Falsos victimismes (publicat a l'Avui)

Quan es va aprovar la llei antitabac que intenta abolir el regne dels cigarrets als bars i restaurants -més aviat en va-, els fumadors ens van voler fer creure que eren víctimes d'una persecució. El món sencer, deien, havia argüit un complot contra la llibertat dels que xarrupen els burillots. Quan tots sabem ben bé que si algú té compromesa la seva llibertat som precisament els que prescindim de tal addicció i ens hem d'empassar sense remei l'airot contaminat del fumadors. Aquests, davant del canvi legal i la desaprovació social, van fer bandera del victimisme. D'un fals victimisme. Entre els neoliberals d'arreu, es poden apreciar indicis d'una patologia equivalent. Convertits en defensors de la trona i del seu particular hortet, és a dir, de la classe dominant durant tants i tants anys, assisteixen histèrics a la conquesta de drets per part de sectors de la societat antigament menystinguts. Aterrats davant la possibilitat de perdre el privilegi de la preponderància, clamen al cel contra la quota, instrument transitori al servei de la política per normalitzar allò que ha estat irregular. Fins i tot, asseguren que el liberalisme està en extinció a casa nostra i denuncien inaudites persecucions. Que es digui que el liberalisme (i l'aposta pel lliure mercat) ha perdut la partida davant el socialisme, en un món al servei de les grans corporacions és, si més no, curiós. I digne d'estudi. Sobretot si tenim en compte que aquells i aquelles disconformes amb un societat lliurada allaissez faire són minoria al món. El victimisme és una primitiva reacció autodefensiva que de ben segur devien practicar els aristòcrates en plena revolució francesa. I ja sabeu on van anar a parar els vells privilegis.

Berlusconi tenia raó (publicat a l'Avui)

Durant la passada campanya electoral italiana, que va culminar amb la reelecció de l’infame Silvio Berlusconi com a primer ministre, aquest va recomanar a una jove amb feina precària que es casés amb el fill d’un milionari per esmenar la seva situació. L’italià, ben conscient de les limitacions que té una noia jove (i sense ganes ni mitjans per practicar el suborn) per fer fortuna, va concloure que la seva única alternativa era anar-se’n al llit amb un nen ric. I té raó. Dijous passat, a la secció d’Economia del diari es va publicar un interessant (i demolidor) reportatge sobre la classificació de les dones més riques d’Europa que fa cada any la revista Forbes. Segons es podia llegir, les fèmines més acabalades del continent ho són només per herència del patrimoni dels marits o pares difunts. O bé per haver participat en els confusos i poc clars negocis de la Rússia neocapitalista. La primera self-made woman, com dirien els nord-americans, la primera dona que ha fet la seva fortuna del no res no apareix fins al lloc dotzè de la llista, i és, atenció, Rosalía Mera, coartífex del naixement del grup Inditex, o altrament dit Imperi Zara, ben conegut per tothom. Aquesta classificació, lluny de fer-nos pensar que agraïdes que haurien d’estar aquestes dones als seus progenitors i homes, com segurament conclouria un vulgar masclistot unineuronal, mostra, sense matisos, com han estat, i estan, de menystingudes les dones al món empresarial. És precisament per culpa de l’hermetisme i endogàmia masculina d’aquests marits i pares grans empresaris que les dones europees no han pogut (ni poden) fer fortuna fruit del seu indubtable esforç i capacitat. Encara existeix un vigorós sostre de vidre que denota, per si algú en dubtava, que queda molt per donar per tancada la lluita per la igualtat.

L'esquerra caviar (publicat a l'Avui)

Ahir el gran Francesc Puigpelat, al qual professo admiració pública des d'aquesta tribuna -però de qui un immens oceà ideològic em separa-, va emprar un concepte desafortunat. Ni més ni menys que esquerra caviar, que, en aquestes pàgines del diari, banda esquerra, es considera un terme simplista, erroni i ple de prejudicis inconsistents. La ment pseudointel·lectual que va albirar aquesta associació va partir de la idea que aquells i aquelles que habiten(m) el marge esquerre de la vida han de concebre el món a l'estil xirucaire, i, fins i tot, rodamón. En efecte, hi ha un ampli espectre d'aquells que habiten el marge dret de la vida, obnubilats per una al·lèrgia gairebé malaltissa al progressisme (i progrés), que consideren que per ser d'esquerres has de vestir amb drapots, menjar frijoles, cuinar hummus cada nit i dormir en un llit de fusta sense matalàs. I obliden, o no saben, que també pot ser, que els grans líders de l'esquerra revolucionària han estat burgesos, començant pel mateix Karl Marx.

Ser d'esquerres, al marge de la contundent aposta per la justícia social (que no vol dir escanyar els rics) i la igualtat d'oportunitats (que no vol dir de resultats), i de tota una sèrie de consideracions ideològiques que no toquen a la secció Serveis i Oci, no és incompatible (només faltaria!) amb el bon gust pel vestir i l'estimar. Ser d'esquerres, considerar el món manifestament millorable i creure que la societat catalana encara té molts reptes socials per encarar, a part dels nacionals -només cal repassar els obscens nivells de pobresa o la deficitària atenció a la dependència-, no té res a veure amb les coses del paladar. Ni, encara menys, és clar, amb les del menjar.

Allò que no es diu en veu alta (publicat a l'Avui)

The hidden issue in the US Presidential Campaign. Recomanable article de Gerhard Spörl a l'Spiegel. Posa el dit a la nafra. Malgrat que l'enfrontament entre Obama i McCain es disfressi d'una lluita de burros contra elefants, de demòcrates contra republicans, de joventut contra experiència, el que s'està dilucidant als Estats Units és, senzillament, blanc contra negre. "¿Han evolucionat tant els nord-americans que són capaços d'acceptar una família negra a la Casa Blanca?", es pregunta l'articulista. La resposta a aquesta pregunta segurament és la clau per saber si Obama serà El President. Tanmateix, aquesta qüestió, aquesta oposició de blanc contra negre, és allò que no es diu en veu alta (però que molts pensen). És el tema tabú de les eleccions nord-americanes. Perquè tota contesa electoral té el seu tema tabú. Que es revela, paradoxalment, com allò que vertaderament agita el debat i remou les baixes entranyes de determinats sectors de l'electorat. Feu memòria. I penseu en el cas català. I en les relliscades de Marta Ferrusola i Felip Puig qüestionant el president Montilla pel lloc de naixement, l'accent i la grafia del seu nom. "Em molesta molt un andalús amb nom castellà", va dir en el seu moment Ferrusola. "Montilla destrossa el català", va dir després Felip Puig. L'origen del president de la Generalitat, el seu naixement fora de Catalunya va ser, per alguns, el tema tabú de les eleccions. Un assumpte que molts, massa, però cada vegada menys catalans gosen adduir per qüestionar la competència del president. Catalunya, afortunadament, sí que ha evolucionat prou per tenir un president nascut fora de les seves fronteres. Tant de bo els Estats Units hagin avançat prou per escollir un president negre.

