dijous, 24 de juliol del 2008
Imagina... (publicat a l'Avui)
Imagina que vius en un país en què pots decidir pagar o no la declaració de la renta. Imagina que sí, que has de pagar l’impost, però pots decidir quan ho faràs sense que això impliqui una multa segura o un probable periple per les oficines judicials de l’Estat. Imagina que a mitjans de març, quan t’arribi la carta de la corresponent administració municipal que t’informa de la quantia i la data límit per al pagament de l’IBI, en lloc de dirigir-te al banc més proper envies una carta al teu gestor local convocant-lo a una reunió i enumerant-li confosos principis sobre la tributació d’impostos. Imagina que vius en un país on no atures la marxa als semàfors vermells i en canvi prefereixes estacionar-te quan s’il·lumina la llum verda. En aquest país els colors són discutibles i la semiòtica no és clara ni per a la policia. Imagina un país en què quan vagis a comprar pa puguis discutir-li a la fornera el preu de la barra de quart. Imagina un país en què puguis arribar dues hores tard cada dia a la feina sense que el teu cap et pugui amenaçar amb l’acomiadament. El temps és limitat, la vida és curta i vols organitzar-te l’horari a la teva mida. Imagina un país en què després de prendre una cafè tens la potestat de decidir si pagaràs l’IVA o no. Imagina un país en què a tres quarts de tres de la matinada el teu veí engega el televisor a tot drap i tu no pots objectar-hi res. Les lleis, a vegades subjectives, l’emparen per fer el soroll que vulgui quan vulgui. No cal que forcis la teva imaginació. Aquest seria el país en què viuríem si tu i jo actuéssim com el govern central ho fa amb el finançament. El 9 d’agost és la data límit fixada per l’Estatut per tancar un nou acord. No es tancarà. I no passarà res.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
3 comentaris:
Allá muevan feroz guerra
ciegos reyes
por un palmo más de tierra;
que yo tengo aquí por mío
cuanto abarca el mar bravío,
a quien nadie impuso leyes.
Que es mi barco mi tesoro,
que es mi dios la libertad,
mi ley, la fuerza y el viento,
mi única patria, la mar.
Has descrit perfectament el país on vivim. L'estatut de 1979 mai es va arribar a complir i van quedar un munt de competències per tranferir. L'actual discussió és només una cortina de fum abans de la retallada del tribunal constitucional. Cal recordar que el tribunal constitucional no va admetre a tràmit el recurs de la Generalitat Valenciana contra la disposició addicional tercera de l'estatut d'Autonomia d'Andalusia. En aquest punt l'estatut andalús és incompatible amb el català, és a dir, no és possible d'aplicar-los al mateix temps. El que està fent ara el PSC és donar la imatge de què faran tot el possible per millorar la inversió estatal a Catalunya, però en el fons saben que tot això no servirà de res, el TC ja s'encarregarà d'aprimar les demandes catalanes, o si no ens donaran l'excusa de què no es poden aplicar dos criteris diferents al mateix temps.
Et deixo un article de fa un any de Raimon Carrasco a Tribuna Catalana, que ho deixa ben clar:
Raimon Carrasco
Advocat
Inversions estatals: la multiplicació dels pans i dels peixos
raimon_carrasco 18/07/2007
El Tribunal Constitucional no ha admès a tràmit el recurs d’inconstitucionalitat interposat pel Consell de la Generalitat Valenciana contra la disposició addicional 3a de l’Estatut d’Autonomia d’Andalusia. En la interlocutòria d’inadmissió, el Tribunal manifesta que a ell no li correspon de legislar sinó només d’avaluar la constitucionalitat de les normes i, per tant, rebutja d’entrar en el fons de l’assumpte.
Però si entrem a analitzar el fons de la qüestió plantejada pel govern valencià, cal admetre que hi ha una incongruència notable entre les previsions de l’Estatut català i les de l’andalús sobre la inversió estatal en infraestructures.
La disposició addicional 3a de l’Estatut de Catalunya diu que, durant set anys, la inversió de l’Estat en infraestructures s’equipararà al percentatge del PIB català sobre el PIB espanyol. L’Estatut d’Andalusia, que és en bona part una còpia del català, va copiar també aquesta disposició, però aplicant un criteri diferent: a Andalusia, la inversió estatal en infraestructures dels propers set anys ha de ser equivalent al percentatge de població d’aquesta comunitat autònoma sobre el total estatal.
Si he consultat bé les dades, a Catalunya el PIB és el 18,7% del total espanyol, i la població el 15,9%. A Andalusia, el PIB és el 13,9% i la població el 17,8%.
A Espanya es treballa fi. Que les CCAA amb més PIB que població rebin les inversions estatals d’acord amb el PIB, i les que tenen més població que PIB les rebin d’acord amb la població, és una solució genial per a resoldre les reivindicacions financeres dels diferents territoris; una autèntica filigrana. Segur que a les facultats d’Economia de tot el món ja s’està estudiant aquest sistema revolucionari.
http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/59884
Felicitats per el teu blog i els escrits a l'Avui et llegiré mes a partir d'ara.
http://sempreviu.blogspot.com/
Publica un comentari a l'entrada