Pedro (publicat a l'Avui)

Gràcies. Escriure és un test de supervivència. S'ha de lluitar contra una mateixa. Esberlar els cadenats que tenallen l'ànima. Deixar sortir allò que s'amaga en el més profund dels amagatalls. Donar-hi cos i convertir-ho en paraules. Però és un plaer. Potser un dels més grans dels plaers que he conegut mai. I dóna molts, molts, motius de satisfacció. Ahir, a Sant Pol de Mar, a Can Lluís, vaig emocionar-me.

Des de l'estiu passat no veia el Pedro. Any rere any, des que jo era un projecte salvaguardat a la panxa de la meva mare fins ahir, en la pletòrica trentena, el Pedro s'ha preocupat per saber de mi. És un senagalès de vora cinquanta anys. N'aparenta força més. Vida precària, soledat, sol inclement han accelerat el curs de la seva vida. Ven polseres, mocadors, pareos. A la Platjola tots el coneixem. I ell ens coneix a tots. Fa uns dies li van fer saber que aquella nena petiteta que voltava pel xiringuito amb pocs anyets de vida escriu al diari que teniu entre mans jam sessions diàries. Casualment, aquell dia dedicava aquestes línies que llegiu a la infame directiva de la vergonya. O el que és el mateix, a aquella llei que retorna a Europa la cultura de la deportació i que tracta els immigrants com a carnassa de camp de concentració-deportació. El Pedro, que llegeix perfectament el català, va quedar tocat per la columna i per l'ànima inconformista de la nena dels rínxols. Ahir, quan el vaig veure, el primer que em va dir va ser: gràcies. A mi, Pedro, no m'has de donar les gràcies. No, Pedro, no. No és això, company. Sé que la policia et para cada dia per exigir-te, a vegades no amb el respecte que tu et mereixes, els papers que fa anys que tens i que et van convertir en allò que cínicament diem legal. Perdona'ns tu a nosaltres per ser tan miserables.

Tate Barcelona (Publicat a l'Avui)

Ciutat bruta, low-cost i cara. I, a més, en procés de rendició davant la totpoderosa Madrid. Fins i tot la gran Caixa, la de tots (i totes) va decidir mostrar una deliciosa selecció de peces de la Galleria degli Uffizi a la gran capital en lloc de triar, per una ocasió tan excepcional, la nostra capital. Tanmateix, i malgrat tant infortuni, Barcelona, com va proclamar fa uns anys l'aleshores alcalde Maragall, m'entusiasma.

Recordo que la primera vegada que vaig visitar Londres només vaig ser capaç d'envejar, com a barcelonina i ravalera militant, la Tate Modern. Endinsar-se en aquest temple d'art contemporani és un esclat de l'epidermis. Taquicàrdies i stendhalitis són símptomes habituals dels que s'acosten a l'antiga central elèctrica de Bankside, on, sota la batuta del compatriota Vicent Todolí, s'exhibeixen mostres de l'art més recent. Rotko colpeja. Klein accelera les pulsacions. Pollock aclapara les parts més recòndites de l'ànima. Quan l'avió s'enlairava des de Stansted només vaig lamentar, d'aquella ciutat per alguns una de les més cosmopolites, deixar enrere la Tate.

La quadratura del cercle s'ha produït. Des d'aquesta setmana i fins al 21 de setembre el MNAC nostrat s'ha convertit en luxosíssima seu d'una exposició produïda per la genial galeria londinenca. El museu bull del geni i la irreverència de Duchamp, Man Ray i Picabia. Fotografies, pintures, dibuixos, pel·lícules i objectes varis, inclòs l'urinari més famós de tots els temps. Erotisme i transgressió dadà a un cop de metro o autobús, que, de moment, només assaboreixen els foranis del país. Ahir, mentre deambulava pel museu, no vaig sentir ni una paraula en català. Ni tan sols en castellà. Només turistes. Els autòctons, ens distraiem amb queixes i laments en lloc d'assaborir el millor art modern acabat d'arribar de Londres.

