. I a vegades els símbols són tan potents que esdevenen més contundents que la plana realitat. Maragall està traient l’Alzheimer de la foscor del desconeixement, de la ignorància. I està mostrant a tothom, als que el vam admirar (i admirem), als que el van envejar i als que el van menysprear, la grandesa de la seva persona. Lluita, a totes, i amb recursos inimaginats contra la malaltia. El documental que està filmant Carles Bosch n’és un exemple. És una mostra genuïnament maragalliana de com afrontar els reptes: “En comptes de ser un pacient, ets un actor en contra la malaltia. Ets un lluitador. No ets ni un vençut ni un ferit de guerra”, diu el president en un petit fragment del documental que encara s’està gravant. Actor protagonista de la història i present de Barcelona i Catalunya, protagonitza ara la seva pel·lícula. I la de tants malalts d’Alzheimer. Sense por. Només tu podies fer-ho així. Que gran que ets, Pasqual! Gran i irrepetible.

El rostre de l'avarícia (publicat a l'Avui)

Cabell blanquinós. Mirada perduda. Els seus ulls delaten una barreja de ràbia, frustració, però sobretot humiliació. Una enorme humiliació. Ha passat de ser l'enveja de tots els seus amics, el triomfador, a ser un miserable dany col·lateral. Un de tants treballadors sense feina. La seva fotografia ha donat la volta al món. Dilluns, mentre creuava el carrer 50 amb Broadway, al cor de Manhattan, una incòmoda càmera d'un impertinent fotògraf d'AFP va retratar-lo com mai havia pensat que es trobaria. Tots els seus objectes personals encabits en una caixota de cartró; el retrat que li va regalar la seva dona sota el braç, sotmès a un fràgil i perillós equilibri. I aquesta miserable i voluble caixota de cartró com a perfecte metàfora dels seus últims quinze anys. Pensava que estava a la cresta de l'onada. Pensava que levitava, que a ells, els de Lehman Brothers, la crisi de les hipoteques subprime no els esquitxaria. Es considerava un banquer invencible. Però aquells banquers invencibles que creien que podien guanyar diners i diners donant préstecs a persones insolvents han vist ara com el cruel destí se'ls ha girat en contra. Pensaven que els habitatges seguirien augmentant el seu valor. Els va importar poquíssim, gens -qui es preocupa d'un vulgarot hipotecat?-, que els seus clients perdessin la feina i es convertissin en morosos. El preu dels pisos seguirà pujant, es deien. Aquests banquers invencibles estaven convençuts que el mercat immobiliari nord-americà mai s'enfonsaria. Però s'ha enfonsat. I està arrasant-ho tot. Fins i tot el quart banc d'inversió de Wall Street. I els seus treballadors. Ara ja vençuts. Compartint sort amb els milers d'hipotecats que van enredar.

És com jo mateixa (publicat a l'Avui)

Llegeixo els arguments d’una mestressa de casa a favor de la candidata republicana a la vicepresidència, Sarah Palin: “Tenir Palin a la Casa Blanca és com si hi fos jo mateixa”. En efecte, si alguna cosa té la governadora d’Alaska són unes credencials similars a la de moltes de les seves compatriotes: fins fa poc no tenia passaport –per què el volia si no havia viatjat mai fora dels Estats Units?–, estudis a universitats de rang mitjà baix, un expedient acadèmic grisot, mentalitat conservadora i vida consagrada a portar els seus fills a entrenar hoquei –d’aquí l’apel·latiu de Hockey mom–. És, certament, l’altra cara de la moneda del que representa Obama: elitista, universitats de primer nivell, oratòria elaborada, mestissatge familiar, currículum acadèmic impecable i amic de les celebritats de Hollywood, començant per l’atractivíssima Scarlet Johanson.Si l’estrella de Palin brilla amb intensitat i la d’Obama fa uns dies que declina és perquè, segons sembla, el que cotitza d’un polític és que l’electorat s’hi pugui identificar. L’exòtic Obama al costat de la simplota Palin no té res a fer. L’aspirant a manar un país, segons aquesta lògica, ha de ser un fidel reflex del votant mitjà perquè aquest s’hi pugui veure representat, independentment de la seva preparació. I això voldria dir que l’única manera d’acostar política i ciutadania és escollir personatges simples, plans, comuns. Però també podem somiar i imaginar que el polític ha de ser algú amb un currículum acadèmic i professional acreditat. Algú capaç d’inspirar els seus votants perquè aquests aspirin a donar el millor d’ells mateixos. Un algú com Obama. Si fos així, la política recuperaria credibilitat. I màgia. Que ja convindria.

