Pedro (publicat a l'Avui)

Gràcies. Escriure és un test de supervivència. S'ha de lluitar contra una mateixa. Esberlar els cadenats que tenallen l'ànima. Deixar sortir allò que s'amaga en el més profund dels amagatalls. Donar-hi cos i convertir-ho en paraules. Però és un plaer. Potser un dels més grans dels plaers que he conegut mai. I dóna molts, molts, motius de satisfacció. Ahir, a Sant Pol de Mar, a Can Lluís, vaig emocionar-me.

Des de l'estiu passat no veia el Pedro. Any rere any, des que jo era un projecte salvaguardat a la panxa de la meva mare fins ahir, en la pletòrica trentena, el Pedro s'ha preocupat per saber de mi. És un senagalès de vora cinquanta anys. N'aparenta força més. Vida precària, soledat, sol inclement han accelerat el curs de la seva vida. Ven polseres, mocadors, pareos. A la Platjola tots el coneixem. I ell ens coneix a tots. Fa uns dies li van fer saber que aquella nena petiteta que voltava pel xiringuito amb pocs anyets de vida escriu al diari que teniu entre mans jam sessions diàries. Casualment, aquell dia dedicava aquestes línies que llegiu a la infame directiva de la vergonya. O el que és el mateix, a aquella llei que retorna a Europa la cultura de la deportació i que tracta els immigrants com a carnassa de camp de concentració-deportació. El Pedro, que llegeix perfectament el català, va quedar tocat per la columna i per l'ànima inconformista de la nena dels rínxols. Ahir, quan el vaig veure, el primer que em va dir va ser: gràcies. A mi, Pedro, no m'has de donar les gràcies. No, Pedro, no. No és això, company. Sé que la policia et para cada dia per exigir-te, a vegades no amb el respecte que tu et mereixes, els papers que fa anys que tens i que et van convertir en allò que cínicament diem legal. Perdona'ns tu a nosaltres per ser tan miserables.