La matança i l'intel·lectual (publicat a l'Avui)

Joan Barril ho va escriure ahir als seus Dies vençuts: "Probablement, si tingués l'oportunitat d'elegir entre ser palestí o ser israelià, sens dubte seria israelià". En efecte: malgrat el constant degoteig de míssils casolans sobre les poblacions frontereres amb Gaza, que en una setmana només -només!- han causat un mort, jo també voldria ser israeliana. Malgrat l'angoixa d'haver d'acudir dia sí dia també als refugis antimíssils, voldria ser israeliana. Perquè en el cas que fos palestina, i (mal)visqués a la turmentada franja de Gaza, potser em trobaria entre les tres-centes persones que només -només!- en dos dies han perdut la vida, assassinades, per un dels exèrcits més poderosos del món. Si fos palestina, potser seria la mare de les cinc nenes d'entre un i disset anys que ahir van morir esclafades per un míssil israelià que va caure sobre la seva caseta del camp de refugiats de Jabalia, al nord de Gaza. ¿La matança és l'única arma que té una de les grans democràcies mundials per defensar-se dels terroristes de Hamàs? ¿Bombardejar presons és l'única manera de garantir el dret a existir de l'Estat d'Israel? ¿Matar innocents farà caure Hamàs o, al contrari, els legitimarà encara més davant de la seva terroritzada població? És època electoral a Israel, i aquestes reflexions poc importen. Qui mostri menys pietat, més fàcil ho tindrà per alçar-se amb l'anhelada victòria electoral el proper febrer. Ara bé, aquestes reflexions sí que les podrien formular els intel·lectuals catalans que viuen fascinats amb la causa jueva. Uns intel·lectuals que, lamentablement, emmudeixen davant de la carnisseria de Gaza. ¿Aquest és l'Israel que tant admiren? Voldria pensar que no.

De sotanes i condons (publicat a l'Avui)

Si pertanyés a la dreta catalanoespanyola (Déu m’en guardi) treuria foc pels queixals amb la Conferència Episcopal i l’incansable creuadista Rouco Varela. Ahir, dia dels Sants Inocents, no sé si per commemorar la matança de nens menors de dos anys nascuts a Belem ordenada pel rei Herodes – avui es carregarien els homosexuals, mares solteres, divorciats i altres pecaminosos com els fecundats in vitro– o per afegir una nova bufonada a l’Espanya casposa que patim, la patronal de la sotana va tornar a cridar els seus fidels al carrer.

I de pas van donar una nova alenada d’oxigen a aquest PSOE que menysprea l’Espanya plural però que esdevé garantia d’un cert progressisme mental a l’Estat. Aquells que mai sabran quin és vertader gaudi de la vida en parella, –les seves encarcarades lleis els ho impedeixen, ¡encara!–, es van tornar a erigir en defensors de “La família, gracia de Dios”. I van donar un nou motiu d’irritació a aquells que, amb pànic, contemplem com la dreta més rància encara té vida. Una vida, que, tanmateix, i torno a donar gràcies a Déu, s’albira cada vegada més i més curta, més i més feble. Fixeu-vos, sinó, en un detall genys menyspreable. Brasil, un dels països amb més catòlics per centímetre quadrat, comandat pel cada vegada més carismàtic i lider americà Lula da Silva, repartirà 1.200 milions de preservatius gratis el 2009 durant els carnavals –on la sensualitat està a flor de pell– i a hospitals i a escoles.

El papa Benet i la seva cort de Roucos i Cañizares segueixen bramant, però ni un dels països més creients del món els hi fa el més mínim cas: la milionària apologia del condó i de la bona vida sexual n’és un exemple. En aquest cas, del tot saludable.

Okupacions i altres maleses (publicat a l'Avui)

Els estudiants de l’UAB que han impedit el lliure desenvolupament de les classes l’han espifiat. I han omplert de munició els sectors més carques del país, ansiosos de desacreditar qualsevol tipus de revolta juvenil en uns dies en què si alguna cosa és necessària és la rebel·lió. Els 150 estudiants de la UAB que han imposat la seva voluntat a la resta d’alumnat tenien una obligació. I l’han desatès: seduir els seus companys i sumar-los a la seva lluita, més que legítima.

De causes en sobren. Començant per la manera com s’ha concebut el pla de Bolonya i acabant per les pèssimes expectatives que a Espanya, com a Grècia, tenen els joves. Tanmateix, la violència d’alguns, pocs, poquíssims, ha facilitat a la intel·lectualitat conservadora del país la crítica fàcil i la caricatura de l’estudiant crític, negant, i amagant, de passada, que la revolta que assota Grècia pot esclatar, més aviat que mai, a Espanya. L’ascensor social, aquí, també està atrofiat. Si Grècia és el país de l’OCDE amb més atur juvenil, Espanya té el dubtós honor de ser el novè. L’Estat té la taxa de temporalitat més alta d’Europa, que se situa en el 31%. Els salaris dels joves llicenciats són una misèria.

Gairebé la meitat dels joves espanyols de 26 a 35 anys que viuen amb els seus pares serien pobres si s’emancipessin. Les expectatives són desoladores. Malgrat el negacionisme d’alguns, només cal que un fet encara per determinar encengui la metxa perquè els carrers bullin. Per això, precisament per això, les imposicions del centenar i mig d’estudiants de la UAB han estat tan inoportunes. Per vèncer, cal convèncer. I no pas obligar o assetjar el que, de moment, no pensa com tu. Preneu-ne nota. I seduïu.

The Forgotten Street (publicat a l'Avui)

Els que transiten per Wall Street respiren alleujats després de les multimilionàries ajudes que els ha regalat el govern nord-americà. Els que es neguitegen encara, amb l'amenaça de la pèrdua del lloc de treball i una hipoteca d'import més elevat que no pas el que val el seu habitatge, són els que habiten Main Street, això és, el carrer pel qual transiten la majoria de nord-americans, així com la resta de mortals. A l'espera del que faci Obama i el seu ambiciosíssim pla d'inversions -Keynes ha ressuscitat i és més viu que mai!-, les classes mitjanes es remouen al sofà amb la calculadora a la mà per esbrinar com podran fer front a uns deutes cada vegada més ofegadors. Ara bé, a banda de Wall Street i Main Street, hi ha un altre carrer, el de l'oblidat Tercer Món, que podríem batejar com el Forgotten Street, del qual pràcticament ningú s'ha preocupat. Alguns s'hi han referit. Una minoria. Fa dues setmanes vaig poder entrevistar l'activista, economista i president de Justícia i Pau Arcadi Oliveres. I des d'aquestes pàgines va ser ben eloqüent. Oliveres em deia: "Miri, al mes de juny la FAO va demanar 50.000 milions de dòlars per lluitar contra la fam. Els països rics reunits a Roma li van donar només 8.000 milions. Tres mesos més tard, la banca nord-americana ha rebut un ajut de 700.000 milions i l'europea d'1,3 bilions". Les dades són contundents. I la vergonya que hauríem de sentir tots, "ciutadans imbecil·litzats"-Oliveres dixit- que creuem els braços davant dels despropòsits que inunden les pantalles d'arreu, és enorme. És temps de revoltes. És temps d'utopies. Però no és temps per a tancades com la que priva de classes els estudiants de la UAB. Sobre això, la jam session de demà.

Entrevista a Arcadi Oliveres (publicada a l'Avui)

Professor d'economia de la UAB i president de Justícia i Pau

"Hem de deixar la imbecil·litat i rebel·lar-nos"

"Hem de deixar d'imbecil·litzar-nos! Miri, al mes de juny la FAO va demanar 50.000 milions de dòlars per lluitar contra la fam. Els països rics reunits a Roma li van donar només 8.000 milions. Tres mesos més tard, la banca americana ha rebut un ajut de 700.000 milions i l'europea d'1,3 bilions"

Fins a quin punt està ferit el capitalisme?
M'agradaria dir que està ferit de mort, però no ho està. El capitalisme és capaç de resoldre els seus problemes a base de fer patir cada vegada més els més pobres i fer que hi continuï havent moltes vides sense les necessitats bàsiques cobertes. El capitalisme continuarà i ho farà esgotant les fonts d'energia i mantenint un grup de població, el que mana, vivint bé, i cada vegada més població vivint malament.

No hi hauria d'haver un sistema alternatiu...?
L'alternativa no ha de venir de cop i volta. Històricament, no ha estat mai així: quan el sistema feudal va desaparèixer el capitalisme comercial va aparèixer de manera progressiva, i d'aquest capitalisme es va passar a l'industrial, després al financer i ara tenim la globalització. A més, tal com està el món, calen moltes alternatives i no pas una de sola.

I s'estan construint?
Als fòrums socials mundials s'estan construint alternatives al capitalisme, faceta per faceta: en la propietat de la terra, en la sobirania alimentària, en el comportament de les grans indústries, en els processos financers...

Però d'aquí a construir un altre món...
No es pot fer d'avui per demà!

Però seria precisament ara, amb el capitalisme tocat, quan s'hauria d'impulsar l'altre món...
Aquest és el moment dolç per acabar-ho d'impulsar. Però fixi's que els excessos del capitalisme vénen de lluny. Després de la caiguda del règim soviètic, que no considero una bona alternativa, el capitalisme depredador va assolir tot el seu domini. La primera gran veu d'alarma es va donar a Seattle, el 1999. Jo vaig ser-hi i vaig trobar gent vinculada a l'establishment, que treballava a Boeing, Microsoft, que s'autodefinia com a privilegiada, que ja deia que era necessari un canvi de sistema!

Si el capitalisme ha fallat ha sigut pels seus propis excessos, no pas per Seattle...
Però els excessos que el Fòrum Social denunciava són els que l'han fet caure: nosaltres dèiem no a l'especulació financera fa anys!

Però no van ser capaços d'impedir-la...
No teníem la força econòmica necessària!

Sempre l'economia. La política hi ha quedat subordinada...
I ha guanyat un tipus de política que està al servei d'una determinada economia.

Vostè en diu economia mal entesa...
Quan vaig entrar a la facultat em van explicar que l'economia serveix per utilitzar i transformar els recursos escassos de la naturalesa per obtenir béns i serveis que satisfacin necessitats humanes. La major part de la població mundial no té satisfetes les seves necessitats bàsiques! Des d'aquest punt de vista l'economia no ha funcionat. I veig molt difícil que mai tinguem prou força política per canviar-ho...

Per què?
Els últims mesos s'han produït uns escàndols molt greus però ningú s'ha rebel·lat! Haurien d'haver sortir milions de persones al carrer per protestar!

L'esquerra està morta?
En part sí, però el que està mort és la sensibilitat de la gent! La ciutadania està imbecil·litzada per la televisió i atrapada per la hipoteca...

Ens hem de fer l'harakiri?
Hem de deixar d'imbecil·litzar-nos! Miri, al mes de juny la FAO va demanar 50.000 milions de dòlars per lluitar contra la fam. Els països rics reunits a Roma li van donar només 8.000 milions. Tres mesos més tard, la banca americana ha rebut un ajut de 700.000 milions i l'europea d'1,3 bilions. ¿Vostè no creu que això és un escàndol? Fa 27 anys que Justícia i Pau demana el 0,7% per al Tercer Món. Sempre ens han dit que no. I ara Zapatero dóna als bancs 50.000 milions!