El cinturó i el telèfon (publicat a l'Avui)

La crisi es nota. Tant, que des de diverses instàncies internacionals s'està alertant de la caiguda estrepitosa de l'economia espanyola, contaminada per l'esclat de la bombolla immobiliària. En aquesta situació, és habitual que el primer instint granempresarial sigui emplaçar els treballadors a allò tan cretí d'"estrènyer-se el cinturó". Davant d'aquesta temptació, el ministre de Treball, Celestino Corbacho, que en immigració ha assumit sense complexos les tesis de la dreta més dura, ha fet gala de les seves credencials socialistes defensant els treballadors. En unes declaracions que han passat inadvertides però que no s'haurien de menystenir, Corbacho ha advertit a les empreses que en lloc d'amenaçar els seus treballadors amb la congelació salarial, fixin la diana en els seus infladíssims i opulents beneficis. "No es pot traslladar a una persona que cobra 1.000 euros al mes [el missatge de la congelació salarial] perquè ja està fent un sacrifici cada dia", va advertir Corbacho a unes corporacions que no paren d'afegir zeros al seu compte de beneficis. Bravo pel ministre. L'advertiment, tanmateix, s'hauria de completar amb un al·legat a favor dels consumidors (treballadors, d'altra banda). I és que la segona temptació empresarial en temps de crisi és castigar els clients amb sobrecostos. Vegeu, si no, l'últim moviment de Telefónica, que lluny de fer competitives les tarifes dels mòbils, les més cares d'Europa, a partir de l'1 d'octubre cobrarà als seus abonats la identificació de les trucades entrants, servei que ningú ha sol·licitat, embutxacant-se 84 milions d'euros a l'any addicionals. D'això se'n diu cornuts i pagar el beure. Fot-li amb els instints corporatius.

Tots no poden (publicat a l'Avui)

L'inici de la convenció del Partit Demòcrata nord-americà a Denver torna a disparar l'obamania entre els polítics catalans. El torn va ser ahir del president de CiU, Artur Mas, que va entonar el "Sí que podem!" al seu videoblog, on va recordar com, fa ja quatre anys, va descobrir el nervi del senador d'Illinois. Mas no és el primer que intenta apropiar-se de la versió catalanitzada del Yes, we can. Mancats com estem de referents, i pel que es veu també d'idees, el mateix Joan Carretero, a les primàries d'ERC, també va entonar el "Sí, es pot". El drama, tanmateix, sorgeix quan tots no poden. En efecte, tots no poden erigir-se en una versió botifarra amb mongetes de Barack Obama. La política catalana, pel bo (i pel dolent) poc té a veure amb la nord-americana. I els seus líders encara tenen menys semblances amb el candidat demòcrata i amb la seva brillant retòrica. Per això aquesta insistència, estèril, a encarnar-se en la versió nostrada del polític nord-americà té certes dosis de patetisme. I dedicar-se a explicar els detalls del dia en què un va descobrir l'ímpetu d'Obama, talment com si fos el dia en què va morir Kennedy, és, si em permeteu, accessori. El que haurien de fer els polítics catalans que intenten, en va, impregnar-se de la màgia del senador és inventar-se els seus propis lemes sense haver de recórrer a la facilota traducció. Perquè una cosa és prendre nota de les estratègies de màrqueting dels nord-americans i l'altra és voler mimetitzar el geni inimitable d'Obama. Sense tenir en compte, a més, que al novembre qui es pot proclamar president és McCain (Déu no ho vulgui), deixant en un bluf el carisma del d'Illinois i ridiculitzant els que l'han volgut copiar.

La monja italiana (publicat a l'Avui)

Antonio Rungi, un capellà italià altament preocupat pels reptes als quals s'enfronta el catolicisme, ha creat un concurs de bellesa per escollir la monja més guapa del país. L'objectiu de Rungi és doble: per una banda, desmuntar els prejudicis que relacionen estretament noia lletja amb candidata a vestir sants; i d'altra banda, donar un nou impuls a l'evangelització al país transalpí i qui sap si a tot el món. Les aspirants a Miss Monja, que, atenció, han de ser més grans de 18 anys però menors de 40 (per a aquest home l'atractiu físic té edat), hauran d'enviar-li una fotografia en què mostrin "tant la bellesa física com l'espiritual". La lògica del pare Rungi és fascinant. Si un dels grans retrets que es fan a la jerarquia eclesiàstica és que viu al marge dels costums mundans, la solució és contaminar-la amb els seus vicis. Un d'ells, la porqueria dels concursos de bellesa. Obcecat amb la seva missió evangelitzadora, el capellà no s'adona que el perjudici més gran el té a casa seva: l'aclaparadora i aberrant discriminació de la dona. I que agreujarà amb el seu infame concurs. El problema no és si la gent pensa que les monges són noietes poc agraciades que davant l'infortuni de la vida opten per tancar-se en un convent per servir Déu. El problema és que quan decideixen emprendre aquest camí s'exposen a una discriminació per a tota la vida. ¿No seria un efectiu desgreuge invertir tots els esforços perquè aquestes dones tinguin els drets homologats als dels companys mascles? Permetre que les dones oficiïn cerimònies religioses seria un vertader impuls modernitzador del catolicisme que contribuiria, aquest sí, a l'evangelització del món. I no pas idioteses com el concurs de Miss Monja que no fan més que empobrir la imatge de la jerarquia catòlica al món.

Apugeu els impostos! (publicat a l'Avui)

Gran editorial el del New York Times del 18 d'agost. Titulat El passeig lliure de les companyies, la direcció del diari nord-americà advoca perquè les grans companyies paguin impostos i d'aquesta manera es pugui eixugar el greu dèficit fiscal del país. Sí, tal com heu llegit, el gran diari mundial exigint que les immenses corporacions que operen als Estats Units paguin l'impost de societats per tal de corregir els números vermells. No parlen de reduir la despesa pública. Exigeixen el pagament d'impostos! I a les grans corporacions! Inaudit. ¿Passarà algun dia per aquestes terres que un diari estatal exigeixi al govern o al candidat(a) de torn que s'apugin els impostos als més rics i que s'acabi amb l'enginyeria financera de les superbeneficiades corporacions? Ho dubto. Vegem, tanmateix, quina és l'argumentació del New York Timesper gosar defensar tal sacrilegi. Asseguren que una recent investigació de la Government Accountability Office ha mostrat que almenys dos terços de les empreses nord-americanes no paguen impostos. Grans empreses amb més de 250 milions de dòlars en actius i més de 50 milions de dòlars en vendes s'estalvien retre comptes a l'Oncle Sam amb afinades estratègies financeres. A la qual cosa s'ha d'afegir els obscens beneficis fiscals amb què Bush ha obsequiat les classes més acomodades. "Amb un enorme dèficit fiscal i pressions per una millor cobertura sanitària i programes socials, Amèrica no pot aguantar més els que passegen gratis", s'exclama el diari. Convincent argumentació que dubto que mai sentim aquí. Tanmateix, preneu-ne nota. La nostra economia està en caiguda lliure per la fallida de la construcció, el dèficit s'insinua i, ai l'as, el gruix de la imposició va a càrrec del treball. Qui vol fer de New York Times?