Local Heroes (Publicat a l'Avui)

El 1983 Bill Forsyth va dirigir Local hero. En aquest film, que alguns coneixereu per la banda sonora de Mark Knopfler, un ermità d'un poblet d'Escòcia, propietari d'un petit tros de platja, frustra la construcció d'una refineria en negar-se a vendre el seu petit paradís. Aquesta pel·lícula, 25 anys després, té la seva rèplica a la vida real -que sovint és la millor ficció de totes-, i també a Escòcia. David i Goliat són Michael Forbes, un pescador de Balmedie, propietari d'una petitíssima parcel·la, i l'arxiforrat Donald Trump, que vol, pretensiós, construir "el camp de golf més gran del món". Forbes és l'únic dels seus veïns que no ha sucumbit als designis del dòlar. La seva granja és l'últim impediment per fer realitat el deliri de grandesa de Trump. "Tota la meva família és d'aquí. El meu pare pescava aquí. I també els meus tiets. Sóc l'últim d'ells i estic disposat a resistir", exclama Forbes, que de moment, ferm, aguanta. Perquè una cosa és enfrontar-se a un milionari, que esdevé nu quan no pot agitar el seu feix de bitllets, i l'altra és plantar cara a l'administració pública, que, per molt deficitària que a vegades pugui ser, sempre té l'efectiva espasa de la llei. Una espasa que acaba d'esquinçar l'ànima de dos vellets de l'horta murciana. Pedro i Violante, després de mesos de batalla a l'arena judicial, han sigut derrotats i hauran d'abandonar la caseta en què vivien des del 1946, envoltats de llimoners, gallines i conills. L'horta i els poblets de llevant estan sent arrasats. La lava del nostre especulat Vesuvi ho cobreix tot. Lava duplexada i subornada contra la qual els nostres herois locals, malauradament, estan perdent la partida. Als romàntics i romàntiques, tanmateix, encara ens queda Forbes.

Què passa amb Espanya (Publicat a l'Avui)

Sempre he desconfiat dels que es proclamen salvapàtries, siguin del signe que siguin. Sempre m'he malfiat d'aquells que per dirigir-te la paraula s'embolcallen amb la bandera, tingui els colors que tingui. Sempre m'han fet riure els que s'esforcen a dilucidar la puresa nacional d'una. Xarnega com sóc, sempre ho he tingut difícil davant dels expenedors de carnets de pedigrí nacional. Els uns m'han dit botiflera. Els altres abertzale catalana. Bon senyal. El que em preocupa és que els uns i els altres s'omplin la boca de mentides per defensar l'essència de la nació. El vessant espanyol dels d'aquest espècie està en plena forma. Segons diuen, Ejpanya està amenaçada. Ves per on!

Aquest dies, autoproclamats intel·lectuals (quins requisits s'han de complir per merèixer tan noble atribut?) han parit un nou manifest a favor de la llengua. L'espanyola, esclar. Encegats, malaltots de patriotisme, i sobretot, mal informats (la majoria no viuen al nostre noble país), s'entesten a negar la veritat i a manipular-la. Fa pocs dies ho vau poder llegir a les pàgines d'aquest diari insigne: la meitat dels alumnes d'ESO no parlen, mai, català amb els amics. Ho fan en castellà. En què carai es basa, doncs, aquesta gent mesetària?

En temps de crisi sempre convé assotar les baixes passions i distreure el personal amb folklorismes. Odi al diferent combinat amb exaltació de la víscera nacional. Una exaltació que s'escampa per arreu. Recentment, un noi és empresonat per ultratge a la bandera. I a Rubianes, convalescent, li reobren el judici per haver desqualificat escatològicament la nación. Però què passa amb Espanya? Que guanyin l'Eurocopa d'una vegada i que respirin tranquils.

Heteroquetxup (Publicat a l'Avui)

Amb el quetxup, la maionesa, l'allioli i similars no s'hi juga. I menys fent brometes (pseudo)homosexuals. Aquesta podria ser la conclusió de l'esperpèntic afer de la maionesa Heinz Deli Mayo. Vegem-ho. Els publicitaris de la marca ideen un anunci en què una mestressa de casa esdevé el típic cambrer dels restaurants deli de Nova York. Aquest(a), a qui la família anomena mama, tot i ser un mascle refet, està preparant uns entrepans pertinentment empastifats amb la maionesa anunciada. Els fills, un darrere l'altre, abans d'anar a escola, fan parada a la cuina per recollir el saborós trofeu. Nyam. El marit, abans d'anar a l'oficina a fer calerons, fa el mateix. I generós com són tots els cònjuges amb les seves sol·lícites esposes, planta un petó a la boca al cambrer. Sacrilegi!

