Escanyant els pobres (publicat a l'Avui)

Ha passat desapercebut. Com a mínim un breu. Tots els mitjans de comunicació hi hem donat la mateixa importància: escassa. Però en té, i molta. Dilluns passat es reprenien a Ginebra les converses per tancar la Ronda de Doha, procés iniciat fa set anys en el marc de l'OMC per tal de liberalitzar el comerç mundial. I, de nou, han fracassat. Si us dic que els màxims beneficiaris d'aquesta iniciativa serien els països en desenvolupament, que podrien fer arribar els seus productes agrícoles lliurement als mercats dels països desenvolupadíssims, a canvi d'obrir els seus mercats als productes manufacturats d'aquests últims, entendreu immediatament el perquè de la poca ànsia per arribar a un acord. I si a això hi afegim que les grans potències (vegeu, per exemple, la UE) haurien d'eliminar o retallar significativament els subsidis als agricultors, ja està tot dit. Ginebra, aquesta setmana, era el lloc escollit per posar remei al greu deteriorament humanitari dels països menys desenvolupats en ple ascens dels preus dels aliments i del petroli i amb la crisi financera a ple rendiment. Tanmateix, de nou, set anys després, s'ha fracassat. I mentre s'endarrereix, fins a nou avís, la liberalització del comerç mundial, el Nord, ufanós, aixeca barreres cada vegada més obscenes perquè els seus països estiguin protegits d'aquells miserables del Sud. Enviem-los a la presó. Aprovem directives de la vergonya. Enviem, com a Itàlia, l'exèrcit al carrer. Aquesta és l'aposta occidental pel desenvolupament: aixecar barreres a les persones mentre es mantenen les barreres als seus productes agrícoles. I després es lamenten de les morts a l'Estret. Vergonya d'escanyapobres.

Salinger al Mauri (publicat a l'Avui)

“Si de debò voleu que us en parli, segurament la primera cosa que voldreu saber serà on vaig néixer”. Amb aquestes línies m’endinso en el món de Salinger. El vigilant en el camp de sègol, una de les perles de la novíssima i exitosa editorial Labutxaca. Encara que tard, primer i grat contacte amb l’escriptor nord-americà. Dimarts al matí. Provença-Aribau, cantonada privilegiada, a dos passos del diari. Bar gairebé centenari, el Mauri. Pertany a aquell tipus de cafès en extinció a Barcelona. Aquells bars com el veí Velódromo, que després d’anys de clausura inexplicable torna a obrir aviat. Bona notícia per a la ciutat. Entre pàgina i pàgina, i tast a l’ensaïmada, sucada al cafè amb llet, em criden l’atenció una mare, jove, joveníssima, amb una preciosa criatura. Fins als 28 no havia tingut consciència de l’instint maternal. Ara no paro de fixar-me amb els cotxets de nadons. “Jo visc a Nova York, i pensava en l’estany de Central Park, avall, prop de Central Park Sud. Em preguntava si estaria gelat quan arribés a casa, i si ho estava, on coi anaven els ànecs”. Un home que volta la setantena i mitja s’asseu a la taula del costat. Pocs minuts després arriba la seva néta. “Avi, fa molt que m’esperes? Avi, què vols prendre? Avi...”. La noia, d’uns vint-i-pocs anys, no para d’obsequiar amb atencions el seu avi. El gest em crida l’atenció. Malauradament és inusual. Segueixo la conversa. Després d’escassos prolegòmens, la noia li demana si es pot quedar a dormir a casa seva. Avui surt de nit i no podrà tornar a Granollers, on viu amb els pares. “Em preguntava si venia algú amb un camió i s’emportava els ànecs cap a un zoo o alguna cosa així”. Salinger al Mauri.

La 'miembra' del Barça (publicat a l'Avui)

El Barça ja té nova junta. Laporta ha girat full a l'era Soriano-Ingla i ha nomenat tres nous directius. Dos homes i una dona. Des d'avui, i fins que l'assemblea de compromissaris decideixi, dotze homes i aquesta dona regiran el destí del club blaugrana. Laporta, altament sensible a la causa feminista, ha mantingut la quota femenina, i ha substituït la dimissionària Clàudia Vives-Fierro per Maria Elena Elort, que esdevé oficialment la nova miembra blaugrana. Moltes dones (i homes, és clar) són contràries a les quotes femenines. I van alçar el crit al cel quan el govern Zapatero va aprovar la llei d'igualtat que obliga que a les llistes electorals cap sexe estigui representat per sobre del 60% ni per sota del 40%. Servidora, des d'un començament, no només va donar suport entusiàstic a la llei sinó que fins i tot vaig jutjar-la insuficient perquè dóna barra lliure als jocs de mans (les dones ocupen els llocs finals, els homes els llocs privilegiats). Ara bé, que a la directiva del Barça, entre tretze persones només hi hagi una (!!) dona, erigida en ridícula quota femenina, és obscè. I encara ho és més que quan hi ha l'oportunitat d'esmenar aquesta anomalia, el que alguns consideraven el Kennedy català (com n'estem de mancats d'ídols!) es limiti a complir la papereta substituint la dimissionària. Nofoscas... La directiva no està tancada. Encara s'hi han d'incorporar membres. Laporta, doncs, té l'oportunitat de situar altras professionals a la junta i camuflar la soledat d'Elort. Si més no, podrà dissimular el nyap que és triar només una dona entre els escollits. A vegades és preferible contemplar una munió granítica de mascles que veure una semblant convertida en florero.

Lola (publicat a l'Avui)

Petita. Els seus ulls em claven la mirada. Negres. Intensos. Innocents. Un esguard de bondat. Aliena al drama que va seguir al seu naixement. A la mort de la seva mare. Ella i el seu germà van sobreviure a un part complicat. La mare, desnodrida, esgotada, va prorrogar la seva vida el temps suficient per aplicar-li una cesària i portar al món els seus dos cadellets. Abandonada i recollida per algun soci de la Lliga Protectora, la gossa va donar a llum dos preciosos i mínúsculs gossets, mascle i femella, que, convertits en irresistibles peluixos plens de vida, ja han estat adoptats. Dissabte, mentre passejava per Barcelona, la mirada de la Lola em va captivar. Encongida a la mà de la seva propietària, convenientment resguardada del vent, arraulida, em va llançar una salutació per després, feliç, lliurar-se al son del cadell. Enmig del Portal de l'Àngel, munions de persones amunt i avall, caminant uns frenèticament, altres absorts, la Lola es va adormir, recolzada a l'escalfor del pit de la mestressa. La Lola ha estat afortunada. Tot i romandre al ventre d'una gossa desesperada per una soledat sobrevinguda, la petita gosseta ha estat de sort. L'estada a la Protectora ha estat breu. Brevíssima. En Milú espera un amo des del 2005. L'Alan, també. La Kora, encantadora, amb set anys sobre les potes, probablement no sortirà mai d'allà. És cega. Molts gossos esperen amo. Però també n'hi ha molts d'altres que avui, mentre llegeixes aquestes línies, viuen a la comoditat d'una llar. Ingenus. En pocs dies coneixeran la duresa i la follia de l'abandonament. Correran desesperats darrere els cotxes. A la cerca de l'amo. Del cabró. És estiu. Temporada alta a les gosseres. I a camp obert.