Les iaies a la Xina (publicat a l'Avui)

Demà, a la fi, s'acaben els Jocs. I amb ells, aquesta gran mentida que és l'esperit olímpic segons el qual s'ha d'aturar totes les guerres (?) i la pau al món és realitat durant quinze dies. L'edició d'enguany ha sigut especialment controvertida. No paren de sentir-se veus qüestionant l'oportunitat d'assignar les Olimpíades a un país que menysprea els drets humans (vegeu l'article de l'Spiegel "Ha estat Pequín 2008 un error?").Les execucions de dissidents i els abusos de les autoritats són coneguts per tothom. Les imatges de la repressió al Tibet van indignar arreu. Però només casos com el que aquesta setmana explicava l'International Herald Tribune mostren com n'és, d'abominable i sobretot malaltís, el règim comunista. Dues iaies xineses, Wu Dianyuan, de 79 anys, i Wang Xiuying, de 77 anys i pràcticament cega, han estat condemnades a un any de reeducació en un camp de treball per la incansable defensa dels seus drets. Les iaietes, disconformes amb la compensació que van rebre després de la demolició dels seus habitatges a Pequín, van sol·licitar fins a cinc vegades a l'autoritat competent (que a la Xina és la policia) permís per manifestar-se en una de les "àrees de protesta oficials de les Olimpíades". El càstig a la seva tenacitat no s'ha fet esperar, i passaran qui sap si els últims dies de la seva vida "reeducant-se" al costat de prostitutes i lladres. El tracte que un país dispensa als seus avis és un dels millors indicadors per conèixer el grau de civilitat. Si bé a l'Estat no podem presumir d'un tracte exquisit a la gent gran (els vells que moren sols a casa són molts, massa), el cas de les dues iaies situa ben baix el llistó xinès. A aquestes altures, tanmateix, a qui li importa?

El món de les vísceres

Hi ha un món on només valen les vísceres. Unes vísceres que convenientment manipulades, amb el salpebrat de la demagògia i la falsedat, amb l'aroma del més miserable sensacionalisme, seran molt rendibles. El titular d'ahir del diari El Mundo hauria de ser estudiat a les facultats de periodisme com l'abc del que no ha de ser el periodisme. "La crisi de Spanair desemboca en una tragèdia amb 153 morts". Aquest va ser el mode escollit per Pedro J. i els seus col·laboradors per il·lustrar la catàstrofe de Barajas. Amb les plomes endurides amb les teories de la conspiració de l'11-M, amb la tinta bruta de tantes mentides com han dit sobre Catalunya i la llengua del país, l'exercici d'escriure aquest infame titular devia ser per aquests xuclasangs del periodisme escrit anodina monotonia. La investigació sobre les causes de l'incident acaba de començar. Les caixes negres de l'avió sinistrat encara deuen estar a l'espera de ser examinades. Però, tatxan!, Pedro J. i els seus coadjuvants van dictaminar, amb els cossos fumejant pendents d'identificar, que la causa de l'accident és el conflicte laboral que assota Spanair. I, fins i tot, van atrevir-se a insinuar en l'editorial una "negligència criminal" del personal de manteniment de l'aeronau. Si la direcció d'El Mundo és tan procliu als treballadors, i tan lamentables considera que són les condicions laborals a Spanair, prou dies han tingut per denunciar-ho. Si finalment es demostra que l'accident es deriva de la precarietat de mitjans de la companyia, l'editorial més severa serà benvinguda. Ara bé, practicar la solidaritat obrera d'última hora i traficar amb el dolor de cossos esventrats és de gossos. I que em perdonin els animals.

Antisistema? Aligots!

Com cada any. Mai no falten a la cita. Les nits de Gràcia s'acaben sempre amb enfrontaments entre la policia i el que alguns, poc bregats en aquest barri, anomenen antisistema. Tanmateix, els que es passegen amb vestimentes tintades de signes okupes, proclames per la pau al món i perfils del Che Guevara, poc en tenen, d'antisistema. I encara menys de revolucionaris. Perquè passejar-se a altes hores de la matinada pels carrerons de Gràcia és de tot menys una contribució a la causa d'un món més just. Els que es carreguen el mobiliari urbà i desafien la policia (els agents uniformats tenen més de proletaris que no pas els arreplegats a qui s'enfronten) són senzillament uns borratxos (i borratxes). Borratxos (i borratxes) que es disfressen d'activistes d'esquerra però que no tenen més ideologia que l'etílica (i a sobre de garrafota). A qui, en cap cas, i sota cap concepte, es pot obsequiar amb vacus qualificatius d'índole política. Els que cremen les nits d'estiu destrossant el mobiliari urbà (béns públics, al cap i a la fi) són, senzillament, uns brètols. Uns vàndals a qui no es pot eximir de les seves culpes atribuint-los determinades orientacions polítiques. De la mateixa manera que no es pot inferir que els desgraciats que destrossen les Rambles barcelonines durant les celebracions de les Lligues blaugranes són simples culers exaltats. Els de Gràcia no són més que paràsits afectats de sobredosis etíliques i amfetamíniques, que a la trentena molt probablement segueixen menjant de la teta materna i paterna. Els antisistema els trobareu sota el Mur de Palestina o a qualsevol país africà fent la seva feina. No n'embruteu el nom amb els aligots nocturns de Gràcia.

Pesigolletes radioactives (publicat a l'Avui)

A l'Associació Nuclear Ascó-Vandellòs II (ANAV), l'empresa gestora de les centrals nuclears catalanes, propietat d'Endesa i Iberdola, l'estan amenaçant amb dolces i ridícules pessigolletes als peus. Res més. La proposta de sanció del Consell de Seguretat Nuclear és, en efecte, històrica, tal com ahir vam titular la majoria de diaris de l'Estat. Si el ministeri d'Indústria, encapçalat per Sebastián el Descorbatat, compleix la seva promesa de mà dura, els administradors de la central hauran de posar sobre la taula 22,5 milions d'euros, una multa inaudita en tota la història nuclear europea. Tanmateix, que la multa sigui històrica no vol dir, en cap cas, que sigui substancial. 22,5 milions d'euros és una minúcia per a Endesa, responsable directa d'Ascó I, on es va produir, amagar i manipular irresponsablement la fuita radioactiva. Si es té només en compte que el benefici del primer semestre d'aquesta entranyable elèctrica, arxiconeguda per als catalans i catalanes, va ser de 6.002 milions d'euros, qualsevol criatura que s'estigui iniciant en això dels nombres entendrà que 22,2 milions és no res. O, com molt encertadament va denunciar dilluns Greenpeace, un "tracte benèvol". ¿És que algú amb dos dits de front pot pensar que aquesta propina serà per a Endesa un element dissuasori per no tornar a jugar alegrement amb la salut de tots i totes els que habitem aquest noble país? I una altra pregunta: ¿si finalment l'elèctrica ha de fer front a aquesta multeta -segurament recorreran a mil i una argúcies legals per endarrerir-ne sine die el pagament-, algú pot garantir que no es repercutirà via preus als consumidors? Sanció sense precedents? Sí, però també ridícula i, sobretot, ineficaç.