La marca, segons informava ahir The Guardian, ha rebut més de 200 queixes. El frugal bes és qualificat d'"ofensiu", "inapropiat", "inadequat per ser vist per nens". Però el pitjor de tot és que, segons alguns teleespectadors, obliga els pares a parlar d'homosexualitat amb els seus fills. Vatua! Els alts executius de Heinz, sensibles amb els seus clients, s'han afanyat a retirar l'anunci. I, és clar, s'han omplert la boca amb excuses per haver-se atrevit a tant. Perquè una cosa és reproduir el mastegadíssim rol de mamachacha i l'altre gosar mostrar dos homenots fent-se un petonet. Al juny del 2008, la homosexualitat encara és susceptible de ser amagada. Molesta a la vista. Aquest cap de setmana, arreu del país, els carrers s'ompliran pel Dia de l'Orgull Gai. Aturem l'heteropatriarcat és el lema escollit. Vist el cas Heinz, ben bé podria ser Aturem l'heteroquetxup.

Fumadores i fumadorets (Publicat a l'Avui)

Matí de dilluns. Cafè amb llet i brownie (l'operació biquini és una farsa estacional) a la terrassa del Kasparo. A la taula de l'esquerra, dos nois i una noia. Ells escolten amb atenció les explicacions d'ella. Insegura en el protagonisme, no es separa en cap moment del tabac. Entre els dits, esmunyint-se ja la seva existència com a cigarret per convertir-se en burilla, el Marlboro fa d'escut protector. D'apaivagador dels complexos. Sense ell, la noia és incapaç d'articular paraula.

Un matí qualsevol d'un dia laborable qualsevol a una sortida de metro qualsevol. Una munió de treballadores i treballadors enfilen el camí de l'oficina. Una legió d'elles el primer que fan quan trepitgen terra ferma és endur-se un cigarret a la boca. Secretàries, directives, administratives, totes unides per l'afició-adicció al maleït minicontenidor de nicotina, quitrà i elements cancerígens varis. Totes elles van caure de quatre potes a l'afinada estratègia de les companyies tabaqueres: atraure les dones. El cigarret, erigit en un símbol de virilitat femenina. Rendible oxímoron que va fer pujar el tabac com l'escuma entre les fèmines, ansioses de qualsevol element que les apropés a la divinitzada masculinitat. Al poder. Ara, amb una opinió pública i publicada girant l'esquena al tabac, les companyies es fixen un nou objectiu. A la cerca de l'esglaó més dèbil per entaforar-li el cigarret a la boca, els escollits són dones i joves dels països en desenvolupament. Més fumadores i fumadorets en uns països on viuen el 80% dels consumidors mundials de tabac. L'OMS preveu que el 2030 moriran 8 milions de persones per aquesta epidèmia. Les tabaqueres ja han decidit d'on seran. I com seran.

Aquelles mentides (Publicat a l'Avui)

Mentides. Veritats falses. Realitats fictícies. Què seria de la il·lusió de les criatures si els desvelessin, a l'edat més tendra, la vertadera identitat de Gaspar, Melcior i Baltasar? La nit del 5 al 6 de gener es convertiria en una vulgarota nit, només matisada per l'opulència que suposen les moderníssimes joguines amb què els obsequiem. Ahir vaig pensar en aquesta il·lusió. En la màgia d'aquelles coses que hem cregut certes durant una pila d'anys, ens han fet il·lusionar, i que, un dia, el maleït dia, es revelen falses. Ahir, mentre mirava de reüll el 3/24, vaig congelar la vista en el retolet que anunciava la revetlla. "La nit més curta de l'any", escrivien els companys de TV3. Mentida!

Diumenge vaig parlar amb el Mikko, l'amic finlandès amb què vaig compartir nou mesos pis (urgències econòmiques m'hi van obligar, com a molts d'altres companys de generació). Em va comentar el seu esgotament per la festa que havia fet la nit anterior en una cabana ubicada a la vora d'un dels preciosos llacs que foraden el seu país per donar la benviguda al solstici d'estiu. "The shortest night in the year. The most magical", va exclamar. I jo, beneita, crèdula, el vaig corregir. "No, Mikko, t'equivoques, la nit més curta de l'any és el 23 de juny, la revetlla de Sant Joan, don't you remember?". Així ho havia cregut sempre. Fins que un nòrdic va entrar a la meva vida. I em va mostrar allò que és incontestable. L'evidència científico-empírica. Després d'una densa disquisició en anglès sobre les posicions del sol, el Mikko em va fer veure la més crua veritat. La nit més curta de l'any és la del 21 de juny. Segurament una nit, que, com jo, vau passar dormint. Aquelles mentides...

