dimecres, 17 de setembre del 2008
El rostre de l'avarícia (publicat a l'Avui)
Cabell blanquinós. Mirada perduda. Els seus ulls delaten una barreja de ràbia, frustració, però sobretot humiliació. Una enorme humiliació. Ha passat de ser l'enveja de tots els seus amics, el triomfador, a ser un miserable dany col·lateral. Un de tants treballadors sense feina. La seva fotografia ha donat la volta al món. Dilluns, mentre creuava el carrer 50 amb Broadway, al cor de Manhattan, una incòmoda càmera d'un impertinent fotògraf d'AFP va retratar-lo com mai havia pensat que es trobaria. Tots els seus objectes personals encabits en una caixota de cartró; el retrat que li va regalar la seva dona sota el braç, sotmès a un fràgil i perillós equilibri. I aquesta miserable i voluble caixota de cartró com a perfecte metàfora dels seus últims quinze anys. Pensava que estava a la cresta de l'onada. Pensava que levitava, que a ells, els de Lehman Brothers, la crisi de les hipoteques subprime no els esquitxaria. Es considerava un banquer invencible. Però aquells banquers invencibles que creien que podien guanyar diners i diners donant préstecs a persones insolvents han vist ara com el cruel destí se'ls ha girat en contra. Pensaven que els habitatges seguirien augmentant el seu valor. Els va importar poquíssim, gens -qui es preocupa d'un vulgarot hipotecat?-, que els seus clients perdessin la feina i es convertissin en morosos. El preu dels pisos seguirà pujant, es deien. Aquests banquers invencibles estaven convençuts que el mercat immobiliari nord-americà mai s'enfonsaria. Però s'ha enfonsat. I està arrasant-ho tot. Fins i tot el quart banc d'inversió de Wall Street. I els seus treballadors. Ara ja vençuts. Compartint sort amb els milers d'hipotecats que van enredar.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
9 comentaris:
Benvolguda Camarada Mar: El trobo un xic tendenciós... No se si el teu problema és manca d'all-bran o simple ignorància econòmica. Potser massa temps amorrada al piló d'algun marxista tronat... o massa temps sense amorrar-te.
Mar, companya, potser millor el benestar de Corea del Nord? La millor llar familiar un barracó d' aquest a on donen classes aquí a Catalunya? Tendenciós total, estic amb tu Peter, l’article respira a molts anys d’intoxicació comunista.
Ostres! per fí gent amb sentit comú (que d'altra banda és el menys comú dels sentits). Aquests comentaris animen. M'adjunto a les reflexions d'aquests dos missatges i per si tens temps a perdre per pensar, adjunto una cita d'Adam Smith, que pressuposo que saps qui és, benvolguda Mar: "L'individu, al perseguir el seu propi interès, promou el de la societat d'una forma més eficaç que si aquesta fos la seva intenció". hi reflexionem?
Economista formacional?
No estaràs darrera la formació d' un exercit de futurs soviets? Espero que no..., de fet l' article més aviat senyala que qui necessita lliçons d' economia, i ràpidament, ets tu...
Лишь мы, работники всемирной
Великой армии труда,
Владеть землёй имеем право,
Но паразиты – никогда!
И если гром великий грянет
Над сворой псов и палачей, —
Для нас всё так же солнце станет
Сиять огнём своих лучей.
|: Это есть наш последний
И решительный бой.
С Интернационалом
Воспрянет род людской! :|
osti, l' internacional en Rus?
Hauries d'arribar al moll de l'os. Els hipotecats enredats, principalment, es van enredar ells mateixos. El banc només els proporcionava els diners que ells necessitaven. Sí que és cert que les entitats financeres han tingut poca cura a l'hora de preveure una situació com l'actual, però també és cert que la majoria d'hipotecats no van ser capaços d'entendre i analitzar l'embolic en el que es ficaven. El problema és de base, l'analfabetisme econòmic i la baixa qualitat de l'ensenyament crea un individu incapaç d'entendre com funciona una hipoteca (i per tant incapaç de comparar el que estava pagant d'interessos amb l'opció del lloguer). El principal problema és que als mitjans de comunicació tenim gent opinant de temes que desconeixen, això crea una falsa idea de com funciona l'economia mundial i ens pensem que la vida ens ha de venir regalada. Si les coses no van bé, en donem la culpa als bancs, als liberals, o als americans, i així ja podem reclamar que l'estat subvencioni les nostres mancances. I l'estat pot subvencionar als necessitats, però no pas a tothom, cada cèntim d'euro que desgravaven els compradors de la declaració de la renda, eren diners que es perdien en protecció social.
Ningú regala duros a quatre pessetes. El problema no són els americans, ells tenen dispositius per corregir-ho, quan ens arribi a nosaltres, i això serà d'aquí un parell d'anys, serà molt pitjor.
Exacte, a cap persona la van obligar a hipotecar-se, respecte al preu dels habitatges, com sempre al final del cicle serà superior al que era al començament.
Adam Smith necessitava la correcció de Jhon Nash.
Això confon força als pseudocomunites. De vegades millor ni esmentar-ho.
excellent aportació Jordi!
Publica un comentari a l'entrada