La Barcelona d'Allen triomfa (publicat a l'Avui)

Woody Allen està triomfant als Estats Units. I amb ell ho està fent Barcelona. Tots aquells oracles que es van afanyar a criticar el títol de Vicky Cristina Barcelona s'estaran empassant en aquest moments les seves alegres desqualificacions amb dosis extres d'omeprazol. I és que la nostrada ciutat corona el títol de la pel·lícula més taquillera del mestre Allen dels últims anys, per sobre de genialitats com Misteriós assassinat a Manhattan. Que no és poc. A això, per a orgull dels barcelonins, s'hi ha d'afegir que la crítica nord-americana, lluny de ridiculitzar el nom que Allen va donar a la seva pel·lícula i sense aturar-se a fer recompte de les tan criticades subvencions que va rebre (com alguns, aquí, van fer), no para de repartir elogis al film i també, atenció, als encants de la nostrada ciutat. Repassar les anàlisis del film en publicacions del nivell del New York Times i el New Yorker és un plaer. "La bellesa ocre de Barcelona hi juga un rol protagonista", "la ciutat meravellosa", "atmosfera sensual", "calidesa", "seductora" són alguns dels comentaris extremadament complaents que podreu llegir sobre Barcelona, perfectament inserits en elogiosíssimes valoracions de la pel·lícula. Allen, amb la seva creació, hauria de sacsejar les ànsies destructives i autoflagel·ladores d'aquestes latituds, tan crítiques amb el que és nostre, com la capital del país, i tan proclius a valorar tot el que ve de fora. Potser, qui sap, les lloances que algunes plomes de la premsa nord-americana fan a Barcelona serviran per dinamitar l'escepticisme sobre la bona salut de la ciutat. Una salut que molts s'entossudeixen a qualificar de precària mentre a l'altra banda de l'oceà practiquen el panegíric.

Wall.e, el verd (publicat a l'Avui)

Una de les pel·lícules de l'any, si no la pel·lícula de l'any. La nova creació de Pixar, Wall.e, combina a la perfecció diversió, art digital i crítica a la societat del consum. Si la generació dels que voltem la trentena i quarantena vam tenir en ET i el drac de The Never Ending Story els personatges ideals, els nens (i adults) d'avui poden sumar a Nemo i la rateta Remy l'entranyable i humaníssim robot quadrangular Wall.e, inequívocament inspirat en l'alienígena més famós de la història. La pel·lícula beu de Buster Keaton i Chaplin? Dels 98 minuts de metratge, 30 o 40 pràcticament no tenen diàleg, tret d'alguns monosíl·labs pronunciats per Wall.e i la seva estimada sonda EVA. El gruix del diàleg està reservat a uns obesíssims i humans compradors compulsius (poc mes que això fan) que viuen ajaguts en cadires voladores assistits contínuament per robotets. L'argument delata una salvatge crítica a la societat actual: un robot escombriaire viu sol en una bruta Terra des de fa 700 anys fins que EVA, la sonda exploradora, aterra a la cerca de senyals de vida. Els ginys es veuen immersos en la missió de retornar els humans, obesos refugiats en un impol·lut transbordador, perfecte evocació dels malls (centres comercials) nord-americans. El millor del film és que sense caure en el pamflet facilot s'erigeix en auguri del que pot ser la societat actual, on la pràctica esportiva és substituïda per molts pel pseudomoviment físic que genera la multivendes Wii, consol(a) idoni per a resignades ànimes sedentàries. I on dia rere dia augmenten els milions de nens obesos, educats en el consum sense fre i alimentats de merda en forma d'hamburguesa fast food i gominoles de fireta. A Espanya, per no anar gaire lluny, un 15% de la població és obesa. I només EUA i Regne Unit tenen més nens amb sobrepès. D'aquí al panorama funest de Wall.e només hi ha quatre dies.

El jove funcionari (publicat a l'Avui)

Molts pares voldrien que el seu fill nasqués amb un contracte laboral vitalici sota el braç. Convenientment guardat en una caixa forta fins que la criatura adquirís la majoria d'edat i acabés els estudis, aquest valuós paperot li garantiria feina i sou fins a la jubilació. Evidentment (i afortunadament) això, en la majoria dels casos, és quimera. De manera que aquells pares sobrepreocupats per l'esdevenidor de les seves criatures es lliuren al capritx de sant Pancràs i al desig que el fill es decideixi per una robusta carrera funcionarial. En efecte, ser funcionari, per a molts progenitors, però també per a molts, massa joves, és la panacea. Seguretat és el valor absolut que en èpoques de crisi econòmica com la que està mossegant les finances públiques i particulars s'engrandeix amb desmesura. Seguretat oposada a flexibilitat, improvisació, risc. Joves que veuen en les temudes oposicions el bitllet a la placidesa econòmica eterna amb la qual es podran afrontar hipoteques també eternes. Amb un horitzó de farragoses càrregues per a la butxaca, molts estudiants universitaris de l'Estat aspiren a col·locar-se i no pas a dissenyar el seu propi projecte empresarial. La manca de vocacions per a l'emprenedoria és un dels punts febles de l'economia nostrada. Derivat, tanmateix, d'altres flaqueses que condicionen, sense solució, les perspectives de futur dels que volten la vintena i la trentena. Habitatges a preu desorbitat; escassetat de places públiques de guarderia; ministeri de l'habitatge que, de moment, ha passat inadvertit; sous íntegrament destinats a pagar la hipoteca o el lloguer; el mileurisme com a religió; precarietat laboral, o excessiva por al fracàs, no són més que implacables inhibidors del risc que auguren llarga vida a l'anhel funcionarial.