Gaicelona, certament (publicat a l'Avui)

Gaicelona. Gaixample. Gai... Quan un periodista es vol referir al fet homosexual recorre inexcusablement al prefix gai-. No és casualitat. En l'àmbit homosexual, el menysteniment de la dona és encara més descarnat que a l'heterosexual. Les fotografies que acompanyen aquests dies les informacions sobre els Eurogames delaten la preeminència masculina. Un 60% dels inscrits són homes, un 40% són dones. Contra els que proclamen la fi de la desigualtat entre homes i dones; contra els que proclamen la plena normalitat del fet homosexual, la invisibilitat de les lesbianes es revela feridora. Doblement discriminades. Per dones. I per lesbianes. Feu un cop d'ull als bars que poblen la part meridional de l'Eixample esquerre de Barcelona. Feu memòria i intenteu enumerar almenys cinc celebritats mundials lesbianes. Més enllà de la valenta i genial Ellen Degeneres i la seva guapíssima companya Portia De Rossi (per què alguns i algunes, ofuscats en mites caducs, es sorprenen de la seva extrema feminitat?), hi ha el no-res. Un no-res que es veu alimentat per l'ús de la terminologia gai. Les manifestacions d'enguany amb motiu del Dia de l'Orgull Gai (tornem-hi!) s'han centrat, precisament, en la invisibilitat de les lesbianes. I han denunciat els prejudicis i assetjaments als quals han de fer front. El cas de la nena de Sabadell que va haver de canviar d'escola per les agressions que rebia de les seves companyes va estar ben present. Centrar la reivindicació en el fet lèsbic és un primer pas. Però encara queda molta, moltíssima, feina per fer. Una feina que podria començar, per què no?, per un ús més afinat del llenguatge. L'abús del prefix gai- no és innocent.

Vida de perro, de Manuel Rivas. Deliciós.

Hay un parecido asombroso entre las personas y sus animales. O entre los animales y sus personas. Incluso cuando se trata de seres muy exóticos, como los seudónimos y las boas. Siempre creí que había una excepción con los peces tropicales. Hasta que fui comprobando que en casi todas las peceras domésticas va quedando un superviviente y que ese pez suele tener un parecido inquietante con el propietario. En el caso del perro y el humano la semejanza es casi aceptada como un axioma científico. Ese proceso de mímesis es una obra abierta que rompe muchos tópicos. Así, uno puede encontrarse con un caniche muy parecido a un campeón de lucha libre o a una escritora de novelas románticas con el perfil de su pitbull. El afecto va puliendo el contraste. A igual que el desafecto. Son dos herramientas de gran eficacia escultórica. En Vida de perro, en 1918, el revolucionario Chaplin se atrevió a contar las vidas paralelas del vagabundo, la chica del salón y un chucho callejero. La mirada los hermanaba. Desafiando el hortera tabú periodístico, hay que denunciar y aullar contra el masivo abandono de perros, ese daño colateral de las vacaciones humanas. Pero lo que más impresiona estos días son las miradas de los perros que todavía no han descubierto que han sido abandonados. El perro abandonado puede gruñir, huir o inspeccionar con cautela tus intenciones, si es que tiene fuerzas para algo. Esto sí que es un axioma: la mayoría sólo acepta sin temor la cercanía de mujeres o niños. En cambio, los perros que no saben que han sido abandonados, y hemos visto muchos, corren detrás de los espectros de los autos con una desorientada y angustiosa diligencia. Cuando te paras, escudriñan. Preguntan con los ojos. Convencidos aún de que alguien los busca. De que ha habido un error. No. La humanidad todavía no sabe que está siendo abandonada.

Obama i el romanticisme (publicat a l'Avui)

Obama's romantic revolution, escrivia ahir Gabor Steingart a l'Spiegel. L'articulista, no sense una certa dosi d'escepticisme sobre l'obamania que arrasa mig món, distingeix els demòcrates mundials entre els que es guien pel sentit comú (els que miren les mans del polític) i els que es guien pel romanticisme (els que miren les paraules del polític). En aquests moments, en un món orfe d'èpica, la majoria són (som) romàntics. Perquè malgrat que la plana política occidental s'ubica en el pragmatisme, tret de l'idealisme populista dretà que encarna l'eix sarkoberlusconià, això no és garantia d'efectivitat ni d'eficiència. L'avinguda del 17 de Juny berlinesa, amb 200.000 persones àvides de satisfer les seves ànsies d'utopia, hauria de ser un motiu de preocupació per als dirigents europeus. L'ombra d'Obama és allargada. I el furor que genera no denota més que la insatisfacció dels europeus amb els seus governants, que són incapaços de regar-los ni que sigui amb petites dosis d'idealisme. Una de les crítiques amb què es despatxen els oracles de la pàtria és la inconsistència del discurs d'Obama. "Us penseu, pobres desgraciats, que és d'esquerres", escriuen alguns d'aquestes intel·lectualitats que poblen la dreta pensant. Obama, benvolgudes ments privilegiades, no fa res més que practicar el que els nord-americans en diuen flip-flop. Està moderant el discurs per reubicar-lo al centre (o inclús centredreta), Com han fet tots els seus predecessors. Aquesta és condició imprescindible per poder guanyar el proper novembre. La diferència és que ho està fent agitant el romanticisme que (gairebé) tots tenim a dins. I això, avui, només ho sap fer ell.

Si féssim cas dels grecs... (publicat a l'Avui)

Tres dies amb regust de Grècia. Cap de setmana en un petitet però encantador poble de l'Empordà, Masarac, amb visites diàries a una de les platges més fascinants i belles de Catalunya. Sol, desconnexió i lectura en un enclavament on els grecs van establir-se a la primera meitat del segle VI aC i que van batejar Emporion. Oblideu-vos de viatges transatlàntics, abandoneu les ànsies baleàriques, i passeu delbling-bling Baix Empordà: a l'Alt s'amaga un paradís. Coronades per l'encantador Hostal Empúries, de vistes privilegiades, menjar exquisit i cambrers diligentíssims, i rodejades per les ruïnes de l'assentament dels pioners de la civilització, hi ha unes platges precioses, convenientment resguardades per un port d'aquells temps en què encara no havia nascut Crist. Un temps que va veure néixer, però sobretot pensar i escriure, crear, en definitiva, grans mestres de la tragèdia. Eurípides és un d'ells. I en aquesta setmana d'aroma hel·lenístic ha estat a Barcelona. Guiat per un Mario Gas de talent immens, el poeta grec ens ha acostat a Les troianes i ens ha recordat el drama que tants i tants segles després encara patim. Eurípides era un geni. I nosaltres, allò que alguns en van dir "el gènere humà", som una colla d'inútils. Gas, legítim transmissor del mestre grec, escrivia al fullet de mà: "Els segles passen, els conflictes romanen. El temps mai s'atura, però la condició humana sembla no canviar del tot, sembla que no aprengui [...] tot sovint segueix emboscada perseguint somnis de poder, violència i dominació; tot sovint enganya per aconseguir els seus propòsits; tot sovint". Tot sovint som una colla d'illetrats que si féssim cas dels grecs, si estiméssim la història, no continuaríem llegint morts estèrils als diaris.

