El triomf dels lletjos (publicat a l'Avui)

La fama embelleix. I erotiza. Sarkozy, que servidora menysprea en l'àmbit polític però admira en el personal, és un lleig baix al qual el poder ha dotat d'una bellesa i atractiu irresistible per als focus mundials. Tant, que la seva guapa i afinada Carla Bruni li ha imposat la sobrietat com a encertada recepta per combatre la caiguda a les enquestes que li va ocasionar una inicial ostentació de nou-ric (el bling-bling, en diuen els francesos). L'èxit de Sarkozy assolint la presidència de la gran República veïna és meritori. Sobretot si es té en compte que prèviament es va haver de batre en el seu propi partit amb l'elegant i guapíssim Dominique de Villepin, que, a més, gaudia de l'aquiescència de Chirac. Sarkozy, lleig i baixet, va conquistar el cor del seu partit, primer, i de França, després. Lamentable des del punt de vista polític però genial tenint en compte els seus condicionants. I és que, normalment, els guapos (i alts) ho tenen més fàcil que els lletjos i baixets. Daniel Hamermesh, de la Universitat de Texas, ho ha estudiat i ha constatat que la gent bella guanya més calés que la lletja. Als Estats Units, els homes lletjos guanyen un 9% menys que els que tenen un "atractiu mitjà"; a Anglaterra un 18% menys i a Xangai fins a un 25% per sota. El nord-americà va estendre el seu camp d'estudi a l'Associació Americana d'Economistes i va concloure que els més atractius eren els escollits per a llocs de lideratge. Els estudis de Hamermesh complementen anàlisis similars, referents, també, a l'alçada. Als Estats Units el 25% de la població que és més alta guanya un 10% més que el 25% més baix. Alguns ho relacionen amb nivells més alts d'intel·ligència. Sarkozy, lleig, baix i amb el punt d'estupidesa dels de la seva família política, enterra tots els tòpics. Com bé va veure la Bruni.