Una porta tancada (publicat a l'Avui)

Durant tota l'estada et ronda la memòria. En aquesta ocasió, la visita serà diferent, ella ja no hi és. Amb la seva mort es va tancar un capítol a la teva vida. Els teus pares són ara els únics ascendents. Només ells. Pare i mare. Intentes esquivar aquest pensament des del mateix dia de la trucada, quan et van dir que ella era morta. Des d'aleshores, tossut, ha intentat escolar-se en el teu ànim. De moment, gairebé en va. Quatre mesos després tornes a fer el viatge. Aquesta vegada sense precipitació. Suposes, penses, que tot està mil·limetrat, i que l'única improvisació sorgirà del gaudi. Només entreveure el poble, veus de reüll, a la dreta, el cementiri. En un turó obert a tota la badia. Només ha captat la teva atenció un instant. Tornes la mirada a la carretera. Als sis dies de vacances a Mazarrón. Protegida per l'escut sense clivelles de les trobades familiars, la retrobada amb les platges de sempre, t'oblides que ja no hi és. Fins que fas un gest qualsevol. Puges al primer pis, per encendre el mòdem, disposada a escriure aquestes línies i veus la porta tancada. La seva habitació és buida. Tornes a pensar en ella com fa temps que no feies. I condiciones la teva cita diària amb aquesta tribuna. Penses en la mort, en l'absència, en l'enyorança. Però sobretot en aquells dies en què no només tu eres vint anys més jove. Els anys d'innocents bussejos als petits illots a tocar la costa. Els avis eren vius. Eren temps en què encara anaves a la casa de camp en què va néixer el teu pare. Fa dos anys la van derruir. I només quedava l'Antònia, que havia esdevingut per a tu com l'últim parlant que manté viva una llengua a punt d'extingir-se. Al maig va morir. Ara Mazarrón ja no és el que ella va fer que fos. Et toca a tu definir què vols que sigui.

Retorn a Múrcia (publicat a l'Avui)

Com a mínim una vegada a l'any. Sense falta. L'emigrant necessita recuperar aquella terra que el va veure créixer. Múrcia. L'ànsia del pare, la seva enyorança s'encomana a la filla, la dona, el gendre, la jove, els néts. Enfilar el camí de la AP-7. Les àrees de servei d'aquesta autopista són íntima quotidianitat dels fills d'aquells que un dia van emprendre el camí del nord. Una quotidianitat compartida amb els originaris del Magrib que viatgen amb els ulls posats al ferri d'Algesires. L'últim revolt de la carretera i, un any després, la badia de Mazarrón s'exhibeix escortada per altíssimes i salvatges muntanyes pelades. De nou orgia de colors i gustos cultivats als hivernacles. Tomàquets, síndria, melons, pebrots, albergínies d'intensitat inusitada. Sardines a la sal acabades de pescar. Construccions de fireta venudes a preu d'or. Enguany, saturació de cartells Es ven. La crisi del totxo fa forat. I prèviament, ja sense remei, el totxo va fer forat a l'aridesa i contorn feréstec del paisatge, profanat sense mesura amb edificis que desvelen el gust dels nou-rics de la costa de llevant. Les discussions de sempre. "Los catalanes acabaréis con Zapatero. Os queréis cobrar los 25 diputados". "Zapatero ha incomplert l'Estatut. Ha ignorat la data del nou d'agost. No és just reclamar al govern que compleixi la llei?". "No sé si se cumple o no la ley y lo que dice el Estatuto. Montilla podria ahorrarse sus palabras. Los de CiU eran mas serios". Diàleg entranyable, i, evidentment, sense acord. Comprensible, altrament. Els que ja no hi són. Els de sempre. Els que han nascut l'últim any. La densitat salada de l'aigua. Gelateries, llet merengada i granissat de llimona, casolà, amb granadina. La plaent rutina d'estiu. Demà, de nou, l'autopista. Retorn a Catalunya.

El triomf dels lletjos (publicat a l'Avui)

La fama embelleix. I erotiza. Sarkozy, que servidora menysprea en l'àmbit polític però admira en el personal, és un lleig baix al qual el poder ha dotat d'una bellesa i atractiu irresistible per als focus mundials. Tant, que la seva guapa i afinada Carla Bruni li ha imposat la sobrietat com a encertada recepta per combatre la caiguda a les enquestes que li va ocasionar una inicial ostentació de nou-ric (el bling-bling, en diuen els francesos). L'èxit de Sarkozy assolint la presidència de la gran República veïna és meritori. Sobretot si es té en compte que prèviament es va haver de batre en el seu propi partit amb l'elegant i guapíssim Dominique de Villepin, que, a més, gaudia de l'aquiescència de Chirac. Sarkozy, lleig i baixet, va conquistar el cor del seu partit, primer, i de França, després. Lamentable des del punt de vista polític però genial tenint en compte els seus condicionants. I és que, normalment, els guapos (i alts) ho tenen més fàcil que els lletjos i baixets. Daniel Hamermesh, de la Universitat de Texas, ho ha estudiat i ha constatat que la gent bella guanya més calés que la lletja. Als Estats Units, els homes lletjos guanyen un 9% menys que els que tenen un "atractiu mitjà"; a Anglaterra un 18% menys i a Xangai fins a un 25% per sota. El nord-americà va estendre el seu camp d'estudi a l'Associació Americana d'Economistes i va concloure que els més atractius eren els escollits per a llocs de lideratge. Els estudis de Hamermesh complementen anàlisis similars, referents, també, a l'alçada. Als Estats Units el 25% de la població que és més alta guanya un 10% més que el 25% més baix. Alguns ho relacionen amb nivells més alts d'intel·ligència. Sarkozy, lleig, baix i amb el punt d'estupidesa dels de la seva família política, enterra tots els tòpics. Com bé va veure la Bruni.

Polèmica d'estiu (publicat a l'Avui)

Abanda d'assumptes rellevants, preocupants i greus com poden ser l'incompliment de l'Estatut, la guerra russo-georgiana, la (ignorada) dictadura xinesa i la (no) crisi econòmica, tota canícula té les seves frivolitats que es transmuten en polèmica. La d'enguany, el controvertit videojoc The wheelman, que té en Barcelona l'escenari d'acció. Els representants del consistori han alçat la veu per expressar el seu enuig amb aquesta tria. Per què? Senzillament perquè s'han assabentat que les aventures i desventures del protagonista s'emmarquen en una cosa tan confusa i subjectiva com és la violència. I dic confusa i subjectiva perquè, segons explicava dilluns l'expert en videojocs del diari, Toni de la Torre, la major part de l'acció es resumeix en alguns trets i sobretot persecucions al volant pels carrers de la nostrada ciutat. ¿És això tan greu i danyí per a la imatge de Barcelona que requereix que l'Ajuntament prengui mesures legals per prohibir-ho? I d'altra banda, si fos cert que el videojoc conté tanta sang i fetge que xoca amb els "valors de la ciutat", és igualment raonable exigir-ne la prohibició? Què són els valors de la ciutat? ¿Els que es prediquen al del Saló de Cent de la ciutat o els de les putes del carrer Robadors? Si es fes una pel·lícula ambientada als baixos fons de Barcelona i reflectís la vida dels ionquis, putes i macarrons tal com s'ha fet innombrables vegades amb Nova York i Los Angeles, ¿també exigiria el consistori la seva censura? La polèmica sobre el videojoc ajudarà, segurament, a ambientar tertúlies de cafè amb gel i, si més no, facilitarà que es parli de la ciutat ("que parlin de mi, encara que sigui malament", va dir algú). Tanmateix, a vegades és saludable estalviar-se ridículs estèrils. Ni que sigui sota els efectes de la canícula.

