Ciutat bruta, low-cost i cara. I, a més, en procés de rendició davant la totpoderosa Madrid. Fins i tot la gran Caixa, la de tots (i totes) va decidir mostrar una deliciosa selecció de peces de la Galleria degli Uffizi a la gran capital en lloc de triar, per una ocasió tan excepcional, la nostra capital. Tanmateix, i malgrat tant infortuni, Barcelona, com va proclamar fa uns anys l'aleshores alcalde Maragall, m'entusiasma.
Recordo que la primera vegada que vaig visitar Londres només vaig ser capaç d'envejar, com a barcelonina i ravalera militant, la Tate Modern. Endinsar-se en aquest temple d'art contemporani és un esclat de l'epidermis. Taquicàrdies i stendhalitis són símptomes habituals dels que s'acosten a l'antiga central elèctrica de Bankside, on, sota la batuta del compatriota Vicent Todolí, s'exhibeixen mostres de l'art més recent. Rotko colpeja. Klein accelera les pulsacions. Pollock aclapara les parts més recòndites de l'ànima. Quan l'avió s'enlairava des de Stansted només vaig lamentar, d'aquella ciutat per alguns una de les més cosmopolites, deixar enrere la Tate.
La quadratura del cercle s'ha produït. Des d'aquesta setmana i fins al 21 de setembre el MNAC nostrat s'ha convertit en luxosíssima seu d'una exposició produïda per la genial galeria londinenca. El museu bull del geni i la irreverència de Duchamp, Man Ray i Picabia. Fotografies, pintures, dibuixos, pel·lícules i objectes varis, inclòs l'urinari més famós de tots els temps. Erotisme i transgressió dadà a un cop de metro o autobús, que, de moment, només assaboreixen els foranis del país. Ahir, mentre deambulava pel museu, no vaig sentir ni una paraula en català. Ni tan sols en castellà. Només turistes. Els autòctons, ens distraiem amb queixes i laments en lloc d'assaborir el millor art modern acabat d'arribar de Londres.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada