Matí de dilluns. Cafè amb llet i brownie (l'operació biquini és una farsa estacional) a la terrassa del Kasparo. A la taula de l'esquerra, dos nois i una noia. Ells escolten amb atenció les explicacions d'ella. Insegura en el protagonisme, no es separa en cap moment del tabac. Entre els dits, esmunyint-se ja la seva existència com a cigarret per convertir-se en burilla, el Marlboro fa d'escut protector. D'apaivagador dels complexos. Sense ell, la noia és incapaç d'articular paraula.
Un matí qualsevol d'un dia laborable qualsevol a una sortida de metro qualsevol. Una munió de treballadores i treballadors enfilen el camí de l'oficina. Una legió d'elles el primer que fan quan trepitgen terra ferma és endur-se un cigarret a la boca. Secretàries, directives, administratives, totes unides per l'afició-adicció al maleït minicontenidor de nicotina, quitrà i elements cancerígens varis. Totes elles van caure de quatre potes a l'afinada estratègia de les companyies tabaqueres: atraure les dones. El cigarret, erigit en un símbol de virilitat femenina. Rendible oxímoron que va fer pujar el tabac com l'escuma entre les fèmines, ansioses de qualsevol element que les apropés a la divinitzada masculinitat. Al poder. Ara, amb una opinió pública i publicada girant l'esquena al tabac, les companyies es fixen un nou objectiu. A la cerca de l'esglaó més dèbil per entaforar-li el cigarret a la boca, els escollits són dones i joves dels països en desenvolupament. Més fumadores i fumadorets en uns països on viuen el 80% dels consumidors mundials de tabac. L'OMS preveu que el 2030 moriran 8 milions de persones per aquesta epidèmia. Les tabaqueres ja han decidit d'on seran. I com seran.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada