Ser femenina (publicat a l'Avui)

Matí de divendres a la terrassa del Bar Lobo, al ravaler carrer Xuclà. La primer opció per esmorzar era la centenària Granja Viader, a dos passos del local tragaluzià. Can Viader va ser fundada el 1870 per Joan Viader, creador del popular Cacaolat. Hi fan uns suïssos deliciosos. Avui, tanmateix, està tancat. I he optat pel Lobo. Centrem-nos-hi. Per accident, mentre m'inicio en el cafè amb llet matinal, escolto una infortunada conversa. Dos nois d'estètica conservadora, és a dir pija, segurament poc habituats a trepitjar aquest racó de la ciutat, conversen a la taula que tinc al costat. Incapaços de controlar el seu volum de veu, fan saber a tots els que els envoltem de què parlen. Un d'ells, a la trentena, engominat, grassot, tremendament lleig però embriagat d'uns incomprensibles aires de grandesa, reacciona sarcàsticament quan per davant seu passa una noia també lletgeta (no tant com ell), plena i de cabells rapats. "Hòstia puta!", exclama, "¿es què en aquest país les dones no poden ser femenines?". El seu amic reacciona amb condescendència i hi afegeix certs comentaris nascuts de la rancúnia misògina que per estètica no reprodueixo. Incrèdula davant l'espectacle dels dos intrusos al barri, em concentro en el nou Paul Auster i intento ometre el farragós panorama de la terrassa. Però no puc deixar de pensar en això de "ser femenina" i en els prejudicis que tenallen aquests nois. En silenci, em pregunto com pot ser que algú precisament tan poc agraciat exclami públicament què ha de ser una dona. Amb incipients dosis de sarcasme torno a mirar de reüll l'energumen i se m'escapa un somriure. Femenines, benvolgut, ho som totes. Idiotes, només alguns.