Tribals (Publicat a l'Avui)

"Aquest és dels nostres". Hi ha individus i indivídues que tenen la necessitat imperiosa de dibuixar línies divisòries entre els seus semblants. Volen identificar qui està amb ells. I els que (creuen que) estan contra ells. Com a l'antiga tribu. Inseguretat, soledat, acomplexament fan que aquests éssers necessitin sentir-se membres d'un ens superior. Del que ells diuen els meus. Des de dijous el Raval ha estat invadit per la tribu dels sónars. Nois i noies d'arreu d'Europa, vestits a l'última, uniformats amb coloristes Rayban Wayfarer (tot torna!) i àvids de cremar-se amb sol primoestival barceloní al ritme de la música més sincopada. Al Raval els danys col·laterals són pronunciats. Merda escapampada arreu. El meu gos (i els seus congèneres ravalers) passejant atordits, cua entre cames, pel barri. Però tot sigui per convertir la ciutat (la nostra!) en la capital de l'avantguarda cultural. Tornem al paisatge Sónar. Un dels elements característics dels que visiten el festival amb passi vip, i que es repeteix any rere any, és caminar pels racons més allunyats de la plaça dels Àngels amb la credencial penjant del coll. Van a comprar-se una pizza, i la credencial els acompanya. Visiten les Rambles, i la credencial els acompanya. Es lliuren al sexe ocasional, i la credencial els acompanya. Es senten nois i noies Sónar, versió vip. Lluny del caliu dels seus han trobat un nou grup al qual pertànyer. Tots els que porten el cartronet màgic, plastificat, escudant la pitrera, són els seus. Una tribu efímera, que ahir es va dissoldre. Els membres que la formaven van emprendre el camí de casa, al retrobament dels seus de veritat. A reviure les misèries de sempre. I a odiar els mateixos de sempre. Els altres.

La gota malaia (Publicat a l'Avui)

La gota malaia no té aturador. No hi ha res que la pari. Ni l'adversitat més severa. Ni la malaltia més dura. Pasqual Maragall va presentar dijous, acompanyat de la sempre robusta Diana Garrigosa i el doctor Jordi Camí, la fundació Alzheimer International (www.intalz.org). Acostumat a les utopies, Maragall n'ha albirat ara una qui sap si més ambiciosa que les anteriors. "Primer vam fer els Jocs Olímpcs. Després l'Estatut. I ara atacarem l'Alzheimer", va dir el dia que va anunciar la seva malaltia. Aquesta setmana ha iniciat el seu nou projecte. Un projecte que només ell pot encapçalar perquè sigui exitós. Tossut, visionari, lluitador, emprenedor, Maragall és l'únic que pot aconseguir fer realitat el somni de totes les persones que tenim o hem tingut familiars amb demència senil: situar Barcelona com la capital mundial en la lluita contra l'Alzheimer. I vèncer-la. Diana, emocionada, va exclamar "tenim pressa". Molta! Actualment al voltant de 24 milions de persones pateixen Alzheimer arreu del món, xifra que es duplicarà cada vint anys si no hi trobem remei. No vull veure més familiars, més amics, patint la difuminació del jo, l'aniquilació de la memòria. Aquesta malaltia, que s'ha erigit com el més cruel desafiament de la naturalesa contra la longevitat dels humans, demana a crits que se li planti cara. Maragall ha acceptat el repte. I vol que la societat civil d'aquest país, responsable d'haver fet realitat tantes fites, hi col·labori. Genuïnament maragallià. Necessiten 15 milions d'euros anuals els propers 10 anys perquè el projecte cristal·litzi. Els tindran. "A Gaudí també li van dir boig quan va començar a construir la Sagrada Famíia". No era un boig , Pasqual. Era un geni.