Imagina... (publicat a l'Avui)

Imagina que vius en un país en què pots decidir pagar o no la declaració de la renta. Imagina que sí, que has de pagar l’impost, però pots decidir quan ho faràs sense que això impliqui una multa segura o un probable periple per les oficines judicials de l’Estat. Imagina que a mitjans de març, quan t’arribi la carta de la corresponent administració municipal que t’informa de la quantia i la data límit per al pagament de l’IBI, en lloc de dirigir-te al banc més proper envies una carta al teu gestor local convocant-lo a una reunió i enumerant-li confosos principis sobre la tributació d’impostos. Imagina que vius en un país on no atures la marxa als semàfors vermells i en canvi prefereixes estacionar-te quan s’il·lumina la llum verda. En aquest país els colors són discutibles i la semiòtica no és clara ni per a la policia. Imagina un país en què quan vagis a comprar pa puguis discutir-li a la fornera el preu de la barra de quart. Imagina un país en què puguis arribar dues hores tard cada dia a la feina sense que el teu cap et pugui amenaçar amb l’acomiadament. El temps és limitat, la vida és curta i vols organitzar-te l’horari a la teva mida. Imagina un país en què després de prendre una cafè tens la potestat de decidir si pagaràs l’IVA o no. Imagina un país en què a tres quarts de tres de la matinada el teu veí engega el televisor a tot drap i tu no pots objectar-hi res. Les lleis, a vegades subjectives, l’emparen per fer el soroll que vulgui quan vulgui. No cal que forcis la teva imaginació. Aquest seria el país en què viuríem si tu i jo actuéssim com el govern central ho fa amb el finançament. El 9 d’agost és la data límit fixada per l’Estatut per tancar un nou acord. No es tancarà. I no passarà res.

El gueto (no) sorprenent

Fa poques setmanes vaig tornar al que és un dels meus racons preferits del Raval. Un racó que feia més d'un any que no visitava. Després de sopar al sempre imprescindible Mam i Teca, vaig enfilar Riera Alta. Al número 40 hi ha La Penúltima. Acurada selecció de vins, música plena de hits de la Movida, servei excel·lent i decoració única. La retrobada amb el que havia estat un local de culte va esdevenir impactant. La primera imatge que vaig contemplar, amb la porta encara tancant-se, va ser un bar ple, a vessar, d'homes. El que era un bar obert a qualsevol tipus de persona, independentment de la seva orientació sexual (habitual al Raval), s'havia convertit en un local monohomocromàtic. La meva presència, com a dona, era benvinguda (faltaria!), però la situació era lleugerament incòmoda, si tenim en compte que servidora sempre ha tingut certs recels als locals, clubs i associacions on la monosexualitat (homo o hetero) és norma. Tanmateix, a aquestes altures, entrat el segle XXI, aquest tipus d'aplecs, per dir-ne d'alguna manera, en un món farcit d'homofòbia (no cal aixecar molt la vista per trobar tipus d'aquesta espècie), són necessaris. I no pas "sorprenents", com ha qualificat Felip Puig I el Bocamoll els Eurogames que es celebren a Barcelona. Si Puig fos capaç d'esmentar-me algun futbolista (o basquetbolista, tant és) obertament homosexual, li donaria la raó. Però no n'hi ha. Ni un. El que és fàcil trobar a les hemeroteques són declaracions del tipus "Al futbol no hi ha espai per als gais", director de la Juventus dixit, o "El futbol rebutja els homosexuals", seleccionador de Colòmbia dixit. Mentre aquesta sigui la doctrina del món de l'esport, els Eurogames, mal que ens pesi, no seran sorprenents.

Pilotes de goma (publicat a l'Avui)

El misteri de les pilotes de goma. Per atzar, hem passat una bona colla de dies d'aquest estiu del 2008 parlant de pilotes de goma. De la pilota de goma que va impactar contra l'abdomen el dissortat cap de la Guàrdia Urbana, Xavier Vilaró, que a banda de passar una farragosa hospitalització va haver de desmentir, a esposa i públic en general, la seva visita a un prostíbul en plena operació Campeones, oé, oé. Les pilotes de goma, àvides de fama, tornen a ocupar les pàgines informatives. En aquest cas, la protagonista va ser disparada per un soldat israelià contra un manifestat palestí que era a pocs metres d'ell, emmanillat, amb els ulls embenats, indefens, subjectat per un oficial. L'incident, l'agressió, ha saltat als noticiaris mundials gràcies a la bona feina de B'tselem, una organització israeliana creada el 1989 per acadèmics, advocats i parlamentaris amb l'objectiu de defensar els drets humans als territoris ocupats. Una bona feina que a principis de gener va concretar-se en un projecte peculiar, i efectiu. B'tselem va lliurar 100 càmeres a palestins que viuen prop d'assentaments de colons i bases militars, on la violació dels drets humans no és una excepció. La destresa d'una nena de 14 anys de Nil'in a enregistrar l'agressió del soldat, el tret, ha posat al descobert l'abús dels soldats israelians. I ha revelat la indiferència esfereïdora dels companys del soldat, que lluny de dissuadir-lo de disparar al palestí, el van observar complaents, potser habituats a aquest comportament. Una investigació ha estat oberta. Aquesta pilota de goma ha estat fitxada. Però n'hi ha moltes més que esquiven l'objectiu de les càmeres. I segueixen disparant-se sense raó. Anònimes, i lesives. Tossudes pilotes de goma...

Donasses a Peralada (publicat a l'Avui)

Recentment, van preguntar a l'escriptora egípcia Nawal El Saadawi si el sociòleg francès Alain Touraine té raó quan pronostica que en els propers 500 anys la dona tindrà un paper predominant a la societat. El Saadawi es va remoure en la seva cadira i va exclamar: "¡Espero que no siguin dones com Condolezza Rice o Margaret Thatcher, o Hillary Clinton, Madeleine Albright, Angela Merkel, Golda Meier... Són dones de dretes, que creuen en el patriarcalisme, dones opressores que oprimeixen altres dones! Exacte, han de ser aquestes dones les que ens governin i guiïn els nostres destins? O han de ser un altre tipus de dones, poderoses, robustes, contundents en la seva condició, exuberantment femenines, les que desbrossin el camí a les seves semblants? Les Clinton, Thatcher, Merkel hauran tingut un paper important, però només seran les donasses les que matisin la societat en femení. Donasses encara en minoria en política i responsabilitats però nombroses en les arts. Dissabte vaig gaudir-ne dues d'immenses. Com les van gaudir aquells i aquelles que ens vam acostar a Peralada. Lila Downs i Martirio. Martirio i Lila Downs van fer vibrar l'Alt Empordà amb la seva força, amb el seu poder. Contundentment i exuberant femenines, poderoses entonant el Volver d'Alfredo Le Pera o la mexicana La llorona. Malgrat que la platea amagava zones buides; malgrat que una bona part del públic romania immutable als frenètic ritmes de les ranxeres (per què els catalans som tan emocionalment continguts?, on para la nostra arrel llatina?); malgrat que una part dels assistents s'havien deixat caure al concert per ser vistos i no pas per veure, la nit de dissabte, regada per la llum d'una lluna pletòrica, donassa universal, va ser brutal. Art en estat pur. Poder femení, el de veritat, en estat pur.