Ningú surt al carrer a protestar. Se sent frustrat?
No, sento cada vegada més la necessitat d'explicar aquestes coses. Al final la gent acaba entenent-ho.

Quines utopies s'han assolit en els últims deu anys?
S'han posat sobre la taula temes que fins ara s'havien ignorat, com la sobirania alimentària o la responsabilitat social. I s'ha començat a parlar de l'eradicació dels paradisos fiscals, de la creació d'impostos internacionals que evitin l'especulació financera... Un munt de coses han entrat a l'agenda!

Què en pensa de la cimera del G-20?
És una reunió il·legítima! No té cap tipus de participació democràtica! ¿22 països han de resoldre els problemes de 190 països del món? Això cal fer-ho dins d'organitzacions en les quals tots els països estiguin representats.

Davant d'això, què pot fer el ciutadà crític?
Informar-se, organitzar-se, protestar i crear alternatives. Es pot fer perfectament i d'això n'han sortit iniciatives com el consum responsable o la banca ètica.

Hi haurà mai justícia i pau?
Com a organització, per desgràcia, haurem de seguir treballant molts anys: la veritable pau i justícia trigaran molts anys a arribar. Però arribaran. Jo potser no ho veuré, però vostè sí.

Amb còfia i faldilleta (publicat a l'Avui)

Una desena d’infermeres i auxiliars de planta i consultes externes de la Clínica San Rafael, de Cadis, van ser castigades a principis d’any amb 30 euros menys de sou al mes per no vestir còfia, davantal (ajustat), faldilleta (curta) i mitges tal com els obligava el gerent. Les treballadores van denunciar la situació al·legant no només que se sentien discriminades i tractades com un mer objecte decoratiu sinó incomoditat a l’hora de fer la seva feina –la curtíssima faldilla, les impossibilitava, per exemple, a ajupir-se si volien preservar la roba interior, davant del pacient, en la intimitat–. Davant d’aquest fet, el sindicat Comissions Obreres va presentar una demanda contra l’empresa.

La setmana passada es va conèixer la sentència del Tribunal Superior de Justícia d’Andalusia: la vestimenta no suposa discriminació per raó de sexe ni suposa un problema en matèria de salut laboral. Aquesta roba, segons el tribnal, “no respon a un problema sexista o d’aprofitament singular del sexe en benefici de l’empresa i en detriment de la dona” sinó que respon, només, a l’objectiu de “donar a la clientela una bona imatge de l’empresa”. L’uniforme, segons la ment (masculina) que va dictar la sentència, és només una qüestió organitzativa i d’eficàcia empresarial. Si és així, des d’aquesta tribuna, i amb tota solemnitat, demano que el personal masculí de la clínica, des d’avui mateix, vesteixi també amb faldilla, còfia, davantal i mitja cenyida. D’aquesta manera les ombres de discriminació s’esvairan i la imatge empresarial en sortirà beneficiada i serà objecte de portades arreu del món. I al jutge del tribunal li reclamo abandoni la toga i s’encomani, només, a un tanga ben cenyit amb la balança de la justícia brodada. Si volia fama de bon masclot, així l’obtindrà.

Ètnia catalana de Barrera (publicat a l'Avui)

Cara a cara del Políticament incorrecte. En Josep Puigbó em qüestiona sobre les declaracions que l’expresident del Parlament, Heribert Barrera, fa al llibre Toc d’alerta, de Salvador Cot, en què assegura que els catalans, “fins i tot com a grup ètnic, tenim complicat de subsistir”. Abans de respondre, puntualitzo: que el 2008, a Catalunya, haguem de parlar en termes etnicistes, és summament preocupant i obscè. En un món que ens acaba de llançar el missatge, potentíssim, que qualsevol persona, independentment de la seva raça, pot arribar a ser president dels Estats Units, el fet que a Catalunya estiguem debatent sobre l’ètnia catalana és un símptoma, aquest sí, de profunda decadència. El problema del país no és el color de la pell o l’origen dels que habiten les ciutats i pobles del país com sembla pensar Barrera.

El meu barri és el Raval: la diversitat ètnica és un fet. Una diversitat, que, aviat, s’estendrà a tot Barcelona. Tanmateix, el problema no és l’“ètnia” dels que travessen la plaça dels Àngels. El problema és si tots se senten ciutadans i membres d’una comunitat política que es diu Catalunya, amb els drets i deures que això implica. I si tots estimen i parlen el català com ho faig jo. La qüestió fonamental és la integració. I no pas la puresa ètnica (i catalana) de l’arbre genealògic. Els EUA són un gresol de cultures i ètnies, però això no impedeix que el sentiment i orgull nord-americà sigui indiscutible. El nostre desafiament, com escrivia ahir molt bé Lluís Anton Baulenas, és ser com Nova York. On blancs i anglosaxons són a punt de ser minoria però “no trontolla res”. Perdre el temps en discussions sobre la naturalesa ètnica del país és el pas previ a escriure la nostra pròpia necrològica nacional.

Leitmotiv de jerarques (publicat a l'Avui)

M’ho he promès moltes vegades. “No escriuràs cap altre article crític amb la jerarquia eclesiàstica”. Per això cada vegada que intueixo paraules com Vaticà, Rouco, Conferència Episcopal en un titular, desvio la mirada. Ara bé, tard o d’hora, en una conversa de cafè o en la lletania llunyana de la ràdio, una s’assabenta del que no voldria saber. Com va passar la setmana passada. El Vaticà, de nou, ha estat notícia, i no pas com a abanderat de la dignitat humana, que es pressuposa en qualsevol persona de (bona) fe. La Santa Seu s’oposa a la iniciativa que França presentarà a l’ONU, en representació de la UE, per despenalitzar l’homosexualitat arreu del món. Una penalització que en alguns països inclou la pena de mort. A Ratzinger i companyia, però, no els agrada la idea. Argumenten, en un exercici de funambulisme mental impressionant, que una declaració pública d’aquest tipus “crearia noves i implacables discriminacions” entre països. Inaudit.

Tanmateix, aquest posicionament, cavernícola, naftalinat, però sobretot allunyat d’allò que és el cristianisme, no havia de ser objecte de comentari en aquesta tribuna. Però ahir, quan vaig saber que la jerarquia del catolicisme espanyol, amb Rouco el capdavant, vol omplir del 28 de desembre, dia dels (Sants) Innocents, la plaça Colón de Madrid, la de la banderota, sota el lema La família, gràcia de Déu, la bel·ligerància vaticana amb la proposta francesa em va venir al cap. I una associació d’idees es va desencadenar: a favor de la família però en contra de l’individu (si és homosexual), leitmotiv nadalenc dels grans jerarques catòlics. Si Déu existeix, que els agafi confessats. I a mi que em disculpi per haver trencat, de nou, la promesa.

Els vigilants de Sant Jaume (publicat a l'Avui)

Diumenge a la tarda. Passeig pel Barri Gòtic. Primera etapa: fira de Santa Llúcia. Segona etapa: plaça del Rei. Impressionant. Tercera etapa: plaça Sant Jaume. Aliens a les crítiques d’avorrits i avorrides, habituals en aquestes dates, al pessebre de l’Ajuntament, un centenar llarg de barcelonins fan cua per poder gaudir de l’escenificació betlemària de la plaça més institucional del país. Grans, vells i criatures en disfruten. I ho fan ignorant qui fa possible que pastors i plantetes llueixin com el primer dia que les van col·locar. 

Diumenge a la matinada. És la una. A la plaça Sant Jaume hi circula poca gent. Poquíssima. L’hora punta, la rush hour barcelonina, s’assoleix passades les tres. Quan els bars tanquen, quan els paps vessen de combinacions etíliques, la plaça més institucional del país es converteix en un dels seus racons més alcoholitzats, amb nadius i forans àvids d’escurar els útlims cartutxos amb estranyes danses rituals amb algun dels xais del pessebre municipal. O, fins i tot, amb el mateix sant Josep. 

Per impedir-ho, dos funcionaris de l’Institut Municipal de Parcs i Jardins fan guàrdia tota la llarga nit, dempeus, per debatre’s amb borratxos i borratxes en una fèrria defensa de l’escenificació del naixement. Ahir, a la una, vaig tenir ocasió de departir amb ells. Armats fins a l’extrem amb peces d’abric, uniformats amb el pertinent color verd de l’organisme, assumeixen amb orgull la seva feina. Lamentablement –¿com seria el món si fóssim més cívics?–, és imprescindible. 

Ahir a la tarda, quan vaig tornar a passar per la plaça Sant Jaume i vaig veure tota la gentada fent cua per visitar el pessebre, vaig pensar en vosaltres. I vaig tenir clar el tema de la jam session d’avui. Va per vosaltres, companys.

That stuff, Pasqual (publicat a l'Avui)

Diu Gabriel García Márquez, al pròleg d'Oda inacabada. Memòries, sobre Pasqual Maragall: "No en va és un home convençut que el món pot i ha de canviar". En efecte, Yes, we can. And, Pasqual, yes, we did. Fa mesos, quan alguns encara érem escèptics sobre la victòria del d'Illinois a les primàries demòcrates, tu ja auguraves que Obama seria el proper president dels EUA. Com sempre, dues passes per davant. Diumenge vas reunir només un petit tast dels que han estat els teus amics al Palau de la Música de Barcelona. Aquella ciutat que vas imaginar un dia del 1983 baixant de Collserola. Aquella ciutat que vas contemplar des del mirador de Montjuïc, amb vertigen, quan havies de començar el teu camí com a alcalde. Barcelona, aquella ciutat que vas canviar. Yes, we did. Han passat tants anys. I hem estat molts als que ens has encomanat aquestes ganes de canviar el món. Som molts, moltes, els que ens vam enganxar a la teva particularíssima visió per canviar aquest país, per fer-lo girar a l'esquerra després de tants i tants anys. I sí, també en aquest cas: yes, we did. Alguns parlen de maragallades. A mi m'agrada més el verb pasqualejar.I diumenge, estimat amic, com ho vas fer! 1.500 persones escoltant-te, i tu parlant-nos com si ho fessis al teu despatx, a soles, deixant-te guiar per la teva poderosa intuïció que tants discursos ha capgirat (i millorat). El que era un homenatge multitudinari va convertir-se un acte íntim, entre tu i cadascuna del miler i mig de persones que vam ser al Palau. As usual, vas estar genial. Ens vas tornar a fer somniar. En el passat i en el futur. Però sobretot, diumenge, estimat amic, ens vas fer descobrir que that stuff that dreams are made of, té, segur, una petita part de tu.

24 hores amb Montserrat Tura (publicat a l'Avui)

Poesia, prosa i proximitat

Montserrat Tura (Mollet del Vallès, 1954) viu amb intensitat. La seva agenda està pleníssima i inclou llargs desplaçaments. Oblideu allò del polític tancat al despatx. Tura va al lloc dels fets. Vegem què dóna de si una jornada que dura, atenció!, 18 hores.

7.00 h Família (i pa)

A les 6.00 h s'aixeca habitualment. I a les 7.00 h baixa al carrer. Objectiu: comprar el pa i preparar l'esmorzar per a la seva filla.