La amnesia (no és meu, és de Manuel Rivas, boníssim)

Como estaban en contra de la directiva sobre inmigración, los eurodiputados socialistas españoles votaron a favor. Me declaro impresionado. Mucho más que el otro día, cuando el embajador de España en el Vaticano nos pidió a todos los contribuyentes que pusiéramos una cruz fiscal a favor de la Iglesia, como si no tuviéramos bastante cruz con esta dirigencia religiosa. El embajador lo es de un Estado no confesional, pero él es de los que consideran que el ADN de ese Estado es el nacional-catolicismo. Previamente, y para ser más activos contra el cambio climático, se decidió la supresión del Ministerio de Medio Ambiente. "Ciertas evidencias circunstanciales son muy fuertes", decía con ironía David Thoreau. Y este librepensador ponía una como ejemplo: "Encontrar truchas en la leche". Quizás sea un espejismo, pero últimamente se ven demasiadas truchas en la leche gubernamental. Una gran mayoría de ciudadanos españoles nos alegramos por la victoria de Zapatero. Significó, entre otras cosas, un efectivo laxante para evacuar la teoría de la conspiración del 11-M, la más peligrosa majadería que hemos tenido que soportar desde el golpe del 23-F. Dicen que los políticos sólo se mueven ahora con el GPS de las encuestas. Pero los estados de opinión no se improvisan ni se destruyen, sino que se transforman. Lo ocurrido en el Europarlamento con la ya conocida como Directiva de la Vergüenza es muy inquietante. Amputa derechos civiles elementales e introduce espacios de excepción jurídica y policial. Y alimenta un discurso profundamente injusto. La "amnesia retrógrada" de un continente que se hizo con la emigración y se rehizo con la inmigración. Creo que éramos mejores europeístas al estilo Groucho. Cuando deseábamos pertenecer a un club que no nos admitía. Mi teoría es que el Gobierno sale muy perjudicado por la crisis de la oposición. En medicina le llaman el "mal de la simpatía". La emulación del enfermo.

Líders per inseminació (Publicat a l'Avui)

Bocabadada. Garratibada. Estupefacta. Així em vaig quedar ahir quan Antoni Bassas (felicitats pels 25!) em va preguntar en antena què en pensava de la portada d'El País en la qual es destacava que la nova secretària general del PP, María Dolores de Cospedal, és mare soltera per inseminació artificial. Aquest diari, que té potents i admirades plomes de sensibilitat feminista com Soledad Gallego Díaz, va recórrer ahir a la solució facileta (i masclista, per què no dir-ho) per retratar Cospedal. L'objectiu: subratllar el tarannà obert i allunyat de l'ortodòxia catòlico-rouquiana de la dirigent. El mètode escollit: assenyalar en els titulars de portada la seva condició de mare soltera inseminada artificialment, amiga dels gais i practicant del divorci exprés. ¿És que les ments pensants d'El País, que em consta que són ben dotades, no tenen cap altra estratagema periodística per caractertizar Cospedal? ¿Haurien escrit el mateix si l'escollit per Rajoy hagués estat un mascle? ¿Hem de preveure que properament ens anunciaran en portada, per destacar la seva obertura de mires, que el líder X va ser concebut per inseminació artificial? ¿O ens revelaran que el líder Y va accedir verge al matrimoni per insinuar el seu conservadorisme?

La portada d'El País m'ha recordat la d'un altre diari (no recordo quin) que el 1999 va titular també en portada "EA escull una dona per substituir Garaikoetxea". Molt bé. Però qui carai era aquesta dona? ¿És que és el mateix tenir de ministra de Defensa Carme Chacón, Rita Barberà o Irene Rigau? No! Facin el favor, senyors periodistes, d'afinar la seva ploma quan es refereixin a les dones. Si es distreuen, el masclisme els impregna la tinta. I fa lleig.

Amargats (Publicat a l'Avui)

A les petites ciutats de Pennsilvània, els llocs de treball han desaparegut els últims 25 anys i res els ha substituït [...]. No és sorprenent que la gent es torni amargada, s'aferri a les armes, a la religió o a l'antipatia cap a aquells que no són com ells [i es generi] el sentiment antiimmigració". Aquestes paraules, pronunciades per Barack Obama durant un acte a San Francisco per recaptar calés, van estar a punt de convertir-se en un irreparable error en la carrera cap a la nominació demòcrata. Pasqual Maragall va dir una vegada: "Quan un polític ha de donar explicacions per una frase dita ahir, gairebé sempre és perquè ahir va parlar massa clar". Obama, a San Francisco, va clavar-la. I va dir allò que molts, no sense sorna, diuen amb la boca petita a grans bacanals. Als Estats Units, i a casa nostra. L'atur i la precarietat laboral, combinats amb un baix nivell cultural (el que ennuvola encara més el futur), són camp abonat per a la frustració. I la frustració, el desencís, i la sensació que el tren social t'ha abandonat en un miserable marge són un còctel letal que alimenta les baixes passions. La més recurrent: l'odi al diferent. Davant d'aquesta situació, els partits polítics tenen dues alternatives. La A es tradueix a posar fil a l'agulla per revertir la situació. Inversió en equipaments, formació, assistència social... Això, però, requereix temps, bé escàs en política. La B es limita a atiar les baixes passions en benefici propi. Recepta infal·lible del populisme. Europa, davant la crisi que ensenya les urpes, ha optat per la B. La nova directiva sobre immigració converteix els immigrants en boc expiatori dels problemes que ens assoten. Els amargats, contents. I els que manen, també.

