El ratolí (publicat a l'Avui)

Fa uns anys, vaig conèixer P, un noi que, irremediablement, cada vegada que coneixia una noia es veia abocat, per forces desconegudes de la naturalesa, a flirtejar amb ella. Si tenia sort, s'hi enllitava. No cal que us digui que P tenia parella. Ella, tanmateix, no era conscient de l'individu amb qui volia compartir la vida, ni sospitava de les seves aventures. L'individu en qüestió -que era catòlic practicantíssim- es va casar amb l'enganyada noia. Però això va no ser motiu suficient per deixar de lliurar-se a allò que alguns en diuen l'amor lliure. Fora del matrimoni, és clar. Aquest individu, si algun dia és enxampat per la seva dona, podrà esgrimir, avui, una contundent excusa. O més concretament, un gen. Un estudi de l'Institut suec de Karolinska d'Estocolm ha arribat a la conclusió que els homes que tenen la variant del gen 334 són menys aptes per a la monogàmia. "Els homes amb dues còpies del gen tenen el doble de risc d'experimentar conflictes de relació i divorciar-se en comparació amb els homes sense cap còpia", explica Hasse Walum, director de l'estudi en qüestió. Un estudi, que, atenció, s'ha fet observant el comportament d'uns ratolinets de camp, que, portadors d'aquesta variant genètica, són "poc aptes" per a la monogàmia. Walum, modest, minimitza l'impacte del seu estudi recordant que hi ha molts altres factors com la cultura i la religió que determinen el gust per la fidelitat. P, pel que vaig poder observar durant el temps que vaig coincidir amb ell, estava fortament condicionat per la seva particularitat biològica. I tot i les seves fermes creences catòliques no es podia estar de ser infidel. P, malgrat la seva vasta formació i conviccions, no era, és, més que una vulgarota versió humanitzada del ratolinet de camp.