9.00 h Esmorzar (i reunió)

Aprofitant que té un acte a Mollet, es desplaça fins a la plaça del Mercat per esmorzar al forn Prats. Te (no beu cafè) i croissant. Els clients del bar no eviten les mirades (ni saludar-la). El passat d'una alcaldessa porta la marca de la proximitat. Tura en gaudeix.

10.00 h L'edifici judicial de Mollet

Poques vegades protagonitza actes a la seva ciutat, de la qual també van ser alcaldes el seu avi i besavi. Avui presenta, a la seva antiga casa, la de la vila, el futur edifici judicial de Mollet. Arribar on es fa la presentació és una odissea: els treballadors de l'alcaldia s'acosten, indefectiblement, a saludar la ciutadana pròdiga, que, quan arriba al saló de plens, s'atura a saludar els periodistes.

11.20 h Disfrutant Mollet

Tura ensenya a la cronista el roure, centenari, que custodia la casa de la vila. Al costat, mostra la instal·lació sobre el temps que va idear Miquel Martí i Pol, de qui va ser estreta amiga. És en aquest punt que Tura, filla d'una família pagesa de llarga tradició republicana, deixa entreveure el seu amor per la poesia i es lliura al record de les converses amb el de Roda de Ter. I amb Brossa. Al costat de la instal·lació hi ha una tanka, un bell poema de Martí i Pol dedicat a Mollet que Tura rellegeix. "El temps que compto / tu l'emplenes de vida, fes-la tan digna / com sàpigues i puguis, pel teu bé i el dels altres". De lectura i reflexió obligada per a qualsevol, i sobretot per a un polític.

11.25 h Cap a Barcelona

Tornada a Barcelona. La mort de la mare d'un amic obliga a un canvi de plans. Corregim el rumb cap al tanatori de les Corts.

12.57 h A la seu del departament

Finalment, amb una hora d'endarreriment, trepitja la conselleria. És el moment de la prosa: governar i executar. Tot just arribar, despatx de tres minuts amb la cap de gabinet. Després, reunió sobre presons. I, posteriorment, fer front a una crisi informativa: alguns diaris han revelat un alt nombre d'avortaments a Quatre Camins atribuïts a unes fumigacions fetes entre el 1992 i el 2003. Tura i la seva cap de premsa fan gestions per conèixer exactament què va passar en aquell període i com es van resoldre les incidències. Enfoquen les accions per tranquil·litzar les treballadores: envien documentació detallada als directors de presons perquè n'informin el personal.

16.02 h Reunió (i dinar)

Reunió amb la cap de protocol i fugaç menjada: amanida, pit de pollastre a la planxa i raïm. El tema: supervisar la senyalització de la Ciutat de la Justícia. De nou, prosa.

16.53 h Cap al PSC

Amb una hora de retard, enfila el camí cap a la seu del PSC. Tura, també secretària de cultura i audiovisual de l'executiva del partit, té una reunió amb periodistes.

18.29 h Cap a Quatre Camins

Kapucinsky deia que cal anar al lloc dels fets per conèixer la realitat, per entendre-la. Tura ho aplica a la política. I periòdicament visita les presons catalanes per reunir-se amb els directors i conèixer de primera mà quin són els seus problemes i necessitats. Avui, casualment, toca Quatre Camins. La consellera s'està pràcticament dues hores reunida amb el director de la presó.

20.47 h El cotxe, oficina mòbil

La pròxima parada és Girona. El cotxe esdevé una oficina mòbil: trucades personals, de feina i repàs de correus i teletips a l'iPhone (la consellera és fan de les tecnologies).

21.24 h Girona: dos sopars

El do de la ubiqüitat està, gairebé, a l'abast de Tura. El primer sopar, al restaurant Mimolet, amb un diputat gironí membre de la comissió de justícia al Congrés per llimar detalls dels pressupostos de l'Estat. A les postres enfila el camí cap a un sopar en homenatge a Carles Cruz, nou vocal del Consell General del Poder Judicial. A l'acte, la flor i nata del món jurídic gironí.

00.10 h Tornada a Mollet

Tornada a casa. I moment per preparar les reunions de l'endemà durant el trajecte. A les 9.30 h l'esperen a la Roca del Vallès. A la una, arribada a Mollet. Ara sí, la jornada s'acaba. Demà, més feina.

Focusing on Bombai (publicat a l'Avui)

Setmana dramàtica a Bombai amb una onada d'atacs terroristes sense precedents. 62 hores d'atac terrorista perfectament narrades als mitjans de comunicació mundials que han colpejat dos dels hotels més emblemàtics de la ciutat. El balanç: 195 morts. Tanmateix, per què en aquesta ocasió hem estat informats pràcticament al minut del que passava a la llunyana ciutat? Perquè entre aquestes malaurades 195 persones hi havia, ai las, 17 occidentals. El juliol del 2006 un atemptat contra els ferrocarrils de Bombai va matar 187 persones i va evocar els drames de Madrid i Londres. ¿Vau rebre'n una informació tan exhaustiva com la que ha saturat aquests dies les portades dels diaris nacionals i estatals? La resposta és clara i miserable: no. El setembre passat uns terroristes van atacar l'Hotel Marriot d'Islamabad. ¿Vau rebre'n una informació tan exhaustiva com en aquesta ocasió? La resposta és igual de clara i miserable: no. Només la presència de turistes pertanyents a això tan eteri com és el món occidental ha justificat que els focus apuntessin cap a Bombai. I en el cas espanyol, l'opereta protagonitzada per Madame Aguirre encara ha accentuat encara més l'hipòcrita i occidentalitzat, no sense caspa, dramatisme. En tot aquest assumpte, tanmateix, mereix menció a part l'actuació de l'eurodiputat Ignasi Guardans, que no s'ha estat de criticar el cames ajudeu-me d'Aguirre, que impudorosa va deixar enrere tots els seus subordinats a l'infern terrorista. Guardans no només ha estat a Bombai fins que l'últim funcionari europeu ha estat evacuat, sinó que només aterrar a Barcelona ha denunciat les mancances de la Unió Europea a l'hora de protegir els seus ciutadans de forma coordinada. A la vida hi ha valents i covards. O el que és el mateix: Guardans i Aguirres.

Entrevista a Diana Garrigosa (publicada a l'Avui)

L'objectiu de la fundació és el diagnòstic precoç

Vicepresidenta de la Fundació Pasqual Maragall per a la Recerca sobre l'Alzheimer

CARPE DIEM · "Vivim la malaltia pensant en el dia a dia"
SUPORT · "Tota la gent que ens importa es va portar molt bé i ens va recolzar"
GOVERN · "Els tres anys de presidència van ser molt durs i complicats"

Diana Garrigosa va conèixer Pasqual Maragall el 1963. Des d'aleshores no s'han separat. Ara, junts, lluiten contra l'Alzheimer que pateix l'expresident.

Fa un any que Maragall va anunciar que patia Alzheimer. Com l'han viscut?

La declaració pública de la malaltia del Pasqual va aconseguir dues coses: va alleugerir-nos del pes que suposava tenir aquell secret que pràcticament no coneixia ni la família; i va fer que ell digués que volia fer alguna cosa per vèncer aquesta malaltia...

¿La idea de la fundació la va tenir el mateix dia que ho va anunciar?

Sí, jo no ho sabia! Però va encertar-la. En aquell moment no sabíem res de la malaltia.Vam informar-nos sobre què s'estava fent, i vam veure que hi ha moltes fundacions que estan fent una tasca fantàstica d'assistència a les famílies, però que estan dirigides al malalt quan ja és dependent...

Vostès volen prevenir...

Exacte. Volem aconseguir que no hi hagi més malalts! L'objectiu de la fundació és el diagnòstic precoç. Volem descobrir què provoca la malaltia.

Maragall va dir: "Vam fer els Jocs, vam fer l'Estatut, i ara anem per l'Alzheimer". L'afecta de ple a vostè...

Em sento absolutament implicada en el projecte. I procuraré compartir el màxim temps el protagonisme amb en Pasqual: la manera que tenim de viure aquesta malaltia és pensant en el dia a dia. En aquest moment en Pasqual i jo som un equip. I en el nostre equip tenim el Jordi Camí com a director de la fundació i moltes persones fent feina.

La societat ha respost a la seva crida?

Molt. Fa uns dies, quan vaig voler pagar un taxista em va reconèixer i em va preguntar per la fundació. Quan li vaig explicar què fèiem no em va voler cobrar la carrera! Em va dir que destinés els diners a la fundació! Hi ha molta gent que ens fa costat. I la necessitem, perquè per crear el centre calen molts diners.

Quants diners necessiten?

Calculem que ens caldrien 15 milions d'euros anuals. Són molts diners. És per això que estem buscant grans empreses disposades a participar en un fons de capital risc destinat a investigar què provoca la malaltia.

Confien a aconseguir els socis?

Estem convençuts que ho aconseguirem: és una malaltia que afecta moltíssima gent. El Pasqual té amics per tot arreu i la gent sap que quan es proposa una cosa, la fa. Tenim de director el Jordi Camí, que també aconsegueix allò que es proposa. I tenim una idea molt innovadora.

És l'estil Maragall...

Exacte, està en sintonia amb la seva trajectòria. Volem que el centre que creem sigui molt àgil, i que les empreses que hi entrin es converteixin en sòcies. Tot i així, la crisi es nota. Fins al setembre ens havien rebut totes les empreses de l'Íbex-35, però ara tenen més dificultats per implicar-s'hi. La crisi pot endarrerir la posada en marxa, però no pararem: tenim massa arguments per continuar!

La malaltia l'hi van diagnosticar el maig del 2007, i fins a l'octubre no ho van dir als familiars. Com van viure-ho?

Va ser bastant terrible. Vam contactar a Nova York amb un doctor, de la mà de Luis Rojas Marcos, que després de dos dies d'anàlisis ens ho va comunicar a tots dos, de cop! Li vaig preguntar què havíem de fer i ens va dir: "Tornin l'any vinent". Ens vam quedar desconcertats! Per sort ens va posar en la pista de la doctora Gómez Isla, de l'Hospital de Sant Pau, que ens va rebre amb una humanitat tremenda i és una gran professional.

Quan van decidir dir-ho a la família?

Quan ho vam saber del cert vam dir-li només a un germà del Pasqual i a una germana meva.Necessitàvem algú amb qui parlar. I més endavant, vam decidir que el millor era dir-ho en públic. Un divendres vam reunir tota la família a casa - érem 50 persones!- i l'endemà vam fer la roda de premsa.

Van precipitar l'anunci per filtracions alienes a la família?

No creiem que mai, ningú, hagi filtrat res. Nosaltres vam fixar el calendari.

Es van sentir recolzats per tothom?

Tota la gent que ens importa es va portar molt bé i ens va recolzar.

Què necessita el malalt d'Alzheimer?

Necessita molt carinyo. I això el Pasqual ho té. La gent pel carrer l'abraça, els seus néts el fan feliç... I també cal comprensió. Els malalts necessiten que no s'amagui la seva malaltia.

Té recança d'alguna cosa?

