Betancourt i la llibertat (publicat a l'Avui)

Després del rescat d'Íngrid Betancourt, el filòsof francès André Glucksman va escriure un article magnífic sobre l'anhel de llibertat. Glucskman citava les primeres declaracions de Betancourt després del seu rescat, en què va elogiar la fermesa d'Uribe per impulsar una operació que hauria pogut acabar amb la mort de tots els ostatges però que, afortunadament, va alliberar-los dels seus captors. La francocolombiana, que va arribar a proclamar que preferia "un segon de llibertat efímer a una eternitat de servitud", va intentar escapar fins a cinc vegades del seu captiveri. Tot i les represàlies brutals de les FARC (l'encadenaven pel coll), ella no dubtava a buscar la fugida. Segons Glucskman, amb la seva actitud, amb les seves paraules, "Íngrid proclama ben alt la seva elecció reflexivament madurada: abans la possibilitat d'una sortida sagnat que una vida de gossos. No ens diu que qualsevol cosa és millor que la mort, ens diu que la llibertat ho val tot". Té tota la raó. Betancourt, amb les seves paraules, ens explica, als que la vulguem escoltar, per què africans, marroquins o algerians s'embarquen, dia rere dia, setmana rere setmana, en barquetes per arribar a Europa. Malgrat el perill que amaga l'Estret; malgrat l'altíssima probabilitat de morir, ells, elles, adults, nens, es lliuren al capritx del destí per ser lliures de misèria. És per això que ni amb barreres, ni amb filats de filferro, ni amb presons, ni amb directives de la vergonya, aconseguirem mai aturar el seu èxode. Només el dia que respirin sense gana, el dia que puguin ser persones al seu país, s'oblidaran de nosaltres. Només quan combatem la desigualtat, ells tindran llibertat. "Un segon de llibertat efímer és preferible a una eternitat de servitud".