La democràcia de Sarkozy (publicat a l'Avui)

El gran prestidigitador té solucions per a tot. L'actual president de torn de la UE i president de França, Nicolas Sarkozy, ha trobat la solució per a l'atzucac en què es troba Europa. Després del no, clar i rotund, dels irlandesos al Tractat de Lisboa, els que governen el Vell Continent s'han lliurat a la màgia de le petit Napoléon per posar fil a l'agulla en l'entrebancat procés de construcció. I ell, creient-se el més llest de la classe, amant de les solucions simples, ha dictaminat la seva recepta per al caos: "Que tornin a votar!". En efecte, la gran idea del president francès és obligar els irlandesos a votar de nou, però que aquesta vegada ho facin triant l'opció correcta. Visca la democràcia! Ara sí que podem dir que Europa està abocada al seu fracàs. Perquè si els seus dirigents, amb el president de torn al capdavant, només són capaços d'atribuir el fracàs europeu a un error dels irlandesos a l'hora de decidir el seu vot, aquest gran projecte que era Europa està mort. ¿És que són idiotes els irlandesos que papa Sarkozy els ha de triar la papereta perquè no s'equivoquin? ¿És que només som llestos els que vam votar sí a la difunta Constitució europea? Ja ho va dir Bertolt Brecht: "Com que el poble ha perdut la confiança en el govern, el govern ha decidit dissoldre el poble i nomenar-ne un de nou". Precisament un dels grans problemes de la construcció europea ha estat l'allunyament de les elits de Brussel·les dels ciutadans. Unes elits que ara, des de la distància, i a través de Sarkozy, castiguen els que exerceixen la democràcia. Dijous, Roger Cohen, des de les pàgines delNew York Times, entronitzava Sarkozy com el més gran líder europeu. Potser perquè Europa ha deixat d'existir.

Betancourt i la llibertat (publicat a l'Avui)

Després del rescat d'Íngrid Betancourt, el filòsof francès André Glucksman va escriure un article magnífic sobre l'anhel de llibertat. Glucskman citava les primeres declaracions de Betancourt després del seu rescat, en què va elogiar la fermesa d'Uribe per impulsar una operació que hauria pogut acabar amb la mort de tots els ostatges però que, afortunadament, va alliberar-los dels seus captors. La francocolombiana, que va arribar a proclamar que preferia "un segon de llibertat efímer a una eternitat de servitud", va intentar escapar fins a cinc vegades del seu captiveri. Tot i les represàlies brutals de les FARC (l'encadenaven pel coll), ella no dubtava a buscar la fugida. Segons Glucskman, amb la seva actitud, amb les seves paraules, "Íngrid proclama ben alt la seva elecció reflexivament madurada: abans la possibilitat d'una sortida sagnat que una vida de gossos. No ens diu que qualsevol cosa és millor que la mort, ens diu que la llibertat ho val tot". Té tota la raó. Betancourt, amb les seves paraules, ens explica, als que la vulguem escoltar, per què africans, marroquins o algerians s'embarquen, dia rere dia, setmana rere setmana, en barquetes per arribar a Europa. Malgrat el perill que amaga l'Estret; malgrat l'altíssima probabilitat de morir, ells, elles, adults, nens, es lliuren al capritx del destí per ser lliures de misèria. És per això que ni amb barreres, ni amb filats de filferro, ni amb presons, ni amb directives de la vergonya, aconseguirem mai aturar el seu èxode. Només el dia que respirin sense gana, el dia que puguin ser persones al seu país, s'oblidaran de nosaltres. Només quan combatem la desigualtat, ells tindran llibertat. "Un segon de llibertat efímer és preferible a una eternitat de servitud".

Una història de llengües -o de com un secretari general adjunt la va espifiar (publicat a l'Avui)

Hi havia una vegada un país amb llengua pròpia, el català. Aquesta llengua, superant complicadíssims entrebancs, havia aconseguit sobreviure a una dictadura gràcies a la lluita de moltíssimes persones. Amb la democràcia havia recuperat part del vigor perdut, tot i que encara quedava molta, moltíssima, feina per fer. Un dels grans reptes era que els nouvinguts a aquell país adoptessin el català com a llengua pròpia. En un gest de gran intel·ligència política, el primer president de la democràcia va encertar a fer-los sentir ciutadans de primera entonant allò de "És català aquell que viu i treballa a Catalunya". La convivència entre els catalans d'arrel i els altres catalans fou tan exitosa que cap allà el 2006, un home nascut ben lluny fou escollit president del país. Aquest home, quan assumí la seva altíssima responsabilitat, fou conscient que públicament havia d'usar el català. Ell, com molts altres catalans, d'origen o adopció, no executava una dicció impol·luta, però, al cap i a la fi, el parlava. I l'estimava. Tanmateix, el secretari general adjunt d'un partit que volia construir una casa molt gran perquè hi cabés tothom, un dia trist va relliscar. I va acusar aquell president (i de fet a molts i molts altres catalans) de "destrossar" el català. L'endemà, i segurament després de rebre l'esbroncada del seu immediat superior, va rectificar. "La llengua pròpia -li devien dir- ho segueix sent malgrat la imperfecció de la dicció. I recorda que al nostre partit n'hi ha molts que tampoc el saben parlar bé perquè a casa seva parlen castellà". El secretari general adjunt es va disculpar. Perquè es va adonar que si es dedicava a jutjar la pronunciació dels que parlaven català, la casa que volia construir es convertiria en un miniapartament.

Estètica estival (publicat a l'Avui)

L'estiu és l'hora de la veritat. Fora abrics, fora jaquetes, fora bufandes. I fins i tot fora corbates. Els cos es mostra pràcticament nu. Samarretes de tirants, bermudes, faldilles de vertigen, camises desbotonades a la franja superior. La insolència de la pell esdevé protagonista. I malgrat que en algunes empreses els homes continuen sent víctimes de l'esclavatge de la síndrome de l'executiu-venedor d'assegurances (americana fosca, corbata discreta i camisa clara), quan arriba la calor mascles i femelles podem lluir la nostra personalitat. L'encotillament hivernal queda enrere. És l'hora de la creativitat. Una creativitat que es practica amb més o menys fortuna però que inunda de colorisme les oficines i carrers d'arreu. Una creativitat que s'estén, fins i tot, als grans oblidats de la nostra anatomia: els peus. Ulls de poll i galindons diversos queden al descobert, subjectes a la destresa del seu propietari per dissimular-los. Aquí, tanmateix, rau el problema. Perquè un dels grans efectes col·laterals associats a la llibertat de la vestimenta és la poca habilitat d'alguns per decorar la part final de l'extremitat inferior. N'hi ha que, inconscients, recorren a les xancletes sense atendre el cop de puny visual que suposen determinades deformitats peuals. I d'altres, en el que és un atemptat a l'estètica superior a la contemplació d'unes ungles de confosa higiene, llueixen les Crocs. Aquella espècie d'esclops foradats de colors que l'any passat van cobrir les misèries peuals de molts i que enguany amenacen d'envair-nos de nou. A les platges, als carrers, a la ciutat i als pobles, com fets de fàbrica, molts peuejaran igual. I semblaran un exercit crocal monòtonament calçat. De nou la uniformitat. Com a l'hivern. Una llàstima.