Entrevista a Toni Comín, publicada a l'Avui

"El binomi cristianisme i comunisme és permanent"

Toni Comín, fill d'Alfonso Comín i diputat al Parlament


Quin és el llegat del seu pare?
Per mi ha estat decisiu. La meva manera d'entendre la política, la religió, el compromís amb la justícia: tot això ha estat feliçment condicionat per ell. I per la meva mare, amb qui ell va fer tot el seu camí personal i polític.

Ell es proclamava "comunista a l'Església, i cristià al partit". Vostè també?
Per una banda, cal pensar això en el context de l'Espanya del segle XX; per l'altra, hem de preguntar-nos sobre la validesa que té ara. En una Espanya que s'havia dividit en dues meitats irreconciliables, la dreta catòlica i els rojos ateus, el meu pare va sortir de la trinxera on havia nascut i va creuar a camp obert per anar a trobar els de la trinxera enemiga. Crec que és bastant èpic.

I encara és vàlid?
Per mi, aquest binomi cristià-comunista, en certa manera, té validesa permanent. Jo m'hi identifico. Crec que la causa per la justícia necessita algun aliment espiritual. Si la raó última del socialisme és la fraternitat, aleshores d'alguna manera hem de sentir que tots som fills del mateix pare. Em sembla difícil ser socialista sense una inspiració espiritual. I el que trobo del tot impossible és ser creient i no apostar per la justícia social...

Perdoni, però n'hi ha molts...
Doncs estan molt equivocats. Només cal llegir els Evangelis, on hi ha una claríssima aposta pels pobres, per la justícia, pels dèbils. Entenc que es pugui ser socialista sense ser cristià, però no concebo que es pugui ser creient sense un compromís real i ferm amb la justícia social. I això requereix una mirada crítica cap al capitalisme...

Què poden fer els cristians que pensen que la jerarquia eclesiàstica contradiu l'Evangeli?
L'Església, com a institució, em preocupa poc. Si s'aïlla de la societat, serà el seu problema. El que em preocupa és que l'Evangeli arribi a la gent. Però si la transmissora oficial de l'Evangeli és l'Església, quan diu el que diu, acaba per tapar-lo o tergiversar-lo. En part per això la gent s'allunya de l'Església.

El seu pare va morir quan vostè tenia 9 anys. Qui li ha fet conèixer la seva visió del món?
D'entrada, la meva relació amb ell fins als 9 anys! També els seus escrits, la seva obra, que òbviament conec a fons. Per descomptat, també la meva mare. A més, es va crear una Fundació amb el seu nom que n'ha mantingut viu l'esperit. I sobretot, tots els amics del pare que han mantingut la relació amb la família. No em faci dir noms, perquè són tants...

L'èpica de l'època del seu pare s'ha perdut?
Avui no existeix, és cert, però en part perquè no ha d'existir. Cada moment històric és diferent. És normal que després de 40 anys de dictadura hi hagi una primavera. La dictadura va ser una tragèdia però també un gresol on es van destil·lar les millors persones.

Ja no toca?
Vaig tenir la sort de conèixer Mandela i li vaig demanar què passaria a Sud-àfrica quan es retirés: no arribaria la frustració? Em va dir que no, que arribaria la normalitat. "Però la normalitat és mediocre!", li vaig dir. I em va contestar: "Perquè hi hagi un heroi com jo calen 28 anys de presó. És un preu molt alt, no creus?". La generació de l'Alfonso Comín i la política d'aquells moments va ser extraordinària, però conseqüència de la dictadura.

Política sense èpica, doncs?
Ara hem de construir una altra èpica: la dels moments ordinaris. I avui hi ha un dèficit claríssim d'això. L'Obama ha generat entusiasme perquè fa creure a la gent que pot donar el millor d'ella mateixa. Què va fer l'Alfonso Comín? Va ajudar molta gent a treure el millor de si. Aquesta és la grandesa del bon líder: que et fa donar el millor de tu mateix.

Per quines causes s'ha de lluitar?
El gran fruit del segle XX ha estat l'Estat de benestar: ha combinat, bàsicament a Europa, democràcia, justícia social -imperfecta- i prosperitat. Quina és la gran causa del segle XXI? Com a mínim, reconstruir aquest model a escala mundial: fer el welfare global, per tal que tothom tingui garantits els drets fonamentals i pugui ser realment lliure.

No hi veig els actors per fer-ho...
Cal crear un programa, que de fet ja existeix, construir la massa crítica social que hi doni suport i disposar dels lideratges que el facin realitat.

Per què fa política de partits?
Per avançar calen dues cames: la societat civil, i les institucions i els partits. Jo he fet vida als moviments socials, però tan important com això són els partits. No podem canviar el món al marge de les institucions. La societat civil i l'intel·lectual són imprescindibles, però no basta per assegurar la transformació social.

A què aspira amb la política?
A contribuir a fer un món més just.