Manades humanes (publicat a l'Avui)

Wikipèdia és una font apassionat d'informació. Diumenge, després d'un passeig pel centre de la ciutat, hi vaig acudir encuriosida per l'estructura i funcionament de les manades de llops. Segons va escriure algú a l'enciclopèdia digital, una manada de llops és un grup d'entre dos i sis animals organitzada sota una estricta jerarquia social. Està liderada per un mascle alfa i una femella alfa, que lluny d'executar ordres sobre els seus congèneres, tenen més llibertat per decidir. Decideixen on volen anar i simplement la resta de la manada els segueix. Els humans, tantes vegades inflats de supèrbia respecte als animals no racionals, som matussers repetidors de les estratègies bestiàries. Una d'elles, detectable a les Rambles barcelonines, és la manada viatgera. Pràctica usual en el cas dels nipons, noteu que també és habitual en els turistes de la resta de l'Estat. De fet, com a conseqüència de la crisi, els nadius dels voltants de la Manxa són abundants. I renunciant al plaer del viatge amb l'estimat o estimada, aterrats davant de l'estretíssima intimitat d'un viatge a dos, emprenen l'escapada d'estiu amb com a mínim dues parelles més. Guiats pel matrimoni alfa, aquell que coneix els racons -més apassionants, més econòmics, més autèntics i més típics-, la manada humana es lliura al descobriment de la ciutat. Aquests encara són els que conserven una mica de dignitat. Perquè atalaiar enmig de la més famosa artèria barcelonina un paraigua groc seguit a ulls pràcticament clucs per una vintena de persones esdevé una pràctica que ni el llop més agosarat faria. On és l'esperit d'aventura? No hi ha res més patètic a l'estiu que contemplar l'anodinitat de les manades humanes. Lluny (llunyíssim) de la bellesa dels llops.

L'olé del New York Times (publicat a l'Avui)

Article del New York Times dedicat a Espanya. Publicat el 6 d'agost, el signa Roger Cohen, que, original, el titula Olé! This Spanish summer. A primer vista, contemplant la castissa interjecció al titular, en desconfio. Després d'una primera llegida, ho confirmo. Els recels estaven més que justificats. L'article és descoratjador. M'explico. Cohen, d'inici, enreda el lector. I és que comença fent un repàs dels èxits dels esportistes espanyols arreu. L'Eurocopa, el Nadal futur número 1 del món campió de Wimbledon, Sastre al Tour, Contador al Giro. Tanmateix, quan un país crida l'atenció fonamentalment a l'altra banda de l'oceà només pels seus èxits esportius, alguna cosa falla. Recordeu, si no, els èxits de l'extinta RDA. En efecte, després de fer sumari del vigorós moment de l'esport espanyol, Cohen constata una cruenta paradoxa: "És curiós que aquesta marxa triomfal d'una nació de 45 milions de persones succeeixi precisament quan l'economia espanyola està en caiguda lliure". Fot-li! Allò que per a alguns no és crisi a l'altra banda de l'Atlàntic es defineix com a caiguda lliure. I no només això. L'articulista, segurament més informat que alguns dels nostres prohoms (en especial aquells que ignoren l'Estatut), executa una afinada radiografia del bluf espanyol: "A Espanya li sobren els préstecs i construccions. El país s'està enfangant en un bassal hipotecari semblant al d'Estats Units". Glups! Els idiomes no són el fort de la majoria dels nostres dirigents. Però convindria que fessin una ullada a la premsa estrangera. Aquella que després de l'11-M, mentre alguns parlaven d'ETA, assenyalava Al-Qaida. I que ara, mentre aquí parlen de desacceleració de l'economia, diagnostica una crisi total. Olé!

L'impertinent de Cadaqués (publicat a l'Avui)

L'espectacle és a punt de començar. Per desig exprés de l'artista, està absolutament prohibit enregistrar imatges. Gràcies". Aquest advertiment va ser repetit fins a l'extenuació pels responsables del festival de Cadaqués, en els minuts previs a l'inici del concert del pianista nord-americà Brad Mehldau. A l'Olivar de Sa Conca, amb el mar al costat, desafiant la salvatge tramuntana, Mehldau va apoderar-se del piano durant pràcticament dues hores per oferir un concert intensíssim. Tan intens que els gossos de les cases que rodejaven l'escenari no van poder resistir-se a la màgia d'aquest gran del jazz i, embruixats per les notes de Nat King Cole o Nick Drave van entonar lladrucs perfectament acoblats al ritme del piano. En aquestes condicions, amb l'encanteri d'un Mehldau que deixava el personal clavat a les cadires, contenint la respiració durant els crescendos del piano, l'advertència sobre la inconveniència de fer fotos semblava innecessària. Fins que en un moment de màxima intensitat, l'impertinent es va fer persona i, armat amb la seva màquina de retratar, va pitjar el botó deixant anar un destrempador flaix. Acomodat a la platea, l'individu (o indivídua) va aconseguir contenir les seves ànsies fotogràfiques una llarga estona, però finalment, delerós de poder ensenyar als amics la foto que demostrava el jo vaig estar allà, es va passar les gentils peticions dels organitzadors per allà on va voler i més pudor fa. Sempre hi ha com a mínim un representant d'aquesta espècie. Erigits en crepusculars descendents dels amos del Lazarillo de Tormes, anteposen el capritx personal a la més elemental convivència. Egocèntrics, fan del bé públic trivialitat d'exclusiu bé personal. El de Cadaqués va marxar a casa amb la foto del Mehldau a la butxaca. Però ben retratat com un pobre desgraciat.

El més greu de la història (publicat a l'Avui)

La intenció del PSOE de revisar la caduca llei d’avortament ha disparat les inquietuds en molts sectors. Particularment, els que s’autoproclamen pro vida (com si la resta fossin pro mort) i l’alta jerarquia de l’Església catòlica espanyola estan que treuen foc pels queixals. En un seminari de la Universitat Menéndez y Pelayo, el cardenal arquebisbe de Toledo, Antonio Cañizares, segurament alterat per aquesta matèria, va qualificar l’avortament com “la cosa més greu que ha succeït en la història de la humanitat” i va atrevir-se a pronosticar que “no passarà gaire temps abans que la societat s’avergonyeixi d’això, igual com s’avergonyeix de l’esclavitud”. Déu n’hi do. 

¿És conscient Cañizares del l’amplitud i gravetat d’aquesta definició? Ho dubto. Una mínima repassada al segle XX, amb dues guerres mundials, l’horror del nazisme, l’estalinisme i una llarga llista d’operacions d’extermini nacionals (Ruanda, els Balcans, Txetxènia...) és prou desconsoladora per menystenir-la i situar l’avortament a la cúspide dels drames de tots els temps. Cañizares, tanmateix, i en un perillós oblit històric (una parell de visionats de la pel·lícula Amén de Costa Gavras li serien d’extrema utilitat), decideix convertir l’avortament en l’origen de tots els mals. 

