Donasses a Peralada (publicat a l'Avui)

Recentment, van preguntar a l'escriptora egípcia Nawal El Saadawi si el sociòleg francès Alain Touraine té raó quan pronostica que en els propers 500 anys la dona tindrà un paper predominant a la societat. El Saadawi es va remoure en la seva cadira i va exclamar: "¡Espero que no siguin dones com Condolezza Rice o Margaret Thatcher, o Hillary Clinton, Madeleine Albright, Angela Merkel, Golda Meier... Són dones de dretes, que creuen en el patriarcalisme, dones opressores que oprimeixen altres dones! Exacte, han de ser aquestes dones les que ens governin i guiïn els nostres destins? O han de ser un altre tipus de dones, poderoses, robustes, contundents en la seva condició, exuberantment femenines, les que desbrossin el camí a les seves semblants? Les Clinton, Thatcher, Merkel hauran tingut un paper important, però només seran les donasses les que matisin la societat en femení. Donasses encara en minoria en política i responsabilitats però nombroses en les arts. Dissabte vaig gaudir-ne dues d'immenses. Com les van gaudir aquells i aquelles que ens vam acostar a Peralada. Lila Downs i Martirio. Martirio i Lila Downs van fer vibrar l'Alt Empordà amb la seva força, amb el seu poder. Contundentment i exuberant femenines, poderoses entonant el Volver d'Alfredo Le Pera o la mexicana La llorona. Malgrat que la platea amagava zones buides; malgrat que una bona part del públic romania immutable als frenètic ritmes de les ranxeres (per què els catalans som tan emocionalment continguts?, on para la nostra arrel llatina?); malgrat que una part dels assistents s'havien deixat caure al concert per ser vistos i no pas per veure, la nit de dissabte, regada per la llum d'una lluna pletòrica, donassa universal, va ser brutal. Art en estat pur. Poder femení, el de veritat, en estat pur.