La febre de l'iPhone (publicat a l'Avui)

Steve Jobs és un geni. No només pel seu brillant domini de la tecnologia sinó pel seu mestratge per moure's en el capitalisme. El president d'Apple l'ha entès com ningú. Una de les claus del nostre sistema econòmic és la creació de necessitats. Fer que els consumidors sentin que irremeiablement han de comprar determinats objectes fins aleshores intranscendents. Jobs ho ha fet múltiples vegades. Ha aconseguit que els Ipods i els MacBooks siguin objectes d'alta necessitat. I ho ha fet dissenyant estratègies no aptes per a addictes. Sense deixar passar llargs lapsus de temps, treu al mercat millors versions de productes que pocs mesos enrere es van vendre com el súmmum de la innovació tecnològica i que ara, sense estar amortitzats, són gairebé ferralla. Amb l'iPhone està fent el mateix. Els milers de persones que aquests dies corren a comprar el seu nou giny com si el necessitessin per respirar no són més que ovelletes entabanades pels afinats plans empresarials de Jobs. Ovelletes que s'apressen a jubilar els mòbils antics (segurament no tan antics) per abraçar-se al messies telefònic. I ho fan firmant compromisos de permanència de 24 mesos amb Movistar passant per alt que en pocs mesos apareixerà com a gran novetat un iPhone millorat de 32 GB (els actuals són de 8 o 16 GB) que convertirà en obsolescència tecnològica l'aparell que ara subjecten orgullosos a les mans. Qualsevol persona amb cert gust per la funcionalitat i el disseny que hagi de canviar de mòbil perquè el seu reclama a crits una jubilació comprarà a cegues el genial giny d'Apple. Però fer-ho perquè Jobs ha decidit des del seu despatx de Cupertino que ara és el moment és com a mínim ridícul.

Odi contra Mònica López (publicat a l'Avui)

Segreguen bilis i rancúnia. Alguns dels columnistes de la dreta no paeixen que les dones assumeixin llocs de responsabilitat. Víctimes d'un odi a la dona incontrolable, conseqüència d'obsessions inconfessables o qui sap si de frustracions vergonyants, esmolen les seves plomes per disparar contra unes dones que compadeixen la seva misèria misògina. L'articulista de l'Abc Antonio Burgos pertany a aquesta espècie. I està ubicat al flanc anticatalanista. L'individu, impregnat d'una fúria incontrolada, va carregar ahir contra Mònica López, la nova directora de la informació meteorològica de TVE. López, llicenciada en física, ha tingut una carrera fulgurant a TV3 que no ha passat desapercebuda als responsables de la cadena estatal, que l'han fitxat per substituir José Antonio Maldonado. Doncs bé, Burgos, àvid d'escopir dards contra qualsevol element, catalanista i/o femení, ha triat López per descarregar la seva ira. En un article a l'edició sevillana d'aquest diari, ha deixat com un drap brut la meteoròloga amb perles del tipus "l'home del temps serà una senyora. I hem de donar gràcies al cel perquè no sigui un travestón" o "a Maldonado el substitueix una Sorayita, una Leire, una Bibiana, una senyora jove, que és la moda, que té de meteorologia la mateixa idea que vostè i jo". Burgos no és més que un malalt del que en aquestes contrades (i a les veïnes) ha esdevingut una epidèmia de paranoia misògina. Les Saenz de Santamaría, Chacón, Pajín o ara López són la punta de llança d'una tendència que no té aturador. No són floreros. Són dones cridades a dirigir i executar. A treballar. Ells, alguns, Burgos i companyia, no ho poden suportar. I borden. Pobres frustrats.

Què és el català? (publicat a l'Avui)

Casament d'una amiga de l'escola. Des dels tres fins als divuit anys vam compartir aules. Ara viu a París, s'ha casat i té una criatura, en Julià, d'un anyet, preciós. Dissabte a la nit vam fer la celebració corresponent al Restaurant Barceloneta, que em va sorprendre amb unes vistes increïbles de la ciutat. Qui s'estimi Barcelona no pot deixar-se perdre la panoràmica privilegiada d'aquest local que custodia el moll de pescadors. Com és habitual en aquest tipus d'esdeveniments, tot l'àpat transcorre amb amics de tota la vida però també amb desconeguts amb els quals una ha d'empatitzar a la força. Si més no per garantir una bona digestió. Aquest cop, els veïns de cobert són parisencs. Fantàstic. En un moment de la conversa, la Laia, també íntima de l'escola i cupera militant, a més de copropietària del deliciós i canyero Terra d'Escudella del barri de Sants, al·ludeix al fet nacional català, davant de la incomprensió dels partenaires de la France. Després d'una didàctica exposició carregada de reivindicació, la Laia respira convençuda que els ha il·lustrat en allò que Catalunya is not Spain. Fins que un dels nois, víctima d'una certa confusió, pregunta "Què és el català?". La seva xicota, intentant corregir la relliscada, s'apressa a respondre: "Una barreja entre castellà, italià i portuguès". Els bunyols de bacallà s'horroritzen en ple trànsit per l'esòfag. Cop de puny a l'estómac. Com pot ser que una noia parisenca, culta, estudiada, confongui el català amb un pseudodialecte de castellà, italià i portuguès...? La tasca d'institucions com l'Acadèmia Francesa per anul·lar la nostra singularitat, que ha iniciat una croada per impedir el reconeixement de llengües regionals (sic) com el català a la Constitució del país veí, ha estat (i és) efectiva. Lamentable.

Blat farcit de caviar (publicat a l'Avui)

Setmana de contrastos brutals. Devastadors. Feridors. Reunió dels presidents d'alguns dels països més rics del món al Japó per decidir el futur dels que habitem la Terra. Set homes i una dona anomenats G-8 encarregats d'aconseguir que Àfrica deixi de passar gana, el gel dels pols no se'ns desfaci i els preus aturin l'escalada. Vuit fracassats. L'África s'endú obscenes i gastades bones intencions; del canvi climàtic ja en parlarem el 2050, i els preus seguiran pujant. Mentre decidien si destinar un dolaret més o menys a combatre la fam del món, els mandataris van endrapar un sopar de dinou plats d'especialitats japoneses i afrodisíac marisc. Un menú de digestió complicada en el qual mai somiaran els que s'embarquen en míseres pasteres amb la vista posada en una Europa que els menysprea. Les imatges que divendres sacsejaven les portades dels diaris estatals i nostrats van gelar la sang del més desgraciat filoxenòfob de morro fi (espècie típica d'aquestes latituds). Els ulls de la criatureta exhausta recolzada a l'espatlla d'una sanitària de la Creu Roja colpegen el més profund. El gest desesperat del noi de la jaqueta negra, exhaust, trencat, que va presidir la portada d'aquest diari polvoritza la dignitat del Vell Continent i dels que a principis de setmana van escatimar quincalla a l'Àfrica. Amb la panxa rebentada de marisc ningú es capaç de solidaritzar-se amb els que passen gana. L'opulència del gevuit no casa amb l'horror del nen i el noi dels quals no coneixem ni coneixerem ni tan sols el nom. El somriure japonès es baralla amb la mort gibraltarenya. 33 vides apagades en quatre dies a la gola d'Europa. Una suma que seguirà augmentant mentre ells engoleixen blat farcit de caviar.