Com?
Crec que estem en condicions, per primera vegada en la història, de construir un projecte de drets humans reals per a tothom. És el repte del segle XXI. No em dirà que no és un dels reptes més apassionants que hi hagi hagut mai en política.

PERFIL
Abans de començar l'entrevista, Toni Comín (Barcelona, 1971) s'asseu al piano a tocar Mozart. Fill d'Alfonso Comin, històric dirigent del PSUC i fundador de Cristians pel Socialisme, Toni Comin ha agafat el testimoni del seu pare i des del 2003 és diputat al Parlament pel PSC-Ciutadans pel Canvi. Llicenciat en filosofia i ciències polítiques, hereu de la brillant mirada del seu pare i de la seva preocupació pels més dèbils, confesa que fa política per fer un món més just.

08001 (publicat a l'Avui)

Aquest ha estat (i serà) sempre el meu codi postal. L’1. El districte, Ciutat Vella. El barri, el Raval. Únic, inconfusible. I tantes vegades maltractat per facilots perjudicis dels que no hi viuen. Comprensible. Si alguna cosa transcendeix del que és el cor de Barcelona als mitjans de comunicació, són males notícies. Nomadisme a la Barceloneta, pixats al Born, atracaments a la Rambla, putes... En efecte, al barri tenim tot això. I més. Negatiu i positiu. Perquè només aquelles zones plenes de vida, en efervescència, aquelles zones que esdevenen porta d’entrada als visitants, concentren misèria i indigència en quantitats tan abuntants. Però precisament pel fet de ser porta d’entrada, el barri és tan apassionant. Som, els ravalers, els ciutatvellencs, el que seran molts barcelonins d’aquí a no tants anys. El gresol de cultures, olors, colors, s’estendrà, tard o d’hora, a tota la ciutat. I la ment oberta que per força tenim impregnarà Barcelona. Rambles, flors, mestissatge, bars centenaris. Des del Marsella de Sant Pau a l’Almirall de Joaquim Costa, de Can Viader de Xuclà a la petrixoliana Pallaresa. Bars sovintejats amb els amics; granges visitades amb la iaia Carme –afamada admiradora dels millors suïssos de la ciutat–. Una cartografia que és ja la de la meva vida. I la de tots els que habitem aquesta petita gran ciutat. Antics i nouvinguts que observem, astorats i amb sornegueria, els recels i por que tenallen els que per primera vegada s’endinsen per Ferlandina. O per Sant Ramon. O per Banys Nous. O per Banys Vells. 08001 és, a fi de comptes, una denominació d’origen. Una garantia d’autenticitat. Barcelona és immensa, fascinant. Ciutat Vella, el Raval, són el germen de la seva identitat.

Ser femenina (publicat a l'Avui)

Matí de divendres a la terrassa del Bar Lobo, al ravaler carrer Xuclà. La primer opció per esmorzar era la centenària Granja Viader, a dos passos del local tragaluzià. Can Viader va ser fundada el 1870 per Joan Viader, creador del popular Cacaolat. Hi fan uns suïssos deliciosos. Avui, tanmateix, està tancat. I he optat pel Lobo. Centrem-nos-hi. Per accident, mentre m'inicio en el cafè amb llet matinal, escolto una infortunada conversa. Dos nois d'estètica conservadora, és a dir pija, segurament poc habituats a trepitjar aquest racó de la ciutat, conversen a la taula que tinc al costat. Incapaços de controlar el seu volum de veu, fan saber a tots els que els envoltem de què parlen. Un d'ells, a la trentena, engominat, grassot, tremendament lleig però embriagat d'uns incomprensibles aires de grandesa, reacciona sarcàsticament quan per davant seu passa una noia també lletgeta (no tant com ell), plena i de cabells rapats. "Hòstia puta!", exclama, "¿es què en aquest país les dones no poden ser femenines?". El seu amic reacciona amb condescendència i hi afegeix certs comentaris nascuts de la rancúnia misògina que per estètica no reprodueixo. Incrèdula davant l'espectacle dels dos intrusos al barri, em concentro en el nou Paul Auster i intento ometre el farragós panorama de la terrassa. Però no puc deixar de pensar en això de "ser femenina" i en els prejudicis que tenallen aquests nois. En silenci, em pregunto com pot ser que algú precisament tan poc agraciat exclami públicament què ha de ser una dona. Amb incipients dosis de sarcasme torno a mirar de reüll l'energumen i se m'escapa un somriure. Femenines, benvolgut, ho som totes. Idiotes, només alguns.