Tinc una recança cap al Pasqual de l'any que vam passar a Roma: se'l va passar treballant! Volia demostrar que es podia guanyar la vida fora de la política! Després, tot i que va ser una llàstima que no fos president el 1999, l'etapa de parlamentari va ser esplèndida: va canviar el Parlament!

Com recorda l'etapa a la Generalitat?

Els tres anys van ser molt durs i complicats. Vam patir una tensió brutal.

Estan junts des del 1963. Quin és el seu millor moment?

Els últims anys de l'alcaldia. I els Jocs.

Com es veu els propers anys?

Cada vegada més velleta [riu]. Acompanyada de la família. Tinc uns fills amb els quals m'entenc perfectament, tinc uns néts encantadors... Ens en sortirem. I estaré sempre al costat del Pasqual.

Cristofòbia i altres pecats (publicat a l'Avui)

Article 16.3 de la sacronsanta (ai!) Constitució: "Cap confessió tindrà caràcter estatal". Claríssim, oi? Doncs sembla que alguns, pertanyents a la patronal de la sotana, no ho tenen tan clar. Fins al punt que diumenge l'arquebisbe de Toledo, Antonio Cañizares, es va atrevir a proclamar, sense cap mena de vergonya, que a Espanya hi ha "cristofòbia". "Se'm criticarà, però ¿què importa? La nostra societat està malalta, molt malalta", va sentenciar el també vicepresident de la Conferència Episcopal. Sense entrar en discussions sobre qui pateix, realment, cap malaltia, contextualitzaré la frase de Cañizares. Don Antonio està enfadat -molt enfadat- perquè un jutge ha dictaminat que es retiri un crucifix d'una aula d'una escola -pública!- de Valladolid. ¿És que no ha llegit la Constitució, don Antonio? Però és que, a més, l'arquebisbe també està irritat perquè al Congrés, aquell que és dipositari de la sobirania popular dels espanyols i espanyoles, no s'hi instal·larà una placa en homenatge a Sor Maravillas, monja ultraconservadora que al seu dia va aconsellar a les seves congèneres: "Deixa't manar. Deixat subjectar i menysprear. I seràs perfecta". Avui, dia internacional contra la violència vers les dones, és una bona ocasió per recordar les paraules de la dona per la qual el president del Congrés, José Bono, va insultar barroerament els seus companys de files perquè es van oposar a tal placa. I ja que parlem de plaques, i, en definitiva, d'honrar la memòria d'una monja, repassem què va dir ahir el cardenal Rouco Varela respecte la memòria, en aquest cas històrica: "A vegades és necessari oblidar". ¿En què quedem, Don Rouco: memòria sí o memòria no?

Donassa Mariza (publicat a l'Avui)

Apunteu-vos aquest nom: Mariza. La setmana passada, aquesta donassa va protagonitzar un concert al Palau de la Música -"lo Palau", en diu ella- antològic. La música de Mariza, el fado de Mariza és elèctric. I sentir-lo en directe, viure'l en directe -i preciso viure, perquè la veu d'aquesta portuguesa agita tots els sentis, eriça la pell més dura- és una experiència irrepetible. He assistit a molts concerts. I poques vegades, comptadíssimes, he viscut sensacions similars a les que vaig experimentar dimecres de la mà de l'art i veu d'aquesta donassa. Els seus fados transporten de la tristesa més profunda, més esquinçada -ai, la saudade!- a l'alegria més plena i contagiosa. Terra, el seu últim treball, està plagat de sonoritats d'arreu del món, que han anat calant en aquesta moçambiquenya de naixement durant els set anys que ha estat de gira. Prima, alta, poderosa i alhora fràgil, té un carisma que va ser capaç d'impregnar fins a les últimes files del galliner al temple de Domènech i Montaner. Fa quatre anys, en una petita tasqueta del Barrio Alto de Lisboa, en la qual qualsevol client és un benvingut i improvisat cantant de fados, vaig preguntar a un dels propietaris qui considerava que seria l'hereva de la gran Amália Rodrigues. Sense dubtar-ho, va dir Mariza, que ha sigut capaç de mantenir l'essència d'aquesta bella música portuguesa afegint-hi petits i grans detalls com la percussió i la trompeta. Detalls que, sumats a la seva força, l'han fet encara més universal. Mariza va omplir lo Palau, dimecres, de saudade. I alhora va agitar-lo d'alegria. Una alegria que va posar-nos a tots dempeus amb cançons com Rosa branca, aquella que, de tantas voltas dei bailando, se desfolhou.

Manifestants: sí o no? (publicat a l'Avui)

Tertúlia a cal mestre. És a dir, a can Cuní. La pregunta del dia és si està justificat, en el cas d'acomiadaments massius, que es facin manifestacions a la ronda que tallin la circulació, amb les incomoditats que es deriven per a la ciutadania. Servidora pren el torn de paraula després de la resta de contertulians, que han condemnat, en grau desigual, i amb condescendència també desigual, cal dir-ho, l'actitud dels treballadors de la multinacional nipona. Prenc la paraula i exposo els meus dubtes sobre la meva autoritat (moral), des de la còmoda cadira de tertuliana del programa de més audiència de TV3, de jutjar la desesperació d'aquests 1.680 treballadors condemnats a fer cua al Servei Català d'Ocupació. Estalvio detalls sobre la (inusitada) irritació que va mostrar un dels meus companys de taula en sentir-me dir aquestes paraules. Però no us estalvio els meus arguments per solidaritzar-me amb els treballadors de Nissan. Els futurs acomiadats, si el govern no ho atura, són la punta de llança d'un tsunami que afectarà tots els sectors de l'economia. Tu i jo, si res no ho impedeix, també podem veure'ns abocats al mateix destí que els 1.680 treballadors de Nissan. Per això dues hores d'incòmoda aturada a la ronda no ens han de distreure de la nostra inevitable solidaritat amb els acomiadats (o autònoms) que passaran, com diria León de Aranoa, els propers dilluns al sol. No errem el tret. L'atur és un problema que afecta tota la comunitat ciutadana. I les responsabilitats les hem d'exigir a les empreses que aprofiten l'avinentesa conjuntural per presentar expedients tramats fa molt temps. I a un govern que, confiem -confio- exercirà el lideratge impulsant les reformes i mesures necessàries per treure'ns d'aquest atzucac anomenat crisi.

Setmana de toros (publicat a l'Avui)

Si fa unes setmanes glossava els atributs de les bèsties de l'Aran -els caçadors, no pas la pobra óssa Hvala-, avui em centraré amb les bestiotes de Medinaceli (i altres racons de l'Estat, inclosa la nostra estimada Catalunya). És diumenge a la tarda. Els efectes col·laterals -de moment poc substanciables- de la washingtoniana cimera dels G-20 encara ressonen arreu. Les manifestacions pels primers damnificats de la crisi econòmica comencen a ser objecte predilecte de les tertúlies. Però una imatge, la d'un brau sagnant a la pàgina d'inici de l'AVUI.cat, el toro júbilo de la soriana Medinaceli condiciona la cita d'avui. La foto és colpidora. Es veu el toro amb cara d'horror, ulls plens de desesperació, morro ple de sang i, cosa que és més terrible, les banyes lligades a dues boles de foc. D'un foc encès prèviament pels desgraciats, que, any rere any, s'escuden en una vella tradició dels ibers per legitimar la tortura de l'animal. Uns desgraciats que viuen una orgia de salvatge delit contemplant com el brau agita embogit la testa per desfer-se de l'ardent canallada humana. En una setmana en què un altre toro ha estat notícia a Catalunya, el que il·lustra la portada de The Economist, un brau que ha fet esquinçar, estèrilment, les vestidures de més d'un i que ha estat bona excusa perquè Carod amenaci d'impulsar més ambaixades, l'animal de Medinaceli, torturat aquest cap de setmana, ha passat desapercebut. Però no tan desapercebut com la notícia que el Parlament, dimecres passat, va admetre a tràmit una iniciativa legislativa popular que promou la prohibició de les corrides de toros i altres espectacles taurins. Necessiten 50.000 signatures. Si esteu tips de bestiotes (humanes), el suport a aquesta ILP és inexcusable.

Entrevista a Pere-Oriol Costa (publicada a l'Avui)

Obama serà el president més lliure respecte als «lobbies»

Pere Oriol-Costa, Catedràtic de comunicació política de la UAB

Què és més important per guanyar unes eleccions: la campanya, el candidat o el programa?

Depèn de les eleccions. És evident que les tres coses són importants, tot i que una campanya bona et pot donar la victòria, sobretot amb resultats ajustats entre les forces majoritàries.

¿Una campanya pot fer guanyar un candidat mediocre?

Sí. Però a la campanya s'hi ha de sumar el partit i el programa. Si dins d'aquest equilibri el candidat és dolent, la campanya pot fer-lo guanyar. De fet en tenim molts exemples... En aquest sentit, ens serveix l'índex de lideratge. Si aquest índex és positiu, implica que a les enquestes té més tirada el candidat que no pas el partit. Quan és negatiu, és el partit el que arrossega més els electors. L'índex de lideratge condiciona el tipus de campanya.

Què es tria primer, el missatge o el candidat?

Primer escollim el candidat. Ell és la marca. A Europa tenim candidat i partit. Als EUA té més pes el candidat. A partir d'això, s'investiga contrastant el programa propi amb l'estat de l'opinió pública.

El missatge no l'aporta el candidat? ¿Es modula en funció del que volen els electors?

Als EUA el que aporta el candidat és un programa. A partir d'aquí es fa investigació demoscòpica i es formula el missatge. A Europa el programa el fa més el partit, junt amb el candidat. I també s'utilitza la investigació demoscòpica.

Tot depèn de la demoscòpia, vaja...

No dic que amb la investigació es determini el missatge, perquè això seria populisme...

Passa sovint...

Sí, hi ha partits que ho han fet i encara ho fan. Examinen què vol la gent i a partir d'aquí fan el programa... Però el normal és fer una síntesi entre programa i voluntat dels electors, buscant allò que connecti amb la gent.

El màrqueting polític dilueix les ideologies?

Hi ha un corrent d'investigadors que ho pensa. Jo no. Davant de cada problema col·lectiu, hi ha una solució de dretes i una solució progressista. Ara bé, tenint en compte que a la campanya electoral es tracta de persuadir, és normal que els candidats utilitzin totes les eines que tenen a l'abast.

Tots els polítics volen tenir l'empatia i el carisma d'Obama. És possible aconseguir-ho?

L'empatia i el carisma són inherents a Obama, però igualment els ha treballat. Ara, si un candidat no en té, és molt difícil que sorgeixi.

Què té Obama?

Obama té un toc superelegant: alguns l'han qualificat com un ballarí. I al mateix temps té un origen absolutament humil i fins i tot desestructurat. És un reflex increïble del somni americà... i ha sabut trobar el seu forat polític.

Qui el va trobar, ell o els seus assessors?

No ho podem saber, però la veritat és que van ser capaços de captar aquell forat electoral que Hillary Clinton va deixar-se a l'esquerra en el seu camí cap al centre.

Identifica un nínxol electoral i el conquereix...

Obama suma el que és no racional -els sentiments, la connexió, l'empatia- amb una campanya de criteris absolutament racionals. A més, l'espai que havia deixat orfe Clinton el van detectar, abans que Obama, els bloguers joves del Partit Demòcrata, que la criticaven per traïdora.