Els tretze de Laporta (publicat a l'Avui)

Sandro Rosell, Jordi Moix, Josep Maria Bartomeu, Jordi Monés, Javier Faus, Marc Ingla, Ferran Soriano, Xavier Cambra, Antoni Rovira, Claudia Vives-Fierro, Evarist Murtra, Josep Lluís Vilaseca i Albert Vicens són els tretze de Laporta. Exdirectius del Barça que han abandonat el vaixell blaugrana per discrepàncies de fons amb el president. Els exdirectius enumerats són tretze persones que després de treballar colze a colze amb Laporta han preferit renunciar a un projecte que es prometia il·lusionant abans que ser coresponsables d'una mala praxi al capdavant del club. Els que encara defensen Laporta i la seva manera de conduir la lamentable crisi que tenalla el club haurien de preguntar-se què pot impulsar tretze persones radicalment diferents a desertar i a expressar públicament les seves diferències amb la gestió d'un president blaugrana més sol i aïllat que mai. Em temo molt que el desacord dels tretze té poc a veure amb el legítim catalanisme i independentisme del president i en canvi està estretament relacionat amb l'actitud d'una persona que en només dos anys ha passat de ser festejat pels presidenciables a la Generalitat a generar un rebuig gairebé visceral. Episodis com l'abaixada de pantalons a l'aeroport, l'escridassada al seu propi xòfer enmig de la plaça Francesc Macià, la incontinència verbal al congrés de penyes o l'arrogància del "que n'aprenguin!" han sedimentat en els seguidors i han esperonat l'oposició. Excusar-se en una suposada creuada anticatalanista és girar la vista a les causes de l'animadversió que genera el president. L'excés de supèrbia i la manca d'autocrítica han reduït el cercle de Laporta a un selecte club d'aduladors.

Teatre Grec (publicat a l'Avui)

Les nits de Barcelona fabriquen un símptoma propi dels que habitem les privilegiades terres del nord: l'estrès de l'oci. El punt culminant d'aquesta patologia va ser la setmana passada. Dissabte, 5 de juliol, Montjuïc es va tenyir de blanc per lliurar-se al teatre, a la rumba, a l'art de Duchamp, Picabia, Man Ray, Picasso, Canaletto, Olafur Eliasson, a la música mestissa de l'Orchestra di Piazza Vittorio, als balls africans... Una orgia del lleure que tindrà un eco diari que ressonarà fins a l'agost. La nit de Barcelona dibuixa un itinerari de teatre, dansa i cinema que és d'imprescindible visita per als que trepitgen la ciutat. El festival de dansa en espais urbans, el setè art al castell de Montjuïc, però, sobretot, el teatre Grec agiten les ànimes més apàtiques. L'amfiteatre és un dels grans tresors de la ciutat, on any rere any s'acomoden els grans clàssics i els més contemporanis. És l'epicentre d'una litúrgia que inicia el solstici d'estiu. Eurípides, Shakespeare i Buñuel s'han citat enguany a Montjuïc, on passejaran guiats pel mestratge d'Oriol Broggi, Mario Gas i Joan Ollé. Mentre escric aquestes línies i desafio el ritme amenaçant del cronòmetre, treballo l'ànima per lliurar-me al surrealisme d'El ángel exterminador que Ollé ha robat a la gran pantalla per representar fins diumenge al Grec. És nit d'estrena. Actors i el director palpitaran avui més ràpid que mai. Els espectadors, seduïts per la incògnita, sense el coixí de la crítica, però sempre implacables a l'hora de dictar sentència, ens lliurarem a cegues al misteri de l'escena. Avui, quan enfili la muntanya sentinella de la ciutat i travessi els jardins del vell teatre, just abans que els focus es dirigeixin a l'escenari, degustaré, amb tota la seva intensitat, la màgia de Barcelona i les seves nits d'estiu.

El vot del negre (publicat a l'Avui)

Aqui li fa por el vot del negre? El vot del marroquí fa tremolar? ¿Es considera perillós que una persona que fa dos, tres o quatre anys que viu a Espanya de forma estable, treballa i paga els seus impostos tal com fem tu i jo pugui tenir dret a expressar la seva opinió a les urnes? Sembla que sí. La reacció unànime dels partits de dreta (o centredreta, com els agrada definir-se) a la decisió del PSOE d'impulsar el vot dels immigrants fa malpensar. Sense deixar espai per a la reflexió, els líders de la dreta catalana i espanyola han advertit els socialistes que aquest no és un tema prioritari i que el vot immigrat no preocupa a ningú. Curiosament aquells que malgasten esforços a promoure pseudocontractes d'integració o convivència als nouvinguts; aquells que recorden, com si no fos sabut per tothom, que a Catalunya o Espanya no hi cabem tots (a aquestes alçades només demanen els papers per a tothom els insensats); aquells que, com qui no vol la cosa, associen immigració amb delinqüència, o, si més no, amb inseguretat, són els que ara diuen que el dret a sufragi de les persones immigrades és improcedent. Un dret a sufragi (municipal) que precisament pot ser un important estímul a la integració de l'immigrant a la seva comunitat. De no-ciutadans a ciutadans. De discriminats a inclosos, amb tots els drets i deures que això suposa. És ben sospitós que aquells que omplen els discursos amb la paraula immigració reneguin ara d'una mesura, radicalment democràtica, que contribuirà al sentiment de pertinença. I és sospitós perquè segurament haver associat, irresponsablement, immigració amb delinqüència no aportarà rèdits electorals positius entre els nous votants.

Dona, guapeta i jove (publicat a l'Avui)

Ja hi tornem a ser. Després d'un cap de setmana en què Leire Pajín ha sigut ascendida a secretària d'organització del PSOE i Alícia Sánchez-Camacho ha sigut designada presidenta del PP català, s'han reactivat els comentaris sobre la guerra d'imatge dels principals partits espanyols. Els oracles nostrats i estatals ja s'han afanyat a qualificar el nomenament d'aquestes dues dones d'operació d'estètica. I en el cas de la socialista, fins i tot han sigut els companys de partit els que han ridiculitzat el nomenament. En concret, dos personatges que malgrat la seva llarga trajectòria ja estan una mica gagà: Ibarra i Leguina. "Per a la propera executiva estic preparant la meva néta, dona i jove", va exclamar l'expresident de la Comunitat de Madrid, que malgrat la seva brillant preparació intel·lectual últimament no afina gaire en les seves accions, entre les quals hi ha haver signat el Manifiesto. Entenc que per als veterans polítics, aquells acostumats al feminisme del políticament correcte però no al d'accions, fa pupa veure com són condemnats a la jubilació per dones, guapetes, i joves. I entenc que als oracles nostrats i estatals els és molt més còmode, en els seus encarcarats esquemes, limitar l'elecció de dones, guapetes i joves per a alts càrrecs a efectives operacions d'imatge. Perquè, certament, és una bella estampa veure com d'una punyetera vegada les dones ocupen llocs de decisió i aconsegueixen fer el salt de les aules de la universitat a càrrecs de responsabilitat. Ara bé, també va ser una bella estampa veure com els militants del PSOE van escollir com a secretari general el ben plantat i jove Zapatero enfront del cañí i rabassut José Bono. Tanmateix, aleshores ningú va qüestionar la preparació de ZP. Ni, evidentment, van gosar parlar del seu físic. Per què deu ser?