Justiciota (publicat a l'Avui)

Contra l'habitual i moltes vegades falsot "les decisions de la justícia s'han de respectar", Zapatero y Rajoy han mostrat el seu desacord amb la mísera sanció de 1.500 euros que el CGPJ ha imposat al jutge Tirado. Ni més ni menys el jutge responsable que el presumpte assassí de la nena Mari Luz es passegés lliurement per carrers i avingudes durant dos anys tot i tenir una condemna pendent de complir. La reacció del president del govern i del president del PP exigint que la negligència del jutge sigui sancionada com una falta molt greu (i no pas simplement greu) és raonable. I desitjable. Tanmateix, quina és avui l'autoritat de Zapatero i Rajoy per parlar de justícia? I la de CiU? I la de PNB? Cap. Zero. Veure associades les sigles d'aquests partits polítics amb la del CGPJ fa tremolar. Sobretot després d'haver assistit a l'obscè repartiment de cromos que ha sigut la renovació de l'òrgan de govern de la justícia espanyola. Un òrgan de govern, que, atenció!, ha de garantir la independència dels jutges enfront de la resta de poders de l'Estat -entre els quals, esclar, el polític-. Per riure. ¿Estan legitimats Zapatero i Rajoy (i qualsevol representant de CiU i PNB) per parlar de justícia quan al CGPJ hi figuraran persones amb carnet i brillant full de serveis partidista? No. ¿L'encara diputat de CiU Ramon Camp, l'exdiputada del PNB Margarita Uría, l'exsecretària d'Estat Margarita Robles o la defensora de la teoria de la conspiració en l'11-M Gema Gallego garantiran la separació entre justícia i política? No. ¿Poden donar Rajoy i Zapatero lliçons del que ha de ser la justícia? No. Per ells, la justícia és un mer xiringuito per recompensar els serveis prestats. És justiciota, simplement. Un drama.

Criticar TV3 (publicat a l'Avui)

Aquest país té un problema: l'autoflagel·lació. Una implacable pulsió autodestructiva. La diana de les crítiques i els laments és, ara que ha fet vint-i-cinc anys, TV3. Aquest tribuna no és l'espai per dir cap a on ha d'anar la nostra. Si ho voleu intuir, recupereu els articles que deu professionals del sector han escrit per a la secció de comunicació del diari. Val la pena llegir-los. Ara bé, el que sí que puc subratllar sense ser necessàriament una experta en comunicació audiovisual és el canibalisme que alguns sectors practiquen amb la televisió del país. Les pèrdues d'audiència són evidents. La urgentíssima necessitat que Mònica Terribas pugui consolidar la seva nova línia de direcció és inqüestionable. Una Mònica Terribas que, per cert, ja comença a deixar empremta del seu segell de qualitat apostant per reforçar la informació internacional. Ara bé, sotmetre una televisió que té professionals del nivell de Josep Cuní, Antoni Bassas, Ramon Pellicer o Albert Om a una constant i insaciable carnisseria és letal. I molt em temo que no respon a una asèptica preocupació per la televisió del nostre país. Respon als interessos particulars dels que ja no la poden comandar. El passat, repeteixen alguns, va ser millor. La Catalunya d'avui, benvolguts amics, no té res a veure amb la de fa 25 anys. Ni amb la de fa quinze. D'uns mesos ençà, sembla que desqualificar TV3 és imprescindible per acreditar impol·lutes credencials catalanistes. Tanmateix, molt em temo que la musculatura catalanista no s'exhibeix acumulant improperis contra TV3. S'exhibeix respectant-la i practicant el propostivisme. Però sobretot deixant treballar el nou equip de Terribas. Alguns no ho saben. O no ho volen saber.

Educació, educació, i... (publicat a l'Avui)

A la recent estrenada Che, el Argentino, es pot observar la preocupació del Che per la formació dels seus analfabetíssims guerrillers. El comandante, interpretat per un magistral Benicio del Toro, alliçona la seva columna explicant que un poble sense estudis és un poble que es pot manipular. La puntualització del guerriller és, malauradament, encara vigent. Al món. I especialment a Espanya. Els resultats de l'informe anual de l'OCDE sobre educació són demolidors. L'Estat segueix a la cua pel que fa al nivell d'estudis de la població en edat de treballar. La proporció de persones d'entre 25 i 64 anys que només tenen estudis obligatoris en comparació amb la resta de membres d'aquest club de països desenvolupats és altíssima: la meitat de treballadors només han estudiat primària i la primera etapa -obligatòria- de secundària. O, cosa que és el mateix, en lloc de seguir estudiant, la meitat dels majors de 25 anys van optar -o s'hi van veure forçats, que també pot ser- per entrar al mercat de treball i deixar descansar els colzes per sempre. Del Toro-Guevara té raó: un poble sense estudis és un poble al qual es pot enredar, manipular i portar cap a carrerons sense sortida que més val no recordar. I un país que vol ser alguna cosa en una economia que precisament es diu del coneixement no es pot permetre suspendre any rere anys els exàmens internacionals en la matèria. Un dels grans polítics d'aquest país, amb Pujol, ha estat Maragall. Aquest, capaç d'intuir el futur com cap altre, quan era candidat a les eleccions del 99 va sorprendre propis i estranys condensant el seu projecte en només tres paraules: educació, educació i educació. Nou anys després, es pot dir que la va clavar.

