Wall.e, el verd (publicat a l'Avui)

Una de les pel·lícules de l'any, si no la pel·lícula de l'any. La nova creació de Pixar, Wall.e, combina a la perfecció diversió, art digital i crítica a la societat del consum. Si la generació dels que voltem la trentena i quarantena vam tenir en ET i el drac de The Never Ending Story els personatges ideals, els nens (i adults) d'avui poden sumar a Nemo i la rateta Remy l'entranyable i humaníssim robot quadrangular Wall.e, inequívocament inspirat en l'alienígena més famós de la història. La pel·lícula beu de Buster Keaton i Chaplin? Dels 98 minuts de metratge, 30 o 40 pràcticament no tenen diàleg, tret d'alguns monosíl·labs pronunciats per Wall.e i la seva estimada sonda EVA. El gruix del diàleg està reservat a uns obesíssims i humans compradors compulsius (poc mes que això fan) que viuen ajaguts en cadires voladores assistits contínuament per robotets. L'argument delata una salvatge crítica a la societat actual: un robot escombriaire viu sol en una bruta Terra des de fa 700 anys fins que EVA, la sonda exploradora, aterra a la cerca de senyals de vida. Els ginys es veuen immersos en la missió de retornar els humans, obesos refugiats en un impol·lut transbordador, perfecte evocació dels malls (centres comercials) nord-americans. El millor del film és que sense caure en el pamflet facilot s'erigeix en auguri del que pot ser la societat actual, on la pràctica esportiva és substituïda per molts pel pseudomoviment físic que genera la multivendes Wii, consol(a) idoni per a resignades ànimes sedentàries. I on dia rere dia augmenten els milions de nens obesos, educats en el consum sense fre i alimentats de merda en forma d'hamburguesa fast food i gominoles de fireta. A Espanya, per no anar gaire lluny, un 15% de la població és obesa. I només EUA i Regne Unit tenen més nens amb sobrepès. D'aquí al panorama funest de Wall.e només hi ha quatre dies.