La benzina d'Huguet (publicat a l'Avui)

El conseller d'Innovació, Universitats i Empresa, Josep Huguet, no només aconsella en les seves competències el president de la Generalitat, José Montilla, sinó que també s'atreveix a fer-nos de tour operator i gestor ecònomic particular. La setmana passada, en una visita a l'Empordà, i embriagat per les belleses de la zona, ens va demanar als catalans i les catalanes que passem les vacances a casa, ja que, com tots sabem i patim, "la gasolina està molt cara". Té raó el conseller, la butxaca comença a estar exigua. Però no només per la gasolina. Servidora, en la trentena, dedica un percentatge altíssim del sou a pagar la hipoteca. I en això sóc afortunada. Molts companys de generació es veuen obligats a socialitzar la seva vida privada vivint en pisos compartits. Hi ha moltes persones que, amagades darrera dels borrosos percentatges d'atur, s'han quedat al carrer. D'aquestes, moltes són immigrades sense papers i sense una xarxa social i familiar que els atengui. A això, benvolgut conseller, hi pot afegir que allò que els economistes en diuen la cistella de la compra s'ha disparat. Si els que habitem aquest noble país no viatgem a l'estranger, no és només perquè la benzina està cara, ja que existeixen alternatives com el transport ferroviari o aeri, sinó perquè es fa difícil arribar a final de mes. Ara bé, si tan preocupat està pel preu dels carburants, vostè podria ser el primer a donar exemple desplaçant-se pel país en transport públic i deixant de banda el cotxe oficial. De ben segur que les arques públiques es veurien alleujades. I si vol potenciar el turisme patri, que és esplendorós i fascinant, recorri a altres arguments més contundents. Aquest estiu aniré a Cadaqués no pas pel preu de la benzina, sinó perquè aquest poblet de la Costa Brava em té enamorada.

The Boss, el salvador (publicat a l'Avui)

El salvador de la pàtria ha de ser Bruce Springsteen. Aquesta ha estat l'ocurrència de la Joventut Nacionalista de Catalunya, que ha enviat una carta a The Boss per demanar-li que en algun dels dos concerts que oferirà a Barcelona aquest juliol faci un gest a favor de l'Estatut. Els promotors de tal iniciativa, tanmateix, són conscients que serà olímpicament ignorada i passarà a la història com una mostra més de friquisme nostrat. Per això, audaços, i amb la voluntat d'assegurar el tret i no ser la riota dels ciutadans del món, han demanat que la mostra de complicitat amb l'amenaçat Estatut sigui "implícita". Els cadells convergents són llestos. Perquè qualsevol gest que faci el músic amb una certa aroma de catalanitat podrà ser apropiat pels de la JNC i qualificat de "gentil atenció" a les seves peticions. Amb l'entonada de la cançó We shall overcome els nois i noies de CDC han dit que ja es considerarien satisfets. Tot i que amb un "Bona nit, Barcelona", culminat a continuació amb un "Bona nit Catalunya", estic convençuda que Springsteen deixaria de ser el Boss per esdevenir, amb tots els ets i uts, el primer almogàver de la postmodernitat. Ironies a banda, és prou greu l'amenaça que recau sobre el text estatutari referendat pels que habiten aquest sofert país que només falta que aquestes criatures frivolitzin amb l'assumpte i proclamin als quatre vents la seva demagoga idea. Què pensaríem si els de la "lengua común" demanessin a Madonna que enmig d'un concert cantés La Isla Bonita com a mostra de suport a la caspohispanitat? La defensa de l'Estatut requereix molt més que l'enèsima mostra de pseudocatalanisme adolescent de temporada estival.

La corbata (publicat a l'Avui)

Controvèrsia de la setmana: corbata sí, corbata no. El ministre d'Indústria, Miguel Sebastián, es presenta al Congrés sense corbata i, atent, el sempre sol·lícit amb el protocol amo de la casa, que no és altre que don José Bono, li fa arribar immediatament una corbata. Sebastian la rebutja. El seu ministeri acaba d'aprovar una mesura que permet als funcionaris no portar aquest tros de roba a fi i efecte que no passin calor, ja que totes les instal·lacions d'Indústria estaran a 24 graus, l'objectiu: estalvi energètic. Encomiable. Tanmateix, hi ha gent amb molt temps lliure. Alguns, deixebles de la moda del segle XIX i defensors de les essències, ja han criticat la gosadia del ministre. Addueixen que la corbata és un símbol d'exclusivitat i distinció. Vatua! Precisament, que tots els homes, excepte honroses i coloristes excepcions, vesteixin el mateix uniforme és de tot menys un signe d'exclusivitat. És gris, pla. És l'ocàs de la creativitat. Una anul·lació de la personalitat. Veure tots els executius, tots els venedors a domicili, tots els dependents de roba i tots els polítics lluint la mateixa pinta és desencoratjador per a aquells i aquelles amb gust pel veritable bon vestir. Tots igual, apa, a treballar. L'exèrcit dels homes encorbatats ja és aquí, disposat a passar calor a l'oficina. Excepte, això sí, a l'estiu, que inundats de l'esperit casual s'alliberen de l'encorbatament i es disposen a insinuar els pèls de l'altopitrera. Fixeu-vos si no en l'aspecte que lluiran els nostres legítims representants a mesura que avanci el juliol. El gest de Sebastian, tal com va fer Bargalló en el seu moment, exigeix ser imitat. Ara, a l'hivern, a la primavera i a la tardor. Pel bon gust. Per la singularitat. Per l'estalvi energètic. Homes del món, digueu adéu a la corbata.

Bush és comunista (publicat a l'Avui)

Els neocons volen reduir el rol de l'Estat al mínim. A zero. Ni sanitat, ni educació, ni pensions. Si tens calés, endavant amb la protecció social. Sinó, a fotre's. Ara bé, quan hi ha crisi, quan les coses no rutllen, la colla neocon, tan talibana en èpoques de vaques grasses, tan il·luminada, corre a somicar a la finestreta del govern. Un govern que, en nom de l'interès general, s'afanya a intervenir bancs ruïnosos i en fallida, a vegades víctimes de la mala praxi d'uns executius àvids. Aleshores, els necons esdevenen keynesians conversos. Socialdemòcrates de pedra picada. El que és innovador es descobrir que aquests espècimens, sota la batuta de Bush i els seus militars, poden esdevenir comunistes. En concret seguidors de la doctrina de la Xina comunista durant la Guerra de Corea. Si McCarthy aixequés el cap se'n faria creus. O no. Dijous, Lara Bonilla, la nostra corresponsal a Nova York, es va fer ressò d'una informació apareguda al New York Times segons la qual els militars que el 2002 van instruir el personal de Guantánamo sobre tècniques d'interrogatori van inspirar-se en un estudi del 1957 que detallava els mètodes de tortura xinesa, anomenat Intents comunistes d'obtenir confessions falses de presoners de guerra (tota una declaració d'intencions). Algunes d'aquestes eufemísticament dites tècniques de coacció que van aprendre a practicar els noiets de Guantánamo són privació del son, constrenyiment prolongat, exposar els presos a fred extrem, forçar-los a passar gana o tancar-los en espais infectats. La misèria del totalitarisme comunista passada pel tamís del nord-americanisme bushià a principis del segle XXI. Horror pur. Al novembre aquest malson s'acaba. Bush es jubila.