Els seus motius són clars. Enverinar el debat públic i condicionar els posicionaments dels partits conservadors, precisament quan el PSOE traslladarà a les altres formacions la necessitat de consensuar una legislació sobre terminis (les dones podran avortar lliurement fins a una determinada setmana de gestació, a partir de la qual es limitaran els supòsits en extrem), és la seva inequívoca voluntat. Una voluntat que, de forma vergonyosa, es veu esquitxada per un exercici de cinisme històric impropi d’una persona del seu rang.

El primer dia (publicat a l'Avui)

Escric aquestes línies a peu de piscina. Amb la petita badia de Portlligat pletòrica davant meu. Aquest és un dels millors moments de tot l'any. El primer dia de vacances. Que connecta nítidament amb l'últim dia de l'estiu passat. Les llargues jornades laborals desapareixen. Els bons (i mals) moments abandonen la memòria. Els dies de dol descansen confortablement, ja reposats, en un racó de l'ànima. Avui, mentre escric aquestes línies, després de retrobar les cares que pràcticament fa 365 dies vaig deixar enrere, l'any s'ha esvaït en un difús record. I gaudeixo segurament del que serà el millor moment de vacances. Ara, avui, tot està per fer. La primera submergida a la piscina. L'aigua acariciant cadascun dels porus del meu cos. Les vacances poden ser absolutament plaents. Els dies que vindran poden amagar satisfactòries sorpreses. Tanmateix, quan hem abandonat la AP-7 a la sortida de Cadaqués, el temps ha començat a alentir-se. Com feia temps que no passava. Les tecles del MacBook acaronen, ara, els meus dits amb una suavitat inusitada. És primer dia de vacances. I els primers són sempre els millors. Recordeu sinó el vostre primer petó a la persona estimada. Aquell petó que havíeu imaginat una vegada rere l'altra i que aquell instant d'aquell primer dia vau poder fer a qui avui estimeu. Recordeu la primera carícia. El primer contacte de les pells nues. I fins i tot intenteu recordar la ingenuïtat, l'agitació que va precedir aquests primers moments. Els somnis que vau alimentar pensant en aquell dia. Un dia que, segurament, heu superat amb escreix, en el que ni tan sols vau intuir la felicitat que vindria després. Aquell moment, però, és irrepetible. Perquè el primer dia, el primer instant, el primer petó, és, sempre, només un.

Prohibit parlar de política (publicat a l'Avui)

Després de manifestacions i amenaces de boicot, avui comencen els Jocs Olímpics de Pequín amb total normaliat. La brutal repressió de la revolta tibetana del març ha caigut en l’oblit. El Tibet està tancat a cau i forrellat. La premsa no hi té accés. I no se sap exactament què hi està passant. Tant és. El que sí se sap del cert és que el potencial del mercat xinès ha estat prou poderós com per ofegar qualsevol tipus de protesta. El mateix president Sarkozy, que el seu moment va dir que no assistiria a la inauguració dels jocs si no es respectaven els drets humans, seurà avui a la llotja d’autoritats com a president de torn de la UE, sense que res hagi canviat. Com no podia ser d’altra manera, atenent a la crua lògica de la política internacional. 

Tanmateix, i deixant de banda la passivitat internacional davant del drama tibetà, és sorprenent com enlloc de propiciar l’obertura de mires del país oriental, la celebració de les olímpiades ha fet que la granítica doctrina totalitària xinesa es traslladi a unes delegacions estrangeres massa preocupades per no molestar la maquinària del Partit Comunista. El president del Comitè Olímpic Espanyol, Alejandro Blanco, es va reunir dilluns amb els esportistes estatals per alguna cosa mes que les habituals paraules d’ànim. 

Blanco, delerós de no fer enfadar Pequín, va prohibir als esportistes parlar de política sota l’amenaça de ser expulsats de la competició pel règim. “És el moment de l’esport”, els va dir el president del COE per justificar-se. Però impedir que els atletes espanyols obrin la boca per donar la seva opinió, ni que sigui en una conversa de cafè a la Vila Olímpica, és practicar política pura. De la totalitària. Exportar la democràcia a la Xina? Aquesta també va ser l’excusa per invadir l’Iraq.

Desconfieu i sereu lliures (publicat a l'Avui)

Plaça de Catalunya. Quarts de quatre de la tarda. En una paradeta de gelats, davant del Zurich, s'hi atura un americà (o britànic) a comprar un refresc. Tot seguit s'hi acosta una dona. Gitana, va acompanyada de dues criatures de menys de deu anys. L'instint, la cultura de la desconfiança em fa suposar, immediatament, que la dona vol robar la cartera al turista. Servidora ja pot lluitar contra aquest tipus de recels que, sense voler-ho, la constant i incansable política de la por ha fet calar en el més profund. L'instint, perfectament adoctrinat, no entén d'ideologies ni d'escales de valors. Va pel dret. I em porta a convertir, ni que sigui per un segon, aquesta mare en una vulgar carterista. Segueixo l'escena des de lluny. Avergonyida, m'adono que la dona el que vol és comprar un parell de gelats per als seus fills. Íntimament em sento ben retratada. Malgrat que el meu raciocini es rebel·li contra la política que converteix els gitanos i immigrants en el boc expiatori de tots els mals, sempre hi haurà una part del meu subconscient que no pugui mantenir incòlume de la misèria moral que és el racisme (i classisme) d'una part de la dreta europea, nostrada i estatal que aposta per policia i prescindeix de la inclusió. De mi depèn anteposar la raó a la por. Aquesta dreta, fugint de la seva ànima liberal, ens invita a viure sota un estat de setge militar. Ahir, a Itàlia, l'exèrcit va prendre el carrer. Aquesta és la recepta: militaritzar una societat que prèviament ha estat contaminada per la doctrina de la por i el recel. Creuar-se amb una parella de militars després d'una espiritual visita al Duomo de Milà és llibertat? Sembla que per una majoria d'italians sí. Falta veure què pensen espanyols i catalans. Si la desconfiança guanya, serem de tot menys lliures.