Invisibles (publicat a l'Avui)

Atureu les màquines. Oblideu-vos, només per un moment -és possible- del debat sobre el nou model de finançament. Reorienteu els objectius de les càmeres. Dilluns es va presentar l'Informe de la inclusió social a Espanya 2008, de l'Obra Social de Caixa Catalunya. Les conclusions són demolidores. El 19% dels catalans és pobre. A Catalunya, el 21,7% de nens d'entre 0 i 16 anys viuen per sota pel llindar de la pobresa. Al conjunt de l'Estat, el percentatge arriba fins al 24%. O, cosa que és el mateix, un de cada cinc menors de 16 anys viu a la pobresa al nostre europeíssim país. Més dades. La meitat de les persones entre 26 i 35 anys serien pobres si s'emancipessin. Gravíssim. Els focus informatiu, tanmateix, està molt lluny d'aquests no-ciutadans. Infants o adults que malgrat, o precisament per la seva precarietat vital, són els grans oblidats del debat polític. El finançament és important. Precisament hauria de servir per atendre, també, aquests invisibles que habiten els carrers de la ciutat. Al Raval n'estem summament especialitzats. I els seus carrers són de visita recomanable per a aquells que no baixen de la Diagonal. Robadors, plaça Oleguer, Santa Madrona són escenaris idonis per il·lustrar asèptiques dades. Un bany de realitat és, sovint, convenient. També ho és per a aquells que s'esbatussen pel finançament talment com si discutissin sobre el sexe dels àngels mentre obliden per a què volen els calés. Més enllà del rèdit polític curtterminista, hi ha vida. Molta. I precària. Si a Catalunya calen diners és, precisament, per atendre els col·lapsadíssims serveis socials i els seus usuaris, i no pas per obtenir un bon resultat d'aquí a quatre anys. Feu el (fotut) favor de tenir-ho ben present.

Darrera la cortina (publicat a l'Avui)

El govern espanyol ha anunciat una nova llei de terminis per a l'avortament i la legalització de l'eutanàsia. El debat, no sense raó, s'ha centrat en si el PSOE recorre a temes tan sensibles com aquests, i que tan fàcilment porten el bisbat més encarcarat al carrer, per distreure l'opinió pública -que som tots- dels estralls que causa la crisi econòmica i dels incompliments estatutaris. Segurament, hi ha molta veritat en això. Precisament, el PSOE va evitar incloure aquests temes en el seu programa electoral perquè en aquell moment -al març, pràcticament abans-d'ahir- van considerar que el debat no estava prou madur. O dit d'una altra manera, no volien despertar susceptibilitats que haurien desviat valuosos vots centradament progressistes de l'urna electoral. Posterioment, segurament quan ja s'intuïen els ullals del llop hipotecari, a can PSOE van corregir el tret i van situar aquestes qüestions com a prioritats de primer ordre. La intencionalitat, no ho discutiré, és clara. Ara bé, després d'assumir per activa i per passiva que el debat sobre l'avortament i el suïcidi assistit esdevé una efectiva cortina de fum, esvaïm la boira i posem-nos-hi de ple. I sense caure en alarmes decimonòniques inspirades per la patronal de la sotana més reaccionària. El debat sobre el dret a l'avortament i sobre l'eutanàsia és imprescindible. Des del govern no es pretén esperonar les dones "a acabar amb la vida de les seves criatures" o "liquidar el personal a càrrec de la Seguretat Social" com alerten boquetes plenes de naftalina. Des del govern, encara que sigui amb un incòmode oportunisme, es vol posar fil a l'agulla a dos assumptes que requereixen una adequada legislació. Ja tocava.