Les Rambles (publicat a l'Avui)

No pertanyo a la colla dels pessimistes de la pàtria. Fujo dels apocalíptics. Em nego a combregar amb els oracles nostrats que repeteixen, dia rere dia, que vivim un declivi irreparable. Ni Catalunya ni Barcelona agonitzen. Diumenge vaig escriure sobre la magnífica exposició que ha convertit el MNAC en seu de la Tate Modern. Una exposició que, davant l'apatia indígena, està captant l'interès de turistes afinats convertits en selectes gurmets culturals. Barcelona palpita a bon ritme. Està viva. I és admirada arreu (menys a casa). Tanmateix, té punts conflictius que obstrueixen una bona circulació de la sang local. La degradació sense fre de les Rambles n'és un. Passen els anys, passen els alcaldes, passen els regidors, i aquella artèria que va fer vibrar mig món el 92 és cada vegada més una ombra, desfigurada, d'ella mateixa. Llegeixo a les pàgines del diari que l'Associació d'Amics de les Rambles l'estan promovent com a Patrimoni Mundial de la UNESCO. Això, que en principi hauria de ser un contundent al·licient per a la seva millora, prorrogada indefinidament, podria ser insuficient. I és que les Rambles aspirarien a ser tresor mundial de la humanitat en categoria immaterial, al costat d'esdeveniments pintorescos com el carnaval d'Oruro de Bolívia. L'artèria barcelonina mereix més. El que haurien de fer els soferts amants de la carismàtica avinguda és intentar incloure-la a la llista dels Patrimonis Mundials en Perill, al costat de belleses biodiversitàries com les illes Galápagos. La proliferació de cafeteries escombraria, souvenir stores i guiris brutots és tan o més destructiva que el poderós canvi climàtic. Les Rambles, ja desdibuixades, necessiten tanta protecció com les illes equatorianes.

Còmplices de la dretanització (publicat a l'Avui)

Els amants del fukuyamisme, definit com aquell grup d'espècimens que prediquen la mort de les ideologies, són abundants a casa nostra i al continent europeu. En plena retirada als Estats Units, acoquinats davant les vergonyes del pitjor president nord-americà de tots els temps, a Europa exhibeixen un vigor que espanta. Aquests espècimens afirmen que les diferències entre dreta i esquerra s'han evaporat. Mentida! Iniciatives com la directiva de la vergonya, que dóna via lliure a l'empresonament dels anomenats immigrants il·legals per períodes de 18 mesos, o la directiva que permet jornades laborals de 65 hores evidencien una ofensiva de gran envergadura que porta el segell de la dreta més dura. No és que dreta i esquerra s'hagin confòs irremeiablement. El que està succeint a Europa és un procés de dretanització sense precedents. Ideologia pura. I la roba dels moviments socials per estendre. L'esquerra, desorientada, ha sucumbit als seus complexos i ha assumit com a propis principis que no fa més de dos anys detestava. Un exemple: el 2006 l'Eurocambra va exigir a Malta que reduís els terminis de detenció dels immigrants, que eren, ai l'as, de 18 mesos. Els parlamentaris europeus van considerar aleshores que això era excessiu. Ara, alegrament, hi han votat a favor. I amb el suport de tots els eurodiputats espanyols socialistes amb l'excepció dels honorables Borrell, Obiols i Grau. La dretanització del continent és una brillant jugada del pensament sarkoberlusconià. Però sobretot és responsabilitat de l'atonia de l'esquerra pàtria i continental. Sense la seva complicitat, la tisorada als drets fonamentals seria impossible. I els còmplices també són culpables.

Habituds (publicat a l'Avui)

El cap de setmana passat vaig sentir que m'he fet gran. Vaig adonar-me que els meus hàbits s'han modulat. Fins divendres la reorganització de la meva escala d'activitats ocioses s'havia mantingut, aparentment, inalterada. El ritme de sortides nocturnes havia disminuït d'un temps ençà. Les escapades de divendres a la nit, certament, havien deixat de ser habituals. I és que el cansament acumulat després de les intenses setmanes laborals, assolida la trentena, esdevé una llosa difícil de superar. No havia donat importància a aquesta lleugera inapetència noctàmbula. El meu cos ja no és el de la pletòrica tardoadolescència ni el de la primera maduresa. Les corbes són més voluptuoses. No pas a l'estil de la Monica Bellucci, sinó a semblança de la veïna del segon primera. Fa poques setmanes vaig albirar per primera vegada arrugues al voltant de l'ull. Encara tímides però apuntant maneres. I els cabells blancs s'insinuen, des de fa temps, insolents entre els rínxols de la cabellera. Tanmateix, aquesta successió d'alteracions físiques, que dit sigui de passada incrementen l'atractiu de qualsevol dona, m'havien deixat força indiferent. O fins i tot contenta. El que m'ha trasbalsat ha estat adonar-me, de sobte, que pertanyo al club dels lectors de diari de primera hora del matí. Dissabte a la nit, apoltronada al tamboret d'un baretodel Raval, vaig sentir que ja no sóc deixe món. Només sóc capaç de digerir sòbries cocteleries a l'estil de la ravalera Negroni entre vespre i mitjanit. I, entre una copa a altíssimes hores de la matinada o un cafè amb llet, un croissant i un feix de diaris en una terrasseta del barri, ho tinc clar. Ara, amb arrugues, cabells blancs i afany de lectures diürnes, ja ho puc dir: m'he fet gran.

La derrota d'Espanya (publicat a l'Avui)

El políticament correcte del catalanisme passa per desitjar la derrota d’Espanya. Allò que la sociòloga alemanya Elisabeth Noelle-Neumann va definir com l’espiral del silenci s’ha traduït en l’emmudiment dels que simpatitzaven amb el joc de l’equip espanyol. Fa quatre anys, a la final de l’Eurocopa, servidora desitjava la victòria de Portugal contra l’avorrida Grècia. No va ser possible. Enguany, en canvi, ha guanyat Espanya, que havent arraconat “la fúria” i “la raza” ha optat per allò que una multinacional va anomenar “jogo bonito”. I ho ha fet sota el comandament de Xavi, Iniesta i Puyol. 

Tanmateix, molts, moltes, impregnats pel seu recel de l’espanyol (i practicant el mateix dogmatisme que l’anticalanisme), han preferit la derrota de la selecció espanyola. I han practicat contrasentits tals com animar, impetuosament, la selecció de Rússia, país que esclafa Txetxènia i en què els periodistes poden acabar com Anna Politkóvskaia. De la mateixa manera que menyspreo els hooligans del patrioterisme espanyol com Losantos; de la mateixa manera que denuncio les mentides del Manifiesto;de la mateixa manera que no vaig a Canaletes agitant la rojigualda, i de la mateixa manera que reclamo amb entusiasme el dret a tenir la nostra selecció, enguany m’he alegrat que l’Eurocopa la guanyés l’equip que ha jugat millor i que tenia a les seves files catalans insignes. 

Seria saludable que deixéssim de pensar que la derrota de l’altre és la nostra victòria. Seria saludable que arraconéssim els odis. I seria saludable que alguns polítics, en lloc de practicar el populisme fàcil atacant la selecció espanyola, vetllessin perquè els millors professionals dels nostres mitjans públics no hagin de llançar la tovallola.