Misèries humanes

Un ós polar arriba a Islàndia procedent de Groenlàndia. Com fa el trajecte? A bord d'un tros de gel. Danys col·latetals del canvi climàtic, que està desglaçant els pols. L'infortunat ós causa pànic entre els veïns de la zona. A l'endemà, la policia mata l'ós. Per què? Suposadament volia atacar els nombrosos periodistes aplegats a la zona per robar-li una miserable fotografia. Proud to be human, vaja.

La nit és fosca (Publicat a l'Avui)

Sis anys dormint poc. Sis anys endarrerint sense excusa l'hora del jaç. Sis anys gaudint de bon periodisme a TV3. Sis anys explicant en els viatges anuals a Múrcia, per visitar la família, que l'audiència no necessita l'horterada d'Obregón, sinó que requereix el rigor del bon periodisme. Anàlisi, entrevistes, informació: valor afegit de la mà de la gran Mònica Terribas. El seu nomenament com a directora de TV3 ens ha arrabassat a milers d'espectadors el colofó amb què tancàvem els dies. Però ens ha regalat una gran directora per a la nostra televisió pública en el que segurament és el millor equip que mai ha tingut la Corporació. El preu, tanmateix, és altíssim. Avui, sis anys després de l'estrena del programa; sis anys després que els lectors de les memòries de Fabián Estapé coneguéssim en pantalla la periodista que va escriure amb l'economista el llibre De tots colors, La nit al dia baixa la persiana. Avui, amb un altre gran periodista al capdavant, Albert Closas, i amb el mateix potentíssim equip que flanquejava Terribas (David Bassa, Gemma Ruiz, Olga Miró i companyia) un dels motius d'orgull de la nostra televisió pública s'acomiada. Terribas encara molts reptes, però n'hi ha un de vital: saber reemplaçar el seu programa. Em consta que hi està treballant. L'exigència és altíssima. El llistó és molt alt. Mònica, m'hi has acostumat.

La Itàlia hortera però encantadora

Il ciclone, vegeu: http://www.youtube.com/watch?v=uQDqcaHFcgE

Vergonya d'Europa

Aquest migdia s'ha aprovat a Brusel·les la directiva de la vergonya, o el que és el mateix, s'ha donat llum verda a la llei comunitària d'expulsions que permetrà tancar els sensepapers fins a 18 mesos (quan per identificar un immigrant i fer tota la paperassa per repatriar-lo calen ni deu dies!) i prohibir-los tornar a trepitjar la Unió Europea durant cinc anys. Sense comentaris. Per cert, els socialistes espanyols, britànics i alemanys han sumat el seu vot a populars i liberals. Torno la deportació a Europa. Després de tants anys, tants drames i tantes cicatrius, les expulsions i els camps de concentració (perdó, internament) tornen a ser realitat.

L'immigrant (Publicat a l'Avui)