Quina ha estat la clau contra McCain?

Quan encara s'estava enfrontant a la Hillary, Obama va detectar un element que ha estat determinant: les ganes de canvi de l'electorat. En el moment en què Hillary venia experiència, ell ja estava venent el canvi, que després va abanderar contra McCain. No li va fer falta canviar el discurs.

La mobilització dels voluntaris ha estat fonamental. Què motiva aquests joves a matar-s'hi tant?

El nucli inicial són els bloguers que critiquen Hillary. I Obama també pren bona nota de les possibilitats d'internet per obtenir diners. Obama porta internet a unes cotes desconegudes: en la captació de fons i voluntaris i en convèncer la gent perquè vagi a votar. A banda d'explicar la campanya, esclar.

Internet ja és imprescindible...

Obama va aconseguir 2.200.000 adreces que, a més, sembla que vol seguir utilitzant per enfortir i explicar la seva política.

Dialoga amb el ciutadà...

És el candidat que més ha dialogat quantitativament i ho han fet molt bé. Però tampoc deixaven res per a la improvisació.

El sistema de captació de diners d'Obama, amb petits donants, el fa més lliure dels lobbies...

Serà el president dels EUA més lliure dels lobbies i de les corporacions. Ha rebut uns diners molt més esmicolats i parteix de molta més llibertat.

Quines lliçons hem d'extreure'n?

Els partits s'haurien de fer més permeables a la societat. I això portaria a una reflexió no només sobre les llistes obertes sinó també sobre les primàries.

La clau és la democràcia participativa...

Exacte. I el govern també ha de saber dialogar amb la societat.

No, you can't (publicat a l'Avui)

El 4 de novembre de 2008 ha passat a la història amb lletres d'or per l'elecció d'Obama. Tanmateix, també té un regust amarguíssim. Enfront del potentíssim Yes, we can, els homosexuals de Califòrnia van haver d'escoltar, fa una setmana, un eixordador, i vergonyant, a aquestes alçades, No, you can't. En aquest Estat, capdavanter del progressisme nord-americà, es va votar la Proposició 8, que pretenia (i ha aconseguit) modificar la Constitució i impedir les bodes gais, legalitzades pel Tribunal Superior de Justícia de Califòrnia el maig passat. Per una ajustat marge de quatre punts, els carques i reaccionaris de l'Estat, els essencialistes del vocable matrimoni, van aconseguir limitar els drets d'una bona part de la població. Tot i la potència del no a la Proposició 8 de San Francisco i Silicon Valley, amb percentatges a favor de mantenir el matrimoni homosexual al voltant del 75%, la naftalina i el puritanisme de la Califòrnia rural es van carregar el dret de qualsevol parella homosexual a contraure una cosa tan poc perillosa com és el matrimoni. Durant el lapse de temps en què aquest dret ha estat vigent, la cèlebre Ellen DeGeneres ha pogut casar-se amb la guapíssima Portia de Rossi. I cito precisament DeGeneres perquè l'entrevista que va fer, durant la campanya electoral, al candidat McCain no té desperdici. Enfront de la frescor i seducció de la presentadora, el republicà, desconcertat, va aparèixer com un tòtil, repetint, sense explicar-se, la idea que el matrimoni només pot ser entre un home i una dona. Si el canvi d'Obama ha de ser global, el No, you can't californià hauria d'esdevenir un contundent Yes, we can. Després de derruir la barrera racial, toca esmicolar la sexual.

Tornem-hi, amb Obama (publicat a l'Avui)

Modestes puntualitzacions després que el somni s'hagi fet realitat. El somni americà i el d'aquell mig món que es pot permetre el luxe de connectar-se al televisor per saber qui ocuparà la Casa Blanca. U: de nou -pesats!- alguns líders nostrats volen esdevenir la versió catalana d'Obama. Cap d'ells -començant per Artur Mas, que no para d'intentar imitar-lo- s'hi assembla. El nou president nord-americà té un do; màgia, poesia. Cap dels líders que volen assemblar-s'hi, per molts cursets accelerats que facin, ho aconseguiran mai. Dos: Barack Hussein Obama ja ha fet història. Ara només ha d'esdevenir president dels EUA, tasca que ha estat capaç de desenvolupar durant vuit anys un idiota com George Bush (fill). El que fa gran Obama és haver fet tornar la il·lusió per la política. Ha acostat a les urnes adults que mai en la vida s'havien plantejat votar. Ha convertit en ciutadans els no-ciutadans. Els exclosos, i els joves, sempre tan còmodament escèptics. Ha fet comunitat. Tres: els que volen imitar Obama, què és el que anhelen d'ell? Molt em temo que només busquen una victòria a les urnes, que des de fa anys, en va, persegueixen. Obviant i ignorant l'aportació més substancial del d'Illinois: aconseguir que recuperem la il·lusió per la política. Aquest ha estat el gran canvi. I quatre: la victòria d'Obama és la victòria dels que estimem els EUA. No pas dels EUA de Palin i Bush, governats per la llei de la selva. La victòria d'Obama és la victòria dels EUA de Roth, de Leibovitz, d'Allen, de Nova York, dels Dean & De Luca, del mestissatge, del tot és possible. Paul Auster ha somniat, en alguna novel·la, amb la independència de Nova York. Amb la Nord-amèrica que ha escollit Obama, qui voldria independitzar-se? Prenguem-ne nota.

Avui toca poesia (publicat a l'Avui)

Tertúlia a Catalunya Ràdio. Inevitablement, les eleccions dels EUA monopolitzen bona part del debat. La meva aportació es centra en la poesia: la d'Obama. Els companys conterturlians m'alerten: "No te'n fiïs. Darrere la poesia, hi ha d'haver un estadista, un projecte polític. I Obama encara ho ha de demostrar". Cert. Tanmateix, en uns temps en què la política s'assimila cada vegada més a una (no sempre) eficaç gestió, vull poesia. Vull política, en estat pur, de la bona. Un gran líder es caracteritza per la seva audàcia a l'hora de connectar amb el que preocupa la gent; per la seva capacitat de mostrar-se (i esdevenir) pròxim al ciutadà; pel seu mestratge en la gestió dels problemes; per la definició d'un projecte de futur estimulant; i, també, per la seva capacitat de conjugar tots aquests elements sota una poderosa pàtina de poesia. Tots aquests elements són indispensables, i fins i tot indissociables, però el més poderós és el de la poesia. És el que diferencia un bon polític del Polític o Política. La paraula, l'oratòria, agiten els somnis, conquisten els cors i voluntats dels votants i els impulsen a voler donar el millor d'ells mateixos a la comunitat. A Europa, a Espanya, a Catalunya, coneixem líders eficaços, brillants gestors, fins i tot polítics propers al ciutadà, però tenim, malauradament, un dèficit de poesia. És precisament per això que, quan Barack Obama va visitar Berlín, l'avinguda del 17 de Juny es va omplir a vessar per joves que anhelaven la seva poesia, per joves que volien tornar a somniar, a emocionar-se amb el discurs d'un polític. Obama, certament, ha de demostrar que és un estadista. Però guanyi o perdi, una cosa ha quedat clara: és un poeta. I avui, si res no falla, toca poesia.

Cotxe, germà i ambaixada (publicat a l'Avui)

La concatenació de nyaps de líders republicans erosionen, dia a dia, la reputació governamental de la formació. Vegem-ne uns exemples. U: el cas Benach. El fet que s'hagués equipat el cotxe per disposar d'una "oficina mòbil" té, en certa manera, justificació. El que és inconcebible, propi de polítics que obliden que es deuen als ciutadans, és que una bona part dels cotxes oficials del país tinguin els vidres tintats. Entre ells, és clar, el del president del Parlament. Amagar-se darrere l'opacitat del vidre no s'explica per motius de seguretat. S'explica, simplement, per supèrbia. El polític serveix al poble, fa de mitjancer entre el ciutadà i l'administració, i, per tant, l'últim que ha de fer és aïllar-se en una ridícula bombolla de presumpció. La bona política passa per la proximitat. Molts no ho han entès. Dos: un altre nyap, dels grossos, que resta honorabilitat a ERC com a força de govern: el nomenament del germà Apel·les com a ambaixador de Catalunya a París. Apel·les, de desconegudes dots per a ostentar un càrrec d'aquesta magnitud, ha passat per davant d'acreditadíssims professionals que exercirien, amb mestratge, aquest càrrec. Penós. Tres: a aquesta incòmoda llista de greuges, un últim apunt, indicatiu de la volada que tenen els afers exteriors del país. Aquesta setmana, Carod (Josep-Lluís), ha anunciat que la delegació de la Generalitat a Estats Units estarà ubicada al Rockefeller Center. ¿És que no hi ha llocs més insignes -i econòmics- a Nova York? ¿És que només coneixen aquest temple del turista xancletaire a la ciutat dels gratacels? ¿Han visitat els Villages? ¿Coneixen els Upper Sides? Si es descuiden, obren la seu a la Trump Tower. El súmmum del mal gust: u, dos i tres.

S'apropa el dia ...

Entrevista a Alfred Pastor (publicada a l'Avui)

No estic segur que el govern central hagi actuat bé

La crisi que va patir Espanya a finals dels vuitanta va ser més greu que l'actual / L'absència d'ètica es tradueix en una mala regulació / La falta d'unitat a la UE és incomprensible"

Els seus constants viatges a la Xina com a titular de la càtedra d'Espanya a la China Europe International Business School permeten a Alfred Pastor observar la crisi actual des d'una àmplia perspectiva, que no escatima reflexions sobre l'ètica.

Vostè ha dit que la crisi de finals dels 80 va ser més greu que l'actual...

Per a l'economia espanyola sí. Estem patint de retruc una crisi financera que pot ser molt seriosa. Si l'interbancari i la crisi de liquiditat no s'arreglen, tenim un problema greu. Però dono per descomptat que aquesta crisi financera s'arreglarà i la situació actual durarà poques setmanes més.

Quin és l'escenari a Espanya?

Nosaltres estem patint el final d'una bombolla immobiliària. I això sempre és seriós: l'habitatge és una part molt important de la riquesa de les famílies; i la construcció és una part important de l'activitat econòmica.Però en termes de retallada d'ocupació i caiguda del PIB el que va passar a Espanya a finals dels anys 80 va ser molt pitjor que això: va desaparèixer la siderúrgia, la construcció naval, els béns d'equipament i la mineria del carbó. Va ser el moment de la famosa reconversió industrial. I també vam patir una crisi bancària que va ser una de les cinc crisis bancàries serioses que hi va haver a Europa. Tot això va ser molt més greu que el que patirem ara.

¿El sistema financer espanyol té unes bones bases, com diu el govern?

És un sistema financer sòlid. Però el 31 de desembre del 2007 els dipòsits de la banca estrangera a la banca espanyola eren el 14% del passiu, és a dir, 468.000 milions d'euros. Si no es presten aquests diners, haurem de reduir el crèdit!

¿El problema més important per a Espanya és la manca de liquiditat?

És el primer problema, el més urgent. El segon es deriva de la crisi immobiliària, que provocarà un fort augment de la morositat. Tanmateix, si el sistema financer internacional es normalitza el nostre sistema resistirà.

