Una porta tancada (publicat a l'Avui)

Durant tota l'estada et ronda la memòria. En aquesta ocasió, la visita serà diferent, ella ja no hi és. Amb la seva mort es va tancar un capítol a la teva vida. Els teus pares són ara els únics ascendents. Només ells. Pare i mare. Intentes esquivar aquest pensament des del mateix dia de la trucada, quan et van dir que ella era morta. Des d'aleshores, tossut, ha intentat escolar-se en el teu ànim. De moment, gairebé en va. Quatre mesos després tornes a fer el viatge. Aquesta vegada sense precipitació. Suposes, penses, que tot està mil·limetrat, i que l'única improvisació sorgirà del gaudi. Només entreveure el poble, veus de reüll, a la dreta, el cementiri. En un turó obert a tota la badia. Només ha captat la teva atenció un instant. Tornes la mirada a la carretera. Als sis dies de vacances a Mazarrón. Protegida per l'escut sense clivelles de les trobades familiars, la retrobada amb les platges de sempre, t'oblides que ja no hi és. Fins que fas un gest qualsevol. Puges al primer pis, per encendre el mòdem, disposada a escriure aquestes línies i veus la porta tancada. La seva habitació és buida. Tornes a pensar en ella com fa temps que no feies. I condiciones la teva cita diària amb aquesta tribuna. Penses en la mort, en l'absència, en l'enyorança. Però sobretot en aquells dies en què no només tu eres vint anys més jove. Els anys d'innocents bussejos als petits illots a tocar la costa. Els avis eren vius. Eren temps en què encara anaves a la casa de camp en què va néixer el teu pare. Fa dos anys la van derruir. I només quedava l'Antònia, que havia esdevingut per a tu com l'últim parlant que manté viva una llengua a punt d'extingir-se. Al maig va morir. Ara Mazarrón ja no és el que ella va fer que fos. Et toca a tu definir què vols que sigui.