La síndrome de l'aturat (publicat a l'Avui)

El diari obre avui amb una notícia que fa tremolar: l'increment més alt, des que es tenen xifres oficials, de l'atur. A l'agost, 20.000 persones -preneu-vos un temps per calibrar aquesta xifra- s'han quedat sense feina a Catalunya, de manera que les persones que freqüenten les oficines del servei català d'ocupació són, en aquests moments, 342.000. A tot Espanya -conteniu la respiració- 2.530.000 persones estan sense feina. Davant d'aquestes xifres, esgarrifoses, que no fan més que confirmar els alarmants símptomes de flaquesa de l'economia espanyola -el Financial Times sentenciava ahir Espanya a una "profunda recessió"-, és del tot obscè que propis i estranys proclamin als quatre vents que pateixen la síndrome postvacacional. Si bé sempre he defensat que els trastorns psicològics es tractin de forma rigorosa -recordeu Suïcidis sense culpables-, donar una dimensió gairebé institucionalitzada a aquest trastorn, precisament en aquest moment, no és més que una ofensa de ben pagats i acomodats panxacontentes cap a aquells que avui enfilaran el camí de l'oficina de l'Inem. Només aquelles persones que en algun moment de la seva vida s'han vist forçats a ser carn d'Inem -malgrat el que diuen alguns amb complex d'esquirol, qui va a l'atur no ho fa per gust- saben que n'és de dur creuar aquella porta a la recerca de la feina perduda. A tots aquells que es lamenten de la fi de les vacances, els faria una recomanació. Sense presses, a la fi de la jornada laboral, dirigiu-vos a una oficina de treball. Acomodeu-vos i observeu els que fan cua. Poseu-vos a la seva pell. Quan en sortiu, la vostra lamentada síndrome, tingueu-ho ben segur, haurà desaparegut