Ha actuat bé el govern espanyol?

No n'estic segur. A l'administració i al Banc d'Espanya hi ha gent competent per fer-se càrrec de la situació i dissenyar un programa coherent, però falta que els escoltin. De moment, el govern ha dotat una quantitat de diners per comprar actius bons de la banca. Però si ho mirem amb perspectiva, veiem que els actius bons ja es compren sols. El que valdria la pena és que el govern comprés també actius dolents. I en segon lloc no sé si és millor comprar actius o bé donar garanties perquè els bancs es prestin entre ells...

La clau és el mercat interbancari...

En efecte, i de moment sembla que el govern no ha apuntat cap a aquesta direcció. Ara bé, això pot ser degut al fet que no pot actuar amb independència del que faci el BCE.

S'hauria de fer a escala europea?

Sembla mentida que no s'hagi actuat en aquesta direcció. Les diferències que separen als països europeus són tan petites! Vist des de fora, des de la Xina, aquesta manca d'unitat és incomprensible.

¿L'aval al mercat interbancari a escala europea és indispensable?

Si pensés que és indispensable aleshores sí que pensaria que ens trobem davant d'un problema sense solució, perquè no estic segur que es posin d'acord. Les garanties nacionals poden ser suficients, però és una manera molt ineficient d'actuar...

Què ha fallat en aquesta crisi?

La crisi es deu a una bombolla que ha esclatat. El gran problema ha estat la titulització i venda d'hipoteques dolentes, que ha creat incertesa sobre els actius dels bancs. Aquests actius no s'haurien d'haver permès.

La regulació ha estat obsoleta?

Obsoleta no és la paraula. El problema és que s'han derogat normes i que no s'ha volgut regular. I en això un gran responsable és Greenspan.

Greenspan ha passat de ser estimat a odiat...

Greenspan va presidir una època de bonança a la qual va contribuir abaixant sistemàticament el preu del diner. I es va equivocar. En canvi el BCE s'ha comportat molt millor, tot i que no ha estat sotmès a les pressions dels interessos financers a què ha estat sotmesa la Reserva Federal.

La poca ètica ha estat fonamental...

En efecte. I l'absència d'ètica s'acaba traduint en una mala regulació. La regulació serveix per donar pautes a la gent i per no posar-nos davant de temptacions massa grans.

La regulació ha de corregir els incentius nocius...

Corregirà els incentius nocius. I es regularan millor alguns instruments financers, i fins i tot, potser, alguns es prohibiran. Es revisaran les normes comptables i també la llibertat de moviments de capital.

La intervenció estatal és la que salvarà el capitalisme...

Sempre ha estat així! L'economia de mercat és una economia regulada!

Quines lliçons se n'han de treure?

S'ha de posar l'afany de guany en el seu lloc a l'escala de valors d'una societat. No podem convertir en herois dels que es fan multimilionaris amb aquests negocis. La legislació no és l'única forma de marcar pautes. La sanció social també té importància. I en aquest moment no hi és.

La millor Madonna- Confessions Tour

Substitute for Love-Live, clickeu: http://www.youtube.com/watch?v=RIZSPwKY75w

Animalots a l'Aran (publicat a l'Avui)

Examinem els fets: uns caçadors s'endinsen al bosc a la cerca del porc senglar. O el que és el mateix, s'endinsen en un territori on ells, humans, no són la fauna natural. Segons la versió del caçador, Luis Turmo, un home que s'ha plantat davant dels focus una vegada i una altra lluint les ferides de guerra, l'óssa Hvala, sense motiu aparent, el va atacar etzibant-li una bona esgarrinxada a braç i cama. Accidentalment, segons el caçador -només tenim i tindrem la seva versió dels fets-, la seva arma es va disparar i l'animal, esfereït, va fugir. Davant d'aquesta circumstància, aïllada, i qui sap si provocada per la imprudència o actitud bel·ligerant de Turmo, la política de reintroducció de l'ós al Pirineu s'ha posat en qüestió. El Síndic d'Aran ha reclamat i exigit que capturin urgentment l'exemplar i tots els membres de la seva espècie. Argumenta que si les autoritats no atrapen l'animal immediatament, hi ha el perill que els caçadors, que pertanyen al grup dels éssers vius autoproclamats racionals, busquin l'óssa Hvala pels seus propis mitjans i la matin. Els individus en qüestió estan tan indignats, tan enfadats, tan irritats, que estan disposats a aplicar la justícia de la selva a la seva manera. És a dir, "tu m'esgarrinxes, jo et mato", sense ni tan sols deixar que veterinaris i experts puguin examinar les causes de l'estranya actitud de l'óssa. Davant la pressió del lobby caçador, mig Pirineu està buscant -i gastant recursos en l'escomesa- l'óssa Hvala, convertida, ja, en la bèstia de totes les bèsties. Tanmateix, imaginant una tropa de caçadors armats, colèrics, irreflexius, a la cerca de Hvala, es fa inevitable preguntar-se sobre la identitat dels veritables animalots de l'Aran.

Kosmopolis08 (publicat a l'Avui)

"A l'atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona / de classe baixa i nació oprimida. / I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel". Divisa, de Maria Mercè Marçal, va ser recitat divendres a la nit per Laurie Anderson. Sí, la carismàtica, poderosa i seductora -sobretot seductora- cantant i performance nord-americana, des de Berkeley, via internet, va ser present al Kosmopolis d'aquest any. Acompanyant un Lou Reed que va aparcar els seus passeigs per la senda salvatge de la vida per lliurar-se a la poesia d'Espriu o Perejaume des del Hall Proteu del CCCB. Excel·lent. Amb perles com el Manifest Groc de Dalí, Montanyà i Gasch, perfectament declamat en anglès per la mateixa Anderson que, en acabar-lo, va ser obsequiada per un sentidíssim aplaudiment del públic.

La festa de la literatura, Kosmopolis, s'ha apoderat, entre dimecres i ahir mateix, del CCCB. No sé pas si estem en decadència, però sí que sé, del cert, que la vida cultural de Barcelona bombeja a ple rendiment. I amb una acceptació de públic notabilíssima. Ahir mateix, va ser pràcticament impossible seguir la conferència que Tzvetan Todorov sobre La guerra contra el terrorisme per l'excés d'assistència, que va desbordar les previsions dels més optimistes i va esgotar els aparells de traducció simultània. Poesia; homenatge a Agustí Bartra; il·lustres invitats com Gao Xingjian o David Rieff, fill de Susan Sontag i implacable crític de l'humanitarisme de les ONG; contundent exposició del PEN català sobre escriptors i escriptores perseguits però no silenciats; Jordi Costa i el seu homenatge a Ballard. Cultura, cultura i més cultura contra la ignorància que, aquesta sí, ens fa decadents. El K08 ha estat un bon antídot.

Imprescindible: Burn After Reading

Burn After Reading, d'Ethan & Joel Coen, vista dissabte a la nit. Sublim, boníssima, genial, humor brillant. I amb un repartiment brutal i excel·lent: Frances McDormand, G. Clooney, John Malkovich. Imprescindible. I si pot ser al Renoir Floridablanca, en vos. 

Entrevista a Mary Ann Newman (publicada a l'Avui)

Catalunya s'ha desvinculat mentalment d'Espanya

Mary Ann Newman Directora del Catalan Center a Nova York

Per què s'interessa per la cultura catalana?

El 1972 estudiava a Madrid. Provenia d'una Nova York molt viva i d'un ambient d'esquerra. Madrid em va semblar una ciutat molt grisa. Aleshores vaig viatjar a Barcelona. L'arribada a l'Estació de França em va impactar. La ciutat em va enamorar.

Vostè estudiava filologia hispànica. ¿Era conscient de l'existència del català?

Sabia que hi havia una cultura catalana amb llengua pròpia. Ho vaig saber al col·legi pel llibre de cultura de les classes de castellà...

Al col·legi? A Nova York?!

Sí, el llibre explicava les diferents cultures d'Espanya: Catalunya, Galícia...

Què va trobar en Barcelona?

A Madrid no em trobava a gust, i Barcelona va ser una passió a primera vista.

Però Barcelona tenia poc a veure amb Nova York...

Barcelona també era franquista, però s'hi respirava un altre clima. Hi ha molts elements que uneixen Barcelona amb Nova York: totes dues són ciutats portuàries, capitals culturals però no polítiques...

Se sentia confortable a Barcelona?

Vaig sentir una entesa especial amb la gent, em va acollir generosament.

Quan s'hi estableix per primera vegada?

Al 76 vaig tornar a Madrid per fer un màster. Volia conèixer Espanya després de Franco, però a Madrid semblava que Franco encara era viu! Quan vaig acabar d'estudiar, vaig viatjar a Barcelona, hi vaig trobar feina i vaig viure-hi vuit mesos. El 1977 va ser un any espectacular! Vivia a les Rambles i qualsevol manifestació o gresca passava per sota de casa!

Com va aprendre el català?

Les dues úniques classes formals de català que he fet van ser el 1976 al Círculo Catalán de Madrid. A Barcelona el vaig aprendre al carrer. En tornar a Nova York, vaig proposar a un grup d'amics novaiorquesos que parlaven castellà si volien aprendre català. Ens reuníem a casa, jo m'estudiava el Teach yourself catalan de l'Alan Yates i els l'ensenyava. De passada, jo aprenia a escriure i parlar correctament!

Com s'explica l'interès dels seus amics de Nova York per aprendre, el 1976, català?

Eren progressistes. Els interessava molt la qüestió catalana. Als Estats Units les cultures dites minoritàries són respectades, és una qüestió de drets civils.

Potser interessa més als EUA que a Espanya...

I més que a Europa, on la gent sovint compara el fet català amb qualsevol fet regional local, i el minimitzen. Els nord-americans parteixen de menys de conceptes previs i es deixen fascinar per una cultura com la catalana. No hi posen barreres.

En aquests anys, com ha canviat Catalunya?

S'ha desvinculat mentalment d'Espanya. El 1977 la cultura espanyola era la que vivies tot el dia. Ara per veure cultura catalana només et cal engegar el televisor.

Espanya encara nega el fet català...

A finals dels setanta, els opositors al franquisme reaccionaven positivament davant els temes socials: grups minoritaris, feminisme, drets gais... Algunes d'aquestes coses ja s'han normalitzat, però, en canvi, s'ha involucionat, en la reflexió davant dels fets diferencials culturals o nacionals.

Per què es nega el fet català?

Ho compararia amb el que ha fet la dreta als EUA: distorsiona el discurs polític en temes com l'avortament. Això a Espanya no es discuteix. Aquí la dreta manipula amb el separatisme.

Vostè potencia la cultura catalana a Nova York. D'on sorgeix la idea del Catalan Center?

Sorgeix des de l'Institut Ramon Llull. El 2004 es van produir dos fets: el director de la Film Society of Lincoln Center va venir a parlar amb nosaltres perquè volia fer un cicle de cinema català; i el Metropolitan Museum volia fer l'exposició d'art català Barcelona and modernity. Les institucions novaiorqueses s'esmerçaven en la cultura catalana! D'aquí va sorgir la idea de muntar un centre de cultura catalana que assessorés les institucions de la ciutat quan fessin manifestacions culturals catalanes i que, alhora, fes programacions pròpies.