El matí de Bonet (publicat a l'Avui)

Hi ha dos tipus de persones, les que tenen por al fracàs i les que el relativitzen. Només les que són capaces de no bloquejar-se per la por, només les que minimitzen les repercussions d'un camí errat són les que triomfen, i fan, realment, alguna cosa profitosa a la vida. Només els que aguanten totes les envestides, només els que encaixen amb estoicisme les crítiques, tantes vegades gratuïtes i nascudes del ressentiment i l'enveja, són els que marcaran la diferència. Avui, aquest matí, tindreu un nou despertar. Aquest matí serà diferent dels dels últims catorze anys. Encara no sabem si serà millor o pitjor, però us puc ben assegurar que la persona que donarà veu a la dutxa, a l'esmorzar, al primer trajecte en cotxe, metro, moto i bus del dia és una persona, com a mínim, valenta. La periodista Neus Bonet, fins ara cap de programes de Catalunya Ràdio, assumeix avui el repte de presentar i dirigir El matí de Catalunya Ràdio. El repte de substituir el grandíssim professional que és l'Antoni Bassas, que d'ara endavant ens transmetrà amb el seu mestratge el que passa a la capital de l'altra banda de l'oceà. Agafar les regnes del programa després del trist i controvertit comiat de Bassas, un periodista a admirar per tots els que estimem aquesta professió, només ho pot fer algú que no tem el fracàs. I amb una alta dosi d'amor cap a la professió. Encarar amb optimisme i il·lusió el desafiament d'acompanyar el matí de tants milers de persones està a l'abast de poques persones. Neus Bonet n'és una. Malgrat la decepció per l'adéu d'en Bassas, Catalunya Ràdio segueix sent la meva. Avui, quan llegiu aquesta columna a primera hora del dia, tindré connectada la ràdio. El dial, no ho dubteu, marcarà el 102.8.

Dones, dones, dones (publicat a l'Avui)

Sorprenent estudi de la Universitat de Londres publicat a la revista Science. O potser no tan sorprenent. Es demostra que la capacitat d'un nen per treure bones notes en matemàtiques està estretament vinculada a la formació de la mare. Que aquesta tingui estudis superiors és assenyalat pels investigadors com el principal factor que determinarà l'èxit del nen en els números, per sobre fins i tot de la formació del pare. Per què? A banda de donar per descomptat que més preparació garantirà la solvència dels pares a l'hora d'ajudar-los a enfrontar espinoses assignatures, els experts atribueixen la importància més gran de la mare a un fet inqüestionable: el paper preponderant que té aquesta a l'hora de tirar una família endavant. Amb les dades d'aquest estudi, es confirma que les mares encara es preocupen més de l'educació dels fills que no pas els seus cònjuges. Vegeu, si no, els resultats d'un altre informe presentat ahir mateix. Per cada home que abandona la feina per raons familiars, hi ha trenta dones que han fet el mateix. Amb l'altíssim cost que una decisió d'aquesta envergadura té per al futur de les seves carreres professionals. Desencoratjador. Elles, o bé pleguen de treballar, o bé s'enfronten a un repte doble: l'èxit laboral i l'èxit domèstic. D'això, alguns (i algunes) en diuen superdones. Superdones que, tanmateix, tenen un minisou, tal com subratlla el Parlament Europeu. Les fèmines cobren a la Unió Europea un quinze per cent de mitjana menys que els mascles. Espanya, en aquesta qüestió, presenta una estadística lleugeríssimament més positiva per a nosaltres: només cobrem un 13% menys que ells. Conclusió a l'allau de dades d'avui: les dones ens ocupem més dels fills, cobrem menys i, per acabar-ho d'adobar, ens veiem obligades sovint a deixar la feina. Perdoneu-me el pessimisme dominical. Però les xifres són tossudes.

La nena embarassada (publicat a l'Avui)

Alguns dels oracles nostrats que habiten la dreta ja s'han afanyat a malparlar d'aquells i aquelles que hem criticat les credencials conservadoríssimes de la republicana i caçadora d'afició Sarah Palin. Fins i tot han disparat contra aquells que als Estats Units -vegeu el New York Times- han fet servir la seva filla adolescent embarassada com a argument per desqualificar-la. En efecte, i tal com ha dit el mateix Obama, la vida privada d'una candidata a la vicepresidència dels Estats Units, i els avatars dels seus descendents, no han de ser arma electoral. Tanmateix, la Palin sí que diu a mig món el que ha de fer en la intimitat i imparteix lliçons de moralitat. A banda de jugar a la paradoxa de defensar la pena de mort i oposar-se a l'avortament (¿per què la vida d'un fetus de tres setmanes és més valuosa que la d'un adult?), la Palin reprova que els adolescents practiquin el sexe abans del matrimoni i rebutja fermament l'educació sexual i l'ús del condó. A més, és clar, de demonitzar l'homosexualitat. Partint d'aquestes premisses, subratllar que la seva reaccionària doctrina no té el crèdit ni de la seva filla és rellevant per algú que aspira a vicepresidir un país com el nord-americà i que separa el món en bons i dolents practicants de la fe. I més encara. Destacar que la Palin va tenir el seu primer fill només vuit mesos després de contreure matrimoni, pel que es dedueix que la governadora es va casar, com es diu col·loquialment, de penal, és substancial. Algú que anteposa l'estricta moralitat a qualsevol altra consideració i que fa bandera de la castedat ha de ser la primera a practicar, punt per punt, aquesta encotillada doctrina. Ni la Palin, ni la seva família, ho fan. I s'ha d'explicar.

