Salinger al Mauri (publicat a l'Avui)

“Si de debò voleu que us en parli, segurament la primera cosa que voldreu saber serà on vaig néixer”. Amb aquestes línies m’endinso en el món de Salinger. El vigilant en el camp de sègol, una de les perles de la novíssima i exitosa editorial Labutxaca. Encara que tard, primer i grat contacte amb l’escriptor nord-americà. Dimarts al matí. Provença-Aribau, cantonada privilegiada, a dos passos del diari. Bar gairebé centenari, el Mauri. Pertany a aquell tipus de cafès en extinció a Barcelona. Aquells bars com el veí Velódromo, que després d’anys de clausura inexplicable torna a obrir aviat. Bona notícia per a la ciutat. Entre pàgina i pàgina, i tast a l’ensaïmada, sucada al cafè amb llet, em criden l’atenció una mare, jove, joveníssima, amb una preciosa criatura. Fins als 28 no havia tingut consciència de l’instint maternal. Ara no paro de fixar-me amb els cotxets de nadons. “Jo visc a Nova York, i pensava en l’estany de Central Park, avall, prop de Central Park Sud. Em preguntava si estaria gelat quan arribés a casa, i si ho estava, on coi anaven els ànecs”. Un home que volta la setantena i mitja s’asseu a la taula del costat. Pocs minuts després arriba la seva néta. “Avi, fa molt que m’esperes? Avi, què vols prendre? Avi...”. La noia, d’uns vint-i-pocs anys, no para d’obsequiar amb atencions el seu avi. El gest em crida l’atenció. Malauradament és inusual. Segueixo la conversa. Després d’escassos prolegòmens, la noia li demana si es pot quedar a dormir a casa seva. Avui surt de nit i no podrà tornar a Granollers, on viu amb els pares. “Em preguntava si venia algú amb un camió i s’emportava els ànecs cap a un zoo o alguna cosa així”. Salinger al Mauri.