Vet aquí la història d'un immigrant. Nascut a Valverde de Leganés, un petit poblet prop de Badajoz, ben jove s'acomiadà dels seus en direcció Catalunya. Com digué Serrat, el van veure allunyar-se, amb la maleta a coll, caminant per un moll, de l'Estació de França. Ben aviat, l'Hospitalet va esdevenir la seva pàtria. Actiu contra la dictadura, es féu socialista. El 1983 va ser escollit regidor de la ciutat que el va veure créixer. I el 1994, arribà al primer gran dia. Alcalde de la segona ciutat del país. La seva carrera fou una ascensió sense pausa que va culminar el 2008. El segon gran dia. Celebrava la segona victòria consecutiva de Zapatero a les urnes quan aquest el va trucar. La seu ministerial de Treball i Immigració seria la seva nova casa. Ell, immigrant i socialista, seria l'encarregat de guiar el futur dels treballadors i els nous propietaris de les maletes de cartró. Els orígens, tanmateix, es desdibuixen amb el temps. Qui el recorda baixant del tren? Qui recorda la gèlida Estació de França? Aquesta setmana ha filtrat (no pas anunciat) el que esdevindrà una de les pedres angulars de la seva política: restringirà el reagrupament familiar vetant l'entrada als pares d'estrangers i als fills que no tinguin feina. Aquell que un dia fou immigrant, serra les dents i colpeja la pastera amb puny de ferro. Tu, immigrant, africà, americà, cotitza, paga impostos. Però calla, no protestis. Tens papers? Queda't, però no alcis la veu. Aportes el 7,4% de les cotitzacions de la seguretat social i només reps el 0,5% de la despesa en pensions. Calla, treballa. No protestis. La mare, el pare? Oblida-te'n. El fill. Oblida-te'n. Cotitza i calla. Ets immigrant. Ciutadà de segona.

El xiclet d'Aguirre (publicat a l'Avui)

La regla número 1 que ha de complir qualsevol persona que participi o protagonitzi un acte públic és no mastegar xiclet. N'hi ha, però, que han nascut per incomplir les regles i per passar-se per allà on volen el més mínim sentit de l'educació. Tant se val els títols nobiliaris que tingui l'individu o indivídua, que quan la vulgaritat es porta a la sang, per molt blavosa que sigui, aflora en el moment més impensat. I ho fa en forma d'una xuleria indomada que té en un salivós xiclet remastegat a la boca una perfecta metàfora.

Aquest salivós xiclet patia el passat 23 de maig les rabioses queixalades d'Esperanza Aguirre, absolutament descol·locada per l'escridassada amb què la van obsequiar els treballadors de l'Hospital Ramón y Cajal de Madrid. Les imatges, censurades pel Telemadrid salvapàtries, es poden gaudir a YouTube. Si voleu entendre en què consisteix això de la reivindicada ànima liberal, no us ho penseu, inseriu aguirre i ramón y cajal a la caixeta i, màgia!, trobareu un vídeo que complirà amb escreix les vostres expectatives. Durant una visita al centre, una bona colla de treballadors van substituir les alabances per una concentració altament sonora a favor de la sanitat pública. La lideresa, en lloc d'ignorar els concentrats o d'intentar dialogar-hi per esbrinar les causes de la irritació del personal sanitari (ben vist, prou que ho deu saber), opta per encarar-se als treballadors fent gala d'uns gestos xulescos que ni els toreros de Las Ventas. "Pagats per fotre soroll", els diu mentre va massacrant el xiclet. Al nivell del Sarkozy, quan va etzibar a un home que no el va voler saludar: "Toca el dos, pobre imbècil". La dreta europea, vaja.

Vegeu el vídeo: http://www.youtube.com/watch?v=zPciE23c7xo

Obamistes, uniu-vos! (Publicat a l'Avui)

Ha nascut un nou vocable a casa nostra. No em refereixo a miembras, no pas. A qui hem d'obsequiar amb una efusiva salutació és al terme obamistes. El nostre estimat país està farcit d'individus i indivídues (de pretesa sublim intel·lectualitat) que creen paraules per (des)qualificar els que habitem el marge esquerre. Són precisament aquells que s'encaparren a donar per liquidat l'eix esquerra-dreta, aquells que van aclamar la fi de la història fukuyamista, els que contínuament estressen la seva inventiva per descobrir nous vocables que menyspreïn el progressisme nostrat. En un temps no gaire llunyà van inventar l'adjectiu muticulti. Encara en fan ús per denominar qui renega de la cultura de la deportació (tristament en auge a la populodretana Europa) i advoca per la cultura de la integració. L'han usat reiteradament els que de color només coneixen les minyones. Els que viuen terroritzats amb la idea que algú els porti de passeig per sota la Diagonal. Després, il·luminats, van albirar el concepte pijopogre. Beneits! I és que parteixen de la premissa que els d'esquerres vestim amb parracs o mengem només frijoles! Després d'Armani i Ralph Lauren hi ha vida. També, irritats davant l'auge dels que s'oposaven a la invasió de l'Iraq, proclamen, amb menyspreu, el sintagma "els del no a la guerra". I ara, irritats pel clamor de l'opinió publicada esquerranosa a favor del demòcrata candidat a presidir els EUA, han inventat l'adjectiu obamista. L'apliquen indiscriminadament. I afirmen que qui és obamista ho és cegament, sense haver llegit ni un dels seus discursos, i sense conèixer ni una coma del seu programa. Insensats intel·lectuals neocons... deixeu-ho córrer. Us ho diu una pijopogre, multiculti, ravalera, obamista i, ai las!, feminista.