La fruita podrida (publicat a l'Avui)

Quan la crisi econòmica encara no collava, quan la crisi no era encara una crisi sinó un saludable "desengreixament", en paraules del ministre Sebastián, Zapatero va comprometre's a aplicar una doctrina econòmica d'esquerres i a no retallar les polítiques socials. A finals d'agost, conscient de les ordres del cap suprem, el ministre de Treball, Celestino Corbacho, fent gala de la seva militància socialista, va instar les grans empreses a pessigar els seus opulents beneficis en lloc de congelar els salaris dels treballadors per fer front a l'adversa conjuntura. Tanmateix, ahir, alliberant-se de la cotilla social (i socialista), va anunciar que bloquejarà les contractacions d'immigrants si l'atur no frena. D'esquerres, sí. Però només per als espanyols. Amb aquest advertiment, el ministre va aconseguir unir en la crítica UGT, CCOO, ERC, ICV, CiU, PNB i el govern català, que van mostrar la seva oposició a aquesta decisió. Corbacho no només es llança al populisme més barat -els espanyols primer-, sinó que intenta deslliurar el govern de qualsevol responsabilitat sobre els 2,5 milions de persones que fan avui cua a l'Inem. La culpa, va deixar entendre, és dels immigrants. No s'equivoqui. La responsabilitat de preveure i arbitrar els mecanismes per frenar l'atur és seva. I no pas d'aquell senegalès que treballa a la campanya de recollida de fruita de Lleida. Una fruita, que, per cert, es neguen a collir els aturats del país. La consellera Serna va explicar que Treball va trucar a 1.500 aturats perquè participessin en la recollida d'enguany. Només 500 van acceptar. ¿I si en lloc de culpar els immigrants el ministre Corbacho s'ocupa dels 1.000 que van rebutjar la feina? Això, tanmateix, potser no seria vist com a economia d'esquerres. I l'electorat, espanyol, el castigaria.

El ratolí (publicat a l'Avui)

Fa uns anys, vaig conèixer P, un noi que, irremediablement, cada vegada que coneixia una noia es veia abocat, per forces desconegudes de la naturalesa, a flirtejar amb ella. Si tenia sort, s'hi enllitava. No cal que us digui que P tenia parella. Ella, tanmateix, no era conscient de l'individu amb qui volia compartir la vida, ni sospitava de les seves aventures. L'individu en qüestió -que era catòlic practicantíssim- es va casar amb l'enganyada noia. Però això va no ser motiu suficient per deixar de lliurar-se a allò que alguns en diuen l'amor lliure. Fora del matrimoni, és clar. Aquest individu, si algun dia és enxampat per la seva dona, podrà esgrimir, avui, una contundent excusa. O més concretament, un gen. Un estudi de l'Institut suec de Karolinska d'Estocolm ha arribat a la conclusió que els homes que tenen la variant del gen 334 són menys aptes per a la monogàmia. "Els homes amb dues còpies del gen tenen el doble de risc d'experimentar conflictes de relació i divorciar-se en comparació amb els homes sense cap còpia", explica Hasse Walum, director de l'estudi en qüestió. Un estudi, que, atenció, s'ha fet observant el comportament d'uns ratolinets de camp, que, portadors d'aquesta variant genètica, són "poc aptes" per a la monogàmia. Walum, modest, minimitza l'impacte del seu estudi recordant que hi ha molts altres factors com la cultura i la religió que determinen el gust per la fidelitat. P, pel que vaig poder observar durant el temps que vaig coincidir amb ell, estava fortament condicionat per la seva particularitat biològica. I tot i les seves fermes creences catòliques no es podia estar de ser infidel. P, malgrat la seva vasta formació i conviccions, no era, és, més que una vulgarota versió humanitzada del ratolinet de camp.

La síndrome de l'aturat (publicat a l'Avui)