La mamella de Berlusconi (publicat a l'Avui)

La veritat és incòmoda. I més encara si pren la forma d'un sinuós i suggestiu pit femení. La Reppublica va informar ahir que una reproducció del quadre La Veritat desvelada pel Temps, de Giambattista Tiepolo, ubicada a la seu del govern italià, ha sigut retocada. Ni més ni menys per dissimular l'incòmode mugró (i mamella) descobert de La Veritat, convertida per obra i gràcia del barroc pintor venecià en una curvílinia dona molt atractiva. Aquesta agosarada imatge, aquest és el pecat, està localitzada a la sala on Berlusconi fa les rodes de premsa. Amb tan mala fortuna que la teta (perdó, la mamella) sobresurt, voluptuosa, en l'enquadrament televisiu. Els assessors de Berlusconi, preocupats de la imatge del primer ministre, i curosos per no ofendre el bon gust dels discrets i continguts teleespectadors italians, han decidit fer aparèixer un vel allà on abans hi havia mugró. Perfecta metàfora del govern que dirigeix l'amo del Milan. El que ens va portar les espitregades i horteríssimes Mamachicho a la sala d'estar es preocupa ara per un frugal pitet. Aquesta és la filosofia de la nova dreta populista: dissimular nimietats com la davantera d'una dona pintada mentre amb l'altra mà es fot cop de garrot a la minoria. A Berlusconi la veritat li és incòmoda. Pintada o real. A ell, que intenta dissimular, en va, el pas dels anys amb un horrorós tint de cabell i una cara encerada a base d'estiraments, la veritat sobre els seus irregulars blanquejos de diner negre és una amenaça. Amb vels o lleis que li atorguen la immunitat mentre és al poder, com la que s'ha aprovat recentment el Senat italià, Berlusconi es vacuna davant dels estralls de les certeses. Una vegada el primer ministre italià va dir: "Mussolini no va matar mai ningú. Enviava la gent de vacances a l'exili interior". Visca els vels. Als pits. I a la història.

Plaers d'estiu (a Barcelona)

Esmorzar completíssim a l’Escribà de Gran Via. Viena d’ibèric amb una cafè amb llet acompanyat d’un mini (i deliciós) croissant. Si és dia d’aprovisionament, xuxo de crema expressament portat del Lis al Bar Pinotxo de la Boqueria. Orgia d’aromes, orgia de colors. Peix, fruita, hortalisses. Avis, néts i guiris en excés víctimes d’un atac sobtat d’stendhalitis. Visita al Macba. Gaudi i contemplació de l’obra de denúncia (i poètica) de la nord-americana Nancy Spero. Enric Granados amunt. Enric Granados avall. Aturar el temps als voltants de Santa Maria del Mar. Si hi ha una església fascinant a Barcelona, és aquesta. Descobrir el Call (hi ha vida després del de Girona). Fer una terrassa al Kasparo. 

Braves, clara, humus i amanida del dia. Revisitar la completíssima i genial exposició de Duchamp, Picabia i Man Ray a la Tate-MNAC. Si la crisi no t’ha deixat la butxaca eixuta, compres a l’eix ravaler per excel·lència, el carrer Elisabets. Cafè amb gel i Auster a mitja tarda al bar del Museu del Tèxtil i la Indumentària. O qui sap si al balconet del Museu Marès. Sessió de tarda o vespre, tant hi fa, al Renoir Floridablanca (o al Méliès). Tanmateix, la competència és temptadora. Si és dimarts, dimecres o dijous, a les 22 h, gandules al CCCB. 

Per obrir boca, el 5 d’agost Italianamerican de Martin Scorsese. Com ser immigrant italià a Nova York (i no morir en l’intent). La temporada Teatre Grec encara està vigorosa. Mas i Mas Festival tot el mes d’agost al romàntic i màgic enclavament. Preneu-ne nota: diumenge 10, cita amb Guillamino (i Sanjosex). La nit domina la ciutat. Estrelles. Lluna plena el 16 d’agost. Acomiadar la jornada al Tibidabo, prenent una copa al Mirablau o passejant amb els peus nus per les platges de la ciutat és un plaer. A Barcelona.

Coses de la justícia (publicat a l'Avui)

Hi ha vida més enllà dels despropòsits del Tribunal Constitucional. Vida inversemblant, vull dir. Llegeixo a la premsa que l'Audiència de Cantàbria ha reduït la pena a un conductor perquè, atenció!, anava borratxo. La perla d'individu conduïa begut el cotxe tot i que se li havia retirat el carnet precisament perquè va ser enxampat borratxo al volant. La seva embriaguesa ha sigut presa en consideració com un atenuant per haver-se negat a fer el test d'alcoholèmia i per haver infringit la seva condemna. És normal fer bestieses quan un (o una, esclar) ha begut en excés i per això cal ser comprensius, devia pensar el condescendent i peculiar jutge càntabre encarregat de rebaixar la condemna. Increïble. I un motiu més per desconfiar i practicar la perplexitat envers la justícia nostrada i estatal. Tanmateix, no us penseu pas que les incongruències i barbaritats de la justícia siguin patrimoni d'aquestes terres del sud d'Europa. Als Estats Units les aigües corren tèrboles al departament de Justícia de l'agonitzant administració Bush. Recentment s'ha fet públic que tres exalts càrrecs de l'equip del president nord-americà més nefast de tots els temps van contractar jutges i fiscals sota criteris polítics. Van convertir les entrevistes de selecció de personal en interrogatoris sobre el dret a l'avortament o la tinença d'armes. Persones inexpertes que es declaraven contra la interrupció voluntària de l'embaràs o l'homosexualitat van ser obsequiades amb prometedors llocs de treball dins el departament de Justícia en detriment de demòcrates de currículum impecable. A vegades un repàs a la premsa internacional és un estúpid però efectiu consol pel que hem de patir (i patirem) a casa nostra.

Que en som., d'idiotes... (publicat a l'Avui)

Mira que en som, d’idiotes. Conversa de dimecres al matí al Ra de la plaça Gardunya amb una amiga, centrada en els seus esforços per aprimar-se. Se’n va quinze dies a la Costa Brava amb la parella, i esclava com és de l’operació biquini, s’ha proposat perdre en una setmana els quilos que ha guanyat a l’hivern. Set. Impossible. Almenys el company d’aquesta noia, agraciat com ella, també es pren seriosament l’aspecte físic. L’esforç estètic és compartit. Tanmateix, és norma habitual contemplar com noietes amb la vestimenta mil·limetrada fins a l’últim detall, víctimes de tedioses sessions d’UVA, d’estretors forçades, acompanyen nois engalanats amb drapots. Ara bé, el súmmum, el contrast inversemblant el podeu trobar, habitualment, en zona sobre-Diagonal.

Dones operades fins a l’extrem, còpies cares de la Gemma Cuervo, assídues malaltisses del DiR (Diagonal, és clar), agafades del bracet, o de la maneta, d’esguerros de sexe mascle. Homes que no poden dissimular la seva pitrera talla 85 (conseqüència de greixos mal ubicats) amb l’amplor del seu polo Ralph Lauren rosa llampant. Noies tenyidíssimes de ros, enganxades als reflexos des de ben joves, acompanyant nois de vint-i-pocs que fa força anys que no recorden què és una cabellera espessa. Si bé la dictadura estètica ja comença a fer forat entre els homes (les operacions i depilacions estan deixant de ser exclusiva de les fèmines), és astorador contemplar com elles pateixen davant el mirall, mentre ells, ufanosos, es permeten el luxe de calçar-se mocassins sense mitjons. Tants anys de lluita no eviten que algunes segueixin modelant-se al gust del mascle. Si ho fessin per elles mateixes...