Què atrau de Catalunya al Lincoln Center?

Vaig preguntar-li això a Richard Peña, el director de la Film Society. Em va dir que sempre li havien interessat les narratives amagades per la "història oficial". Ho veu? Tornem al respecte per les cultures no hegemòniques.

Com descriuria la seva relació amb Catalunya?

És casa meva. És la meva segona casa. Vaig viure a Catalunya del 2002 al 2006 i he tornat a Nova York per muntar el Catalan Center. Sóc novaiorquesa i en la feina de difusió de la cultura catalana sóc més efectiva aquí que a Catalunya. Puc abastar més gent.

On es veu vivint els propers anys?

Em veig arrelada a Nova York, propiciant el vaivé dels catalans, i viatjant molt a Catalunya: he de saber què s'està cuinant!

L'esmorzar del dissabte (publicat a l'Avui)

Potser el millor moment de la setmana és l'esmorzar del dissabte. A mig matí, sense que la dictadura del despertador perfori la sensibilitat auditiva, és el moment per aixecar-se. Si l'economia no dóna per més i la nevera està ben proveïda, la primera parada és la cuina. Torrades del forn Boix, pernil, formatge, oli verge d'oliva i un bon cafè. Illy o Lavazza, sense excepció. Mentre degustes l'esmorzar, mentre acostes aquestes exuberants torrades a la boca, mentre olores l'inconfusible aroma d'aquest cafè, encara tot està per fer. Miles Davis de fons. Walkin', sempre. No saps què faràs el cap de setmana. No saps quin rumb prendràs. I tot, tot, està per fer. Ara bé, si el dispendi està permès, les terrasses de Barcelona, o algun racó de Ciutat Vella, són destí ideal. Indispensable. Una opció és el Kasparo. L'insuperable i famós bar s'amaga en una de les cantonades que dibuixa la plaça Vicenç Martorell. El servei, encantador. I el cafè, des de fa uns mesos, també Lavazza. Combinació perfecta a la qual el sol, si pot esquivar les fulles dels arbres que poblen la plaça, s'afegeix per il·luminar l'espessor tintada de la premsa del dia. Tanmateix, si la Boqueria és propera parada, sempre queda una altra opció per a aquest desitjadíssim esmorzar de dissabte: el Pinotxo. Encara que hagis de degustar el xuixo de la pastisseria Lys a peu dret, encara que hagis de netejar tu mateixa la taula, encara que t'agafin els vasos de cafè amb llet, plens a vessar, amb els dits fregant el líquid, encara que les escombraries siguin a tocar i inoportunin el menjar amb el mal aroma, val la pena. Encetar el dissabte, el cap de setmana, amb el somriure del Juanito, és impagable. Benvingut esmorzar del dissabte.

La família demoscòpica (publicat a l'Avui)

Compte enrere. Dues setmanes perquè se celebrin les eleccions nord-americanes i la història faci el gir més brusc dels últims anys. Malgrat totes les limitacions que tindrà, si Obama és nomenat president moltes coses canviaran. I moltes coses hauran canviat. Al món i en aquest país tan apassionant que és els Estats Units. Tanmateix, ahir escrivia Toni Soler a La Vanguardia que el vertader canvi arribarà quan sigui escollit un candidat sense família, és a dir, solter, divorciat o vidu. Tot i que discrepo matisadament de Soler -veure un president dels Estats Units negre té una dimensió brutal-, certament haurem fet un nou pas, importantíssim, quan no sigui necessari presumir de família estereotip (i feliç) per guanyar eleccions. Als Estats Units, però també a la major part d'Europa, exceptuant il·lustríssimes excepcions com és el cas dels alcaldes de París i Berlín, obertament homosexuals, qualsevol candidat que vulgui guanyar uns comicis s'esforça a oferir la imatge de la normalitat -quin terme més mediocre-, aparellant-se, si és necessari, quan l'arròs pràcticament ja estava passat (vegeu el cas Rajoy) o mantenint un matrimoni fracassat (vegeu el cas Sarkozy). La demoscòpia, avui, encara agraeix aquests símptomes de normalitat (sic). Precisament per això, i enllaço amb un altre tema de rabiosa actualitat, que a Espanya es donés llum verda als matrimonis homosexuals o que a Catalunya al nou Codi Civil català que proposa Tura per família s'entenguin indistintament relacions homoparentals, reconstituïdes o monoparentals, és substancial. Si alguns sectors de la societat estan anquilosats en caduques estructures, la legislació és una eina crucial per obrir camí i sacsejar arrossinats prejudicis. Uns prejudicis que, per cert, ja han portat alguns i algunes a qualificar, indignats, aquestes iniciatives de dogmatisme progre-moralista.

El codi Tura (publicat a l'Avui)

Ho vaig escriure fa uns mesos. Josep Pla estava equivocat. Un espanyol d’esquerres no té res a veure amb un espanyol de dretes. Com un català d’esquerres no és equiparable a un català de dretes. La setmana passada van abundar les esbatussades partidistes entorn de la figura de Companys. Mentre això succeïa, tanmateix, el govern del país treballava. A Justícia, a ple rendiment. Entre titulars i contratitulars, si vau afinar la vista, vau poder llegir que la consellera Tura acaba de presentar la seva proposta d’esborrany per modernitzar el llibre segon del Codi Civil de Catalunya, relatiu a la persona i la família. Què s’amaga darrere aquest enunciat? Una revolució en les estructures familiars catalanes, que, tard o d’hora irritarà els membres més carques de la patronal de la sotana i d’aquells sectors de la societat catalana més anquilosats. Tura està impulsant una reforma impensable a les conselleries de Justícia que regentava, in illo tempore, Unió Democràtica. Una reforma que és possible gràcies a allò que en la tramitació estatutària es va reivindicar: els drets històrics. Això és, el Codi Civil. Us faig cinc cèntims del que significarà aquesta llei: equiparació de tots els tipus d’estructures familiars. Família és: homoparental, monoparental, unions estables de parella o reconstituïda; els pares amb fills adoptats els hauran d’explicar que ho són quan siguin prou madurs; adéu al concepte custòdia. La consellera Tura introdueix la responsabilitat parental: ningú deixa de ser pare o mare encara que no tingui el fill a càrrec. I aposta per la igualtats de drets i deures dels progenitors. I una llarg etcètera d’articles que sacsejaran el vell concepte de família. La consellera Tura ho ha dit ben clar: són lleis per a una societat adulta. Confiem que tingui raó, i que la naftalina del país brilli per la seva absència.

El conyàs de cada any (publicat a l'Avui)

"Demà tinc el conyàs de la desfilada, en fi, un pla apassionant". Només 365 dies abans, la dimensió de la realitat era, per a Mariano Rajoy, absolutament diferent. Recordeu si no aquell vídeo evocador dels millors moments del No-Do, ara a tot color, amb un home barbut i ullerut en lloc del temible dictador, amb la bandera rojigualda al fons. "Jo estic orgullós de ser espanyol", deia Rajoy fa un any, instant els espanyols a "manifestar amb franquesa" el seu orgull patriòtic, a "fer algun gest que mostri allò que guarden en el seu cor". Rajoy, ara que ja no està pendent de la cita amb les urnes, ha fet el gest. El de veritat. I contribuirà, qui sap si amb la seva furtiva franquesa, a eliminar una desfilada que ja no es creuen ni els més patriotes. Començant per ell mateix. Rajoy, que deu tenir tots els falcons de la dreta rància fent salivera per avui, a primera hora del matí, clavar-li mortal queixalada, té raó. La desfilada és un conyàs, i un anacronisme al qual cada vegada assisteix menys gent. Començant pels presidents dels territoris que a Madrid en diuen l'Espanya de les autonomies. Ahir, dels disset caps de govern que tenen les terres del regne, només set van disposar-se a disfrutar del conyàs. Montilla, audaç, va esquivar la cita. Rajoy, en lloc d'emetre un covard comunicat desdient-se del seu comentari i subratllant el seu suport a l'exèrcit espanyol, podria dignar-se a fer, ni que sigui per una vegada, una contribució a la nació que tant estima. Ratificar, en veu alta, que considera que la desfilada militar és un conyàs seria una fita. I demanar-ne, contundent, la supressió, encara més. Ni que fos per una vegada, tindria l'aplaudiment d'aquesta tribuna.

Entrevista a Alberto Solé Bruset, publicada a l'Avui

El meu pare ha patit dos exilis: el polític i el personal

Albert Solé Bruset Periodista i director de 'Bucarest, la memòria perduda'

Per què el documental?

Per la necessitat de comunicar que tenim els periodistes, per una voluntat de transmissió de generació a generació, i també per fer les paus amb mi mateix. El documental ha estat com una teràpia personal.

Ha sigut una catarsi per afrontar l'Alzheimer del seu pare i reconciliar-se amb el passat...

Exactament. Vaig tenir una infantesa molt estranya. Però no n'era conscient.

Què recorda de la seva infantesa?

Ho recordava tot, però no ho havia ordenat. Ja no només el fet que el meu pare hagués estat empresonat, sinó també la violència que vaig viure al meu voltant: vaig sentir una quantitat enorme de converses sobre tortures!

Estava present a les reunions clandestines?

Sí, i podia escoltar com amics dels meus pares que coneixia havia estat capturats i apallissats...

Quants anys tenia aleshores?

Vaig tornar de Bucarest i París als quatre anys. És aleshores quan començo a tenir un record clar. La narració subjectiva de la meva vida comença a tenir sentit quan vaig a visitar el meu pare a la presó, als sis anys.

Com se sentia quan visitava el pare a la presó?

En el fons, com que n'havia sentit parlar molt, no era una tragèdia. Em costava més guardar els secrets. Estava en una edat en què necessitava reafirmar-me amb els amics i l'autocontenció em va fer possiblement més introvertit...

Quan amb la seva mare deixen el seu pare a Bucarest, sent que ell prefereix la política a vostè?

Aquesta sensació no la tinc de petit, la tinc d'adolescent. El dia que Espanya perd el dictador, jo perdo una part del meu pare. Fins aleshores havia estat molt abocat en mi. La democràcia coincideix amb la separació dels pares i amb el fet que ell obté el seu primer escó a Madrid. És aleshores quan perdo la referència del pare. Sóc com una víctima passiva de la democràcia.

Quan el seu pare es jubila, sorgeix l'Alzheimer. Pot recuperar el temps perdut?

No. El meu pare ha viscut dos exilis: el polític i el personal. Ell decideix retirar-se de la política el 2004 i, tot just plegar, pateix una depressió severa, habitual en persones que han dedicat la vida a la feina. Aquesta situació desencadena un procés que ja estava molt latent: l'Alzheimer. No he pogut gaudir del pare jubilat.

Els anys de clandestinitat, amb la consegüent absència del pare, van valdre la pena...

Sí, sense cap mena de dubte. Per l'esforç d'aquella generació tenim el benestar d'avui.

Creu que la gent n'és conscient?

