El gueto (no) sorprenent

Fa poques setmanes vaig tornar al que és un dels meus racons preferits del Raval. Un racó que feia més d'un any que no visitava. Després de sopar al sempre imprescindible Mam i Teca, vaig enfilar Riera Alta. Al número 40 hi ha La Penúltima. Acurada selecció de vins, música plena de hits de la Movida, servei excel·lent i decoració única. La retrobada amb el que havia estat un local de culte va esdevenir impactant. La primera imatge que vaig contemplar, amb la porta encara tancant-se, va ser un bar ple, a vessar, d'homes. El que era un bar obert a qualsevol tipus de persona, independentment de la seva orientació sexual (habitual al Raval), s'havia convertit en un local monohomocromàtic. La meva presència, com a dona, era benvinguda (faltaria!), però la situació era lleugerament incòmoda, si tenim en compte que servidora sempre ha tingut certs recels als locals, clubs i associacions on la monosexualitat (homo o hetero) és norma. Tanmateix, a aquestes altures, entrat el segle XXI, aquest tipus d'aplecs, per dir-ne d'alguna manera, en un món farcit d'homofòbia (no cal aixecar molt la vista per trobar tipus d'aquesta espècie), són necessaris. I no pas "sorprenents", com ha qualificat Felip Puig I el Bocamoll els Eurogames que es celebren a Barcelona. Si Puig fos capaç d'esmentar-me algun futbolista (o basquetbolista, tant és) obertament homosexual, li donaria la raó. Però no n'hi ha. Ni un. El que és fàcil trobar a les hemeroteques són declaracions del tipus "Al futbol no hi ha espai per als gais", director de la Juventus dixit, o "El futbol rebutja els homosexuals", seleccionador de Colòmbia dixit. Mentre aquesta sigui la doctrina del món de l'esport, els Eurogames, mal que ens pesi, no seran sorprenents.