A Barcelona visc (Publicat a l'Avui)

Sí, a Barcelona visc. O com diu l'última i criticadíssima campanya de l'Ajuntament de la capital de Catalunya, ViscA Barcelona. Una campanya que s'ha fet per contrarestar el decaïment de l'autoestima ciutadana. La gestió dels nostres governants n'és responsable. Indubtablement. Però també en tenen, ni que sigui en grau infinitesimal (que no és poc), alguns dels oracles de la pàtria que des de fa cinc anys s'esforcen, sospitosament, a tenyir de negativitat allò que no és tan dramàtic (o no n'és més que fa un parell de dècades). Alguns d'aquests oracles no només subratllen la suposada decadència de Catalunya sinó que, a més, alerten, en apocalíptiques proclames, del declivi de Barcelona. A tots ells, que amb prou feines deuen trepitjar el barri de la que us escriu, el Raval, on la brutícia i marginalitat sí que són quotidianitat, els recordaria les paraules d'una insigne veu de la ciutat, Oriol Bohigas, a qui fa pocs dies vaig tenir l'honor d'entrevistar: "Barcelona globalment és una ciutat bona i eficaç. Els defectes que se li retreuen són conseqüència dels seus èxits". Ni Barcelona optimista i atontada, ni Barcelona pessimista i irritada. La ciutat té dèficits infraestructurals gravíssims (des d'anys immemorials). Els affairs apagada i vaixells cisterna són vergonyants. Però com es diu al maleït (per alguns) anunci, Barcelona té platja, és oberta al mar, és modernista, contemporània i és una suma de petites ciutats. És una ciutat envejada a mig Europa i per executius d'arreu del món, que la situen en les seves preferències per viure-hi. I sí, a Barcelona també mengen patates braves. Les del bar Tomàs, a Sarrià, són excel·lents. I les del Kasparo, al Raval, també. Tasteu-les.