No. Justament per això he fet la pel·lícula, com una metàfora sobre la memòria més que no pas com la narració d'una situació particular. M'interessa el joc d'amnèsies i records que practiquem per definir la narració subjectiva de la nostra vida. La dona del meu pare, la Teresa Eulàlia, al documental, diu una frase molt il·lustrativa. Li pregunto si recorda com era el Jordi abans de la malaltia, i contesta: "Per sobreviure és millor no recordar".

La gent no vol recordar...

Hem aplicat una amnèsia a la clandestinitat, que va ser de tanta saturació política. I és un gravíssim error. És indispensable que sapiguem quant ha costat arribar fins aquí. Qui no coneix el passat no pot dissenyar el futur.

Com va limitar-lo el pudor a l'hora de mostrar el drama del seu pare?

Vaig tenir una necessitat imperativa de fer aquest documental. I sí, em vaig qüestionar el límit ètic per ensenyar la malaltia d'algú que no pot decidir. Ara bé, si algú està autoritzat per parlar de la malaltia del pare, sóc jo. I sé també que, pel seu amor cap a la cosa pública i per les mostres d'agraïment que he rebut de tants col·lectius de malalts d'Alzheimer, ha valgut la pena pagar aquest preu personal.

Té esperança? Quin ànim té?

Esperança, segur que no. L'Alzheimer és, de moment, una malaltia sense solució. Es poden pal·liar els estats anímics del malalt, però no es pot curar. El meu ànim és variable. He plorat tant fent el documental que en aquests moments em sento relativament reconfortat i amb una certa comunió amb tots els que estan patint aquesta malaltia.

Què necessita el malalt d'Alzheimer?

He après a confiar en coses en què a l'inici era molt reticent. El malalt necessita afecte. Fa uns dies el meu pare i la seva dona es van posar a ballar al mig del saló sense música i el meu pare va ser capaç de portar el ritme. Això és fantàstic i és fruit de tones d'afecte. I també són necessàries les escasses eines que té la societat: els centres de dia, els grups d'atenció i les medecines.

La lluita del seu pare va ser contra el franquisme. Quina és la seva lluita?

Quan vaig acabar el documental vaig pensar: "Ja he fet la feina". És com si hagués complert una cosa molt íntima, una feina de transmissió entre generacions. La meva lluita és contribuir a fer que no s'oblidi el passat, a preservar la memòria i fer-ne una lectura com més intel·ligent millor. Amb el documental he volgut que s'entengui la mentalitat d'aquella generació, que la meva filla entengui el perquè de tot plegat.

El mestre Auster (publicat a l'Avui)

Paul Auster és a Barcelona per presentar la seva última novel·la. Una postal amb el seu rostre presideix el meu estudi. És, entre tots els escriptors, potser un dels més atractius. La seva mirada, profunda, profundíssima, es clava en una i activa sensors mentals desconeguts. Escriure sota la vigilància d'aquest mestre acoquina i estimula alhora. Pel·lícules i llibres. Des de Smoke a Viatges per l'Scriptorium, el món d'Auster captiva. Leviatan. Timbuktú. El llibre de les il·lusions. Bogeries de Brooklyn. Malgrat que alguns s'entestin a subratllar la vacuïtat de les seves obres, cadascun d'aquest llibres obre en el lector un món apassionant, de múltiples realitats paral·leles que atrapa, sense control, sense aturador, el pensament. Un gaudi. Auster és a Barcelona per presentar la seva última novel·la. Encara que els seus editors proclamin que és la seva millor obra, Un home a les fosques és, parcialment, un treball fallit. Però qui sóc jo, afamada admiradora del mestre, per retreure-li la qualitat del seu treball. Auster ha visitat Barcelona i ha alertat de la divisió que esquinça els Estats Units i de les conseqüències terribles de l'administració Bush. Auster, de Brooklyn, però en certa manera europeu, votarà per Obama. I contraposa la seva actitud reflexiva i intel·ligència aguda a la impulsivitat de McCain. Auster, en el seu viatge a Barcelona, ha delatat la crueltat del pas dels anys. L'escriptor, que ahir va parlar de la seva novel·la al Saló de Cent de l'Ajuntament de Barcelona, ja no és el de la fotografia que presideix el meu estudi. La cara xuclada, el cabell grisós, prim, un punt desmillorat. Però igualment poderós. L'edat, el temps, se l'emportarà algun dia. Però ell, com a gran escriptor que és, quedarà. Als llibres. I en els que l'hem llegit. I llegirem.

Barcelona a Houston Street (publicat a l'Avui)

Tornem-hi. Quinze dies després, aquest entranyable racó del diari torna a ser un privilegiat refugi. Un llarg viatge a Nova York ha marcat aquest lapsus temporal. I ha tenyit d'encara més incredulitat l'observació d'algunes manies ben nostrades. Un d'aquests vespres a la gran capital d'Europa, que no és altra que Manhattan, l'opció escollida és anar a veure Vicky Cristina Barcelona. L'Angelika Film Center, situat a la vorera nord de Houston Street amb Mercer, a la frontera entre el Noho i el Soho, projecta l'última pel·lícula de Woody Allen. Al cartell lluminós fa goig veure el nom de la ciutat acompanyant l'exuberància i el talent de Pe, Johanson i Bardem. Ja dins la sala, només servidora i acompanyant som conscients dels rius de tinta que ha generat la pel·lícula a la nostra ciutat. I de com algunes plomes (plometes) del país han consagrat aquesta pel·lícula com la pitjor del director i han desqualificat l'audaç productor del film, Jaume Roures, culpant-lo de la suposada mala impressió (?!) que transmet l'obra d'Allen. El públic disfruta. Molt, moltíssim. En lloc d'aturar-se a examinar quina és la dicció i la versemblança de Rebecca Hall quan explica que estudia la cultura catalana, els novaiorquesos que han pagat 12 dòlars per veure la pel·lícula disfruten com fa temps que no feien amb un treball d'Allen. A la sortida, satisfeta amb el que acabo de veure, penso, només per un moment, en tots aquells i aquelles que s'han escarrassat a criticar el film. Sondejo alguna explicació mesuradament raonable. Miopia, excés de preocupació pel propi melic, i enveja, ràbia, contra els catalans que triomfen, com Roures. Ridículs vicis vistos des de l'altra banda de l'oceà que segur que algun dia, per ser més feliços, corregirem.

Entrevista a Itziar González Virós, publicada a l'Avui

Ser un ciutadà compromès i fer política és el mateix
Itziar González Virós Regidora de Ciutat Vella, arquitecta

Per què fa política?

Ser un ciutadà compromès i fer política és el mateix. Si et compromets amb el teu barri, fas política. El compromís i el sentiment de pertinença al districte em van fer decidir fer el pas per fer política institucional.

Què és ser ciutadà?

Una persona que ha triat, o ha acceptat, viure en comunitat.

Realment es viu en comunitat?

En una ciutat només es pot viure en comunitat. En cas contrari es generen tota mena de guetos i marginalitats. Una ciutat és confluència, conflicte, respecte, intercanvi, frec...

Els veïns que fan política són minoria...

Qualsevol ciutadà, pel fet d'assistir a reunions veïnals (formals o informals) i proposar millores, fa política. El veí, potser sense ser-ne del tot conscient, contínuament fa gestió comunitària.

Què implica ser regidora?

D'entrada és un gran honor. Tens l'oportunitat de viure una experiència única: poder fer alguna cosa per a aquesta comunitat des d'un lloc privilegiat, amb recursos, amb equips que creuen en la funció pública, amb molta esperança i amb molta informació i consciència de la realitat.

I ser-ho precisament de Ciutat Vella?

Per a mi, que hi visc des de fa tants anys, és també l'oportunitat de conèixer com ha de ser i què ha de fer el polític del segle XXI. Si diem que la ciutat és comunitat, Ciutat Vella és segurament el lloc més internacional, més universal i amb més contrasts. Les ciutats del futur hauran de resoldre qüestions que al districte fa temps que veïns, administració i polítics afrontem.

Quin és el seu projecte per a Ciutat Vella?

Millorar l'autoestima del veí. Volem que senti que no ha de deixar el barri on ha viscut sempre. Volem decidir amb ell com ha de ser la Ciutat Vella d'aquí a deu anys, en què els barris siguin alhora centrals i veïnals. I també em fa molta il·lusió arreglar els problemes quotidians de veïns i comerciants, i contribuir a fer que se sentin més identificats amb la nostra administració i la seva funció redistributiva de tracte equitatiu i de qualitat per a tots els ciutadans.

Vostè ha destacat per voler ajuntar ciutadans amb govern. Què els ha separat?

No els ha separat res. Simplement en algun moment algú ha pensat que les parts podien prescindir l'una de l'altra. I això és impossible. El govern de la ciutat passa per la cooperació de ciutadania i administració pública. I el polític és la clau de volta. El polític és aquell que fa d'enllaç entre una administració pública moderna, oberta als processos de democràcia participada, i una societat que fa l'esforç de donar la mà a aquesta administració, una societat que se sent coresponsable i fa aportacions constructives.

El polític es confon amb administració pública?

El polític no és administració pública. El polític treu el millor de l'administració pública i fa més solidària la ciutadania.

En teoria. A la pràctica...

Crec que ho estem fent. A Ciutat Vella tenim una administració local que ha de donar resposta a problemes globals. El polític de proximitat ha de tensar l'administració local perquè trobi els canals que li permetin tutelar des de la mediació i l'autoritat pública problemes com per exemple el mòbing. Per fer-ho comptem amb la ciutadania.

¿Els ciutadans són conscients que poden incidir en la vida pública?

En van prenent consciència. Tinc molta confiança en la capacitat, compromís i creativitat de la societat civil.

Abans de ser regidora feia d'arquitecta social. Expliqui-m'ho.

Treballava per reforçar la capacitat arquitectònica i de comunitat que tenen els membres de la societat. I ho feia ajudant ajuntaments i ciutadans a dissenyar els seus espais de confiança i construcció conjunta. Redistribuïa càrregues de responsabilitat i presa de decisions amb la participació ciutadana aplicada a l'urbanisme.

Es va prometre que mai construiria un edifici nou. Només ha fet rehabilitació. Per què?

Potser perquè m'he format humanament i professionalment vivint a Ciutat Vella, on hi ha edificis centenaris que s'han reutilitzat generació rere generació. Una obra ben feta és sempre rescatable i transformable. No cal fer sempre tabula rasa. S'ha de recollir el llegat, aprendre'l bé i transformar-lo en allò que creus que és millorable. La meva escola político-pedagògica ha estat rehabilitar cases a Ciutat Vella i en altres nuclis vells i veïnats rurals de Catalunya.

Què ha de ser Barcelona?

Potser haurem de deixar de pensar què ha de ser Barcelona i acceptar que Barcelona és allò que entre tots fem i hem anat fent. És una ciutat del Mediterrani molt viva, plena de contradiccions. No sé si ens ajuda posar-la en crisi contínuament. Proposo seguir l'exemple de les persones que viuen i treballen a Ciutat Vella: esperar l'inesperat; estar contínuament atents i oberts a tot, i treballar perquè les veus dissonants s'harmonitzin lliurement i amb la força universalitzadora que tenen a les ciutats del segle XXI. Ciutat Vella té com a patrimoni l'experiència, real i quotidiana, de la inclusivitat. A Ciutat Vella, la diferència suma.