divendres, 18 de juliol del 2008
Una història de llengües -o de com un secretari general adjunt la va espifiar (publicat a l'Avui)
Hi havia una vegada un país amb llengua pròpia, el català. Aquesta llengua, superant complicadíssims entrebancs, havia aconseguit sobreviure a una dictadura gràcies a la lluita de moltíssimes persones. Amb la democràcia havia recuperat part del vigor perdut, tot i que encara quedava molta, moltíssima, feina per fer. Un dels grans reptes era que els nouvinguts a aquell país adoptessin el català com a llengua pròpia. En un gest de gran intel·ligència política, el primer president de la democràcia va encertar a fer-los sentir ciutadans de primera entonant allò de "És català aquell que viu i treballa a Catalunya". La convivència entre els catalans d'arrel i els altres catalans fou tan exitosa que cap allà el 2006, un home nascut ben lluny fou escollit president del país. Aquest home, quan assumí la seva altíssima responsabilitat, fou conscient que públicament havia d'usar el català. Ell, com molts altres catalans, d'origen o adopció, no executava una dicció impol·luta, però, al cap i a la fi, el parlava. I l'estimava. Tanmateix, el secretari general adjunt d'un partit que volia construir una casa molt gran perquè hi cabés tothom, un dia trist va relliscar. I va acusar aquell president (i de fet a molts i molts altres catalans) de "destrossar" el català. L'endemà, i segurament després de rebre l'esbroncada del seu immediat superior, va rectificar. "La llengua pròpia -li devien dir- ho segueix sent malgrat la imperfecció de la dicció. I recorda que al nostre partit n'hi ha molts que tampoc el saben parlar bé perquè a casa seva parlen castellà". El secretari general adjunt es va disculpar. Perquè es va adonar que si es dedicava a jutjar la pronunciació dels que parlaven català, la casa que volia construir es convertiria en un miniapartament.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
4 comentaris:
És un fet objectiu que el President parla molt malament el català, i no és problema de fonètica, és molt més greu. I no té res a veure amb el lloc de procedència del polític, hi ha molta gent que fa menys de 5 anys que viu al país i el parla molt millor. I tampoc m'estic de dir que els catalaníssims locutors de la F1 de TV3 ens destrossen l'idioma cada cap de setmana. I quin problema hi ha en dir-ho, si és la veritat?
En diplomàcia és indispensable el coneixement d'idiomes, i la política no és res més que diplomàcia. No em sembla tan greu exigir que els nostres polítics estiguin prou preparats, de la mateixa manera que a qualsevol mileurista se li demana que parli quatre o cinc idiomes.
Aquestes sospites que deixeu anar de suposada xenofòbia dels que no tenim la sort de tenir un parent nascut a Múrcia, o Iznájar, no serveixen per res més que amagar la mediocritat en la que esteu enfonsant el país.
Antoni Bassas al carrer, un més de la purga de la crosta, i després encara ens veniu a donar lliçons de respecte i pluralitat.
Jo no se per quina raó el fet de parlar malament el català és disculpable. Si a qualsevol altre lloc tinguessin un President que parlés malament la llengua seria motiu de mofa i escarni.
I no cal arribar tan lluny. Segur que tu mateixa has rigut si algú ha fet alguna falta ortogràfica en castellà massa aberrant. Després de 30 anys d'ensenyament de la llengua ja no hi ha excusa i menys en el President (El qual, per cert, no va veure necessitat de tenir classes de català fins que va arribar a aquest càrrec).
Per a que no m'etiquetis abans d'hora et diré que la meva mare és de fora, que visc a l'extrarradi de Barcelona, que el castellà és la meva llengua materna i que el català el vaig aprendre de grandet (vaig acabar l'escola just quan començaven a ensenyar-ne) i el parlo molt millor que el Molt Honorable i que molts catalanorparlants de naixement.
em d'anar amb cura de no criticar als que parlen malament el català, sinó animar-los a continuar fent-ho
Doncs jo t'animo a que aprenguis la diferència entre "hem" i "em".
Publica un comentari a l'entrada