Obama i el romanticisme (publicat a l'Avui)

Obama's romantic revolution, escrivia ahir Gabor Steingart a l'Spiegel. L'articulista, no sense una certa dosi d'escepticisme sobre l'obamania que arrasa mig món, distingeix els demòcrates mundials entre els que es guien pel sentit comú (els que miren les mans del polític) i els que es guien pel romanticisme (els que miren les paraules del polític). En aquests moments, en un món orfe d'èpica, la majoria són (som) romàntics. Perquè malgrat que la plana política occidental s'ubica en el pragmatisme, tret de l'idealisme populista dretà que encarna l'eix sarkoberlusconià, això no és garantia d'efectivitat ni d'eficiència. L'avinguda del 17 de Juny berlinesa, amb 200.000 persones àvides de satisfer les seves ànsies d'utopia, hauria de ser un motiu de preocupació per als dirigents europeus. L'ombra d'Obama és allargada. I el furor que genera no denota més que la insatisfacció dels europeus amb els seus governants, que són incapaços de regar-los ni que sigui amb petites dosis d'idealisme. Una de les crítiques amb què es despatxen els oracles de la pàtria és la inconsistència del discurs d'Obama. "Us penseu, pobres desgraciats, que és d'esquerres", escriuen alguns d'aquestes intel·lectualitats que poblen la dreta pensant. Obama, benvolgudes ments privilegiades, no fa res més que practicar el que els nord-americans en diuen flip-flop. Està moderant el discurs per reubicar-lo al centre (o inclús centredreta), Com han fet tots els seus predecessors. Aquesta és condició imprescindible per poder guanyar el proper novembre. La diferència és que ho està fent agitant el romanticisme que (gairebé) tots tenim a dins. I això, avui, només ho sap fer ell.