Amargats (Publicat a l'Avui)

A les petites ciutats de Pennsilvània, els llocs de treball han desaparegut els últims 25 anys i res els ha substituït [...]. No és sorprenent que la gent es torni amargada, s'aferri a les armes, a la religió o a l'antipatia cap a aquells que no són com ells [i es generi] el sentiment antiimmigració". Aquestes paraules, pronunciades per Barack Obama durant un acte a San Francisco per recaptar calés, van estar a punt de convertir-se en un irreparable error en la carrera cap a la nominació demòcrata. Pasqual Maragall va dir una vegada: "Quan un polític ha de donar explicacions per una frase dita ahir, gairebé sempre és perquè ahir va parlar massa clar". Obama, a San Francisco, va clavar-la. I va dir allò que molts, no sense sorna, diuen amb la boca petita a grans bacanals. Als Estats Units, i a casa nostra. L'atur i la precarietat laboral, combinats amb un baix nivell cultural (el que ennuvola encara més el futur), són camp abonat per a la frustració. I la frustració, el desencís, i la sensació que el tren social t'ha abandonat en un miserable marge són un còctel letal que alimenta les baixes passions. La més recurrent: l'odi al diferent. Davant d'aquesta situació, els partits polítics tenen dues alternatives. La A es tradueix a posar fil a l'agulla per revertir la situació. Inversió en equipaments, formació, assistència social... Això, però, requereix temps, bé escàs en política. La B es limita a atiar les baixes passions en benefici propi. Recepta infal·lible del populisme. Europa, davant la crisi que ensenya les urpes, ha optat per la B. La nova directiva sobre immigració converteix els immigrants en boc expiatori dels problemes que ens assoten. Els amargats, contents. I els que manen, també.