El compromís moral bushià (Publicat a l'Avui)

El més nefast dels presidents nord-americans està de gira per Europa. El cowboy texà gaudeix d'unes vacances pagades pels contribuents nord-americans per dir adéu als seus amiguets d'Europa, entre els quals destaquen els Zipi i Zape del populisme dretà, Sarkozy i Berlusconi i papa Ratzinger. Aquest últim, garant de l'ortodòxia catòlica mundial, va atrevir-se divendres a agrair a Bush fill el seu "compromís amb els valors morals fonamentals". Vatua! A l'inimitable (per sort) nen de Texas, sa majestat del catolicisme, Benet XVI, li agraeix els serveis prestats en la defensa dels "valors morals fonamentals"! A què es refereix la brillant intel·lectualitat de Ratzinger? Complicada qüestió a dilucidar. Si ja s'endevina agosarat discutir de moralitat entre terrenals, què deu entendre el gran Benet XVI quan proclama aquest concepte i, a sobre, li agraeix a Bush el seu compromís? Inquieta com sóc, em lliuro a la cerca d'una solució a tal cruïlla filosòfica i arribo a la conclusió què per a Benet, els Deu Manaments, d'obligat compliment pels membres i les membras de la gran família catòlica, seran una bona vara de mesurar el compromís moral. Així doncs, la qüestió que es planteja a continuació és: ha acomplert amb diligència Bush fill els Deu Manaments? Vegem-ne alguns casos. No mataràs. Balanç: 152 executats amb pena capital a Texas, 90.000 civils i 4.300 soldats morts a l'Iraq. No donaràs fals testimoni ni mentiràs. Balanç: on són les armes de destrucció massiva? No tindràs pensaments ni desitjos impurs. Balanç: A la guerra! No diràs el nom de Déu en va. Balanç: "Déu em va dir: George, acaba amb la tirania de l'Iraq. I jo ho vaig fer". A la propera trobada, que Ratzinger es limiti a elogiar la simpatia de Bush.

A Barcelona visc (Publicat a l'Avui)

Sí, a Barcelona visc. O com diu l'última i criticadíssima campanya de l'Ajuntament de la capital de Catalunya, ViscA Barcelona. Una campanya que s'ha fet per contrarestar el decaïment de l'autoestima ciutadana. La gestió dels nostres governants n'és responsable. Indubtablement. Però també en tenen, ni que sigui en grau infinitesimal (que no és poc), alguns dels oracles de la pàtria que des de fa cinc anys s'esforcen, sospitosament, a tenyir de negativitat allò que no és tan dramàtic (o no n'és més que fa un parell de dècades). Alguns d'aquests oracles no només subratllen la suposada decadència de Catalunya sinó que, a més, alerten, en apocalíptiques proclames, del declivi de Barcelona. A tots ells, que amb prou feines deuen trepitjar el barri de la que us escriu, el Raval, on la brutícia i marginalitat sí que són quotidianitat, els recordaria les paraules d'una insigne veu de la ciutat, Oriol Bohigas, a qui fa pocs dies vaig tenir l'honor d'entrevistar: "Barcelona globalment és una ciutat bona i eficaç. Els defectes que se li retreuen són conseqüència dels seus èxits". Ni Barcelona optimista i atontada, ni Barcelona pessimista i irritada. La ciutat té dèficits infraestructurals gravíssims (des d'anys immemorials). Els affairs apagada i vaixells cisterna són vergonyants. Però com es diu al maleït (per alguns) anunci, Barcelona té platja, és oberta al mar, és modernista, contemporània i és una suma de petites ciutats. És una ciutat envejada a mig Europa i per executius d'arreu del món, que la situen en les seves preferències per viure-hi. I sí, a Barcelona també mengen patates braves. Les del bar Tomàs, a Sarrià, són excel·lents. I les del Kasparo, al Raval, també. Tasteu-les.