El diari obre avui amb una notícia que fa tremolar: l'increment més alt, des que es tenen xifres oficials, de l'atur. A l'agost, 20.000 persones -preneu-vos un temps per calibrar aquesta xifra- s'han quedat sense feina a Catalunya, de manera que les persones que freqüenten les oficines del servei català d'ocupació són, en aquests moments, 342.000. A tot Espanya -conteniu la respiració- 2.530.000 persones estan sense feina. Davant d'aquestes xifres, esgarrifoses, que no fan més que confirmar els alarmants símptomes de flaquesa de l'economia espanyola -el Financial Times sentenciava ahir Espanya a una "profunda recessió"-, és del tot obscè que propis i estranys proclamin als quatre vents que pateixen la síndrome postvacacional. Si bé sempre he defensat que els trastorns psicològics es tractin de forma rigorosa -recordeu Suïcidis sense culpables-, donar una dimensió gairebé institucionalitzada a aquest trastorn, precisament en aquest moment, no és més que una ofensa de ben pagats i acomodats panxacontentes cap a aquells que avui enfilaran el camí de l'oficina de l'Inem. Només aquelles persones que en algun moment de la seva vida s'han vist forçats a ser carn d'Inem -malgrat el que diuen alguns amb complex d'esquirol, qui va a l'atur no ho fa per gust- saben que n'és de dur creuar aquella porta a la recerca de la feina perduda. A tots aquells que es lamenten de la fi de les vacances, els faria una recomanació. Sense presses, a la fi de la jornada laboral, dirigiu-vos a una oficina de treball. Acomodeu-vos i observeu els que fan cua. Poseu-vos a la seva pell. Quan en sortiu, la vostra lamentada síndrome, tingueu-ho ben segur, haurà desaparegut

La Palin i elles (publicat a l'Avui)

John McCain ha sorprès propis i estranys amb l'elecció de la governadora d'Alaska, Sarah Palin. Què en sabem, d'aquesta noia, a part de la seva joventut? És ultraconservadora, antiavortista, defensora de la pena de mort, fervent militant de l'Associació Nacional del Rifle, partidària que el creacionisme s'ensenyi a les escoles amb la teoria de l'evolució de Darwin, contrària als matrimonis homosexuals i caçadora, a banda de llicenciada en periodisme i finalista d'un concurs de bellesa. En definitiva, un caramel per a les bases conservadores del país nord-americà, un excel·lent contrapunt a un McCain massa llibertari i lliurepensador, i, si m'ho permeteu, un horror per als que habitem a l'altra banda de l'oceà. L'apel·lació al vot carca, tanmateix, no és l'únic objectiu de la designació de Palin. McCain busca amb la governadora d'Alaska seduir totes aquelles seguidores de Hillary Rodham Clinton desencantades perquè aquesta no ha estat l'escollida com a vice d'Obama. Clar i català: McCain vol que dones, i clintonianes, el votin. Amb aquest objectiu, els estrategs republicans han convingut que amb Palin farien diana. Deixant de banda que l'ideari de la senadora d'Alaska està als antípodes, en molts aspectes, al de la Clinton -començant per un tema tan sensible per a les demòcrates feministes com és l'avortament-. Les dones no atenen a més raons polítiques i ideològiques que a la simpatia amb el seu propi gènere, deuen inferir els republicans. No sé com reaccionaran les partidàries de Clinton que a hores d'ara encara mostren recels a fer confiança a Obama. Tanmateix, que a una la prenguin per idiota no hauria de sortir gratis. I els republicans les han pres per idiotes feministotes.

L'emprenedora (publicat a l'Avui)

Divendres. Em retrobo amb una companya d'universitat, la Cati. Vam coincidir a tercer de Periodisme. Després de conversar sobre temes que transcendeixen aquesta tribuna, em comenta el seu nou projecte. El proper 18 i 19 de setembre se celebrarà a Sa Pobla, Mallorca, el Festival Petit Comitè de música independent. Ella n'és la impulsora amb una altra companya. Fa un any ja me'n va parlar. I vaig ser escèptica. No pas perquè dubtés de les seves capacitats. Ans al contrari. Prèviament al festival ha estat capaç d'orquestrar, també del no-res, la discogràfica TouchMe Records, amb què han recollit èxits de crítica amb Evripidis and his tragedies. Si vaig dubtar de la viabilitat del seu segon gran projecte va ser bàsicament perquè m'era estrany. Ni a la facultat d'Econòmiques, ni a la de Periodisme, no he conegut cap company ni companya amb esperit emprenedor. Per això sentir una noia de 25 anys maquinant projectes de futur que impliquen calés, coneixement i hores és inusual. Més aviat, si alguna cosa han volgut fer els meus companys d'universitat, de forma recurrent, ha estat estudiar oposicions per "tenir feina segura i un bon horari". D'emprenedors, de persones disposades a arriscar diners, treball i esforç, només n'he conegut una. La Cati. Aquest és, precisament, el gran problema del nostre país. Els joves arriscats són minoria. Cada vegada més. I ho tenim assumit com a normal. A les estacions de metro hi ha una anunci d'una acadèmia barcelonina en què s'incita els joves a fer-se funcionaris com a alternativa a la crisi. Precisament l'últim que li convé al país. Catalunya, si ha estat pròspera, ha sigut per una arrelada tradició emprenedora: només un treballador de cada dotze és funcionari. A Andalusia, ho són dos de cada tretze. I tots sabem qui se n'ha sortit millor (dèficits fiscals a banda).